El viatge.

Hospital de Santiago

---

Jo sabia que era l’última oportunitat. – Ara o mai – vaig pensar. Ma mare ja era gran i estava plena de malalties. Caminava a passos curts i amb dolor, de vegades amb molt de dolor, i per acabar de completar la llista de les seues malalties ja havia començat a utilitzar una mascareta d’aire per poder respirar mentre dormia. Amb 18 anys va deixar el seu poble a Andalusia i va venir a viure a València, on va tenir els seus fills i acabaria sent enterrada.

Mai no va oblidar la seua terra però tan sols hi va poder anar una vegada. Va ser en 1959 i estava embarassada de mi. Jo vaig nàixer en la vespra de la setmana fallera de 1960. Mon pare sempre va ser molt reticent a viatjar i això que anar a Úbeda, el poble de ma mare, era tan fàcil com agafar l’autocar que tenia aquest destí a l’estació d’autobusos valenciana. Així van ser les coses, més quan ella era una mena d’esclava de la llar: que si els fills, el menjar, la casa… Ara ja no té remei, però es va quedar amb les ganes.

Quant li van posar la mascareta vaig tenir un pressentiment. Això s’acaba. Cal aprofitar el temps. Així que vaig preparar el viatge. Va ser just després de Setmana Santa. Al País Valencià les vacances escolars – i jo sóc mestre – duren una setmana més, que sent laborable en altres comunitats evita embussos a la carretera i permet aconseguir preus més barats en hotels i similars. Així que era qüestió d’anar per feina i fer una ullada en Internet. Vaig buscar un lloc que estigués a prop d’un hospital per si de cas i vaig fer la reserva. Era un edifici petit i familiar on van tractar la meua mare amb molt d’afecte.

Sempre temerós, on pare no volia que férem el viatge, i menys en cotxe particular, el meu, però finalment ho va acceptar. L’alegria de ma mare quan vaig engegar el vehicle era com per a fer una foto. Van marxar d’hora, encara de nit, per arribar-hi amb llum. De València a Albacete i d’allà, directes a Úbeda. Recorde que cada vegada que vèiem un senyal amb el màgic nom del seu poble, ella s’alegrava i deia que era molt important, que estava escrit en molts rètols.

El Salvador, detall.

---

Jo em sentia molt feliç de veure-la tan contenta. Una setmana sense comprar, cuinar, ordenar la casa, etc. Anàvem a pensió completa per caminar menys. Un dia que ens trobàvem al centre li van fallar les cames. Vaig demanar permís i vaig agafar una cadira d’un bar perquè descansara encara que ella no volia parar. Ho volia veure tot. No cal dir que el poble, més aviat una ciutat petita capital de comarca, estava molt canviat des de l’última vegada que va anar-hi amb mon pare.

Li encantava el cafè, i això que el tenia prohibit per la tensió. Ella bevia llet sencera i cafè amb cafeïna. Li van encantar els cafès amb llet que s’hi va prendre, tant que li va preguntar al cambrer com els feia, i l’home, molt amable i maco, li va explicar: aigua de deu de Serra Morena, llet sencera fresca del dia i cafè aràbiga acabat de moldre. Era curiós. Quan en demanaves et posaven una torrada amb oli d’oliva, tomàquet natural triturat i sal.

Úbeda i la seua germana menor Baeza són Patrimoni de la Humanitat. Era com un museu d’arquitectura renaixentista. Dos monuments em van encisar. L’església del Salvador, que sembla un temple grec, i l’Hospital de Santiago, lloc dedicat a la cultura i l’esplai, amb el seu enorme triangle ocupant la part superior. Allí té lloc el prestigiós Festival Internacional de Música  i Dansa. Vam pujar al “tren” turístic. Feia fred encara tot i ser abril. Només hi anàvem ella i jo, així que no ens vam perdre detall de les explicacions que feia una guia turística mentre recorríem la població. Em vaig quedar amb la boca oberta quan vam arribar a la muralla amb la seua evocadora Porta de “Graná”. Des d’allà es podia veure Granada si no hi havia boira. Van recórrer tota la província, una mar d’oliveres infinites. Ma mare es va adormir en el cotxe.

Vam visitar les cosines i les seues filles. Va ser molt emotiu. L’únic contacte que havien tingut fins a aquest dia va ser epistolar o telefònic. Ens van convidar a berenar i ens van oferir les seues cases de cor, però no vam voler acceptar per no ser una càrrega. De fet, a aquestes persones no els sobraven els diners precisament i jo volia estar amb ma mare a soles.

Vam anar al mercat per comprar embotit, que per a ella era una menja exquisida. El meu avi va ser jornaler i va acabar treballant allà. En veu molt baixa com si estiguérem en la postguerra em va explicar que per ser de la UGT i haver combatut a favor de la República, va ser condemnat a mort, encara que després li van commutar la pena per treballs forçats. Estant al pantà del Tranco a Beas de Segura, va patir un accident que el va mutilar. Finalment, va ser bandejat. Per això vaig nàixer jo a València.

Vam fer les compres de rigor i vam tornar a casa. Jo tenia un sabor agredolç a la boca. D’una banda estava molt content d’haver portat ma mare al seu poble, però no podia evitar pensar que era el seu últim viatge. I així va ser. A la llista de les seus malalties s’hi va sumar l’Alzheimer. La cosa va ser ràpida. Va perdre la memòria i va acabar no ser capaç de reconèixer els seus fills.

Abans que això succeís encara vaig tenir temps de repetir el viatge amb la meua dona. Vam anar al seu carrer, a la porta de sa casa, que era d’època, i a la placeta que estava al costat. Allà jugava ella fent calça amb dos tatxes o amb la seua nina. Em vaig asseure allà durant una bona estona amb pena al cor tement que passaria el que va passar poc després. El primer d’agost de 2013, any del bicentenari del naixement de Wagner, ma ens va deixar.

Regí