Ausiàs March, el millor poeta valencià del Segle d’Or.
Ausiàs March és el poeta més rellevant de la literatura catalanovalenciana medieval. Va nàixer segurament a València (alguns s’inclinen per Gandia) l’any 1400. Descendia d’una rica família catalana de burgesos i funcionaris, que accedí a la noblesa a partir de 1360, any en què l’avi del poeta, Jaume March (Barcelona, 1300-1375) assolí la condició de cavaller. El seu oncle Jaume (ca. 1336-1410), hereu de les possessions que la família tenia a Catalunya, i el seu pare Pere (ca. 1337-1413), hereu de les del Regne de València, van ser també poetes i homes de lletres. Ausiàs era fill de Pere March i de la seua segona esposa Lionor de Ripoll, que també tingueren una filla, Peirona, nascuda amb posterioritat al poeta. Després de la mort del seu pare (1413), Ausiàs March esdevingué el cap de la branca valenciana de la família, un clar exponent de la petita noblesa local.
L’autor va passar la seua primera joventut molt vinculat a la vila ducal de Gandia —proposada tradicionalment com la seua ciutat natal— en la cort de la qual va prestar els seus serveis (1415-1418). Ausiàs March va rebre una formació cavalleresca, conforme requeria la seua condició social, però també una altra de llibresca, com es dedueix de la seua fecunda dedicació literària posterior, que arribà a superar amb escreix la del seu pare i la del seu oncle.
El rei Alfons el Magnànim.
Amb aquest bagatge, després d’instituir la seua mare com a hereva universal (1419), inicià la carrera militar en 1420, any en què, juntament amb altres poetes, com el català Andreu Febrer o el valencià Jordi de Sant Jordi, es va incorporar a l’armada del rei Alfons el Magnànim per a participar en la primera campanya italiana d’aquest. Entre 1420, any en què va ser adobat a cavaller, i 1421, va combatre en les illes de Sardenya i Còrsega. En aquesta última va participar activament en la presa de la ciutat de Calvi i en l’infructuós setge de Bonifacio, després del qual, va abandonar l’expedició que duria al rei a Nàpols i va regressar al Regne de València (1421). Però encara va protagonitzar una altra intervenció militar, quan, en 1424, s’incorporà a l’armada que, sota la direcció de Frederic de Luna, va combatre contra els pirates nord-africans a Sicília i conquistà l’illa de Querquens.
En 1425, el rei Alfons el Magnànim va recompensar els serveis militars prestats per Ausiàs amb la concessió d’alguns privilegis jurisdiccionals sobre els petits senyorius rurals de Beniarjó, Pardines i Vernissa (en l’àrea territorial de Gandia), que havia heretat del seu pare. Aquest mateix any el Magnànim el nomenà falconer major reial, perquè s’encarregara de la direcció i l’administració dels serveis de falconeria que el rei havia establit prop de l’Albufera de València. La concessió d’aquest càrrec es pot relacionar amb l’afició de March a la falconeria, que acredita el testimoniatge de dues versions d’una de les seues composicions (122a i 122b del poemari), en què sol·licita un falcó al rei.
En 1429 mor la seua mare, fet que el porta a assumir la tutoria i la cura de la seua germana Peirona, que era sordmuda. Del mateix 1425 data un enigmàtic document de la reina Maria, esposa del Magnànim, en el qual ordena que es busque i restituïsca al domicili familiar un jovenet, que, al costat d’uns altres, havia fugit amb Ausiàs i es trobava per això «en via de perdició», cosa que ha permés especular, encara que sense fonament sòlid, sobre les hipotètiques tendències homosexuals del poeta.
En 1430 va cessar com a falconer major i passà a ocupar-se, fonamentalment, de l’administració dels seus senyorius i de la defensa dels seus privilegis feudals, enfront del poder ascendent de la burgesia ciutadana i de la mateixa monarquia. Així, en els anys trenta, a més de millorar la productivitat de les seues terres amb la introducció del cultiu de la canya de sucre, va sostenir diversos enfrontaments amb la vila de Gandia i, en particular, amb l’infant don Joan —futur rei Joan II d’Aragó—, titular del ducat d’aquesta des de 1433, el qual arribà a establir a favor de la vila ducal una sèrie de restriccions a la jurisdicció que Ausiàs tenia sobre el senyoriu de Beniarjó. Des de llavors, els conflictes entre el duc de Gandia i el poeta van ser constants i, fins i tot, van arribar a ser objecte de debat en les corts del regne. Només des del moment en què la titularitat del ducat va passar al príncep de Viana (1439), i especialment des de 1447, les relacions d’Ausiàs amb Gandia van tornar a ser fluides.
Joanot Martorell, cunyat d’Ausiàs March i autor del Tirant lo Blanch.
En 1437 Ausiàs March es compromet matrimonialment amb Isabel Martorell, germana de Joanot, l’autor del Tirant lo Blanc. Aquest compromís va originar un greu conflicte amb Galceran Martorell, germà major d’Isabel, ja que Ausiàs es negava a casar-se sense percebre prèviament el dot de la seua esposa pactat en les capitulacions corresponents. Les noces no es van celebrar fins a 1439, després que Joanot Martorell cedira a la seua germana Isabel la major part de les seues petites possessions de la vall de Xaló (en l’actual comarca valenciana de la Marina Alta) a fi d’assegurar-li el dot acordat. Però aquest matrimoni tan sols va durar uns mesos, ja que Isabel va morir en setembre del mateix any sense tenir cap descendència i després d’haver nomenant el seu espòs com a hereu universal.
En 1443, el poeta va contraure segones noces amb Joana Escorna, pertanyent a una família adinerada de la petita noblesa valenciana que estava emparentada amb la del propi Ausiàs, per la qual cosa aquest matrimoni requerí la dispensa papal corresponent. Un any després, Ausiàs va vendre els senyorius que havia heretat de la seua primera esposa, i, a partir de llavors i fins a la seua mort, va fixar la seua residència habitual a València, encara que sense arribar a abandonar totalment les seues possessions de Gandia i Beniarjó.
Veles e vents. Raimon.
Entre 1446 i 1447 el poeta i la seua esposa, amb altres autors valencians coetanis com Jaume Roig o Joan Roís de Corella, van contribuir al finançament de les noves obres empreses en el monestir de la Trinitat de València, sota els auspicis de la molt devota reina Maria, per a reconvertir-lo en un cenobi de clarisses, del qual va arribar a ser abadessa la també escriptora Isabel de Villena. En 1447, el príncep Carles de Viana, titular del ducat de Gandia des de 1439, va concedir a Ausiàs la jurisdicció civil i criminal de Beniarjó, Pardines i Vernissa, fet que suposava una mostra evident de la superació de les difícils relacions que habitualment havia mantingut el poeta amb l’anterior duc.
La bona sintonia d’Ausiàs March amb el príncep de Viana, personalitat culta i gran amant de les lletres, es confirma, així mateix, amb el nomenament del poeta per part d’aquest, en 1451, com recaptador de les seues rendes ducals. De tot això cap deduir que Ausiàs March va ser un decidit vianista en el plet polític que el príncep Carles va mantenir amb el seu pare i que l’obligà a fugir de Navarra en 1456, per a buscar protecció en la cort del rei de França i, després, en la cort napolitana del seu oncle Alfons el Magnànim (1457).
En 1454 va morir la segona esposa del poeta, també sense deixar descendència. Mentre, Ausiàs prossegueix implicat en les seues ocupacions de senyor rural i, en 1457, mana construir una important séquia —que encara hui porta el seu nom—, a fi de millorar el conreu de la canya de sucre, que ell mateix havia introduït a les seues terres vint anys abans.
Durant 1457 i 1458, March intervé activament en el contenciós entre un dels seus fills bastards i Francesc de Vilanova, a qui va reptar en una dura lletra de batalla per haver assaltat sense motiu el seu fill en desigualtat de forces. El poeta, tot transgredint els furs de València, va arribar a enfrontar-se violentament amb aquest individu, cosa que va motivar que se l’empresonara per orde del governador de València. No obstant això, gràcies als bons oficis de la reina Maria, la pena de presó va ser commutada per la d’arrest domiciliari. A aquest conflicte, i al que anteriorment havia mantingut amb Galceran Martorell (1437-1439), cal afegir encara els que li va ocasionar, en diverses ocasions, la seua gestió com a senyor feudal de vassalls cristians i musulmans.
Ausiàs March, ja malalt, va atorgar testament a València el 29 d’octubre de 1458, però pocs dies després, el 4 de novembre del mateix any, en va fer un altre de nou, al qual encara va afegir un codicil datat el 3 de març de 1459, el mateix dia en què va morir. Ausiàs no va tenir descendència legítima amb les seues dues esposes, però sí cinc fills bastards: Joan, Felip, Pere, Joana i Francesc, aquest últim ja mort abans de l’òbit del poeta. El poeta va instituir hereu universal a Jofre de Blanes, nebot de la seua segona esposa Joana Escorna, però la família catalana dels March va aconseguir finalment que els senyorius de Beniarjó i Pardines revertiren a ells, tot al·legant que eren l’única branca familiar directa i legítima de l’autor. El seu cos reposa a la Catedral de València, conforme a la seua voluntat.
Tomba d’Ausiàs March a la Catedral de València.
La poesia d’Ausiàs March mostra tres influències : d’una banda, la lírica trobadoresca provençal, tot i que el seu llenguatge ja és del tot lliure de provençalismes, a diferència dels seus antecessors. La segona de les influències és la filosofia aristotèlic-tomista, de la qual demostra posseir grans coneixements amb freqüents referències als aforismes escolàstics sobre l’amor i el bé. Finalment, hi ha la influència dels italians, especialment el Dant i Petrarca.
La poesia d’Ausiàs March és plena del conflicte cabdal de la seva vida : el contrast i la contradicció entre les idees del poeta sobre l’amor i la dona, preses del Dant i de la filosofia tomista, i la seua vida real, plena de caigudes i de misèries morals. El resultat és el to desolat i angoixat que traspua arreu de la seva obra.
L’obra d’Ausiàs March està constituïda per 128 poemes, d’extensió variable, el conjunt dels quals supera els 10.000 versos. Encara que no disposem de dades segures que ens permeten establir la cronologia exacta d’aquestes composicions, a partir dels escassos indicis que contenen —al·lusions a personatges, situacions o fets, fonamentalment— cap deduir que l’activitat literària del poeta es va iniciar a partir de 1425, després d’haver abandonat l’activitat militar, i es va prolongar, potser sense solució de continuïtat, fins a la seua mort.
La majoria dels estudiosos s’han decantat per classificar la seua obra per cicles temàtics. De fet, cada cicle forma una unitat de sentit, així com s’observa una evolució formal i conceptual en els diferents cicles, per la qual cosa s’ha arribat a considerar el còmput total de la seua obra com un immens poema. March va ser un dels primers poetes en utilitzar la llengua catalana.
Si com lo taur. Raimon.
El poemari podem agrupar-lo en quatre cicles temàtics: cants d’amor, cants de mort, cants morals i cant espiritual. Els primers giren al voltant d’experiències amoroses exaltades, insatisfactòries i desafortunades, i la major part es poden agrupar en subcicles determinats per una marca idèntica d’invocació a l’estimada o a l’amor, el senyal present en l’última estrofa i heretat de la tradició trobadoresca: «Llir entre cards» (19 poemes), «Plena de seny» (35 poemes), «O folla amor» (10 poemes), «Amor, amor» (12 poemes) i «Mon darrer bé» (2 poemes).
Per la seua part, els cants de mort són un total de sis composicions, l’eix central de les quals és el dolor provocat per la mort de l’amada —per a uns la primera esposa i per altres la segona— i la preocupació pel seu destí etern.
Els cants morals, en canvi, desenvolupen una extensa sèrie de motius de caràcter més teòric —la naturalesa del bé, les limitacions de l’ésser humà, la teoria de l’amor, etc.—, el denominador comú dels quals és la recerca de la virtut com a meta de la vida.
Finalment, el cant espiritual és un extens poema al llarg del qual el jo líric es dirigeix a Déu per a expressar-li el penediment per les faltes comeses i el seu desig de perdó, ensems que rastreja amb congoixa els camins que poden aproximar a Déu el pecador llastat per la seua consciència de culpa.
A tot això cal afegir encara un grup de poesies de circumstàncies, entre les quals es troben les dirigides al rei Alfons el Magnànim, al seu amic Antoni Tallander —àlies «mossén Borra»—, una demanda a Tecla de Borja —neboda del papa Calixt III— i algun debat poètic amb altres escriptors valencians com Joan Moreno o Bernat Fenollar.
Els cants d’amor
En la seua producció l’amor és un tema tan important que arriba a generar-ne d’altres amb entitat pròpia, però sempre com a causa o efecte del primer. En l’obra de March la dona és una persona real, humana i individual i, en conseqüència la relació home-dona serà el compost de l’amor sensual (sentits) i l’amor intel·lectual (contemplació i pensament). El nostre autor sols mantindrà de la poesia trobadoresca el fet de dedicar els seus poemes a una dona, a la qual es refereix mitjançant un “senyal” per amagar així el seu nom. Podem dividir aquests cants en cinc senyals que corresponen a cinc etapes en la vida de l’autor.
1-Plena de Seny
Aquest primer cicle està compost per dinou poemes. Són una mena de diàleg entre l’autor i una dama, “aimia”. El poeta proposa a l’amada una relació més madura tant física com intel·lectual, per tal de superar els desitjos de la carn i els problemes espirituals. La dama segueix el seu caràcter passiu i tradicional i no li respon. El poeta se sent fracassat, i presenta una actitud negativa, però continua lluitant i escriu per resoldre els problemes que el turmenten, comença un nou cicle.
2-Llir entre Cards
Aquest nou cicle consta de trenta-cinc poemes, sembla que dirigits a una altra dona, “dona Teresa”. Ara el poeta s’allunya dels aspectes físics de la dona i considera l’amor com una absoluta contemplació com a única possibilitat d’assolir l’amor pur i això el separa de la resta dels hòmens. Davant la resposta negativa de la dama, March pren una activitat violenta i fins i tot se sent culpable perquè la dama s’ha decantat per amar “l’home pec”, l’impur, el comú. Tot açò el du a una obsessió per la mort, que esdevé un tema constant en aquest cicle.
3-Amor, amor
Dotze poemes formen part d’aquest nou cicle. Desenganyat i vell, reconeix que el plaer intel·lectual no és suficient per assolir el plaer complet, l’amor pur. Un dels temes més freqüents és l’enyorança d’èpoques anteriors en les quals ell amava desesperadament. No s’adreça directament a la dama, quan increpa o dialoga, ho fa amb “Amor” personificat.
4-Mon darrer bé
Comprèn solament dues poesies adreçades, segons sembla, a una sola dama, de la qual s’enamorà quan l’autor ja era vell. Aquest nou amor fa oblidar els mals passats…
5-Oh, foll amor
Està format per deu poemes. El poeta se sent pecador, deshonest i vil i, fins i tot, avergonyit, d’aquí el senyal “foll”, que s’oposa a l’amor pur, cantat o desitjat de les poesies anteriors. Demana el perdó de Déu.
Els cants de mort
El tema de la mort no és exclusiu d’aquest cicle, format només per sis poesies dedicades a plànyer la mort d’una sola dona i sense senyal. La destinatària sembla ser la seua segona esposa, Joana Escorna. El poeta, amb una sinceritat molt humana reflexiona sobre els temes més comuns que la mort d’una dona estimada hi pot ocasionar: el destí de l’ànima, el dolor per l’absència, el record del temps passat. El poeta, fins i tot, se sent culpable de la mort de la seva dona.
La gran dolor que llengua no pot dir
del qui.s veu mort e no sap on irà
(no sab sson Déu si per a si el volrà
o si.n infern lo volrà sebollir) […]
O cruel mal qui tols la joventut
e fas podrir les carns dins en lo vas!
l’esperit, ple de paor, volant va
a l’incert loch, tement l’eternal dan;
Cants morals
Les commocions espirituals del poeta, a través de la seua formació cristiana, el duen a un tipus de poema moral i didàctic : els Cants Morals. El tema és ara el bé i la virtut. Les seves opinions en aquest terreny coincideixen amb les d’Aristòtil i Sant Tomàs.
l cant espiritual
Aquest cant, adreçat a Déu, és una llarga oració (224 versos), escrit en segona persona i és considerat com un dels poemes més importants de la literatura en valencià. El poeta s’hi mostra preocupat per aconseguir el camí de Déu i té por de ser condemnat per haver caigut en el “foll amor” de la qual cosa es penedeix, fins i tot demana a Déu que li acurte la vida per no incórrer en més pecats.
Ací observem el poeta més preocupat per expressar el seu pensament i les seues reflexions més íntimes que per seguir els preceptes de la poètica tradicional. Per això hi utilitza els versos sense rima (estramps), amb la qual cosa la seua expressió esdevé molt més natural que la resta de composicions, feta a base de versos prou durs i aspres, cosa que dificultava la lectura.
Si com los rius que a la mar tots acoren,
Així les fins totes en tu se n’entren.
Puix te conec, esforça’m que jo t’ame:
Vença l’amor a la por que jo et porte.
La poesia d’Ausiàs March va influir d’una manera extraordinària en el Renaixement a Castella. La seua obra fou traduïda i va servir de model a Boscà, a Garcilaso, a Gutierre de Cetina, i, sobretot, a Fernando de Herrera. Als PPCC, durant els segles de la decadència, poetes que se salven de l’oblit, com és ara, Pere Serafí, ho deuen, en gran part, a la imitació d’Ausiàs March.
Font: Biblioteca Joan Lluís Vives.
D’altres Internet i elaboració pròpia.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 