Rheingold madrileño según Carsen (I).

Esta será mi segunda experiencia con el Anillo a plazos en Madrid. La primera se remonta a la época de Décker y sus famosas sillas con López Cobos a la batuta. Durante años pudimos disfrutar de Wagner-Barenboim y sus huestes berlinesas hasta que doña Espe acabó con ello. Una competencia descarada o la casualidad quiso que por aquel entonces en el Liceu, Bertrand de  Billy dirigiera su propio Anillo en la segunda producción de Kupfer, que fue editado en DVD a diferencia del madrileño que yo sepa, con subtítulos en varias lenguas, incluyendo la catalana; lo que es de agradecer para los que la  utilizamos. El del Liceu era mejor a mi modo de ver, aunque mejorable.

Ni el director de escena, Robert Carsen, ni el director artístico del Teatro Real, Joan Matabosch son santos de mi devoción, pero ¿qué puede hacer un wagneriano de clase baja trabajadora para poder asistir a una representación wagneriana si en su ciudad – València – Wagner y muchos otros no son representados porque los italianos que siguieron nada menos que a Mehta y Maazel – que sí que dirigieron obras del sajón, como el espectacular Anillo de la Fura (dos Rings y jornadas sueltas) no hacían otra cosa que programar las archiconocidas óperas italianas de los -ini y poco más. Biondi, Abbado y Livermore nos dieron un atracón de pasta italiana durante unos años. Luego hicieron mutis por el foro y Jesús Iglesias Noriega, ha sido recientemente nombrado nuevo director artístico de Les Arts. De momento esta temporada aún peca de más de lo mismo. Esperemos que este señor tenga en cuenta que hay mucha ópera al norte de los Alpes y que la afición por la ópera no se circunscribe a Madrid y Barcelona.

Antes me he definido como wagneriano de clase baja trabajadora. Lo he hecho emulando el texto de Matabosch en el programa de mano donde afirma que Carsen concibe a los dioses como burgueses de clase alta (sic). Yo creía, siguiendo a Marx y a muchos más, que los todos los burgueses no arruinados son la clase alta de una sociedad capitalista. Si yo lo fuera, en marzo iría al MET para ver Walküre y en verano a Bayreuth. De momento solo he podido ir a Peralada, Barcelona, Madrid, Sevilla, Las Palmas de Gran Canaria y València.

Mi función es la del martes 22, pero he visitado la web y me he leído el programa de mano, que puede descargarse. Según parece, la producción vuelve a incidir en el carácter ecologista y marxista que muchos otros ya trabajaron y que en principio comparto. Lo malo es el feísmo (por lo que se ve en las fotos), las alusiones demagógicas de adinerados que sacan a relucir seres humanos comiendo en contenedores de basura, etc. Sería de esperar que la parte visual no desdiciera la original mediante el uso de la dramatización paralela y que esta tuviera coherencia interna y una buena dirección actorial. On verra.

Próximamente “El Walhalla” y el “pelotazo inmobiliario” secundum el programa de mano.

Aquí tenéis, entre otras cosas, el programa de mano:

https://www.teatro-real.com/es/temporada-18-19/opera/das-rheingold

 

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized, Wagner | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La dalla esmolada de la mort i ‘El Setè Segell’ de Bergman. Joan Miquel.

El cavaller jugant a escacs amb la Mort. El Setè Segell. Ingmar Bergman 

El director de cinema suec Ingmar Bergman  va dirigir El Setè Segell, una de les millors de la seua dilatada carrera. Estrenada en 1966, està ambientada en l’Edat Mitjana: època de creuades, Inquisició i malalties. La pesta negra va causar gran mortaldat a Europa. Hi ha una escena que resulta tragicòmica. La gent es refugia en un bosc fugint del poblat per amagar-se de la Mort que creuen propera pel que anuncia el sacerdot. Un home s’enfila a un arbre i es creu que ha aconseguit salvar-se. De sobte nota que el seu arbre es belluga. La Mort, sota la forma de túnica negra i cara emblanquinada està serrant justament el seu arbre. “Entre tants, per què has triat el meu tronc? No veus que moriré en caure?” li pregunta el malaguanyat aldeà. “Precisament per això. Tu ets un dels elegits per a seguir-me.”  li va contestar.

Continua llegint

Publicat dins de Crítica, Poema, Religió, Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Bailando un tango en la orilla del mar antes de morir.

Llevaba mucho tiempo en el ala de terminales de un conocido hospital de la ciudad. Tenía un hijo y tres nietos que la visitaban con frecuencia, pero estaba TAN harta de esa carcelaria cama que solo pensaba en salir corriendo tras tantos meses de tortura. Recordaba cuando en cierta ocasión más alegre su marido y ella rompieron la de matrimonio a fuerza de realizar posturas inverosímiles. No olvidaba que la envidiosa vecina de abajo estaba pendiente de los ruidos de ese mueble de placer, lecturas y sueños producía. “Son ustedes unos exhibicionistas. No hagan tanto ruido. Déjenme dormir.” Ni puto caso. Cuando Venus está encendida poco importa lo que diga el lejano y frígido Plutón.

Continua llegint

Publicat dins de Relat per adults, Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El tango, la vida i la mort.

El tango és un orgasme musical, la lluita del moribund per vèncer la mort, és el primer i l’últim amor, la meravellosa alegria i la trista cançó. El tango és la vida i el mateix déu, que l’home va crear en un bordell entre meuques i malandrins ballant el vals.

Començava a clarejar.
Tenies els ulls rojos
i senties buidor al cap.
El teu cor era una pedra solitària en el camí.

No sabies si riure o morir.
La teua ànima buscava una vida que viure,
però topava amb una roca negra que era la mort.

Continua llegint

Publicat dins de Poema, Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Gossa morta per un Guàrdia Urbà d’un tret al cap a Barcelona. (II)

No puc llevar-me del cap la gossa morta pel poli de Barcelona, i és que fa anys jo tenia un gosset que es deia Tom que tenia la mateixa cara que aquest pobre animal. És una història molt antiga però no he pogut evitar plorar pel meu Tom i la desafortunada Sota. Segur que haurien segut amics. Qui és capaç de pegar-li un tret al cap a un pobre animal indefens en un país on la tortura dels animals és legal i més que això – em refereixo als toros o bous – no ho pot comprendre. El grau de civisme d’un país pot mesurar-se per com tracten els animals els ciutadans.

No en tots els països la policia va armada ni està militaritzada. L’exemple característic és el Regne Unit on la mateixa policia té a gala estar desarmada i desmilitaritzada. La nostra gossa no hagués estat abatuda mortalment per arma de foc en Londres o Liverpool. El poble britànic pensava que en cas contrari tindrien una dictadura. Spain is very very different. Ací, fins el fill de Marichalar, nét del Rei Emèrit i menor d’edat (13 anys), porta escopeta prohibida per a la seua edat i té accidents com son iaio amb la pistola que portava que va produir la mort de son germà.

Conec caçadors que no senten cap empatia pels animals, ni pels seus ni pels que maten – o cacen, segons ells -. Hi ha caçadors que maten els animals que els han ajudat en la cacera. Moltes vegades els pengen del coll amb un fil d’aram acerat a un arbre i contemplen la seua lenta agonia. Fins i tot en fan fotos. Solen ser llebrers (galgos en castellà). Hi ha molta gent amb instint assassí pel món i qui mata un animal no té massa problemes per matar un ésser humà. És com el nazi que crema primer llibres i després, jueus. És el mateix procés psicològic.

Continua llegint

Publicat dins de Animalisme, Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Gossa morta per un Guàrdia Urbà d’un tret al cap a Barcelona. (I)

“Sota ha estat morta per la policia municipal de Barcelona.”

ANIMALS

Barcelona: emoció al voltant de la mort de Sota, una gossa morta per la policia municipal.”

Com podem veure, la luctuosa notícia ha arribat a l’estranger. La marca España està ocupant el lloc que es mereix.

A totes les persones que estimen els animals.

Properament, més informació començant per un parell de requisits necessaris per a ser policia en les seues diverses accepcions en l’Estat espanyol, sense oblidar-nos dels EEUU, on els cops assassinen negres pel simple fet de ser negres ocasionant disturbis racials.  Ací un poema de Bukowski, exposat al carrer amb motiu de l’exposició de la Setmana de la Poesia de 2016 que va tenir problemes de censura a la Barcelona d’Ada Colau ja no va agradar a 5 sindicats de policia, ficats a crítics literaris, malgrat referir-se a policies nord-americans i estar escrit en 1980. Spain is different but not better. Si us  interessa, ací el teniu en català:

Continua llegint

Publicat dins de Animalisme, Uncategorized | Etiquetat com a | 3 comentaris

Jose. De la puta calle a la maldita cárcel de un sistema corrupto e injusto.

 

 

 

 

 

 

 

 


Lo conocí en el calabozo.
Era un chico de 1.80, de tez morena y de ojos verdes y rasgados.
Tenía una belleza varonil superpuesta a un alma de niño,
de niño bueno, un niño de 26 años.

Su historia es muy triste y dolorosa,
tanto como si clavara en el alma el maldito aguijón asesino
un traicionero alacrán
que es la puta sociedad en que nos ha tocado vivir.
Muy pronto quedó huérfano de padre y de madre.
Sus familiares lo abandonaron a su suerte
y ya hacía años que vivía en la maldita calle.
Consiguió algún trabajo de sueldo miserable
porque el malnacido del empresario sabía de su necesidad;
incluso llegó a trabajar – en negro claro – y no le pagaron.

Continua llegint

Publicat dins de Poema, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El atraco de las farmacéuticas a nuestro sistema sanitario.

Publicado el 7 dic. 2018

“Hola: me llamo Marta Sibina. Soy enfermera, diputada en el Congreso y grabo este vídeo porque necesito ayuda para destapar un escándalo del que nadie quiere hablar: El atraco de las farmacéuticas a nuestro sistema sanitario con la complicidad del PP y del PSOE. [Marta es diputada por En Comú Podem.”

Continua llegint

Publicat dins de Article, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Alberto San Juan: “Me disgusta profundamente la monarquía.”

[A l’espera de l’estrena en cinema a la meua ciutat de El Rey, ahir vaig anar a veure una altra obra de San Juan – Mundo Obrero – que jo diria forma part d’una trilogia formada per aquesta obra, El Rei i Massacre. Va ser representada per Teatro del Barrio, cooperativa cultural.  Un èxit total amb un públic còmplice i entregat. En en el cas anterior – Massacre – es tracta d’un teatre narratiu ja que la narració de fets històrics n’és una part fonamental. Molt recomanable també el llibre de San Juan, del mateix títol, que conté el text de la peça així com el disc que l’acompanya i que ve a ser la seua banda sonora a càrrec de Santiago Auserón (vocalista i compositor de Radio Futura). És de suposar que no triguen massa a pujar-los a la tenda de la seua web. Jo vaig adquirir-los la nit del concert en el mateix teatre, fins i tot vaig poder saludar l’autor – San Juan – i dir-li alguna cosa. Ara, llegir el llibre; escoltar les cançons, i esperar l’estrena cinematogràfica de El Rei. A continuació Iván Reguera entrevista San Juan per a Cuarto Poder.]

Regí

Continua llegint

Publicat dins de Entrevista, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La constitució de 1978 és un frau.


El problema del sufragi universal és que el nombre d’estúpids és molt superior al de persones intel·ligents.

(Bertrand Russell)

Als oncles de ma mare que jauen en alguna fossa comuna per lluitar per la llibertat.

S’han dit i es diuen moltes mentides sobre la Constitució de 1978. Una d’elles és que va ser votada afirmativament per més del 90 % dels espanyols. La veritat és aquesta: hi va participar el  67,11% de la població amb dret a vot. Uns -la immensa majoria – ho feren positivament (88,54%); altres, els feixistes amb Fuerza Nueva i Blas Piñar, es decantaren pel no (7,89%) i finalment l’esquerra rupturista va votar en blanc (3,57%) o nul (0,75%), o no van anar a votar. Això vol dir que més del 30 % es va abstenir (32,89%). En el cas del País Basc la Constitució no va ser votada positivament. Per tant, és mentida el que diuen els lacais de poder del sistema actual en el sentit que «nos hemos dado todos los españoles», no senyor, tan sols una minoria encara que majoritària que no passa de dos terços si és que hi arriba.

Continua llegint

Publicat dins de Política, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari