El Romanticisme (I). Literatura.

El context històric en què va aparèixer el romanticisme ve marcat per la presència de dues grans revolucions que testimonien la inestabilitat política i la reestructuració social que es va viure en aquelles dècades. La revolució francesa de 1789 va marcar profundament la política europea del segle XIX. Per això, al llarg d’aquest període se succeeixen els intents de crear un sistema polític que reculli les idees liberals sorgides a partir d’ella: divisió de poders, potenciació de les llibertats i els drets dels ciutadans, constitucionalisme… Aquestes reivindicacions van ser assumides i defensades per una burgesia que cada vegada esdevenia més activa, en perjudici de la vella aristocràcia i de l’estament religiós.

A Espanya, la constitució de 1812 va significar el primer intent de posar en marxa un projecte polític que feia desaparèixer la societat estamental i limitava el poder reial. Però l’oposició d’alguns sectors, partidaris de l’absolutisme monàrquic, va fer que entre 1814 i 1874 Espanya visqués un període de gran inestabilitat, en el qual es produïren tres guerres civils i diversos pronunciaments militars. D’altra banda, una altra revolució va transformar les estructures socials: la revolució industrial. La industrialització va augmentar el poder econòmic de la burgesia, que era la principal destinatària dels beneficis empresarials, i que, amb el poder econòmic a les seves mans, es va convertir molt aviat en la classe social dominant.

El romanticisme, en tant que moviment estètic, s’estén per tot Europa al final del segle XVIII i durant el segle XIX i determina un renovament profund en el camp de la literatura i de les arts. El romanticisme va aportar canvis molt importants en el món cultural. Entre els canvis més significatius cal destacar els següents:

1) la nova relació entre l’artista i la societat: la cultura s’independentitza del mecenatge i l’escriptor i l’artista reivindiquen la seva funció social i exigeixen la recompensa econòmica del seu treball;

2) la llibertat creativa: el romanticisme, contra el neoclassicisme, reivindica el geni creador; l’obra no ha d’ajustar-se a una preceptiva i uns models establerts i consagrats, sinó que ha de ser sobretot personal, original, basada en la imaginació i la intuïció. Aquesta nova concepció de l’obra literària desemboca en la llibertat de l’elecció del tema, dels recursos i l’estil, i en la reformulació dels gèneres literaris, que fins aquell moment tenien unes fronteres molt estrictes;

3) la visió malenconiosa de la vida: caracteritza els autors romàntics i tradueix el desajustament entre les aspiracions de l’escriptor i l’adversitat de la realitat quotidiana, que impossibilita els seus projectes;

4) la valoració de la literatura i de l’art populars: el romanticisme, en assumir la intuïció com a base artística, reivindica l’aportació de la literatura i de l’art populars, fruit de la intuïció lliure dels pobles; i

5) el nacionalisme: es manifesta en l’interès per la història i els costums propis de cada poble. Per això, el romanticisme potencia el desenvolupament de la novel·la històrica i del costumisme, un model literari que té per objectiu la descripció d’una realitat (costums, ambients…) en procés de canvi a causa de les profundes transformacions provocades per la industrialització i la modernització social.

Durant el període que va des del principi del segle XIX fins als anys setanta es produeix una gran activitat en el camp literari, on a poc a poc el romanticisme va consolidant-se. El gènere privilegiat és la poesia, especialment durant la primera meitat de segle. El conreu de la narrativa i el teatre es va normalitzant de manera desigual a Catalunya, on arrelen més ràpidament, i al País Valencià i les Illes, on la incorporació de tots els gèneres va ser més lenta. Per gèneres, podem establir esquemàticament:

a) en narrativa, primerament la narració breu costumista i després la novel·la romàntica històrica, la novel·la romàntica sentimental i la novel·la de fulletó (caracteritzada per la primacia de l’acció i del sentimentalisme exagerat, la presència de personatges esquemàtics: el bo, el malvat, etc., i la senzillesa tècnica) són les opcions dominants;

b) en poesia, es conrea tant la poesia lírica com l’èpica. La poesia lírica és de temàtica sentimental o patriòtica, mentre que l’èpica relata esdeveniments de grandesa heroica, sobretot de l’edat mitjana. A banda aquesta poesia adreçada a un públic culte, molts autors produeixen una poesia d’abast popular destinada sobretot a ser publicada en revistes;

c) en teatre, la producció inclou tant el drama històric com el drama sentimental o melodrama.

La narrativa ressorgeix a partir de la segona meitat del segle XIX gràcies a l’impuls del moviment renaixentista, d’una banda, i del corrent literari del romanticisme, de l’altra. A partir d’aquest moment, dos corrents es desenvolupen amb una força especial dins la prosa: la narració breu costumista i la novel·la històrica. La narració breu costumista, també anomenada quadre de costums, és aquella que té per objectiu fonamental la descripció dels costums d’una societat en un temps històric determinat. A més de la seva brevetat, l’esquematització, que afecta tant l’estructura (en què es juxtaposen descripcions, diàlegs i narracions d’anècdotes) com la caracterització dels personatges, tractats sempre de manera superficial i arquetípica. Pel que fa a l’estil, la prosa costumista s’allunya del model retòric i arcaïtzant predominant en el romanticisme i intenta reproduir la llengua col·loquial del poble, amb totes les seves impureses, però viva i plena de gràcia.

Els autors de la prosa costumista solen adoptar un to de confidència amb el lector, de vegades irònic, de vegades nostàlgic, però sempre familiar i cordial. Entre els autors de narrativa breu costumista destaca Robert Robert. Aquest autor, que es pot considerar l’iniciador de la narració costumista en la literatura catalana, va publicar tres llibres d’articles costumistes en castellà i va escriure per a la revista Un tros de paper una trentena d’articles en la nostra llengua entre els anys 1865 i 1866.

En la dècada dels anys seixanta, la influència del novel·lista escocès Walter Scott, autor d’obres tan conegudes com Ivanhoe, va determinar l’aparició de l’anomenada novel·la històrica. En aquest tipus de novel·les es recrea un moment clau de la nostra història i es dóna vida als personatges que la van protagonitzar. Els temes preferits pels nostres autors van ser la guerra de Successió, el compromís de Casp i la guerra napoleònica. La possibilitat de recuperar i exalçar els fets i els personatges de les nostres èpoques passades, que respon perfectament al vessant historicista i enyoradís del romanticisme, va fer que alguns dels nostres autors seguissin el model creat per Walter Scott fins als anys vuitanta.

La importància que tenia per al romanticisme la revaloració de la història de cada poble va motivar que, tal com havia passat amb la novel·la, molts poetes romàntics es lliuressin apassionadament a redescobrir i idealitzar el nostre passat, sobretot el més gloriós: l’edat mitjana. En aquesta època, els poetes descobreixen fets i personatges que més tard exalcen com a herois literaris, llegendes i tradicions diverses i una llengua literària rica, que moltes vegades tracten d’imitar. Entre les primeres mostres de poesia romàntica, seguidores de la temàtica patriòtica, hi ha la famosa La pàtria, escrita per Bonaventura Carles Aribau el 1833. Aquest poema té una gran importància perquè marca els trets que caracteritzaran la poesia romàntico-patriòtica de tot el període.

En el poema La pàtria, doncs, trobem algunes de les constants temàtiques que es mantindran en la poesia posterior: l’exaltació del paisatge, amb el qual el poeta s’identifica; la lloança de la llengua materna com a únic vehicle vàlid per a l’expressió sincera dels sentiments; la mitificació del passat, al qual el poeta se sent lligat… També s’hi anticipa el to, entre enyoradís i exaltat, que faran servir la majoria d’autors romàntics en les seves composicions. Finalment, Aribau utilitza el model de llengua literària que s’imposarà en la poesia romàntica: lèxic amb solucions marcadament arcaïtzants, abundància d’adjectius i ús constant d’exclamacions, hipèrbatons i altres figures retòriques que reforcen els sentiments que el poeta vol expressar.

En una època de creixent protagonisme popular i de greus tensions ideològiques com fou el segle XIX, el conreu de la poesia popular s’intensifica i troba en les nombroses revistes satíriques i polítiques del moment unes immillorables possibilitats de difusió entre l’opinió pública. Aquest tipus de poesia tenia per objectius fonamentals la difusió i la crítica d’idees polítiques i l’aproximació satírica o costumista a la realitat quotidiana. Per això, la major part dels poetes orienten la seva producció en dues grans direccions: formar el poble defensant unes determinades opcions ideològiques i atacant les contràries, i descriure els diversos tipus i costums que configuren la vida diària del moment.

El teatre culte en la nostra llengua va ser, juntament amb la novel·la, el gènere que es va consolidar més tard. De fet, no podem parlar d’un teatre romàntic català fins a partir de la meitat de segle, i el seu moment culminant es produeix durant les últimes dècades del segle XIX, precisament quan el romanticisme gairebé ja ha perdut tota la seva influència. Per explicar aquest retard en la normalització teatral, cal tenir en compte dos factors: d’una banda, la mancança d’una tradició de teatre culte en la nostra llengua i, de l’altra, la inexistència d’un públic ampli per a les obres cultes en català, que dificultava la consolidació d’un gènere, com el teatral, que en depèn molt econòmicament.

La producció teatral romàntica es reparteix entre el drama històric i el drama sentimental o melodrama. El drama històric, com la novel·la històrica i la poesia patriòtica, centra les històries en els esdeveniments o personatges assenyalats del nostre passat. L’honor i el valor són les virtuts més destacades en la recreació teatral d’aquests herois. El drama sentimental o melodrama es caracteritza pel fet de posar en joc tots els seus elements la història, la concepció dels personatges, el joc escenogràfic, etc. amb l’objectiu de tocar la vena sentimental de l’espectador. Així, en aquest tipus d’obres, es recreen històries de desenganys amorosos, de donzelles innocents que veuen amenaçada la seva virtut, de fills no reconeguts pels pares… A diferència del drama històric, aquí l’acció se situa en l’època present.

El màxim autor teatral del període és Frederic Soler, conegut amb el pseudònim de Serafí Pitarra. Aquest autor va començar la seva producció teatral escrivint obres dedicades a parodiar el model de drama romàntic, amb les seves exageracions en el tractament de l’honor i l’heroisme i en l’ús del llenguatge, excessivament grandiloqüent. En aquesta etapa va escriure les considerades seues dues  obres més representatives d’aquest període. Són L’esquella de la torratxa i El castell dels tres dragons. Cap a l’any 1866, Frederic Soler canvia radicalment d’orientació i comença a escriure ell també drames romàntics. D’aquest període en destaquen les obres Les joies de la Roser, el primer drama romàntic de l’autor, i La dida, de l’any 1872. Un altre autor important de teatre romàntic és Víctor Balaguer, un dels representants més destacats del drama històric.

Font: bloc per als alumnes de 1r de batxillerat de l’IES El Pedró.

El sainet valencià.

[Dins del teatre popular destaca per l’èxit que va tenir durant la segona part del segle XIX el sainet valencià, obra en un acte de caràcter jocós i burlesc. El poble parla en valencià i la burgesia, forasters o els que volen aparentar ser més, ho fan en castellà. Pretenia ser un reflex de la societat valenciana d’aleshores i estava escrita sense seguir regles ortogràfiques amb grafies castellanes. Feien ús els saineters d’una llengua dialectal totalment degradada. A l’altre costat estaven els cultes que imitaven el valencià medieval, que no era comprès pel poble pla i sense estudis. Encara faltaven dècades perquè s’aprovaren les Normes de Castelló de 1932 i es produís una acceptació generalitzada de les mateixes normes sense arcaismes, vulgarismes o castellanismes. Els sainets s’acompanyaven de cançons i es podrien equiparar al gènere burlesque europeu. Hi destaca, sobretot, Eduard Escalante, que va ser precedit cronològicament  per Josep Bernat i Baldoví i que va formar part del sector populista de la Renaixença valenciana.] Regí.