Una rigurosa historia de las élites económicas y del poder en España.

Alberto San Juan y Marta Calvó, en Masacre, la función que se representó en el Teatro del Barrio (Madrid).

Teatro del Barrio es una cooperativa que pretende hacer una especie de síntesis entre teatro y política contando lo que los teatros del sistema no cuentan. No dependen de los bancos, sino de sus socios y donativos. Los dramaturgos y actores son de la categoría y ética de  Willy Toledo y Alberto San Juan – por citar a los más conocidos – que tienen vetado trabajar en las televisiones y otros medios que dominan el poder y que se encuadran en la extrema derecha.

Yo he podido ver lo que ha llegado a mi ciudad: El Rey, La Sección,  Masacre y Las solidarias, y estoy esperando como un loco que salgan a la venta las entradas de Mundo Obrero, de San Juan. Me he comprado todos los libros con los textos de estas obras que he encontrado en la web y he participado en la cofinanciación de El Rey, la película, que no tardará mucho en ser proyectada en cines. Os animo a que participéis, a que colaboréis en la medida de vuestras posibilidades ya que todo tiene un precio y en este caso está muy bien invertido. Es de gran calidad. Nos cuentan lo que otros callan. Me recuerdan a B. Brecht, que también unía el arte a política, lo que se llama teatro comprometido. Mucho éxito y corred la voz porque vale la pena. Este es el enlace para ir a su web. Regí.

Continua llegint

Anuncis
Publicat dins de Article, Política, Teatre, Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Esquizofrènia, debilitat i la idea de Déu. ‘Com en un espill’. Bergman.

Déu és la necessitat de la seua existència. Sovint ens sentim immersos en una gran buidor i soledat; sentim por i necessitem un Pare que ens òmpliga l’existència, ens acompanye i protegisca. Eixe Pare és Déu per a qui sent d’aquesta manera. En aquest sentit, algú va dir que els homes més forts no necessiten cap déu, és a dir, els dèbils són els responsables de les creences religioses. Eixa seria la base del cristianisme segons Nietzsche, una religió d’esclaus. Tot això a nivell personal. A nivell col·lectiu els creadors d’ídols, déus i religions enganyen o forcen la col·lectivitat perquè accepte els seus ritus i dogmes per dominar-los i fer-los pagar delmes per omplir les seues arques. En aquest context, Bakunin ens adverteix que una part dels suposats creients no fan sinó fingir per sobreviure o per enriquir-se gràcies als ignorants. Per a Camus l’existència no té cap tipus de significat o sentit. Simplement és. Això ens deixa davant una posició absurda en intentar donar sentit o significat a una cosa que no en té.

Continua llegint

Publicat dins de Pel.lícula, Religió, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Centenari del naixement d’Ingmar Bergman (1918 – 2007)

A la dècada dels 60 es va produir a l’Espanya franquista un intent d’obertura i modernització del sector fílmic que va contribuir al fet que s’importaren al sistema cultural espanyol repertoris estrangers nous com el del realitzador suec Ingmar Bergman.

La seua obra va arribar a Espanya tard i malament. Tard perquè el suec comença a fer pel·lícules en els 40 i calgué esperar dues dècades la seua arribada, i malament perquè la censura estatal franquista va utilitzar la traducció com a eina de manipulació ideològica en els films de Bergman durant el període esmentat. El que va fer-se va ser reinterpretar la seua obra d’acord als paràmetres ideològics permesos pel règim franquista.

Bergman és el millor director de cinema de la segona part del segle XX i un dels més valorats de la història del setè art. Va deixar-nos autèntiques obres d’art com ara El darrer segell, Un estiu amb Mònica, Maduixes silvestres, El brollador i la donzella, El setè segell, Crits i murmurisSecrets d’un matrimoni, Fanny y Alexander i Saraband. Va influir en altres directors, especialment en Woody InteriorsAnnie Hall, Hannah i les seues germanes, Marits i mullers. Un crític britànic va dir que Allen estava millor en les seues comèdies que imitant l’estil seriós de Bergman.

Continua llegint

Publicat dins de Cinema, Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Para vender bombas mata niños quiero un referéndum.

Arabia Saudí ya ha asesinado a 1500 niños en el Yemen. Un buen porcentaje de las armas se fabricó en España.

Cualquier niño es mi niño, maldita bomba, mi bomba, que rompe en mil granos el desierto,

en mil agujas de sal el mar que me rodea,

y en mil odios mis deseos.

Continua llegint

Publicat dins de Poema, Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Així era treballar netejant el cul del Rei / Así era trabajar limpiando el culo del Rey. (Bilingüe).

E55

[ La meua condició de republicà no crec que augmente el fàstic de saber que hi ha hagut reis que tenien una persona perquè els netejara el cul. A qualsevol persona ha de fer-li repulsió. Curiosament, es tractava d’un càrrec important en la cort britànica que hi permetia medrar. Va desaparéixer en començar el segle XX. No sí si la paraula “llepaculs”, o siga, adulador, rastrer, servil, afalagador, pilota… hi té alguna cosa a veure. En English es diu Groom of the Stool, que vol dir literalment, Nuvi de la merda o femta. La traducció correcta, seria, però, mosso de la femta del Rei, torcaculs reial o netejaculs reial. Hi ha molts significats a més. Groom també significa llepar-se,  higiene personal o establir vincle emocional amb un menor d’edat per abusar-hi sexualment. Tot quedava en la intimitat. Qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa.] Regí.

Continua llegint

Publicat dins de Article, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

45 anys del cop d’Estat del 11 de setembre de 1973 a Xile.

[Entre les característiques del sistema electoral americà que obliga a inscriurre’s en el cens si vols votar i t’ho permeten i la falta d’interés perquè sempre manen els mateixos a través dels seus lobbies, als EEUU mai cap candidat ha obtingut no ja un 50 % dels vots del total de la població, és que els no votants són una gran majoria de la població. Tenen el FBI i la CIA per controlar i manipular dins i fora de l’imperi i tots els diners del món per fer el que vulguen on siga. Darrere de l’assassinat de Carrero Blanco hi ha la CIA; darrere ISIS i els talibans, hi és; darrere la destrucció de Veneçuela, hi és… La CIA governa bona part del món assassinant o bombardejant si convé. Eixe és el món que tenim. La democràcia és una quimera per a crèduls.]

Darrere de tot hi havia l’Escola de Xicago, la que preconitza l’economia que tenim actualment en el món, el capitalisme salvatge, la globalització, etc. és obra de George Stigler i Milton Friedman, que s’oposen a les tesis més socialdemòcrates de Keynes. Es deia que el capitalisme és condició sine quan non per a l’establiment de la democràcia, doncs bé, on primer s’aplicaren estos principis econòmics criminals va ser a la dictadura militar de Xile i després al Regne Unit i EEUU amb la desaparició del sistema britànic d’estat del benestar, destrucció dels sindicats, privatitzacions, acomiadaments, etc., exactament com ara. L’ombra de la Tatcher encara plana amb traïdors com ara Blair. És el PPPSOE. De Nixon no val la pena dir res. Després de lluir-se al Vietnam va ser destituït perquè el pillaren fent trampes en el Watergate.] Regí.

Continua llegint

Publicat dins de Article, Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

La nimfòmana, Billy Tocapilotes i Romeu, el comunista clandestí. Relat per adults.

Tot era gris. La tortura era gris. Els torturats eren les víctimes dels grisos.

La història té lloc als anys 50 en un país gris anomenat España. Hi ha un dictador guanyador d’una guerra, una Església que du sota pali al Cap de l’Estat, un senyor baixet amb veu aflautada i àvid de sang. Una oligarquia de banquers, terratinents i banquers engreixa en mig de la fam general.

Totes les escenes que hi apareixeran seran en blanc i negre, com el NO-DO i els grisos, excepte alguna gota de sang que hi puga esquitar.

I

En Romeu estava en el seu despatx sense res a fer. Fumava com un carreter i el fum semblava una espessa boira que tapés tota la llum de l’habitació. Però, a jutjar pels dos cigarrets que li quedaven i el culet de conyac suficient per fer un glop, la cosa no duraria molt. Tabac i conyac eren per a Romeu com la teta i la llet per a un nadó. Era detectiu privat sense sort. Esperava que d’un moment a l’altra la casera passar per cobrar el tres mesos de lloguer que li devia. Ja no li quedava ni un clau.

De sobte, va sonar el telèfon.

Continua llegint

Publicat dins de Relat per adults, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Gobineau. Bio 7.

[En los últimos años de su vida, cuando estaba trabajando en Parsifal, conoce Wagner a otro filósofo que – además de Shopenhauer –  introduce lo oriental en Europa, las civilizaciones indostánicas, el budismo, etc. Se trata de Gobineau, con quien tuvo un primer y breve contacto en Roma en 1876 y no se volverían a ver y tratar realmente a fondo hasta 1880 y Gobineau muere en 1882. Wagner se sintió muy atraído por la obra del francés.

Sobre la posible influencia de Gobineau en Parsifal, estas fechas nos sitúan en la pista. Wagner concibió la obra en abril de 1857 pero solo la completó 25 años después, en 1882, año del estreno en el Festival de Bayreuth el 26 de julio y de la muerte del francés. El sajón morirá un año después en 1883. La relación fue, pues, breve pero intensa.

Continua llegint

Publicat dins de Article, Biografia, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Carta a Franco por Francisco Arrabal (1971).

Franco, genocida asesino, y su sucesor en el cargo, a título de Rey, Juan Carlos I de Borbón y Borbón. Obsérvese el cruce de miradas y las sonrisas.


(Enviada a su destinatario en 1971, y publicada en 1978, un año después de que el autor regresara a España.)

Excelentísimo Señor:

Le escribo esta carta con amor. Sin el más mínimo odio o rencor, tengo que decirle que es usted el hombre que más daño me ha causado. Tengo mucho miedo al comenzar a escribirle:

Temo que esta modesta carta (que me conmueve de pies a cabeza) sea demasiado frágil para llegar hasta usted; que no llegue a sus manos.

Creo que usted sufre infinitamente; sólo un ser que tanto sufre puede imponer tanto dolor en torno suyo; el dolor preside, no sólo su vida de hombre político y de militar, sino incluso sus distracciones; usted pinta naufragios y su juego favorito es matar conejos, palomas o atunes.

En su biografía, ¡cuántos cadáveres! en África, en Asturias, en la guerra civil, en la postguerra…

Continua llegint

Publicat dins de Carta, Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Arthur Schopenhauer. Bio 6.

[1854 marca un abans i un després en Wagner i altres persones decebudes i deprimides pel fracàs de la Revolució i que necessitaven alguna cosa on agarrar-se. En el cas del saxó va ser el llibre principal de Schopenhauer El món con a voluntat i representació, que va llegir quatre vegades seguides. El llibret de L’Anell del Nibelung va estar acabar en 1852. Wagner va contemplar un final shopenhauerià com abans havia fet amb Feuerbach. Finalment, va decidir-se per eliminat tots els possibles finals perquè fora la música la que ens comunicara el missatge sense paraules. Li va dedicar i regalar el llibret de L’Anell al filòsof, que va dir que el preferia a la música ja que el seu compositor favorit era Rossini i que millor que es dedicara a escriure i no a composar. Wagner va dir que el que ell havia intuït poèticament en el monumental cicle dramàtic l’havia trobat ara racionalitzat en el llibre de Schopenhauer.] Regí.


“Voler és essencialment patir, i com viure és voler, tota vida és per essència dolor. Com més elevat és l’ésser, més pateix … La vida de l’home no és més que una lluita per l’existència, amb la certesa de resultar vençut. La vida és una cacera incessant, on els éssers, unes vegades caçadors i altres caçats, es disputen les deixalles d’una horrible presa. És una història natural del dolor, que es resumeix així: estimar sense motiu, patir sempre, lluitar de continu, i després morir… i així successivament pels segles, dels segles fins que el nostre planeta es faci miques.”

Arthur Schopenhauer. Filòsof alemany. Va néixer el 22 de febrer de 1788 a Danzig (avui Gdansk), Polònia. Fill d’un pròsper comerciant [que li va deixar una quantiosa herència que li va permetre la llibertat de pensament i ser possiblement el primer filòsof europeu contemporani a manifestar el seu ateisme sense por a perdre el treball].

Va cursar estudis a les universitats de Göttingen, Berlín, i Jena. [On Fichte va ser expulsat acusat d’ateisme i va anar a Berlín, on va adquirir fama i notorietat.]

Es va instal·lar a Frankfurt del Main, on va portar una vida solitària dedicat a l’estudi de les filosofies budista i hinduista i del misticisme.

Va elaborar un original sistema que recollia el pensament dels clàssics com Plató i del seu antecessor Kant per dur-los a coincidir amb budisme i hinduisme, tancant així el cercle de la filosofia per a portar-la de nou als seus orígens, a les cultures més antigues de la humanitat.

Influenciat per les idees del teòleg i filòsof eclèctic Meister Eckhart, del teòsof i místic alemany Jakob Böhme, i dels erudits del renaixement i de la Il·lustració.

En 1811 es trasllada a Berlín per seguir els cursos de Johann Gottlieb Fichte i Schleiermacher. Tots dos filòsofs li deceben de la mateixa manera que Friedrich von Schelling, a qui va llegir intensament. A més de filosofia també es va matricular en cursos de filologia clàssica i d’Història i va assistir a un bon nombre de cursos de ciències naturals.

En la seva obra principal, El món com a voluntat i representació (1819), proposa els elements ètics i metafísics dominants de la seva filosofia atea i pessimista. Es va oposar a les idees del filòsof alemany Georg Wilhelm Friedrich Hegel, que creia en la naturalesa espiritual de tota realitat. Va acceptar amb reserves, la teoria del filòsof alemany Immanuel Kant, que els fenòmens existeixen només en la mesura que la ment els percep com a representacions.

Segons Schopenhauer tragèdia de la vida sorgeix de la naturalesa de la voluntat, que incita a l’individu sense parar cap a la consecució de metes successives, cap de les quals pot proporcionar satisfacció permanent a l’activitat infinita de la força de la vida, o voluntat. Des del punt de vista epistemològic, les seves idees pertanyen a l’escola de la fenomenologia.

[Schopenhauer pensava que aquest és el pitjor dels mons possibles perquè si encara fos pitjor no podria existir. El millor que es pot fer és no nàixer i morir el més aviat possible si ja s’ha nascut. El suïcidi no és la solució perquè el que de veres odia el suïcida són les condicions en què viu i no la vida mateixa. Realment no vol morir. El que ha de fer-se és l’autonegació del jo, renunciar a la vida, a les ganes de viure que la voluntat ens imposa i no caure en l’espiral de desitjar sense fre perquè el nostre desig no té mida ja que mai no ens sentim satisfets donat que darrere d’una necessitat en vindrà una altra i una altra. Hem de renunciar a aquesta bogeria i ser compassius amb els altres.] Regí

[El filòsof considerava que les arts podien mitigar per un temps la tragèdia de la vida. Considera que la música és l’art més important:]

“La música no és de cap manera, com les altres arts, la còpia de les idees sinó la còpia de la voluntat mateixa l’objectivitat són també les idees: per això l’efecte de la música és molt més poderós i penetrant que el de les altres arts: doncs aquestes només parlen de l’ombra, ella l’ésser. I en ser la mateixa voluntat la qual objectiva tant en les idees com en la música, només que de forma diferent en cadascuna, hi ha d’haver no una semblança immediata però sí un paral·lelisme, una analogia entre la música i les idees, el fenomen en la multiplicitat i la imperfecció és el món visible.”

Famós per la seva misogínia, va aplicar les seves idees en considerar els principis que constitueixen el fonament de l’activitat sexual humana, defensant que els individus s’uneixen no per les sensacions de l’amor sentimental sinó pels impulsos irracionals de la voluntat.

La seva influència s’aprecia en les primeres obres del filòsof Friedrich Nietzsche, en les òperes del compositor alemany Richard Wagner i en molts dels treballs filosòfics i artístics del segle XX.

Arthur Schopenhauer va morir a Frankfurt del Main el 21 de setembre de 1860 a conseqüència d’una aturada cardiorespiratòria.

Font: Busca BIOGRAFÍAS. Els claudàtors […] són meus.

 

 

Publicat dins de Biografia, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari