El Príncep Feliç. Un conte per a llegir amb el cor i una denúncia política i social. Escola i Religió.

 “No hi ha misteri més gran que la misèria.” O. Wilde.

príncep feliç

El Príncep Feliç és un dels millors contes que s’han escrit tant per la bellesa del llenguatge com la del seu missatge. No es tracta d’un típic conte infantil per a xiquets al mode de Caputxeta Vermella, sinó d’una narració curta per a adults amb cor de nen i xiquets que estan bastant madurs per poder-la entendre i gaudir-ne. Per a infants menuts i no tan menuts hem de recórrer a adaptacions com la que he preparat per als meus alumnes del segon cicle de Primària d’una assignatura anomenada “Atenció Educativa”, “Alternativa a la Religió” o com li vulguen dir, és a dir, activitats per a mantenir ocupats als alumnes que no donen Religió Catòlica. He conegut centres on consistia a perdre el temps perquè pogueren ser adoctrinats en el catolicisme una part, sovint mínima, de l’alumnat. Li deien “Ètica i moral” i consistia a deixar jugar els xiquets o que feren els deures sense cap plantejament educatiu ni control. Adoctrinament catòlic i pèrdua de temps. En els dos casos, un atemptat contra els drets de l’infantesa.

Com a mestre em sembla una immoralitat que s’adoctrine a unes criatures en formació segons les idees religioses de sos pares, especialment si es fa dins de l’escola que hauria de ser pública, laica i científica, no doctrinària. Per a tal fi ja existeixen parròquies, mesquites i altres llocs on fer-ho. I hauria de fer-se fora de l’horari escolar, ja que no parlem de formació sinó d’adoctrinament i és una discriminació cap a altres creences i religions que no gaudeixen d’aquest privilegi que atempta contra el principi democràtic de separació de l’Estat i la religió.

Crec que s’han de treballar valors democràtics de convivència, ciutadania, societat… que fan referència a l’amistat, la convivència, la solidaritat, el desenvolupament com a persona, etc. La religió – les religions – no confessional hauria de formar part del currículum, és a dir, sempre que no siga dogmàtica, sinó en la seua faceta cultural com a història de les religions, religions del món, etc. Les creences religioses dogmàtiques haurien de formar part de la llibertat de consciencia individual i no formar  del currículum; menys encara ser avaluables i computables com si d’una assignatura més es tractara.

En la situació actual es produeixen en les escoles la divisió dels alumnes segons sos pares vulguen o no Religió Catòlica, de manera que activitats formatives en valors àmpliament acceptats en la societat no arriben més que als que no reben aquesta assignatura confessional, quan el que dicta la ètica és que arriben a la totalitat dels alumnes. He tingut oportunitat de veure el fanatisme religiós en el ulls de xiquets de sis anys, i això és un atemptat contra el nen a banda de molt perillós. Solament una formació en valors democràtics que fomenten el coneixement de diferents visions del món són garantia de pluralisme, respecte i la tolerància. Fomentar les diferències és sembrar l’odi. Això no hauria de fer-se enlloc, menys encara des de l’escola.

the_happy_prince_artwork1

El Príncep i l’oreneta.

Fet aquest aclariment i presa de postura, torne a El Príncep Feliç. Com deia, no considere que siga un conte infantil a l’ús almenys en la versió original íntegra de Wilde. Jo diria que estem en el pol oposat de Salomé. En aquest cas, l’autor es manifesta clarament esteticista i seguidor de l’art per l’art, és a dir, partidari de la amoralitat de l’art. Així, en Salomé no hi ha cap missatge moral sinó purament estètic. En canvi, en El Príncep Feliç, sense abandonar en absolut l’esteticisme, la busca de la bellesa artística, sí que hi ha una clara intenció moralista acompanyada per una àcida crítica social i política. De fet, Wilde s’alinea en l’anarquisme filosòfic, tendència político-filosòfica que nega la legitimitat de l’Estat a interferir en la llibertat de l’individu a tots els nivells. En conseqüència, es predica la insubmissió, la no acceptació de les normes que el poder, a través de les institucions, vol imposar especialment en allò que té a veure amb la moral i els costums. Wilde va pagar cara aquesta actitud desafiant, com sabem.

Oscar_Wilde_portrait

Oscar Wilde

L’autor denuncia clarament la injustícia del poder i el seu abús, les diferències entre pobres i rics, la hipocresia mentre fa una lloa a l’amor i la fraternitat, a la compassió i el sacrifici pels altres. Wilde abandona l’hedonisme anterior i la no implicació de l’art en qüestions extraartístiques. La seua opció entra en la implicació moral a través de l’art en el sentit abans esmentat. En la figura del Príncep podem veure reflectit al mateix Oscar Wilde, abans un hedonista  que fuig de la realitat i es refugia en la bellesa i l’art com el personatge que ens ocupa, que vivia feliç darrere del mur del seu jardí en un palau on no se sabia que era el dolor fins que acaba descobrint la miserable realitat del món i la compassió el porta al sacrifici. Recorda la història de Buda i enllaça amb la figura de Jesús. Wilde va convertir-se al catolicisme al final de la seua atzarosa vida.

The-Happy-Prince-and-Other-Stories-9789626341391Segueixen dos textos. En primer lloc l’adaptació al lector infantil i, després, la versió al català-valencià de l’original complet conforme Wilde el va concebre. Per a l’adaptació infantil he tingut en compte, lògicament, la psicologia i capacitats dels lectors. Per això, el que he fet és acurtar i simplificar el text, deixant només el moll del relat suprimint l’accessori, que fa referència a la crítica social i política – encara que no totalment – , les al·lusions més o menys sexuals i el final, ja que s’esmenta a Déu i els àngels i el treball és material per a l’assignatura que fa d’alternativa a la Religió. També he optat per simplificar el llenguatge, que no deixa de ser esteticista i un tant complicat per a xiquets no-catalanoparlants. D’ací que les construccions gramaticals i el vocabulari siguen senzilles.

L’omissió de les referències religioses les he considerades necessàries, especialment si tenim en compte que el conte va dirigit a alumnes que no són cristians: musulmans, hinduistes, no religiosos. No obstant això, la fidelitat a l’original ha estat la norma. Fins i tot, he segut literal en determinades ocasions com ara el començament.

Recomane la lectura d’aquest magnífic relat. Personalment, em continua emocionant aquest conte tant pel contingut com per la forma. Tant Salome com The Happy Prince estan escrites en un anglés molt assequible a diferència d’obres com ara The Picture of Dorian Gray, d’una bellíssima però complicada prosa que requerix un coneixement de la llengua més profund. D’interés wagnerià: Wilde es basa en Tannhäuser per construir la figura de Dorian Gray. Mirarem de tractar el tema en un altre moment perquè hi ha paral·lelismes interessants entre les dues obres. En la novel.la de Wilde podem trobar la influència de Wagner.

happy prince retold by

Adaptació de The Happy Prince.

El Príncep Feliç.

Adaptació per a xiquets i activitats per Regí.

L’estàtua del Príncep Feliç s’alçava sobre una columna molt alta, des d’on es dominava tota la ciutat. Era daurada i estava recoberta per fines làmines d’or; els seus ulls eren dos brillants safirs i al puny de l’espasa lluïa un enorme robí.

Una oreneta buscava on lloc on descansar. Volà i volà fins que va descobrir l’estàtua del Príncep Feliç.

-Em refugiaré ací – va pensar – . El lloc és bonic i ben ventilat.

I dit això, es va posar entre els peus del Príncep Feliç. De seguida es va preparar per a dormir. Però quan encara no havia posat el cabet sota les seues ales, li va caure damunt una gran gota, una altra i una altra…

happy_prince - pluja

L’oreneta anava a dormir quan li caigueren gotes d’aigua.

-Quina cosa més curiosa! -va exclamar-. No hi ha ni un núvol al cel, les estreles llueixen clares i brillants, però plou. Millor vaig a buscar una bona xemeneia que aquesta estàtua no em protegeix de la pluja.

Va mirar cap amunt. Ah, el que va veure! Els ulls del Príncep Feliç estaven plens de llàgrimes, i les llàgrimes li corrien per les galtes daurades. I tan bell es veia el rostre del Príncep a la llum de la lluna, que l’oreneta es va omplir de compassió.

-Qui ets? -va preguntar.

-Sóc el Príncep Feliç.

-Però si ets el Príncep Feliç, per què plores?

-Quan vivia, tenia un cor humà -va contestar l’estàtua-, però no sabia el que eren les llàgrimes perquè vivia alegre i despreocupat. No sabia què era el dolor i sempre estava jugava amb els meus amics. Al voltant del jardí del Palau on vivia hi havia un mur molt alt. Tot era tan tan bell que no sentia curiositat per saber què passava més enllà. Sempre estava content. Per això, em deien el Príncep Feliç. Vaig viure així i així vaig morir. I ara que estic mort, m’han posat ací dalt, tan alt que puc veure tota la lletjor i tota la misèria del món i, encara que ara el meu cor és de plom, l’única cosa que faig és plorar.

happy prince costurera othe-happy-prince-mare fill

El xiquet està malalt i plora. Vol menjar taronges, però sa mare només li pot donar aigua del riu.

Veig una casa miserable on hi ha una dona asseguda darrere una taula. Està molt trista. Les seues mans estan plenes de punxades perquè és costurera. En aquest moment està brodant un vestit de seda que vestirà la més bella de les dames de la reina en el pròxim ball del palau. En un racó de l’habitació, en el llit, plora el seu fill malalt. Vol menjar taronges, però la dona només pot donar-li aigua del riu.

Oreneta, oreneta, petita oreneta… fes-me un favor! Porta-li a la dona el robí del puny de la meua espasa, vols? Jo no puc moure’m. Tinc els peus clavats en aquest pedestal.

-Prompte arribarà l’hivern i he d’anar-me’n a Àfrica. Ací farà molt de fred – va respondre l’oroneta.

-Oreneta, oreneta, petita oreneta -va dir el Príncep-, per què no et quedes una nit amb mi i ets la meua missatgera? El xiquet està malalt i sa mare, la costurera, està tan trista!

– És que he de marxar. L’hivern seria mortal per a mi. Moriria de fred – explicà l’ocell.

Però la mirada del Príncep Feliç era tan trista, que finalment l’oreneta va sentir compassió.

-Ja fa molt de fred -va dir-, però em quedaré una nit amb tu i seré la teua missatgera.

-Gràcies, amiga, -va dir el Príncep.

L’oreneta va arrancar llavors el gran robí de l’espasa del Príncep i, agafant-lo amb el bec, va volar per la ciutat fins que va arribar a la casa i va mirar per la finestra. El xiquet, al seu llit, s’agitava de febre, i la mare s’havia quedat adormida de cansament.

Llavors, va entrar a l’habitació i va deixar l’enorme robí damunt de la taula, al costat del didal de la costurera. Després va voletejar dolçament al voltant del xiquet malalt, ventant-li el front amb les ales.

-Quina brisa tan deliciosa! -va murmurar el xiquet-. Ja em trobe millor. Es va quedar adormit i va tenir un somni meravellós.

Llavors l’oreneta va tornar on era el Príncep Feliç i li va contar el que havia fet.

– Vinc a dir-te adéu – va dir-li al Príncep – . He d’anar-me’n ara.

-Oreneta, oreneta, petita oreneta -va dir el Príncep-, no et quedaries amb mi una nit més? Allà baix just a l’altre costat de la ciutat, hi ha un jove que vol ser escriptor, però no pot escriure perquè té fam i fred. No hi ha foc a la xemeneia i no té res per a menjar.

-Bé, em quedaré una altra nit ací amb tu -va dir l’oroneta que de veritat tenia bon cor-. Cal portar-li un altre robí?

-Ai, no tinc més robins! -es va lamentar el Príncep-. Però encara em queden els meus ulls. Són dos safirs que valen molts diners. Trau-me’n un i porta-li’l.

-Però, estimat Príncep meu -va dir l’oreneta-, això jo no ho puc fer. I es va posar a plorar.

-Oroneta, oroneta, petita oreneta -li va pregar el Príncep-, per favor, fes el que et demane.

Llavors l’oreneta va arrancar un dels ulls del Príncep i va volar fins on vivia el jove que volia ser escriptor. No era difícil entrar allí perquè hi havia un forat al sostre. Sense fer soroll per no ser descoberta, va deixar el safir i se n’anà.

Quan el jove va girar-se, el va trobar.

– Quina alegria, una pedra preciosa, un safir! – va exclamar feliç – El vendré i ja no passaré fam ni fred. Podré escriure i ser escriptor.

Va eixir la lluna i l’oreneta va tornar on era el Príncep Feliç.

-Vinc a dir-te adéu -li va dir.

-Oreneta, oreneta, petita oreneta -li va dir el Príncep-. No et quedaràs amb mi una altra nit?

-Ja és ple hivern -va respondre l’oroneta-, i molt prompte caurà la neu gelada. He d’anar-me’n ja a Àfrica en busca del calor del sol.

the-happy-prince-xiqueta

La xiqueta que ven mistos.

-Allà baix a la plaça -va dir el Príncep Feliç-, hi ha una xiqueta que ven mistos. Se li han caigut en el fang i s’han fet malbé. Son pare li pegarà si no porta diners a casa i per això està plorant. No té sabates i va sense barret. Arranca el meu altre ull i porta-li’l, així son pare no li pegarà.

-Passaré una altra nit amb tu -va dir l’oreneta-, però no puc arrancar-te l’altre ull. Et quedaries cec!

-Oreneta, oreneta, petita oreneta -li va pregar el Príncep-, fes el que et demane, t’ho suplique.

L’oreneta llavors va extraure l’altre ull del Príncep i es va posar a volar cap on estava la xiqueta i va deixar caure la joia en les seues mans.

-Quin tros de vidre més bonic! -va exclamar la xiqueta-, i va córrer contenta i feliç cap a sa casa.

Després l’oreneta va tornar amb el Príncep.

-Ara que estàs cec -li va dir-, em quedaré al teu costat per a sempre.

-No, oreneteta -va dir el pobre Príncep-. Ara has d’anar-te’n a Àfrica. Ací moriries.

-Em quedaré al teu costat per a sempre -va repetir l’oroneta, adormint-se entre els peus de l’estàtua.

L’endemà es va posar en el muscle del Príncep per contar-li les coses boniques que havia vist en els seus viatges.

-Estimada oreneta -va dir el Príncep-, em contes coses meravelloses, però és més meravellós encara ajudar a qui ho necessita. Vola sobre la ciutat i torna a contar-me tot el que veges.

Llavors l’oroneta va volar sobre la gran ciutat i va veure als rics que estaven molt contents mentre els pobres ploraven de tristor.

L’oreneta va tornar on era el Príncep i li va dir el que havia vist.

-La meua estàtua està recoberta d’or -li va indicar el Príncep-; trau-lo làmina per làmina per repartir-lo entre els pobres.

Així, làmina a làmina, l’oreneta va anar traient tot l’or i làmina a làmina va anar distribuint-lo entre els pobres.

-Ara comprarem pa! -cridaven.

Va arribar la neu, i després de la neu va arribar el gel. La petita oreneta tenia cada vegada més fred però no volia abandonar el Príncep, se l’estimava massa.

Una vesprada va comprendre que anava a morir, però encara va trobar forces per a volar fins al muscle del Príncep.

-Adéu, volgut Príncep! -li va murmurar a l’orella-. Em deixes que et bese?

-Clar que sí, amiga meua. M’alegre que per fi te’n vages a Àfrica -li va dir-. Has passat ací massa temps.

-No és a Àfrica on vaig -va respondre l’oreneta-. Vaig a la casa de la Mort.

L’oroneta el va besar i va caure morta als seus peus. En aquell mateix instant el cor de plom del Príncep es va partir en dos de pena i dolor.

L’estàtua havia quedat tan lletja sense joies ni or que la van fondre per aprofitar-ne el metall, però no es fongué el cor. No se sap com, però el cor anà a parar on va caure l’oreneta i junts van estar per sempre.

happy-prince-cor i oreneta

El cor del Príncep i l’oreneta units per a sempre.

Activitats:

1.- Per què es deia així el Príncep Feliç?

2.- Per què creia l’oreneta que estava plovent?

3.- Per què ara que era una estàtua plorava tant?

4.- A qui li van donar el robí i els safirs?

5.- Per què se li va trencar el cor al Príncep?

6.- Explica esta frase:

Al món hi ha coses meravelloses, però més meravellós encara és ajudar a qui ho necessita.”

7.- Creus que el Príncep i l’oreneta feren bé? Per què?

8.- T’agrada ajudar als altres? Li donaries les teues coses a qui les necessitara?

9.- Completa amb les paraules que hi falten.

“L’estàtua del Príncep Feliç s’alçava sobre una ___________ molt alta, des d’on es dominava tota la ciutat. Era daurada i estava recoberta per fines làmines d’or; els seus ulls eren dos brillants safirs i al puny de l’espasa lluïa un enorme robí.

Una ___________ buscava on lloc on descansar. Volà i volà fins que va descobrir l’estàtua del Príncep Feliç.

-Em refugiaré ací – va pensar – . El lloc és _________ i ben ventilat.

I dit això, es va posar entre els __________ del Príncep Feliç. De seguida es va preparar per a dormir. Però quan encara no havia posat el cabet sota les seues ales, li va caure damunt una gran gota, una altra i una altra… ”

……………………………………………………………………

“Va arribar la ___________, i després de la neu va arribar el _________. La petita oreneta tenia cada vegada més fred però no volia abandonar el Príncep, se l’estimava massa.

Una __________ va comprendre que anava a morir, però encara va trobar forces per a volar fins al muscle del Príncep.

– ___________, volgut Príncep! -li va murmurar a l’orella-. Em deixes que et bese?

-Clar que sí, amiga meua. M’alegre que per fi te’n vages a ___________ -li va dir-. Has passat ací massa temps.

-No és a Àfrica on vaig -va ____________ l’oreneta-. Vaig a la casa de la Mort.”

10.- Fes un dibuix sobre el conte.

Happy_prince

El Príncep Feliç, una història per a joves i adults amb cor de xiquets.

El Príncep Feliç.

Text complet d’Oscar Wilde traduït al català-valencià.

L’estàtua del Príncep Feliç s’alçava sobre una columna molt alta, des d’on es dominava tota la ciutat. Era daurada i estava recoberta per fines làmines d’or; els seus ulls eren dos brillants safirs i al puny de l’espasa lluïa un enorme robí porpra.

La lluïssor de l’or i les pedres precioses feien que els habitants de la ciutat admiraren el Príncep Feliç més que a qualsevol altra cosa.

-És tan bonic com un penell -comentava un dels regidors de la ciutat, a qui li interessava guanyar reputació d’home de gustos artístics-; clar que en realitat no és tan pràctic -afegia, perquè al mateix temps temia que el consideraren massa idealista, el que per descomptat no era.

-Per què no ets com el Príncep Feliç -li deia una mare afligida al seu fillet, que plorava perquè volia tenir la lluna-. El Príncep Feliç no plora per res.

-Em consola molt veure que algú en el món és completament feliç -murmurava un home infortunat en contemplar la bella estàtua.

-De veritat sembla que siga un àngel -comentaven entre ells els xiquets de l’orfenat en eixir de la catedral, vestits amb brillants capes roges i blancs davantalets.

-I com saben quin aspecte té un àngel? -els refutava el professor de matemàtiques- Quan han vist un àngel?

-Els hem vist, senyor. Clar que els hem vist, en somnis! -li responien els xicons, i el professor de matemàtiques arrufava el front i adoptava el seu aire més sever. Li semblava molt reprovable que els xicons somiaren.

Una nit va arribar volant a la ciutat una petita oroneta. Les seues companyes havien anat cap a Egipte sis setmanes abans, però ella s’havia quedat enrere, perquè estava enamorada d’un jonc, el més bell de tots els joncs de la vora del riu.

El va trobar al començament de la primavera, quan voletejava sobre el riu darrere d’una gran colometa groga, i la cintura esvelta del jonc la va captivar de tal manera, que es va aturar per a donar-li conversa.

-Em deixes estimar-te? -li va preguntar l’oroneta, a qui no li agradava pegar voltes. El jonc li va fer una àmplia reverència. L’oroneta llavors va voletejar al voltant, fregant l’aigua amb les ales i traçant solcs de plata sobre la superfície. Era la seua manera de demostrar el seu amor. I així va passar tot l’estiu.

-És un enamorament ridícul -comentaven les altres oronetes-; aquell jonc és desoladorament buit, no té un cèntim i la seua família és terriblement nombrosa-.

Efectivament tota la ribera del riu estava coberta de joncs. A l’arribada de la tardor, les altres oronetes van emprendre el vol, i llavors l’enamorada del jonc es va sentir molt sola i va començar a cansar-se del seu amant.

-No diu mai res -es va dir-, i ha de ser prou infidel, perquè sempre coqueteja amb la brisa. I realment, cada vegada que corria una mica de vent, el jonc realitzava les seues reverències més gracioses.

 -A més és massa sedentari -va pensar també l’oroneta-; i a mi m’agrada viatjar. Per això el que m’estime hauria d’estimar també els viatges.

-Vols venir amb mi? -li va preguntar a la fi un dia. Però el jonc va negar amb el cap, li tenia molta estima a la seua llar.

-Això vol dir que només has estat jugant amb els meus sentiments! -es va queixar l’oroneta-. Jo me’n vaig a les piràmides d’Egipte. Adéu!

I dient açò, es va posa a volar. Va volar durant tot el dia i, quan ja queia la nit, va arribar fins a la ciutat.

-On podré dormir? -es va preguntar-. Espere que en aquesta ciutat hi haja algun alberg on puga passar la nit.

En aquell mateix instant va descobrir l’estàtua del Príncep Feliç sobre la seua columna.

-Em refugiaré ací -es va dir-. El lloc és bonic i ben ventilat.

I dit això, es va posar entre  els peus del Príncep Feliç.

-Tinc una alcova d’or -es va dir suaument l’oroneta mirant al voltant. De seguida es va preparar per a dormir. Però quan encara no posava el cabet sota la seua ala, li va caure damunt una gran gota.

-Quina cosa més curiosa! -va exclamar-. No hi ha ni un núvol al cel, les estreles llueixen clares i brillants, i no obstant plou. En realitat aquest clima del nord d’Europa és espantós. Al jonc li encantava la pluja, però era de pur egoisme.

 En aquell mateix moment va caure una altra gota.

 -Però per a què serveix aquest monument si ni tan sols pot protegir-me de la pluja? -va dir-. Millor vaig a buscar una bona xemeneia.

I es va preparar novament per alçar el vol.

No obstant, abans que aconseguira obrir les ales, una tercera gota li va caure damunt, i en mirar cap amunt l’oroneta va veure… Ah, el que va veure!

Els ulls del Príncep Feliç estaven plens de llàgrimes, i les llàgrimes li corrien per les galtes daurades. I tan bell es veia el rostre del Príncep a la llum de la lluna, que l’oroneta es va omplir de compassió.

-Qui ets? -va preguntar.

-Sóc el Príncep Feliç.

-Però si ets el Príncep Feliç, per què plores?

M’has deixat tota xopa!

-Quan vivia, tenia un cor humà -va contestar l’estàtua-, però no sabia el que eren les llàgrimes, perquè vivia a la Mansió de la Despreocupació, on no està permesa l’entrada del dolor.

Així, tots els dies jugava al jardí amb els meus companys, i a les nits ballàvem en el gran saló. Al voltant del jardí del Palau s’elevava un mur molt alt, però mai em vaig tenir curiositat alguna per conéixer el que hi havia més enllà. Era tan bell tot el que em rodejava! Els meus cortesans em deien el Príncep Feliç, i de veritat que era feliç, si és que el plaer és el mateix que la sort. Vaig viure així, i així vaig morir. I ara que estic mort, m’han posat ací dalt, tan alt que puc veure tota la lletjor i tota la misèria de la meua ciutat, i, encara que ara el meu cor és de plom, l’única cosa que faig és plorar.

-Com? -es va preguntar per a si l’oroneta-, no és or de llei?

Era una au molt ben educada i mai feia cap comentari en veu alta sobre la gent.

-Allà baix -va seguir parlant l’estàtua amb veu baixa i musical-… allà baix, en un carreró, hi ha una casa miserable, però una de les seues finestres està oberta i dins de l’habitació hi ha una dona asseguda darrere la taula. Té el rostre demacrat i ple d’arrugues, i les seues mans, aspres i roges, estan crivellades de punxades, perquè és costurera.

En aquest moment està brodant flors de la passió en un vestit de seda que vestirà la més bella de les dames de la reina en el pròxim ball del Palau. En un racó de l’habitació, estirat al llit, està el seu fill malalt.

El xiquet té febre i demana taronges. Però la dona només pot donar-li aigua del riu, i  ell plora. Oroneta, oroneta, petita oroneta… fes-me un favor! Porta-li a la dona el robí del puny de la meua espasa, vols?

Jo no puc moure’m, el veus?… tinc els peus clavats en aquest pedestal.

-Els meus estan esperant-me a Egipte -va contestar l’oroneta-. Les meues amigues ja deuen estar voletejant sobre el Nil, i estaran xarrant amb els grans lotus nubians. I prompte aniran a dormir la tomba del gran Rei, on es troba el propi faraó, en el seu taüt pintat, embolicat en benes grogues, i embalsamat amb espècies oloroses. Al voltant del coll porta una cadena de jade verd, i les seues mans són com fulles seques.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -va dir el Príncep-, perquè no et quedes una nit amb mi i ets la meua missatgera? El xiquet té tanta set, i sa mare, la costurera, està tan trista!

-És que no m’agraden molt els xiquets -va contestar- l’oroneta-. L’estiu passat, quan estàvem vivint a la vora del riu, hi havia dos xicots, fills del moliner, i eren tan maleducats que no es cansaven de tirar-me pedres. Clar que no encertaven mai! Les oronetes vam volar massa bé, i a més jo pertany a una família cèlebre per la seua rapidesa; però, de totes les maneres, era una impertinència i una grosseria.

Però la mirada del Príncep Feliç era tan trista, que finalment l’oroneta es va entendrir.

-Ja fa molt de fred -va dir-, però em quedaré una nit amb tu i seré la teua missatgera.

-Gràcies, oroneteta -va dir el Príncep.

L’oroneta va arrancar llavors el gran robí de l’espasa del Príncep i, agafant-lo pel bec, va volar per sobre les teulades. Va passar al costat de la torre de la catedral, que tenia àngels de marbre blanc.

Va passar al costat del Palau, on se sentia música de ball i una bella xicona va eixir al balcó amb el seu pretendent.

-Que boniques són les estrelles -va dir el nuvi- i què meravellós és el poder de l’amor!

 -Tant de bo que el meu vestit estiga preparat per al ball de gala -va contestar ella-. Vaig manar a brodar en la tela unes flors de la passió. Però les costureres són tan peresoses!

 L’oroneta va volar sobre el riu i va veure els llums penjats en els pals dels vaixells. Va passar sobre el barri dels jueus, on va veure als vells mercaders fer els seus negocis i pesar monedes d’or en balances de coure. Al final va arribar a la pobra casa, i va mirar per la finestra. El xiquet, al seu llit, s’agitava de febre, i la mare s’havia quedat adormida de cansament.

Llavors, l’oroneta va entrar a l’habitació i va deixar l’enorme robí damunt de la taula, al costat del didal de la costurera. Després va voletejar dolçament al voltant del nen malalt, ventant-li el front amb les ales.

-Quina brisa tan deliciosa! -va murmurar el xiquet-. Ja em trobe millor. I es va quedar adormit caient en un son meravellós. Llavors l’oroneta va tornar fins on el Príncep Feliç i li va explicar el que havia fet.

-Que estrany! -va afegir-, però ara quasi tinc calor; i no obstant la veritat és que fa moltíssim fred.

-És perquè has fet una obra d’amor -li va explicar el Príncep.


L’oroneta es va posar a pensar en aqueixes paraules i prompte es va quedar dormida. Sempre que pensava molt es quedava dormida. A l’alba va volar cap al riu per a banyar-se.

-Quin fenomen extraordinari! -va exclamar un professor d’ornitologia que passava pel pont-. Una oroneta en ple hivern!

I va escriure sobre l’assumpte una llarga carta al periòdic de la ciutat. Tothom va parlar del comentari, tal vegada perquè contenia moltes paraules que no s’entenien.

 -Aquesta nit partiré cap a Egipte -es deia l’oroneta i la idea la feia sentir-se molt contenta.

 Després va visitar tots els monuments públics de la ciutat va descansar llarga estona al campanar de l’església. Els teuladins que la veien passar comentaven entre ells: “Quina estrangera tan distingida!“. Cosa que feia feliç a l’oreneta.

Quan va sortir la lluna va tornar on estava a l’estàtua del Príncep.

-Tens encàrrecs per a Egipte? -li va cridar-. Me n’aniré ara.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -va dir el Príncep-, no et quedaries amb mi una nit més?

-Els meus m’estan esperant a Egipte -va contestar l’oroneta-. Demà, les meues amigues volaran segurament fins a la segona cascada del Nil.

Allí, entre les canyes, dorm l’hipopòtam, i sobre una gran roca de granit s’alça el Déu Memnon. Mira les estrelles tota la nit, i quan brilla l’estel del matí, llança un crit d’alegria. Després es queda en silenci. Al migdia, els lleons baixen a beure a la vora del riu. Tenen els ulls verds, i els seus rugits són més forts que el soroll de la cascada.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -va dir el Príncep-, allà baix just a l’altre costat de la ciutat, hi ha un xicot en unes golfes. Està inclinat sobre una taula plena de papers, i a la seua dreta, en un got, unes violetes estan marcint-se. Té el pèl llarg, castany i arrissat, i els seus llavis són rojos com grans de granada, i té els ulls amples i somiadors. Està encabotat a acabar d’escriure una obra per al director del teatre, però té massa fred. No hi ha foc a la xemeneia i la fam el té extenuat.

-Bé, em quedaré una altra nit ací amb tu -va dir l’oroneta que de veritat tenia bon cor-. Cal portar-li un altre robí?

-Ai, no tinc més robins! -es va lamentar el Príncep-. No obstant encara em queden els meus ulls. Són dos raríssims safirs, portats de l’Índia fa mil anys. Trau-me’n un i porta-li’l. El vendrà a un joier, comprarà pa i llenya i podrà acabar d’escriure la seua obra.

-Però estimat Príncep meu -va dir l’oroneta-, això jo no ho puc fer. I es va posar a plorar.

 -Oroneta, oroneta, petita oroneta -li va pregar el Príncep-, per favor , fes el que et demane.

Llavors l’oroneta va arrancar un dels ulls del Príncep i va volar fins a les golfes de l’escriptor. No era difícil entrar allí, perquè hi havia un forat al sostre i per aquí va entrar l’oroneta com una fletxa.

 El jove tenia el cap amagat entre les mans, així que no va sentir la remor de les ales, i quan per fi va alçar els ulls, va veure el bell safir damunt de les violetes marcides.

-Serà que el públic em comença a reconéixer? -es va dir- Perquè aquesta pedra preciosa ha d’haver enviat algun ric admirador. Ara podré acabar la meua obra! I se’l notava molt content.

L’endemà l’oroneta va volar cap al port, es va posar sobre el pal d’una gran nau i es va distraure mirant els mariners que hissaven amb maromes unes enormes caixes de la bodega del vaixell.

-Me’n vaig a Egipte! -els va cridar l’oroneta. Però ningú no li va fer cas.

Va sortir la lluna, l’oroneta va tornar amb el Príncep Feliç.

-Vinc a dir-te adéu -li va dir.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -li va dir el Príncep-. No et quedaràs amb mi una altra nit?

 -Ja és ple hivern -va respondre l’oroneta-, i molt aviat caurà la neu gelada. A Egipte, en canvi, el sol escalfa les palmeres verdes i els cocodrils, mig amagats al fang, miren indolents al voltant. Per aquests dies les meues companyes estan construint els seus nius en el temple de Baalbeck, i els coloms rosats i blancs les miren mentre s’acaronen entre ells. Volgut Príncep, he de deixar-te, però mai t’oblidaré. La pròxima primavera et portaré d’Egipte dues pedres bellíssimes per a reemplaçar el que vas regalar. El robí serà més roig que una rosa roja, i el safir serà blau com el mar profund.

-Allà baix a la plaça -va dir el Príncep Feliç-, hi ha una xiqueta que ven fòsfors i mistos. Se li han caigut els fòsfors en el fang i s’han fet malbé. Son pare li pegarà si no porta diners a sa casa  i per això ara està plorant. No té sabates ni calces, i el seu cabet va sense barret. Arranca el meu altre ull i porta-se’l, així son pare no li pegarà.

-Passaré una altra nit amb tu -va dir l’oroneta-, però no puc arrancar-te l’altre ull. Et quedaràs cec!.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -li va pregar el Príncep-, fes el que et demane, t’ho suplique.

L’oroneta llavors va extreure l’altre ull del Príncep i es va posar a volar. Es va posar sobre el muscle de la xiqueta i va deixar caure la joia a les seues mans.

-Quin tros de vidre més bonic! -va exclamar la xiqueta-, i va córrer rient cap a sa casa.

Després l’oroneta va tornar  on estava el Príncep.

-Ara que estàs cec -li va dir-, em quedaré al teu costat per a sempre.

-No, oroneteta -va dir el pobre Príncep-. Ara has d’anar-te’n a Egipte.

-Em quedaré al teu costat per a sempre -va repetir l’oroneta, adormint-se entre els peus de l’estàtua.

L’endemà es va posar en l’espatlla del Príncep per a explicar-li les coses que havia vist en els estranys països que visitava durant les seues migracions.

 Li va descriure els ibis rojos, que es situen en llargues files a vores del Nil i pesquen peixos daurats amb els seus becs; li va parlar de l’esfinx, que és tan vella com el món, i viu en el desert, i ho sap tot; li va parlar dels mercaders que caminen lentament al costat dels seus camells i porten a les seues mans rosaris d’ambre; li va parlar del Rei de les Muntanyes de la Lluna, que és negre com el banús i adora un gran vidre; li va parlar sobre la gran serp verda que dorm en una palmera i vint sacerdots l’alimenten amb pastissos de mel; i li va contar també dels pigmeus que naveguen sobre un gran llac en amples fulls llisos i que sempre estan en guerra amb els ocells.

-Estimada oroneta -va dir el Príncep-, m’expliques coses meravelloses, però és més meravellós encara el que poden sofrir els homes. No hi ha misteri més gran que la misèria. Vola sobre la meua ciutat, i torna a explicar-me tot el que veges.

Llavors l’oroneta va volar sobre la gran ciutat, i va veure als rics que estaven de festa en els seus superbs palaus, mentre els captaires s’asseien a les seues portes. Va volar pels carrerons ombrius, i va veure els rostres pàl·lids dels infants que es moren de fam mentre miren amb indiferència els carrers foscos.

Sota els arcs d’un pont hi havia dos xicots que s’abraçaven l’un a l’altre per fer-se calor.

-Quina fam tenim! -deien.

-Fora d’ací! -els va cridar un guàrdia-, i els xicots van haver d’alçar-se i allunyar-se caminant sota la pluja.

Llavors l’oroneta va tornar on era el Príncep i li va explicar el que havia vist.

-La meua estàtua està recoberta d’or fi -li va indicar el Príncep; trau-lo làmina per làmina, i porta-li’l als pobres. Els homes sempre creuen que l’or podrà donar-los la felicitat.

Així, làmina a làmina, l’oroneta va anar traient l’or, fins que el Príncep va quedar fosc. I làmina a làmina va anar distribuint l’or fi entre els pobres, i els rostres d’alguns xiquets van agafar color i rient van jugar pels carrers de la ciutat.

-Ara tenim pa! -cridaven.

Va arribar la neu, i després de la neu va arribar el gel. Els carrers brillaven de rosada blanca i semblaven rius de plata. Els caramells, com a punyals, penjaven de les cases.Tothom es cobria amb pells i els xiquets portaven gorres roges i patinaven sobre el riu. La petita oroneta tenia cada vegada més fred però no volia abandonar el Príncep, l’estimava massa.

Vivia de les molles del forner, i tractava d’abrigar-se batent les seues aletes sense parar.

Una vesprada va comprendre que anava a morir, però encara va trobar forces per a volar fins a l’espatlla del Príncep.

-Adéu, el meu volgut Príncep! -li va murmurar a l’orella-. Em deixes que et bese la mà?

-M’alegre que per fi te’n vages a Egipte, oroneteta -li va dir el Príncep-. Has passat ací massa temps. Però no em beses en la mà, besa’m en els llavis perquè t’estime molt.

-No és a Egipte on vaig -va respondre l’oroneta-. Vaig a la casa de la Mort. La mort és germana del son, veritat?

L’ocellet va besar el Príncep Feliç als llavis i va caure morta als seus peus. En aquell mateix instant es va escoltar un cruixit ronc a l’interior de l’estàtua, va ser un soroll singular com si quelcom s’haguera trencat. El cas és que el cor de plom s’havia partit en dos. Certament feia un fred terrible.

Al matí següent, l’alcalde es passejava per la plaça amb alguns dels regidors de la ciutat. En passar al costat de la columna va alçar els ulls per a admirar l’estàtua.

-Però què és això! -va dir- El Príncep Feliç sembla ara un captaire!

-Un captaire! -van reiterar els regidors, que sempre li donaven la raó i van pujar tots a examinar-lo.

-El robí de l’espasa se li ha caigut, els ulls van desaparéixer i ja no és daurat -va dir l’alcalde-. En una paraula s’ha transformat en un vertader captaire.

-Un vertader captaire! -van repetir els regidors.

-I hi ha un pardal mort entre els seus peus -va seguir l’alcalde-. Serà necessari promulgar un decret municipal que prohibisca als pardals vindre a morir-se ací.

El secretari municipal va prendre nota deixant constància de la idea. Llavors van manar a derrocar l’estàtua del Príncep Feliç.

-Com ja no és bell, no serveix per a res -va explicar el professor d’Estètica de la Universitat.

Llavors van fondre l’estàtua, i l’Alcalde va reunir al Municipi per a decidir que farien amb el metall.

-Podem -va proposar- fer una altra estàtua. La meua, per exemple.

-Clar, la meua -van dir els regidors cadascun al seu torn.

I es van posar a discutir. L’última vegada que vaig saber d’ells seguien discutint.

-Quina cosa més rara! -va dir l’encarregat de la fosa-. Aquest cor de plom no vol fondre’s; caldrà tirar-lo al femer.

I el van tirar al femer on també jeia el cos de l’oroneta morta.

-Porta’m les dues coses més belles que trobes en eixa ciutat -va dir Déu a un dels seus àngels.

I l’àngel li va portar el cor de plom i el pardal mort.

-Has elegit bé -va somriure Déu-. Perquè al meu jardí del Paradís aquesta au cantarà eternament, i el Príncep Feliç em lloarà per a sempre en la meua Àuria Ciutat.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Conte, Educacó, Literatura, Llibres, Uncategorized, Xiquets i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a El Príncep Feliç. Un conte per a llegir amb el cor i una denúncia política i social. Escola i Religió.

  1. Retroenllaç: Salomé y el arte por el arte. Sobre la moralidad (IV). Wagner y Wilde. | El Cavaller del Cigne

  2. Mucho antes de leer sus geniales obras de teatro (o de verlas en algún dramático para televisión o adaptación al cine), Oscar Wilde fue para mí el autor de “El príncipe feliz” y el no menos inolvidable “El gigante egoísta”. Accedí a ellos a través de un par de adaptaciones en dibujos animados que emitieron alguna navidad (todavía resuena en mi memoria el estupendo doblaje hecho en eso que antes se llamaba “español neutro”, o sea, hecho en México para todos los hispanohablantes), y sobre todo los he leído y releo continuamente en las versiones de Borges para La Biblioteca de Babel. Son cuentos perfectos desde el punto de vista de la narración, del lenguaje (un hermano mío, traductor del inglés, ha estudiado a fondo los originales de los cuentos del autor y sus múltiples versiones al español) y de la simbología. Y sí, están hechos para conmover (y conmueven del modo más noble) y para servir como enseñanza moral (y lo consiguen, pues no confunde moral con moralina).

    Un abrazo,
    Jose Miguel.

    • rexval ha dit:

      Pues en eso coincidimos, José Miguel. A mí me encanta este cuento -el resto tambien-. Me emociona hasta las lágrimas. La primera vez que lo leí fue para la Escuela de Idiomas en inglés. A diferencia de sus libros para adultos, los cuentos son muy sencillos. Este mismo año, lo he trabajado con mis alumnos de 4º de Primària en catalán. Es mi cuento infantil favorito. De Wilde recomendaría además “De profundis”, obra dura y llena de amargura estando en prisión con trabajos forzados por ser homosexual. También recomendaría su ensayo sobre el socialismo. Wilde acabó siendo un católico socialista.

      En otro tipo de registro, de adultos sin pegas, recomendaria un cuento muy duro pero poético “La chica más guapa de la ciudad”, de Charles Bukowski y la película sobre él, “Ordinaria locura” de Marco Ferreri. En el blog lo comento. Eso sí, es un tipo de literatura underground o outsider que puede molestar a determinadas personas por su lenguaje o contenido. A mí me parece fabulosa.

      Un abrazo

      Regí

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s