La música entre el Renaixement i el Barroc (IV). Monteverdi.

monteverdi


Claudio Monteverdi. Compositor italià nat a Cremona, actual Itàlia, en 1567 i mort a Venècia, en 1643. La figura que millor exemplifica la transició en l’àmbit de la música entre l’estètica renaixentista i la nova expressivitat barroca és la del cremonés Monteverdi. Educat en la tradició polifònica dels Victoria, Lasso i Palestrina, aquest músic va saber fer realitat la nova i revolucionària concepció de l’art musical sorgida de les teories de la Camerata Fiorentina, que, entre altres coses, va suposar el naixement de l’òpera com vam apuntar en l’entrada anterior.

Fill d’un metge de Cremona, es va donar a conèixer en data bastant primerenca com a compositor: va publicar la seua primera col·lecció de motets a Venècia quan només tenia quinze anys. El seu mestratge en l’art de tocar la viola li va valdre entrar en 1592 al servei del duc Vincenzo Gonzaga de Màntua, en aquell temps una de les corts més pròsperes d’Itàlia.

Després de seguir al seu senyor en la campanya contra els turcs a Àustria i Hongria, i visitar Flandes, viatges aquests que li van permetre conèixer altres escoles musicals alienes a la italiana, va ser nomenat mestre de capella de Màntua en 1601, amb la funció de proveir tota la música necessària per als actes laics i religiosos de la cort.

L’Orfeo. Favola in musica by Claudio Monteverdi with La Capella Reial de Catalunya.

Una data clau en la seua evolució va ser la de l’any 1607, en què va rebre l’encàrrec de compondre una òpera. El repte era important per a un compositor educat en la tradició polifònica que fins a aquell moment havia destacat en la composició de madrigals a diverses veus, doncs es tractava de crear una obra segons el patró que Jacopo Peri i Giulio Caccini; tots dos músics de la Camerata Fiorentina, havien establit en la seua Euridice, una obra en un nou estil, l’anomenat stile rappresentativo, caracteritzat per l’ocupació d’una sola veu que declama sobre un succint fons instrumental. Una peça dramàtico-musical, en fi, en què a cada personatge li corresponia una sola veu. La primera òpera va ser Dafne de Peri (1598) amb el mateix llibretista, però lamentablement es va perdre gairebé tota la música.

Açò, que avui pot semblar pueril, en l’època suposava un canvi de mentalitat radical: l’abandó de la polifonia, de l’entramat harmònic de diferents veus, pel cultiu d’una única línia melòdica, la monodia acompanyada. El resultat va ser La favola d’Orfeu, composició amb la qual Monteverdi no solament va superar el model de Peri i Caccini, en les seues Euridice sinó que va asseure les bases de l’òpera tal com avui la coneixem.

Monteverdi: Lamento d’Arianna. La Venexiana.

L’èxit va ser immediat i va motivar nous encàrrecs, com a L’Arianna, òpera escrita per a les noces de Francisco de Gonzaga i Margarida de Savoia, de la qual només subsisteix un escruixidor Lament. La mort en 1612 del seu protector Vincenzo Gonzaga va motivar que el músic deixara Màntua per Venècia, on va romandre fins a la seua mort. Mestre de capella de la catedral de Sant Marc. Va compondre la magistral col·lecció Madrigali guerrieri et amorosi. Les composicions religioses ocupen un lloc destacat en el seu quefer durant aquesta llarga etapa. També les òperes: en 1637, quan el compositor explicava ja setanta anys, van obrir les seues portes a Venècia els primers teatres públics d’òpera i, lògicament, es van sol·licitar a Monteverdi noves obres.

La major part de la seua obra religiosa la va publicar a Venècia. Una de les obres principals de Monteverdi és el Vespro della Beata Vergine (Vespres a la Beata Verge) (1610). És un dels seus treballs sacres més coneguts, i és, encara avui, un dels grans exemples de música religiosa. A l’alçada d’obres com ara El Messies de Händel o la Passió segons sant Mateu de Bach. També destaca Selva morale e spirituale, que  és el títol abreujat d’una col·lecció de música sacra del compositor italià publicat a Venècia el 1640-41).

Selva Morale e Spirituale (Claudio Monteverdi) – Concierto de Gabriel Garrido y Ensemble Elyma

Monteverdi va compondre, almenys, divuit òperes, de les quals només L’Orfeo, L’incoronazione, Il ritorno i la famosa ària “Lamento”, de la seua segona òpera, L’Arianna han sobreviscut.

Des que el músic escriguera Orfeu, l’espectacle havia evolucionat considerablement: de la riquesa vocal i instrumental de les primeres òperes s’havia passat a un tipus d’obres en les quals l’orquestra quedava reduïda a un xicotet conjunt de cordes i baix continu, sense cor; a més, la distinció entre recitativo i arioso s’havia accentuat. Malgrat aquestes diferències, Monteverdi va saber adaptar-se a les noves circumstàncies amb èxit: les dues òperes venecianes que han arribat fins a nosaltres, Il ritorno d’Ulisse in pàtria i L’incoronazione di Poppea, són dues obres mestres del teatre líric, d’incontestable modernitat. Aixi com L’Orfeu va ser una òpera cortesana per a un públic reduït, les darreres que es conserven estaven destinades a un teatre i un públic que pagava la seua entrada.

L’incoronazione di Poppea (acte 3). Nikolaus Harnoncourt. Jean-Pierre Ponnelle

Font: Biografías y vidas i elaboració personal.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Hª Música, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s