El Festspielhaus de Bayreuth, el teatre dedicat a la representació de les obres de Wagner
1- La primera obra de Wagner que es va representar a Catalunya va ser un fragment de ‘Tannhäuser’.
El 16 de juliol del 1862, als jardins dels Camps Elisis de Barcelona i gràcies a Josep Anselm Clavé, es va interpretar la ‘Marxa i cor del concurs’ de l’òpera ‘Tannhäuser’ en un concert popular a l’aire lliure. Era el primer cop que a Catalunya (i a tot l’Estat espanyol) se sentia una peça de Richard Wagner, un autor fins aleshores desconegut a casa nostra però amb molt de recorregut pels escenaris europeus. La primera òpera completa que es va representar va ser ‘Lohengrin’, el 17 de maig de 1882, al Teatre Principal. Va ser dos mesos abans que Wagner estrenés a Bayreuth la seva darrera feina, ‘Parsifal’, amb un contingut religiós que la faria controvertida. Wagner moriria a Venècia d’una crisi cardíaca gairebé un any més tard, el 13 de febrer del 1883.
Retrat de Richard Wagner.
2- Els introductors de la passió per Wagner a Catalunya van ser Josep Letamendi i Joaquim Marsillach.
Els introductors de la passió per Wagner a Catalunya van ser el Dr. Josep Letamendi, també escriptor i músic, i el seu alumne Joaquim Marsillach, que havia sentit peces de l’alemany a Suïssa i va assistir a Bayreuth, el 1876, a l’estrena de la Tetralogia, en total unes 14 hores de música. En tornar a Barcelona, Marsillach, que s’havia fet amic del compositor, va publicar el 1878 la primera obra sobre Wagner als Països Catalans: ‘Ricardo Wagner. Ensayo biográfico-crítico’, i va encetar una discussió amb els defensors de l’òpera italiana. Tot plegat va fomentar la curiositat per l’artista i l’expectació davant la presentació a Barcelona per primer cop d’una de les seves òperes, ‘Lohengrin’, al Teatre Principal, el 17 de maig del 1882.
Fotografia del 1892 del tenor Francesc Viñas en el paper de Lohengrin (I).
3- Els abanderats del Modernisme i el catalanisme es van entusiasmar amb Wagner i amb les seves obres.
‘El vaixell fantasma’ i ‘Tannhäuser’ van arribar al Liceu barceloní el 1885 i el 1887, respectivament, i, amb ‘Lohengrin’, van ser les úniques òperes de Wagner que es van representar a la ciutat fins al 1899. Però el fet que fossin cantades en italià i que es tractés d’obres senzilles comparades amb produccions posteriors feia que alguns denunciessin la frivolitat amb què molts havien abraçat la causa wagneriana sense gaire justificació. Tanmateix, el fervor cap al mestre s’escampava. Els abanderats del Modernisme el van considerar un model a imitar pel que feia a la seva categoria d’artista professional.
El vessant cultural del catalanisme va trobar en el medievalisme wagnerià similituds entre mites germànics i catalans, com el de Sigfrid amb el de sant Jordi i el de la muntanya de Montsalvat, on transcorre ‘Parsifal’, amb el de Montserrat. El 1901 es va crear l’Associació Wagneriana, dedicada a difondre l’obra del músic mitjançant conferències i traduccions al català de les seves òperes, i el 1910 la febre per Wagner es va encimbellar amb l’estrena de la Tetralogia.
4- El Liceu va ser el primer teatre europeu en estrenar ‘Parsifal’ un cop caducada l’exclusiva del teatre de Bayreuth.
Fotografia de la façana del Gran Teatre del Liceu a finals del segle XIX.
4- Primera estrena legal de Parsifal.
Allò que va agermanar Barcelona i el compositor per sempre va ser el fet que el Liceu fos el primer teatre europeu on es va estrenar ‘Parsifal’, el 31 de desembre del 1913, un cop va caducar l’exclusiva que el teatre de Bayreuth havia tingut durant 30 anys. Un gendre de Wagner, Franz Beidler, va dirigir l’orquestra.
5- L’entusiasme per Wagner es va refredar després de la Primera Guerra Mundial
L’entusiasme pel geni es va refredar després de la Primera Guerra Mundial i de la derrota alemanya, però Wagner ja s’havia consolidat entre el públic català i el 1921 es representava per primer cop la Tetralogia en alemany. La seva influència es palesava en gent de teatre com Adrià Gual i en pintors com Salvador Dalí, que va encarregar-se dels decorats de dos ballets basats en obres wagnerianes, ‘Bacanal’ (1939) i ‘Tristany boig’ (1944), estrenats a Nova York. Fins i tot un film català, ‘Parsifal’ (1951), signat per Daniel Mangrané, va tenir la seva arrel en Wagner. Musicalment, el desplaçament a Barcelona dels Festivals de Bayreuth el 1955 va ser un esdeveniment que es va reflectir en la vida ciutadana durant setmanes, i en el camp de l’avantguarda cal esmentar el moviment artístic Dau al Set (1948-1951), influït pel dadaisme i el surrealisme i també afí a Wagner, com sovint van demostrar dos dels seus integrants més cèlebres: Antoni Tàpies i Joan Brossa. Actualment, sense els arravataments de fa un segle, el wagnerisme manté el seu prestigi a Catalunya.
Font: Sàpiens.
(I). Francesc Viñas va ser el millor tenor wagnerià dels Països Catalans. En acabar “Lohengrin” feia un o més bisos de “In fernem Land” en català. En el cas valencià, la lletra era de Teodor Llorente, “Patriarca d’Honor de les Lletres Valencianes” i líder de la Renaixença Valenciana. Les actuacions tenien lloc al Teatre Principal de València amb gran èxit entre el públic.
Ària “In Fernem Land”, de l’òpera “Lohengrin”, de Richard Wagner (amb traducció al valencià de Teodor Llorente).
[Lo Sant Graal, 1905]
Allà molt llunt, en ignorada serra,
alça el bell cap lo Montsalvat gloriós;
hi ha en son cimal un temple, i en la terra
no·s veu ningú més gran i més hermós.
Una copa hi ha en ell, de virtut rara,
guardada com tesor el més preuat,
tesor que un jorn als hòmens, purs encara,
pels àngels del Senyor fon abaixat.
Cada any, del cel devalla una coloma
per renovar sa gràcia i esplendor.
¡És lo Sant Graal!, i son potent aroma
dóna a sos cavallers sagrat ardor.
Aquell que té la glòria de servir-lo
goja un poder estrany i sobrehumà.
Mai les arts de l’infern podran ferir-lo;
sa mirada, només, el mal desfà.
En sa gloriosa i benaurada empresa
defensant la virtut, l’honor i el dret,
no perdrà sa invencible fortalesa
mentres sabut no siga son secret.
Tots, al lluitar en eixa noble guerra,
lo misteri paürós devem guardar;
qui una paraula d’ell diu a la terra,
al punt mateix la deu abandonar.
Ja sabeu tots la desitjada història.
La llei, en mi, cumplida té que ser.
Mon pare, Persifal, reina en sa glòria;
sóc Lohengrin, son fill i cavaller.
Participació del compositor Jesús Debón, pianista acompanyant de l’Orfeó Valencià Navarro Reverter i de Los Pequeños Cantores de València. Com a cantant, el tenor valencià Jesús Álvarez. Gravació efectuada en l’estudi Millenia, de València, el dia 20 de novembre del 2012, per encàrrec de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i dins de les actuacions commemoratives de l’Escriptor de l’Any 2011.
[El valencià Blasco Ibáñez va ser un wagnerià convençut. A un dels seus fills li va posar per nom ‘Sigfrido‘ i en alguna de les seues novel.les hi apareix el “Caballero Tannhauser”. També va traduir algun dels escrits del saxó.] Rex.
“Ella dudó un instante mientras exploraba mentalmente su pasado. Luego se apresuró a decir sonriendo, como si le regocijasen sus propias palabras:
—Lo conozco. Usted es el caballero Tannhäuser, que tuvo amores con Venus.”
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Bones anècdotes, Regí. Com a bon lladre que soc te’n robaré alguna per als meus tallers de música. Així aprofitaré per fer-los escoltar alguna “coseta” de Wagner, si es que qualsevol peça del geni alemany es pot catalogar com a “coseta”.
Tampoc coneixia l’amor de Blasco Ibañez per ell. El que sí se es que A Blasco li agradava molt Pertegás. De fet, a la primera edició de “Mare Nostrum” la portada va ser de l’Enrique, la deesa Anfítrite sorgint de l’aigua. També li va decorar la casa de Menton a la costa blava francesa.
Hagués estat be que haguessin coincidit els tres, quina anècdota més bona per la meva novel·la.
Una abraçada.
No ha vist un altre lloc per comunicar-me amb tu.
Fa molt temps que no estàs actiu al bloc i m’he amoïnat.
Tot be? Espero que si.
Si vols comunicar-te amb mi per un canal més privat et deixo el meu correu literari:
bocacaracol@gmail.com
Un abaçada.