La música durant el Renaixement (III).

el-maestroOrfeu tocant una viola de mà (il·lustració de “El Maestro”) del valencià Lluís Milà.

En l’entrada anterior vam veure les característiques generals de la música  del Renaixement. A continuació farem esment dels principals compositors i països que van destacar en aquest tipus de música que serà la base sobre la que se sustentarà el Barroc i el naixement de l’òpera. Conec professors de música que són espanyolistes a tope i neguen (sic) la existència de les escoles nacionals o el nacionalisme musical. És que són molt “cosmopolitas” i els altres, molt “aldeanos” i no precisament de “l’aldea global.”

Les escoles nacionals en la música renaixentista.

* Espanya. El Renaixement a Espanya és potser el moment musical més important, ja que coincideix amb l’hegemonia cultural i política que exerceix la casa d’Augsburg a Europa. Aquest fet no és aïllat, ja que la resta de les manifestacions artístiques gaudeixen de la mateixa vitalitat, i en aquest sentit cal entendre l’aparició d’escriptors de la categoria de Santa Teresa, San Juan de la Cruz o Fray Luis de León; de pintors com Berruguete, el valencià Joan de Joanes o el Greco i, com no, de músics com Cabezón, del Enzina, Cristóbal Morales o T. Luis de Vitoria o el valencià Lluís Milà.

L’hegemonia política està en concordança amb una altra sèrie de fets que actuen com a factors diferenciadors del Renaixement espanyol pel que fa al de la resta d’Europa. En primer lloc, el trauma que suposa l’expulsió de jueus i moriscs i, en segon lloc, la presència en el nostre país d’un profund sentiment ascètic i místic que impregna molts aspectes de la vida quotidiana, aconseguint tot aquest conglomerat que a Espanya es desenvolupe una polifonia peculiar i aliena a Europa.

Música en el Renaixement

És una música profunda i poc inclinada a una posterior evolució, que tendeix cap a una ortodòxia musical concordant amb l’ortodòxia política i religiosa; en aquest sentit cal entendre la fidelitat de la música al text.

Entre els autors espanyols destaquen:

Juan del Enzina.

– Va ser autor literari abans que músic, la qual cosa explica el que escriguera nombrosos textos de Èglogues, Actuacions i altres representacions medievals, normalment intercalades per Nadales, peces musicals de les quals Juan del Enzina va ser un excel·lent compositor.

Motete Jubilate Deo Omnis Terra a 6 – Cristóbal de Morales.

Cristóbal Morales.

Sacerdot, que va intentar inútilment introduir-se en la cort italiana dels Médicis. Va ser un músic molt intuïtiu i, potser, el més destacat d’Espanya. La seua música va estar impregnada d’un misticisme important, encara que açò no va impedir que fos un important compositor de música profana.

Tomás Luis de Vitoria

Amic personal de Palestrina i capellà de les Descalzas Reales, va ser l’autor que va resumir els caràcters generals que s’han analitzat prèviament sobre el Renaixement espanyol.

Antonio de Cabezón.

Organista i clavecinista, músic de càmera de Felipe II, gran mestre del contrapuntisme a Espanya i excel·lent autor de música per a òrgan.

Pavana I – Luis de Milán.

– Lluís del Milà

Lluís del Milà (c.1500-c.1561), també conegut com a Lluís Milà, Luys Milán, Luys de Milán i Luis de Milán, va ser un escriptor, compositor i músic de la Cort de València. La seua importància històrica rau a ser el precursor de la música per a viola de mà i el primer compositor que va introduir instruccions verbals per marcar el tempo a les partitures. La seua obra més important és el Libro de música de vihuela de mano intitulado El maestro (Valencia, 1536), primer recull de música instrumental publicat a Espanya.

* Alemanya: igual que la música renaixentista espanyola, l’alemanya està dominada pel fenomen religiós, però amb un caire marcadament contrari, ja que a Alemanya domina el protestantisme. És tal la importància que donen els luterans a la música, que si es fera una escala de valors, aquesta se situaria immediatament darrere de la Teologia.

La música serveix per a adorar a Déu, és una forma bella de fer-ho, però perquè la major part de la població puga accedir a ella, ha de ser un art fàcil de comprendre. Per a açò es desenvolupa una forma musical, la coral, caracteritzada precisament per aqueixa senzillesa, tant formal com a argumental. Conté un ritme marcat i una melodia poc complicada, summament explicativa del text.

El fet de la ruptura de l’Església luterana amb la de Roma és importantíssim per a entendre la música renaixentista a Alemanya, sobretot per les següents raons:

– La nova cerimònia luterana que substitueix a la missa, per mancar de la riquesa dels ritus catòlics, ha de substituir-los mitjançant un altre tipus d’elements. En aquest sentit, la música passa a ocupar un paper netament sacramental.

– La separació de l’Església catòlica és també la separació de la seua tradició musical; per açò els luterans han de recórrer a fonts més properes, com la seua pròpia música popular, que aporta innombrables melodies i li dóna un matís marcadament nacionalista.

* Itàlia. Encara que la cimera de la música italiana no es troba ni molt menys el Renaixement, aquesta època sí ho és per a altres expressions artístiques, constituint-se en matèria primera de la qual s’extrauen multitud d’idees i obres artístiques.

Itàlia és la creadora del Madrigal, composició de vital importància en el Renaixement, que s’estén per la resta d’Europa gràcies a una sèrie de músics ambulants.

Entre els artistes italians destaquen:

Palestrina, Missa Papae Marcelli. The Tallis Scholars, Peter Phillips

Palestrina: En certa manera hereu dels holandesos, dels quals coneix una àmplia representació en el seu país. Importantíssim compositor profà, tampoc cal subestimar-lo com a religiós; la seua obra és, en definitiva, una síntesi del gregorià, que va desapareixent, i la nova música polifònica. El seu nom procedeix d’un poble proper a Roma, on va nàixer. Membre de la Capella Papal, encarna l’essència de la polifonia romana.

Monteverdi: És una figura importantíssima dins del madrigal i exerceix un notable paper en el trànsit cap a l’òpera, de la qual és pràcticament el creador amb Orfeo, favola in musica (1607), si bé són anteriors -encara que no tan conegudes pel gran públic –  les òperes de Jacopo Peri (1) Eurídice (1600) i Giulio Caccini amb una òpera del mateix nom i llibret que l’anterior (1602) aixi mateix de tema òrfic. Monteverdi també compon música religiosa.

(1) Dafne, amb música de Jacopo Peri i llibret en italià de Ottavio Rinuccini, està considerada la primera òpera de la història, però desafortunadament només es conserva el llibret i alguns fragments de la música. Es creu que seua estrena va tenir lloc en 1598 en Florència.

* Anglaterra. El segle XVI rep en aquest país el nom de Segle d’Or. Encara que el cisma de l’Església anglicana és posterior al de Luter, també va a exercir notable influència sobre la seua música: tot allò que sone a Roma, o simplement a religiós, va a entrar en crisi durant el regnat d’Enrique Vlll, prevalent-se fonamentalment les expressions profanes. Igual que en altres països, serà el madrigal la forma musical més desenvolupada. Entre els seus músics destaquen W. Byrd i Th. Morley.

* França. Com Alemanya i Anglaterra, França també es veu involucrada en importantíssimes guerres religioses, molt més sagnants que en la resta dels països i que impossibiliten el desenvolupament d’una música renaixentista important. És per açò que el Renaixement en aquesta nació no té la importància que adquiriran en el futur altres músiques. La chanson, forma musical procedent de la complicada polifonia medieval francesa, és la que adquireix major importància.

Conclusions.

Quan un pensa en la música renaixentista s’imagina tal vegada una plèiade d’instruments i músics  tocant arpes, llaüts i flautes de bec. Però parlant seriosament, pensar en la música del Renaixement no solament és pensar en la florida de la música instrumental (amb un apogeu precisament dels llaüts, les violes, les flautes i els primers instruments de teclat com l’òrgan i el clavecí), sinó sobretot és situar l’auge de la polifonia (amb Josquin Des Prés i Palestrina, principalment).

La polifonia, que consisteix a combinar sons i melodies diferents, s’havia començat a desenvolupar des de diversos segles abans, però durant el Renaixement les seues regles van aconseguir un alt grau de depuració. Els compositors van centrar la seua atenció en la creació d’obres corals (per a veus). Ficino, distingit filòsof interessat en la música, afirmava que la bellesa de les veus concorda amb l’ànima, la commou i l’eleva fins a les coses que són celestials.

Des de l’Edat Mitjana es tenia la idea que els instruments eren menys purs que les veus humanes, per açò no havien sigut acceptats en la litúrgia i eren associats amb la música profana. Els fervors del Renaixement van aconseguir, entre altres coses, que s’anaren incorporant fins a crear una estètica nova, concebuda per a ells. Així, no solament tenim una música litúrgica plena de veus a capella (amb un estil franc-flamenc, a voltes massa complex), sinó una creixent incorporació del colorit instrumental, una ocupació cada vegada més elaborat de la notació musical i un desenvolupament contrapuntístic i teòric que asseuria les bases del que més tard va ser la teoria musical moderna.

D’altra banda, van sorgir capelles musicals no solament en esglésies i catedrals, sinó també a les corts més privilegiades del moment. I en les naixents ciutats van començar a cobrar vida corporacions i gremis musicals creats pels antics joglars i trobadors. Aquesta expansió de la cultura musical també es va traduir en l’ocupació de lletres ja no exclusivament religioses, sinó també paganes. Fins i tot podríem dir que els vertaders trets de renaixement musical cal cercar-los en l’interès per subratllar el sentit humà dels textos que es cantaven.

Música del Renaixement

Algunes de les formes musicals més importants de l’època van ser els motets, els madrigals, les misses i, més populars, la chanson a França, la frottola a Itàlia, el lied a Alemanya i la nadala (villancico) a Espanya.

Palestrina, el major exponent de la música renaixentista, va substituir la complicació a què havia arribat la polifonia en mans de l’escola flamenca per una construcció més sòbria que permetera entendre el que es cantava. Aquest gir va portar, poc després, a l’abandó de la polifonia per una melodia acompanyada i cantada en estil recitatiu.

Monteverdi – Lamento della Ninfa (Le Pont des Arts)

A finalitats del segle XVI, a Florència es va crear un cercle de poetes, científics, mecenes i músics que discutien l’art i les humanitats i pretenien reinstaurar la pràctica musical i teatral del drama clàssic (era la tertúlia de la Camerata Fiorentina). Va ser en aquest context en el qual va sorgir Monteverdi, músic que marca la transició al barroc, que creient ressuscitar el drama grec va fer nàixer a l’òpera, forma musical que no tardaria a convertir-se en l’espectacle favorit de la futura societat barroca.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Hª Música, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La música durant el Renaixement (III).

  1. Retroenllaç: La música entre el Renaixement i el Barroc (IV). Monteverdi. | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s