La família i la puta que la va parir (I)

Jo tenia un germà que només existia per demanar-me diners. Em devia tant que ni en mil vides m’ho podria tornar. A més, mai ni un cèntim. Era puc però no vull i jo, un idiota. Com més tenia, més volia.

Jo estava fart d’aquesta vida de merda i em volia suïcidar. Tenia dos manuals però no em decidia quin seguir; així que vaig trucar el meu germà l’escurabutxaques, que va venir a tot drap per si li queia alguna cosa en paper o metàl·lic. El mateix dóna un que l’un altre. Moriràs igual, però voldria demanar-te un favor. Anem al notari fatxa i fas testament al meu favor; així tots dos sortirem contents i satisfets. Jo, que era molt previsor, portava una ampolla de gasolina, un drap i un encenedor. La vaig llançar sobre una bandereta rojigualda que feria el més profund dels meus sentiments. Quan van arribar els bombers tot era socarrim i encara em va donar temps de masturbar-me ben calentet veient la bandera contra la qual van lluitar els meus. Em vaig llançar sobre l’holocaust i el cabronàs del meu germà em va maleir in aeternum. Ell, que era morós recalcitrant no va veure ni un cèntim meu. Que es foti, amén.

Un sacerdot que semblava ser perseguit per algun diable de tant com corria no deixava de cridar que faltava Déu en el funeral, que ell era el seu representant i que a més la funerària no li havia pagat res. I res et pagarà, espantaocells. Aquí som adoradors de la vida i als teus els enviem a l’infern. Vés a la merda, amant dels diners. Trucaré a un guàrdia, ateus blasfems. A mi com si crides a les teues quatre beates i les baixes les calces. A la merda, enganyabadocs. En anar-se’n el capellà,  una udor a sofre infernal va empudegar-ho tot. Alguns afirmaren veure unes banyes el la seua capsa roja. No és dàcil distingir el bé del mal.

Havia arribat el meu moment final. Seguint un dels llibres, vaig preparat una barreja verinosa que em faria cagar tot el que tenia dins del cos i de l’ànima. Vaig anar a la fossa comuna dels pobres i vaig buidar tot el meu interior fins que les meves últimes neurones, fartes de tanta escombraries van arribar a l’orgasme còsmic per sinapsis i vaig caure entre la merda primigènia del maleït  l’ Univers.


Yo tenía un hermano que solo existía para pedirme dinero. Me debía tanto que ni en mil vidas me lo podría devolver. Además, nunca ni un céntimo. Era puedo pero no quiero y yo, un idiota. Cuanto más tenía, más quería.

Yo estaba harto de esta vida de mierda y me quería suicidar. Tenía dos manuales pero no me decidía cuál seguir; así que llamé a mi hermano el pidepasta, que vino raudo y veloz por si le caía algo en papel o metálico. Lo mismo da uno que otro. Morirás igual, pero quisiera pedirte un favor. Vamos al notario facha y haces testamento a mi favor; así ambos saldremos contentos y satisfechos. Yo, que era muy previsor, llevaba una botella de gasolina, un trapo y un encendedor. La lancé sobre una banderita rojigualda que hería lo más profundo de mis sentimientos. Cuando llegaron los bomberos todo era chamuschina y aún me dio tiempo de masturbarme bien calentito viendo la bandera contra la que lucharon los míos. Me lancé sobre el holocausto y el cabronazo de mi hermano me maldijo in aeternum. Él, que era moroso emperdernido no vio ni un céntimo mío. Que se joda, amén.

Un sacerdote que parecía ser perseguido por algún diablo de tanto como corría no dejaba de gritar que faltaba Dios en el funeral, que él era su representante i que ademàs la funerària no li habia pagado nada. Y nada te pagará, espantapájaros. Aquí somos adoradores de la vida i a los tuyos los enviamos al infierno. Vete a la mierda, amante del dinero. Llamaré a un guardia, ateos blasfemos. A mi como si llamas a tus cuatro beatas y les bajas las bragas. A la mierda, engañabobos.

Había llegado mi momento final. Siguiendo uno de los libros, havia preparado una mezcla ponzoñosa que me haría cagar tot el que tenia dins en el cos i l’ànima. Fui a la fosa común de los pobres y vacié todo mi interior hasta que mis últimas neurones, hartas de tanta basura llegaron al orgasmo cósmico por sinapsis y caí entre la mierda primigenia del maldito univeso.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Foto, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La família i la puta que la va parir (I)

  1. Manel Artero ha dit:

    Es teu el text, Regí? Sembla que hagis vomitat tots els dimonis i fantasmes que ens (i ací ho comparteixo amb tu) rasquen els budells per dins: Banderes, frares, paràsits…
    M’ha agradat força.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s