Plany per Ignacio i José. Els llangardaixos ploren oceans de llàgrimes pel que vindrà (III)

A las cinco de la tarde.
Eran las cinco en punto de la tarde.
Un niño trajo la blanca sábana
a las cinco de la tarde.
Una espuerta de cal ya prevenida
a las cinco de la tarde.
Lo demás era muerte y sólo muerte
a las cinco de la tarde.

Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías, Lorca.

A la mateixa hora i molts quilòmetres en un poble sense defensa en mig de l’horta.
Sonà la Pava aterrint gent tan pacífica com morta de por.
No tenien refugis i la gent corria d’ací cap allà mentre l’aviador assassí apuntava a matar.
Una xiqueta es va quedar quieta enmig del carrer sense sentir res:

“Corre, Pepiqueta, ves-te’n d’allí que et caurà un obús”.

I van caure. Tots els que eren a prop van morir en un espectacle dantesc on els caps humans semblaven pilotes i els braços i les cames, els d’alguna nina.

Continua llegint

Anuncis
Publicat dins de Història, Literatura, Política, Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Mi abuelo acostando a los lagartos en una cajita con la rana y el gato mientras unos soldados vomitan sobre los pechos de la prostituta (II)

Se me volvió a aparecer mi madre.
“Venga, Regí, que tengo una sorpresa para ti en mi pueblo.”
Me tomó de la mano y volamos a la velocidad del pensamiento.

Ya en Úbeda entramos en su casa.
Había cuatro niñas llorando, dos lagartos dormidos, mi abuela y mi abuelo.

“Nieto, si supieras lo que te quise… pero morí pronto.
Yo sé que tienes preguntas que hacerme.”

Continua llegint

Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris

El lagarto y la lagarta están llorando sobre la fosa común de Lorca (I)

lagartos

Estaba yo durmiendo cuando se me apareció mi madre.
“Hijo, he vuelto porque me quedó una cosa por hacer”
“Espera que me vista, que te acompaño”.

Tomamos el camino de Úbeda, su pueblo natal.
Volaba a la velocidad del pensamiento y me cogió la mano.

Continua llegint

Publicat dins de Literatura, Uncategorized, Vivències | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

L’estranger. Camus en català-valencià (II)

camus fuma

L’home busca la veritat, la unitat, la felicitat i el sentit, però en el món troba solament la diversitat, la contradicció i el sense sentit. Esta confrontació entre el desig de l’home i la realitat irracional del món és l’absurd.

Se sent diferent a les persones amb les quals es creua perquè ha perdut la il·lusió per la vida. Se sent buit, passiu, indiferent i sense capacitat per a participar veritablement en la comunitat. No és capaç d’ expressar les seues emocions.

Sent que no pot controlar la seua vida i,  fins i tot, que ningú pot aspirar a fer-ho, i així les petites foteses el van abocant a poc a poc a l’autodestrucció. Se sent massa petit, massa dèbil, completament insignificant, enfront del món en què es mou, la seua pròpia vida personal i la societat, en la qual no pot intervenir-hi veritablement.

← pàgina anterior

Em va despertar un frec. Com que havia tingut els ulls tancats, l’habitació em va semblar encara més enlluernadora de blancor. Davant de mi no hi havia ni la més mínima ombra, i cada objecte, cada angle, totes les corbes, es dibuixaven amb una puresa que feria els ulls. En aqueix moment van entrar els amics de la mare. Eren una desena en total i es lliscaven en silenci enmig d’aquella llum encegadora. Es van asseure sense que cruixís una cadira. Els veia com no he vist ningú mai, i ni un detall de les cares o dels vestits se m’escapava. No obstant això, no els sentia i em costava creure en la seua realitat.

Continua llegint

Publicat dins de Novel.la, Uncategorized | Etiquetat com a | 1 comentari

L’estranger. Camus en català-valencià (I)

extranjer comic
El personatge de l’obra és un ser indiferent a la realitat per resultar-li absurda i inabordable. Se li ha privat de participar en les decisions col·lectives i s’ha convertit en un estrany en el que hauria de ser el seu propi entorn.

El dia en què sa mare va morir, Meursault va sentir que feia molta calor a l’autobús que el conduïa des Alger a l’asil d’ancians, i es va quedar mig adormit. Després, a la sala de la vetlla, va agrair el cafè que el conserge va tenir a bé oferir-li, va voler fumar-se una cigarreta, i li va molestar la violenta llum de les làmpades elèctriques. És l’aguda consciència del sol, que cega i abrasa, el que arrossega aquest empleat buròcrata, tranquil i reservat, a cometre un crim terrible i que assisteix, indiferent, al seu propi procés de condemna.

Aujourd’hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J’ai reçu un télégramme de l’asile : «Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués.»

Avui ha mort la mare. O potser ahir. No ho sé. Vaig rebre un telegrama de l’asil: «Ha mort sa mare. Enterrament demà. Sentides condolences.» Però no vol dir res. Potser haja estat ahir. L’asil d’ancians és a Marengo, a vuitanta quilòmetres d’Alger. Prendré l’autobús a les dues i arribaré a la vesprada. D’aquesta manera la podré vetlar-, i tornaré demà a la nit. Vaig demanar dos dies de llicència al meu patró i no va poder negar-me’ls davant d’una excusa semblant. Però no semblava satisfet. Vaig arribar a dir-li: «No és culpa meua.» No em va respondre. Vaig pensar llavors que no havia d’haver-li dit això. Al cap i a la fi, no tenia per què excusar-me. Més aviat li corresponia a ell presentar-me el condol. Però ho farà sense dubte despús-demà  quan em veja de dol. Per ara, és una mica com si la mare no estigués morta. Després de l’enterrament, per contra, serà un assumpte arxivat i tot haurà adquirit un aspecte més oficial.

Continua llegint

Publicat dins de Novel.la, Uncategorized | Etiquetat com a | 1 comentari

Empar Navarro i Giner, mestra militant de l’esquerra valencianista.

empar_navarro_giner-255x300
Empar Navarro i Giner. València, 19 de novembre de 1900 – València, 24 de desembre de 1986

[Ens han ocultat esta dona, valencianista d’esquerres i promotora de l’ensenyament en valencià al País Valencià. Persona compromesa tant en la política com en la cultura i defensora en una societat patriarcal de la igualtat de la dona. Hagué de caure el PP perquè rebera l’homenatge que mereixia.]

Mestra

Estudia Magisteri a l’Escola Normal de València per a, posteriorment, especialitzar-se en educació infantil i primària i en l’ensenyament de xiquets disminuïts físics i psíquics. El 12 de setembre de 1928 es casà amb l’escriptor i valencianista Maximilià Thous i Llorens, de qui es divorciaria deu anys després.

Continua llegint

Publicat dins de Biografia, Educacó, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

España: Ley antiterrorista utilizada para aplastar la sátira y la expresión creativa online.


El aumento exponencial del número de personas que incumplen una ley draconiana que prohíbe el “enaltecimiento” del terrorismo y la “humillación de las víctimas de delitos de terrorismo” es parte de un ataque constante contra la libertad de expresión en España, concluye un nuevo informe de Amnistía Internacional.

Tuitea… si te atreves: Cómo las leyes antiterroristas restringen la libertad de expresión en España revela que decenas de personas usuarias corrientes de las redes sociales, así como artistas musicales, periodistas e incluso titiriteros, han sido procesadas por motivos de seguridad nacional. Esto ha tenido un profundo efecto paralizante al crear un entorno en el que la ciudadanía teme de forma creciente expresar opiniones alternativas o hacer chistes controvertidos.

Continua llegint

Publicat dins de Política, Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

En defensa de la Llibertat d’Expressió.

valtonyc-i-hasel

Pablo Hasel i Valtonyc, a la presó per cantar.

Ací teniu una entrevista als rapers condemnats  Pablo Hasel i Valtonyc així com raps del Països Catalans: Catalans, Valencians i Balears. Els atacs a la llibertat d’expressió arriba a tots els àmbits de la cultura i de l’art, com és sabut. Les causes són la Llei franquista dita Mordassa que el PP va aprovar per tapar-nos la boca i que els socialistes no volen o poden derogar malgrat que ho van prometre. Tampoc sembla que Podemos en tinga massa interès, al cap a a la fi són el PSOE-2, revolucionaris de saló.

Continua llegint

Publicat dins de Actualitat, Article, rap, Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Pep Gimeno “Botifarra”. Palau de la Música de València, 29-6-2018

botifarra concert


Va ser un dia per al record. Des que el PP va ser derrotat hem tingut la sort de poder escoltar i veure cantants en valencià que el PP de Rita, Zaplana, Camps… tenia vetats tant als mitjans de comunicació – especialment Canal 9 – com els teatres i sales de concerts de titularitat pública – Teatre Principal, Palau de la Música… – En poc de temps hem gaudit de Raimon, Paco Muñoz, Al Tall i Mª del Mar Bonet, ja grans però amb un públic fidel. I a més, van sorgint veus noves com ara Pau Alabajos que, potser, siga el meu favorit entre els més joves.

Encara me’n recorde que a l’eixida del Palau d’un concert de clàssica fa dècades, Al Tall i altres músics i cantants valencians havien ocupat el vestíbul de la millor manera que sabien: cantant en valencià. El personal de la sala acompanyant de segurates impedien que gent com jo que volia recolzar la protesta ho feren. Anys després, Al Tall, Miquel Gil, Paco Muñoz, Marina Rossell, Feliu Ventura i algun altre més eren allí per participar en el concert i els seus censors del PP, Rita, Beneyto i Camps especialment, ja havien perdut el poder que de manera tan dictatorial exercien. No sols pretenien fer desaparèixer la música valenciana sinó el valencià mateix, una llengua que desconeixien i que no tenien com a seua, sobretot les dues primeres.

Continua llegint

Publicat dins de Concert, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Què collons hi fot jo ací?

sísif - Sisifus_the_faculties

Sísif, de Max Klinger.

91 anys. Assegut a la mateixa cadira de sempre.
Sense vista, ni quasi oïda, amb poques neurones,
jo li parlava d’això i d’allò però no responia.
De sobte em va agafar les mans i les ficà entre les seues.
Em mirava molt tranquil i amb un gest d’alegria,
que mai no oblidaré, que es traduïa en un somriure càlid.

Un beset, papà, que me n’he d’anar.
A veure quan t’animes i baixem al carrer,
que vas a semblar una mòmia d’estar sempre ací.

Continua llegint

Publicat dins de Biografia, Poema, Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari