5 curiositats sobre Wagner i Catalunya (PPCC).

El Festspielhaus de Bayreuth, el teatre dedicat a la representació de les obres de Wagner

1- La primera obra de Wagner que es va representar a Catalunya va ser un fragment de ‘Tannhäuser’.

El 16 de juliol del 1862, als jardins dels Camps Elisis de Barcelona i gràcies a Josep Anselm Clavé, es va interpretar la ‘Marxa i cor del concurs’ de l’òpera ‘Tannhäuser’ en un concert popular a l’aire lliure. Era el primer cop que a Catalunya (i a tot l’Estat espanyol) se sentia una peça de Richard Wagner, un autor fins aleshores desconegut a casa nostra però amb molt de recorregut pels escenaris europeus. La primera òpera completa que es va representar va ser ‘Lohengrin’, el 17 de maig de 1882, al Teatre Principal. Va ser dos mesos abans que Wagner estrenés a Bayreuth la seva darrera feina, ‘Parsifal’, amb un contingut religiós que la faria controvertida. Wagner moriria a Venècia d’una crisi cardíaca gairebé un any més tard, el 13 de febrer del 1883.

Retrat de Richard Wagner.

2- Els introductors de la passió per Wagner a Catalunya van ser Josep Letamendi i Joaquim Marsillach.

Els introductors de la passió per Wagner a Catalunya van ser el Dr. Josep Letamendi, també escriptor i músic, i el seu alumne Joaquim Marsillach, que havia sentit peces de l’alemany a Suïssa i va assistir a Bayreuth, el 1876, a l’estrena de la Tetralogia, en total unes 14 hores de música. En tornar a Barcelona, Marsillach, que s’havia fet amic del compositor, va publicar el 1878 la primera obra sobre Wagner als Països Catalans: ‘Ricardo Wagner. Ensayo biográfico-crítico’, i va encetar una discussió amb els defensors de l’òpera italiana. Tot plegat va fomentar la curiositat per l’artista i l’expectació davant la presentació a Barcelona per primer cop d’una de les seves òperes, ‘Lohengrin’, al Teatre Principal, el 17 de maig del 1882.

Fotografia del 1892 del tenor Francesc Viñas en el paper de Lohengrin (I).

3- Els abanderats del Modernisme i el catalanisme es van entusiasmar amb Wagner i amb les seves obres.

‘El vaixell fantasma’ i ‘Tannhäuser’ van arribar al Liceu barceloní el 1885 i el 1887, respectivament, i, amb ‘Lohengrin’, van ser les úniques òperes de Wagner que es van representar a la ciutat fins al 1899. Però el fet que fossin cantades en italià i que es tractés d’obres senzilles comparades amb produccions posteriors feia que alguns denunciessin la frivolitat amb què molts havien abraçat la causa wagneriana sense gaire justificació. Tanmateix, el fervor cap al mestre s’escampava. Els abanderats del Modernisme el van considerar un model a imitar pel que feia a la seva categoria d’artista professional.

El vessant cultural del catalanisme va trobar en el medievalisme wagnerià similituds entre mites germànics i catalans, com el de Sigfrid amb el de sant Jordi i el de la muntanya de Montsalvat, on transcorre ‘Parsifal’, amb el de Montserrat. El 1901 es va crear l’Associació Wagneriana, dedicada a difondre l’obra del músic mitjançant conferències i traduccions al català de les seves òperes, i el 1910 la febre per Wagner es va encimbellar amb l’estrena de la Tetralogia.

4- El Liceu va ser el primer teatre europeu en estrenar ‘Parsifal’ un cop caducada l’exclusiva del teatre de Bayreuth.

Fotografia de la façana del Gran Teatre del Liceu a finals del segle XIXFotografia de la façana del Gran Teatre del Liceu a finals del segle XIX.

4- Primera estrena legal de Parsifal.

Allò que va agermanar Barcelona i el compositor per sempre va ser el fet que el Liceu fos el primer teatre europeu on es va estrenar ‘Parsifal’, el 31 de desembre del 1913, un cop va caducar l’exclusiva que el teatre de Bayreuth havia tingut durant 30 anys. Un gendre de Wagner, Franz Beidler, va dirigir l’orquestra.

5- L’entusiasme per Wagner es va refredar després de la Primera Guerra Mundial

L’entusiasme pel geni es va refredar després de la Primera Guerra Mundial i de la derrota alemanya, però Wagner ja s’havia consolidat entre el públic català i el 1921 es representava per primer cop la Tetralogia en alemany. La seva influència es palesava en gent de teatre com Adrià Gual i en pintors com Salvador Dalí, que va encarregar-se dels decorats de dos ballets basats en obres wagnerianes, ‘Bacanal’ (1939) i ‘Tristany boig’ (1944), estrenats a Nova York. Fins i tot un film català, ‘Parsifal’ (1951), signat per Daniel Mangrané, va tenir la seva arrel en Wagner. Musicalment, el desplaçament a Barcelona dels Festivals de Bayreuth el 1955 va ser un esdeveniment que es va reflectir en la vida ciutadana durant setmanes, i en el camp de l’avantguarda cal esmentar el moviment artístic Dau al Set (1948-1951), influït pel dadaisme i el surrealisme i també afí a Wagner, com sovint van demostrar dos dels seus integrants més cèlebres: Antoni Tàpies i Joan Brossa. Actualment, sense els arravataments de fa un segle, el wagnerisme manté el seu prestigi a Catalunya.

Font: Sàpiens.

El Papa del mar. El Caballero Tannhäuser. Blasco Ibáñez.
Publicat dins de Uncategorized, Wagner | Etiquetat com a | 1 comentari

Las referencias sexuales que el padre de Ana Frank borró de su diario.

[De haber sobrevivido, Ana Frank hubiera sido una de las mejores escritoras del siglo. Nos ha quedado su Diario, rescatado por una de las personas que les protegió en su encierro. Solo sobrevivió su padre Otto, quien se encargó de la publicación del libro. Tuvo que eliminar algunas páginas, especialmente las de contenido sexual. Anna, una adolescente de 12 a 15 tenía el natural interés por estos temas. Además compartía estas cosas y otras con su amigo/noviete Peter. Su padre también eliminó comentarios sobre la vida privada de su matrimonio. Ana sentía predilección por él y se mostraba bastante desdeñosa hacia su madre. Cosas de críos. Todos fueron exterminados por los nazis excepto el padre, que dedicó su vida a luchar contra la intolerencia y hacer conocer el Diario. Personalmente, me resulta vomitivo que alguien pueda molestarse por las alusiones sexuales, tales como vulva, clítoris, labios u órganos sexuales de una chica que está en la edad en la que estos temas despiertan su interés, cuando millones de personas fueron torturadas y perdieron la vida en los campos, trincheras o ciudades bombardeadas. Eso es lo que importa. Lean el libro. Vale la pena.] Rex.

Continua llegint

Publicat dins de Diari, Uncategorized | Etiquetat com a | 4 comentaris

La família i la puta que la va parir (I)

Jo tenia un germà que només existia per demanar-me diners. Em devia tant que ni en mil vides m’ho podria tornar. A més, mai ni un cèntim. Era puc però no vull i jo, un idiota. Com més tenia, més volia.

Jo estava fart d’aquesta vida de merda i em volia suïcidar. Tenia dos manuals però no em decidia quin seguir; així que vaig trucar el meu germà l’escurabutxaques, que va venir a tot drap per si li queia alguna cosa en paper o metàl·lic. El mateix dóna un que l’un altre. Moriràs igual, però voldria demanar-te un favor. Anem al notari fatxa i fas testament al meu favor; així tots dos sortirem contents i satisfets. Jo, que era molt previsor, portava una ampolla de gasolina, un drap i un encenedor. La vaig llançar sobre una bandereta rojigualda que feria el més profund dels meus sentiments. Quan van arribar els bombers tot era socarrim i encara em va donar temps de masturbar-me ben calentet veient la bandera contra la qual van lluitar els meus. Em vaig llançar sobre l’holocaust i el cabronàs del meu germà em va maleir in aeternum. Ell, que era morós recalcitrant no va veure ni un cèntim meu. Que es foti, amén.

Un sacerdot que semblava ser perseguit per algun diable de tant com corria no deixava de cridar que faltava Déu en el funeral, que ell era el seu representant i que a més la funerària no li havia pagat res. I res et pagarà, espantaocells. Aquí som adoradors de la vida i als teus els enviem a l’infern. Vés a la merda, amant dels diners. Trucaré a un guàrdia, ateus blasfems. A mi com si crides a les teues quatre beates i les baixes les calces. A la merda, enganyabadocs. En anar-se’n el capellà,  una udor a sofre infernal va empudegar-ho tot. Alguns afirmaren veure unes banyes el la seua capsa roja. No és dàcil distingir el bé del mal.

Havia arribat el meu moment final. Seguint un dels llibres, vaig preparat una barreja verinosa que em faria cagar tot el que tenia dins del cos i de l’ànima. Vaig anar a la fossa comuna dels pobres i vaig buidar tot el meu interior fins que les meves últimes neurones, fartes de tanta escombraries van arribar a l’orgasme còsmic per sinapsis i vaig caure entre la merda primigènia del maleït  l’ Univers.


Yo tenía un hermano que solo existía para pedirme dinero. Me debía tanto que ni en mil vidas me lo podría devolver. Además, nunca ni un céntimo. Era puedo pero no quiero y yo, un idiota. Cuanto más tenía, más quería.

Yo estaba harto de esta vida de mierda y me quería suicidar. Tenía dos manuales pero no me decidía cuál seguir; así que llamé a mi hermano el pidepasta, que vino raudo y veloz por si le caía algo en papel o metálico. Lo mismo da uno que otro. Morirás igual, pero quisiera pedirte un favor. Vamos al notario facha y haces testamento a mi favor; así ambos saldremos contentos y satisfechos. Yo, que era muy previsor, llevaba una botella de gasolina, un trapo y un encendedor. La lancé sobre una banderita rojigualda que hería lo más profundo de mis sentimientos. Cuando llegaron los bomberos todo era chamuschina y aún me dio tiempo de masturbarme bien calentito viendo la bandera contra la que lucharon los míos. Me lancé sobre el holocausto y el cabronazo de mi hermano me maldijo in aeternum. Él, que era moroso emperdernido no vio ni un céntimo mío. Que se joda, amén.

Un sacerdote que parecía ser perseguido por algún diablo de tanto como corría no dejaba de gritar que faltaba Dios en el funeral, que él era su representante i que ademàs la funerària no li habia pagado nada. Y nada te pagará, espantapájaros. Aquí somos adoradores de la vida i a los tuyos los enviamos al infierno. Vete a la mierda, amante del dinero. Llamaré a un guardia, ateos blasfemos. A mi como si llamas a tus cuatro beatas y les bajas las bragas. A la mierda, engañabobos.

Había llegado mi momento final. Siguiendo uno de los libros, havia preparado una mezcla ponzoñosa que me haría cagar tot el que tenia dins en el cos i l’ànima. Fui a la fosa común de los pobres y vacié todo mi interior hasta que mis últimas neurones, hartas de tanta basura llegaron al orgasmo cósmico por sinapsis y caí entre la mierda primigenia del maldito univeso.

Publicat dins de Foto, Uncategorized | Etiquetat com a | 1 comentari

Himno Aéreo. Autoduelo. Aviador Dro.

00:00 Himno Aéreo 06:31 La ciudad en movimiento 13:33 Cromosomas salvajes 19:00 El color de tus ojos al bailar 22:56 Aterriza en mi 26:43 Aelita 31:01 Autoduelo

Himno Aéreo. Aviador Dro

En 1979 alguien acuñó el término tecno-pop y se lo aplicó a un grupo singular: “El Aviador Dro y sus Obreros Especializados”. Toda una revolución tanto en las letras como en la música. Se iba perdiendo el miedo propio del terrorismo de estado de los 70 y se abrían nuevos horizontes tras las torturas habituales, la Masacre de Vitoria-Gazteiz en 1976 o la Matanza de los abogados laboralistas de Atocha en Madrid de 1977. Aparece la movida madrileña.

Los 80 marcaron el punto álgido musicalmente del fenómeno aunque también continuó durante más años. De hecho, Aviador Dro aún está en activo. Es curioso el tema de los gustos. Mis orígenes musicales son los cantautores y la música  clásica. La música comercial que ponían y ponen en la radio o la tele era lo que Raimon llamó, “Música chicle”, o sea, de usar y tirar. Pura  porquería de un sistema que pretendía y pretende la domesticación de la revuelta popular democrítica y social. En la actualidad se le está dando la vuelta a la tortilla y lo que se permitía en los 80 se censura mediante leyes mordazas y unos poderes fácticos franquistas o postfranquistas que en su día compraron a Felipe y Carrillo. El facherío son los hijos o los nietos de los anteriores y los perseguidos son los raperos, cantantes, escritores y demás artistas antifascistas. A  quien se sale del redil se le persigue. Es curioso constatar que una gran parte de los miembros más conocidos de la ultraderecha visten traje y corbata, son abogados y se dedican a denunciar a cualquiera que se destaque como antifascista aunque tan solo sea por contar un chiste que era legal hace décadas. Vamos hacia atrás. No hace falta escribir nombres. Ya los conocemos y es peligroso porque esta gente ha sido capaz de denunciar y conseguir condena de jueces tan importantes para la democracia como Garzón.

Continua llegint

Publicat dins de Cançó, Uncategorized | Etiquetat com a , | 1 comentari

Xiques tranquil·les i netes amb bonics vestits. Quiet Clean Girls and Gingham Dresses. A la puta que es va dur els meus poemes.

Sempre hi haurà diners i putes i borratxos
fins que caiga l’última bomba.

Totes les que conec són putes, exputes, boges.
Veig homes amb dones tranquil·les, amables,
els veig en els supermercats,
els veig caminant pels carrers junts,
els veig en els seus departaments:
gent en pau, vivint junts.
Sé que la seua pau només és parcial,
però hi ha pau, sovint hores i dies de pau.

all I’ve ever known are whores, ex-prostitutes,
madwomen. I see men with quiet, gentle women
­ I see them in the supermarkets,
I see them walking down the streets together,
I see them in their apartments: people at peace, living together.
I know that their peace is only partial,
but there is peace, often hours and days of peace.

Continua llegint

Publicat dins de Poema, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Depressió. / Depresión.

Per Gran Recessió es coneix a la crisi econòmica mundial que va començar l’any 2008, i va ser originada als Estats Units. La van provocar els bancs i les multinacionals seguint els principis del capitalisme salvatge anomenat neoliberalisme. A  l’Estat espanyol el prediquen quasi tots els partits polítics, ja que són lacais dels bancs que els financen i compren. Tots, des de l’extrema dreta a la suposada esquerra cobren dels bancs i fan el que els convé als amos del país com ara convèncer el poble que la solució és ficar unes paperetes cada quatre anys en unes caixes sense que mai es produïsca el canvi de debò, el revolucionari, consistent a eliminar els privilegis dels qui conserven el poder sense que ningú els haja votat sinó que l’han heretat de sos pares o persones pròximes. Continua llegint

Vídeo | Posted on by | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Verena Lafferentz, 98, Last of Wagner Grandchildren, Is Dead. / Verena Lafferentz, darrera néta de Wagner, ha mort als 98 anys.

Verena Wagner, before her marriage to Bodo Lafferentz, with Adolf Hitler in the late 1930s. A granddaughter of the composer Richard Wagner, she and her mother, Winifred Wagner, socialized with Hitler.
Verena Wagner, abans del seu matrimoni amb Bodo Lafferentz, amb Adolf Hitler a finals dels anys trenta. Una néta del compositor Richard Wagner; ella i sa mare, Winifred Wagner, van mantenir una estreta relació d’amistat amb Hitler.
Unlike the other grandchildren, she had no musical ambitions. She was rumored to be romantically involved with Hitler and married a high-ranking Nazi.
A diferència dels altres néts, no tenia ambicions musicals. Es rumorejava  que va tenir una relació sentimental amb Hitler i es va casar amb un nazi d’alta graduació.

Publicat dins de Biografia, Uncategorized, Wagner | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Shostakovich. Sinfonía Nº 12. «El año 1917».

Shostakovich con 50 y tantos.

10 de maig, divendres. 19.30

F. Coll: Hidd’n Blue
E. Elgar: Concert per a violoncel en mi menor, op. 85
D. Xostakóvitx: Simfonia núm. 12 en re menor, op. 112, “L’Any 1917”

Gautier Capuçon, violoncel
ORQUESTRA DE VALÈNCIA
Ramón Tebar, director


El concierto del viernes pasado era de obligada asistencia para mí, ya que Dmitri Shostakovich es uno de mis compositores favoritos y sus peripecias vitales inmersas en pleno estalinismo me interesan tanto en su vertiente histórica como ideológica. No me sucede lo mismo con Elgar aunque su concierto para violonchelo (interpretado en la primera parte) no lo desdeño por su belleza y por la evocación que me produce de la formidable Jacqueline du Pré, primera esposa de Barenboim, fallecida tan joven. Por eso, me centraré en el soviético.

Continua llegint

Publicat dins de Crítica, Política, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Excalibur torna a les aigües.

El rei Artur, ferit de mort després de la sagnant batalla en la qual mata el seu propi fill, encomana a Perceval llançar l’espasa Excalibur al llac. Un dels finals més majestuosos de la història del cinema amb la meravellosa música de Wagner.

– Perceval, take Excalibur. Find a pool of calm water and throw the sword into it.

– No.

– Obey me, Perceval. Do it and return.

Continua llegint

Publicat dins de Música, Pel.lícula, Uncategorized, Vivències, Wagner | Etiquetat com a | Deixa un comentari

No vull morir a soles. / No quiero morir solo.

Fotograma de Persona de Bergman

Quan em trobe al carrer amb una jove parella
i el carret amb la seua criatura sent una breu alegria
perquè jo sé que moriré a soles com la protagonista
de Persona de Bergman, que tan dura infantesa va tenir.
Aquella dona no va tenir fills, però sí un nebot que la volia
tant com sa mare l’odiava de vegades o l’estimava indistintament.
Cruelment va anar-se’n amb el seu xiquet mentre ella moriria.
Va cridar que no volia morir sola, però ningú no la va sentir.

Continua llegint

Publicat dins de Poema, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari