Textos de Wagner

En aquesta secció inclourem textos de Wagner complets o extractes en català-valencià.

QUÈ ÉS ALEMANY?

Per Richard Wagner.
Publicat en Bayreuther Blätter, febrer de 1878.
Traducció al català-valencià per Regí a partir del castellà.
 

Mentre molt recentment em dedicava a donar un repàs als meus textos teòrics, m’he topat amb els paràgrafs inconnexos d’un manuscrit de l’any 1865; avui, per desig del meu jove amic i col·lega en les tasques de publicació de les Bayreuther Blätter, he pres la decisió de posar-ne de nou per escrit la major part, perquè servisca de motiu de gaudi per als nostres més distants membres de la “Societat de patrons”.

Si la qüestió “Què és alemany?” em va resultar en el seu moment tan difícil de respondre, causa principal per la qual no vaig incloure aquest article inacabat en la “Edició completa” dels meus escrits, les meues dificultats últimes han tingut a veure amb la selecció del material que m’havia decidir a publicar, ja que molts dels temes discutits en aquests paràgrafs ja els he tractat amb gran extensió en altres assajos, particularment en “Art alemany i política alemanya”. Servisca açò com a disculpa per les limitacions del present article.

Sovint he considerat per a la meua pròpia il·lustració la qüestió que gira entorn del que ha de ser entès realment sota l’expressió deutsch (alemany).

És habitual que els patriotes rendisquen incondicional homenatge al nom de la seua nació. Ocorre molt poques vegades en la vida pública de països com Anglaterra o França que la gent parle de les virtuts angleses o franceses, mentre que per contra els alemanys estan sempre apel·lant a la profunditat alemanya, la gravetat alemanya, la fidelitat alemanya i altres virtuts similars.

Desafortunadament s’ha fet palés en moltes ocasions que aquesta invocació no estava del tot fonamentada; en qualsevol cas, no hauríem de suposar equivocadament que totes aqueixes qualitats són meres elaboracions de la imaginació, per molt que el seu nom haja sigut pres a voltes en va. El millor serà que efectuem un passeig per les senderes de la història per a veure si desentranyem així la idiosincràsia dels alemanys.

La paraula deutsch, d’acord amb les més recents i profundes recerques, no és en cap cas el nom d’un poble definit per la història, per la qual cosa no hi hauria cap poble que poguera reclamar el títol original de Deutsche. Jakob Grimm, per la seua banda, ha provat que diutisk o deutsch al·ludeix merament al que resulta familiar a tots aquells que s’expressen en un idioma comú. Va ser fàcil posar deutsch en relació de contrast amb walsch, que per a les races germàniques significa “el propi de gals i cèltics”. L’arrel de deutsch reapareix en el verb deuten (apuntar, indicar o explicar): per aquest motiu deutsch vol dir el que és clar (deutlich) per a nosaltres, el familiar, l’acostumat, l’heretat dels nostres pares, el propi del nostre sòl. Ara bé, constitueix una evidència el fet que els pobles que van romandre en aquest costat del Rhin i els Alps van començar anomenar-se a si mateixos amb el nom de deutsche només després que gots, vàndals, francs i llombards van establir el seu domini sobre la resta d’Europa.

Mentre els francs van donar el seu nom completament al conquistat país de la Gàl·lia, les races que no es van decidir a passar a l’altre costat del Rhin i es van consolidar en els variats troncs de saxons, bavaresos, sueus i francs de l’est, van rebre per primera vegada el nom col·lectiu de deutsche formant part de l’imperi de Carlemany, sent Deutschland precisament el nom que va començar a donar-se-li aleshores a la divisió territorial d’aqueix imperi habitats per tots aqueixos pobles de l’altra ribera del Rhin. En conseqüència, el nom denota a les poblacions que, romanent en el seu ancestral seient, van continuar parlant la seua llengua materna, mentre que les races que governaven en terres romàniques abandonaven aqueixa llengua ancestral. És entorn de la idea de llengua i pàtria originària que el concepte deutsch es va forjar, i d’acord amb açò va arribar el temps en què aqueixos Deutschen van poder collir els avantatges d’una semblant fidelitat al seu sòl i llengua ancestral, doncs una vegada abandonat el si de la pàtria és impossible que amb el pas dels segles seguisca tenint lloc el procés necessari de renovació incessant i vigorització, per la qual cosa va ser produint-se una gradual decadència de les races assentades en terres foranes.

Moribundes i afeblides dinasties van haver de ser rellevades per unes altres que procedien del primitiu tronc de la pàtria. Així als afeblits merovingis els van succeir els francs de l’est, els carolingis; als degenerats carolingis, al seu torn, els van succeir la dinastia dels saxons i després la de Suàbia, les quals van prendre el ceptre dels països germànics; i quan l’ímpetu original dels francs romanitzats va passar a una casa purament germànica, va aparèixer l’estrany apel·latiu de “Imperi romà de la Nació alemanya”. En definitiva, de tota aquesta rememoració de glòries podem nodrir l’orgull que sol cercar-se acudint al passat per a trobar consol de les ruïnes del present. Cap altra gran cultura popular s’ha vist en l’obligació de construir-se una fama imaginària com els ha ocorregut als alemanys. El profit que puga proporcionar-nos la necessitat de construir tal fantàstic edifici a partir de les relíquies del passat, es veurà més clar si intentem advertir-nos primer dels seus desavantatges, en absència de tot prejudici.

Aqueixos inconvenients, més enllà de tota disputa, els trobem en el terreny de la política. Ja que, de forma bastant curiosa, el període que sol evocar-se com el de major glòria (Herrlichkeit) del nom alemany correspon justament al que va fer més dany a l’essència alemanya, el temps en què l’autoritat dels sobirans germànics s’estenia sobre pobles no germànics. El rei dels alemanys havia d’obtenir la confirmació de la seua autoritat de Roma; l’emperador romà no pertanyia estrictament als alemanys: les cavalcades imperials en direcció a Roma eren odioses per als alemanys. El seu senyor anhelava la tornada ràpida a la pàtria. Els prínceps alemanys seguien pesarosament l’emperador romà en el seu camí a Itàlia, mentre que plens de felicitat tornaven a Alemanya. Aquesta successió de fets és responsable d’un gradual minvament en la puixança de l’així anomenada glòria alemanya.

Allò que distingeix als alemanys pròpiament dits dels francs, gots i llombards, és que els últims es van aclimatar en la terra estrangera on es van establir i es van fondre amb la població autòctona fins al punt d’oblidar la seua pròpia llengua i costums. Els alemanys autèntics, per contra, es van considerar sempre com a estranys en terra forana al no sentir-se mai tan al seu gust com en la seua pàtria; i de forma molt ostensible observem com els alemanys són odiats en els nostres dies en terres italianes i eslaves en considerar-se’ls estrangers i opressors, mentre que no podem deixar d’advertir la vergonyosa realitat que les nacionalitats germàniques accepten amb mostres de bastant bona voluntat ser governats per un ceptre estranger, sempre que no els predispose violentament en contra del seu idioma i costums, com tenim bé a la vista en el cas d’Alsàcia.

Amb la caiguda del nostre poder polític en l’exterior, és a dir, amb la pèrdua de significació de l’autoritat imperial, que avui plorem com a principi de la ruïna de la glòria alemanya, comença en realitat el desenvolupament autèntic de l’essència (Wesen) alemanya genuïna. És cert que el desenvolupament de la civilització alemanya es va realitzar en bona part paral·lelament respecte al de les altres nacions europees, però la nostra pàtria va assimilar les influències estrangeres, especialment aquelles provinents d’Itàlia, d’una manera tan peculiar en l’últim segle de l’Edat Mitjana, que les robes alemanyes van esdevenir en aquells dies un model per a la resta d’Europa, mentre que en el temps de l’així anomenada glòria alemanya fins i tot els magnats de l’Imperi Germànic apareixien abillats amb vestidures romàniques o bizantines. Als Països Baixos de parla alemanya, l’art i la indústria van arribar a ser rivals per als d’una Itàlia en la seua més esplèndida florida. Després que es produïra la més completa prostració de la naturalesa alemanya, després que ens enfrontàrem a la quasi total extinció nacional com a conseqüència de les devastacions de la Guerra dels Trenta Anys, aquest íntim món domèstic va constituir el punt de partida del renaixement de l’esperit alemany. La poesia alemanya, la música alemanya, la filosofia alemanya són en l’actualitat benvolgudes i honrades per totes les nacions de la Terra: però en la seua apetència per la “glòria alemanya”, l’alemany, com a dominador, solament pot somiar en alguna cosa semblat a la resurrecció de l’Imperi romano-germànic. El pensament que inspira a una bona quantitat d’alemanys benintencionats, una equivocada ànsia de domini sobre les altres nacions, oblida com en detriment del benestar dels pobles germànics va actuar la idea romana d’estat en el seu moment.

Per tal d’obtenir una idea clarificadora sobre quina siga la política que afavoresca un veritable benestar, que siga propicia a la glòria del nom alemany, tenim abans de res que deixar establert l’autèntic significat i peculiaritat de l’essència germànica. Per això, continuant amb el recorregut històric emprés, se’ns ha de deixar considerar quina ha estat una de les més èpoques més importants en l’evolució del poble alemany, aquell període de crisi extraordinàriament agitat que va transcórrer en el temps de l’així anomenada “Reforma”.

La religió cristiana no pertany a cap grup nacional específic: el dogma cristià interpel·la a la naturalesa purament humana. Només quan s’ha copsat en tota la seua puresa aquest contingut comú a tots els homes, pot un poble anomenar en veritat cristià. No obstant, un poble mai no podrà forjar completament una identitat si aquesta tasca no queda facilitada per certa correspondència amb els seus sentiments innats; i és que per abraçar d’una manera plena una nova manera d’entendre el món cal que la novetat es fonamente en el que és propi i familiar. S’ha demostrat d’una manera notòria, en l’àmbit de la crítica filosòfica i estètica, que l’esperit alemany estava predestinat a aprehendre i assimilar el que és de fora, tot allò que al principi és remot, amb el major grau de puresa i objectivitat de la intuïció (” in höchster objektiver Reinheit der Anschauung”).

Cal afirmar sense exageració que la significació universal de l’Antiguitat hauria romàs oculta si l’esperit alemany no l’hagués reconegut. Els italians van fer molt per l’Antigor pel seu compte, fins on ells van poder procurar la seua imitació i posterior remodelació nova; els francesos van demanar prestada aquesta adaptació moderna a la vegada, afegint-li el sentit per l’elegància de la forma que els caracteritza com a nació; l’alemany, en canvi, va ser el primer a captar l’ originalitat purament humana del que l’ Antiguitat, en descobrir que el seu significat era completament alié a qualsevol finalitat diferent a la d’actuar al servei del purament humà. Mitjançant aquesta comprensió íntima de l’Antiguitat, l’esperit alemany va quedar capacitat per restaurar el “purament humà” en la seua llibertat, deixant d’emprar les formes antigues amb vista a desenvolupar una matèria primera ja donada, sinó forjant una manera necessàriament nova partint de la concepció del món que tenia l’Antiguitat. Reconéixer com a veritable el que afirmem no ha de resultar difícil a qualsevol que compare la Ifigènia de Goethe amb la d’Eurípides. Es podria fins i tot afirmar sense exageració que una idea autèntica de l’antic ha existit només des de mitjan segle XVIII, des Winckelmann i Lessing.

Ara bé, que els alemanys hagen aconseguit l’aprehensió del dogma cristià amb la mateixa preeminent claredat o puresa i que el cristianisme haja pogut elevar-se a la condició d’única confessió de fe vàlida per a ells igual que va succeir amb l’Antiguitat s’ha convertit en dogma al àmbit de l’estètica, no pot ser demostrat. Potser a través de sendes evolutives que ens romanen desconegudes i amb prou feines concebibles per ara, puga l’esperit alemany arribar algun dia a aconseguir tal fita; i, de fet, hi ha determinats atributs propis dels alemanys que semblen possibilitar la seua consecució. En qualsevol cas, ens facilitarà la tasca tenir present que la resolució del problema no pot operar mentre no reconeguem la seua insolubilitat en el terreny de l’estètica.

Quina és la raó que ho impedeix? Doncs el fet que l’estètica no ha de barrejar amb les qüestions estatals ni convertir-se en una finalitat política. Amb els assumptes religiosos passa d’una altra manera : s’han convertit en un interès de l’estat, i de l’interés de l’estat obtenen el seu propòsit i direcció, però en absolut des l’esperit germànic sinó del romànic. Va constituir una considerable desgràcia per Alemanya que , quan l’esperit alemany estava consumant el seu paper en els alts dominis de la religió, els legítims interessos polítics de tots els pobles germànics foren confiats a les decisions d’un príncep per a qui l’esperit alemany era totalment estrany, i que va ser el més conspicu representant d’una concepció de l’estat romànica, no alemanya : Carles V, rei d’Espanya i Nàpols, arxiduc hereditari d’Àustria, emperador romà electe i sobirà del regne d’Alemanya, devorat per l’ambició de la supremacia mundial, al qual realment li haguera estat més convenient governar a França; aquest sobirà, no va demostrar tenir un altre interès envers Alemanya que no fora el d’unir-la al seu imperi i convertir-la en una monarquia governada amb mà de ferro, a la manera espanyola.

Amb Carles V es va manifestar ja l’ominós destí que sembla condemnar a quasi tots els sobirans alemanys, el de comprendre deficientment la naturalesa de l’esperit alemany; almenys llavors se li van oposar la majoria dels prínceps, els interessos dels qual, en aquell moment, coincidien amb els de l’esperit del poble alemany. És difícil conjecturar la manera com s’hauria resolt l’encara actual qüestió religiosa si, per l’honor de l’esperit alemany, Alemanya haguera tingut aleshores un genuí i patriòtic dirigent com a emperador, algú semblant a Enric VII d’ Luxemburg. De tota manera, en el que sí es pot convenir és en el fet que el moviment reformista no va ser concebut originàriament per procedir a una separació amb l’Església Catòlica; al contrari, va ser un intent de restaurar la unió general de l’Església, posant fi als repulsius abusos de la Cúria romana, tan feridores per als sentiments religiosos generals. El que de bo i de significació transcendental per al món resultara de tot això no podem valorar- sinó de manera aproximada ; però del que no hi ha dubte és dels resultats desastrosos que va tenir el conflicte de l’esperit alemany amb el governant suprem de l’ Imperi alemany, totalment alié a ell. Des de llavors arrosseguem una profunda divisió religiosa, el que no deixa de ser una terrible desgràcia. Només una religió universal pot ser una autèntica religió; en canvi, l’existència de diverses confessions, una de les quals queda establerta políticament després d’haver adquirit la seua preeminència sobre les altres gràcies a un contracte amb l’estat, no és sinó una manifestació que la Religió està en trànsit de dissolució. Enmig d’aquest conflicte, el poble alemany va ser portat quasi al seu total enfonsament , faltant molt poc perquè això passara com a conseqüència dels estralls de la Guerra dels Trenta Anys. En definitiva, si en alguna ocasió els prínceps alemanys han treballat en comú amb l’esperit alemany va ser en el moment del seu enfrontament amb Carles V, tot i que des d’aquell moment els nostres prínceps han fet malbé la seua comprensió d’aquest esperit. Les seqüeles estan a la vista en la nostra vida pública contemporània : la naturalesa alemanya no adulterada es bat en retirada progressivament. L’alemany està en part convertint les seues disposicions innates en apatia, mentre el noble i fins i tot l’home de lleis van esdevenint figures antiquades, els sobirans de Prússia i Àustria s’han acostumat gradualment a sostenir-se sobre els muscles dels seus súbdits amb l’ajuda dels israelites.

Aquest singular fenomen, l’assalt de l’essència alemanya per un element completament forà, guarda alguna cosa més en el seu interior del que queda a la vista superficialment. Hem d’adonar-nos amb la suficient claredat que hi ha una naturalesa estranya que ens obliga, sempre en el grau que hi haja arribat la seua fusió amb nosaltres, a transformar el que entenem per essència alemanya mentre la va explotant parasitàriament. En qualsevol lloc del món sembla ser el deure dels jueus mostrar a les nacions de la moderna Europa com extraure de les coses un profit que ells havien ignorat o del qual no havien volgut fer ús. Els polonesos i els hongaresos no entenen el valor que per a ells mateixos té el desenvolupament del tràfic comercial; en això, arriben els jueus i procedeixen a donar curs a aquest desenvolupament, apropiant-se dels beneficis menyspreats per unes nacions europees que fins ara no havien reconegut les infinites avantatges, per a l’economia general de la nació, d’un ordenament de les relacions del Treball i el Capital en concordança amb el modern esperit de l’empresa burgesa. Els jueus posen les mans sobre les noves fonts de lucre i prenent com a fonament l’estancada i minvant prosperitat de la nació, els banquers jueus acumulen les seues gegantesques riqueses. Bell i entranyable resulta ser el punt flac de l’alemany, consistent a negar-se a convertir en profit personal la puresa dels seus sentiments i visions interiors, particularment quan això ha de tenir lloc en l’àmbit de la vida pública, ja que tinc per patent el fet d’assolir un profit en el terreny de la política ha estat una cosa molt inhabitual en el cas del poble alemany. Però mentre que els prínceps alemanys eren incapaços d’entendre això, els jueus explotaven aquesta actitud.

Des que va tenir lloc el renaixement de la poesia i la música alemanyes, només va ser necessari que els prínceps seguiren l’exemple de Frederic el Gran en el seu menyspreu i ignorància de les renovades arts nacionals, que eren avaluades per ells de manera injusta i equivocada atenint-se als motlles francesos sense permetre veure afectats per l’esperit que s’hi manifestava, per deixar obert un camp en què era visible que hi havia molts fruits a collir a especulacions d’esperit molt diferent. Al jueu li va haver de deixar molt sorprés trobar una tal quantitat d’intel·ligència i geni que no rebia com a compensació una altra cosa que pobresa i manca d’èxit. Ell no podia concebre que l’alemany fes simplement “pour le roi de Prusse” el que el francés realitza per obtenir la “gloire” o l’italià per aconseguir “denaro”. Els jueus van pretendre corregir el que els semblava ineptitud dels alemanys, prenent a les mans la activitat intel·lectual alemanya; i com a conseqüència ens veiem obligats a contemplar un odiós transvestisme de l’esperit alemany, presentat davant el Poble alemany com el seu suposat retrat. És molt de témer que arribarà algun dia en què la nació assumisca aquest simulacre com la seua imatge real: llavors una de les més belles i naturals aptituds entre totes les pròpies de les races humanes serà portada fins a la tomba i perirà per sempre.

Hem d’indagar la manera de salvar d’una destinació semblant a l’esperit alemany, i per a això primer de tot hem d’intentar assenyalar amb precisió quines són les característiques de la naturalesa alemanya.

Una vegada més se’ns ha de consentir que, concisament i de forma directa, extraguem coneixement sobre l’essència alemanya a partir de documents històrics que la defineixen en la seua manifestació exterior. Deutsche és el nom donat a les races germàniques que van romandre en el seu sòl natal i van conservar íntegres seua llengua i costums. Fins i tot de la bella Itàlia van desitjar els alemanys retornar a la seua pàtria. És per això que van expulsar als emperadors romans i van mantenir una adhesió íntima i lleial als seus prínceps nadius. A l’interior de severs boscos, suportant llargs hiverns, escalfant amb el foc de la llar de casa en forma de torres elevades fins als núvols, van mantenir durant generacions incòlumes les virtuts dels seus avantpassats; amb els mites dels seus déus nadius entreteixiren una xarxa inextricable de sagues. No prevenien de les influències que arribaven de l’estranger; estimaven viatjar i observar; després, plens d’impressions estranyes, desitjaven imitar; malgrat tot, aviat s’encaminaven els seus passos cap a la pàtria, on sabien que serien realment compresos; allà, a sa casa, comptaven el que havien vist i feien una relació dels llocs estrangers que havien creuat. Llegien llegendes i llibres cèltics i romans, i més tard francesos, els interpretaven a la seua manera; i mentre els romans, els gals o els francesos no tenien notícia d’ells, els alemanys estudiaven atentament la seua manera de ser i les seues formes de comportament. No obstant això, no pretenien obrir-se amb això frívolament al forà simplement per ser-ho, sinó que volien entendre-ho a la manera germànica. Per exemple, es dedicaven a abocar els poemes estrangers a l’alemany amb vista a obtenir un coneixement íntim del seu contingut. D’aquesta manera despullaven l’estrany sempre que els era necessari dels seus elements accidentals i externs, de tot allò que era per a ells inintel·ligible, amb la intenció de poder presentar pur i nu. Van aconseguir així, mitjançant esforços que els eren naturals, extraure a partir de produccions estrangeres una imatge dels seus motius purament humans. Parsifal i Tristán abastiren una conformació completament nova gràcies als alemanys; i mentre els originals s’han convertit en meres curiositats que no conserven cap importància per a la història de la literatura d’aquests països, en les seues contrapartides alemanyes reconeixem treballs poètics de valor durador.

Amb aquest mateix esperit va prendre prestats l’alemany elements cívics de l’estranger. Sota la protecció dels castells, es van expandir les viles dels burgesos; però els habitants de les florents viles no van demolir els castells, sinó que les “ciutats lliures” van retre homenatge al príncep: els industriosos burgesos es van ocupar d’adornar els castells dels seus antics senyors. L’alemany és conservador: el seu patrimoni espiritual ostenta el segell de totes les èpoques; ell va atresorant el vell, ja que sap molt bé com extraure’n profit. Li és més estimada la conservació que el guany: reunir el Nou només té valor per a ell si serveix per revestir el Vell. No vol res de l’exterior, però no desitja que se li posen traves a l’interior. No ataca a ningú, ni permet que se li ataque.

Es pren la religió amb la major serietat: la corrupció ètica de la Cúria romana, amb la seua influència desmoralitzadora sobre el clergat, li feia mal en el més profund. Per llibertat religiosa no entenia res més que el dret a posar-se en comunicació honesta i seriosa amb el Sagrat. En arribar a tocar-se aquestes qüestions, l’alemany s’acalora i disputa amb l’apassionament ocult del fins llavors amic de la pau i de la tranquil·litat. La política caminava unida inextricablement a tots aquests assumptes espirituals, i la qüestió clau que es debatia era la de si Alemanya es convertiria en una monarquia com l’espanyola, si el lliure Imperi quedaria als peus d’un emperador d’omnímode poder, amb els prínceps obligats a exercir el mer paper de cortesans.

Cap altre poble va prendre les armes per oposar-se als atacs dirigits a la seua llibertat interior, a la seua essència autèntica i íntima, com l’alemany: no hi ha comparació possible en la història de qualsevol altra nació amb l’obstinació mitjançant la qual els alemanys es van llaurar la seua ruïna abans d’acomodar-se a elements invasors que eren estranys a la seua naturalesa. Aquest és un punt molt important. Les conseqüències de la “Guerra dels Trenta Anys” van significar la destrucció de la nació alemanya; encara avui, les nostres possibilitats d’arribar a un redreçament nacional no troben un altre obstacle que els efectes d’aquella guerra. Però si la nació va ser aniquilada, l’esperit alemany va sobreviure a totes les proves. L’essència d’aquest esperit és el que anomenem geni en el cas de les extraordinàries dons de les individualitats quan no es posen al servei del profit mundà. L’objectiu que podia portar a altres nacions a assolir finalment un tipus de compromís, la recerca de seguretat de caràcter pragmàtic a través de la qual el profit pot trobar el seu acomodament, no era molt factible que servira de via i control per als alemanys: en el temps en què Richelieu forçava als francesos a acceptar les lleis del avantatgisme polític, la nació alemanya estava completant el seu naufragi; però allò que mai podia ser constret a servir les lleis del benefici polític, l’esperit alemany, va sobreviure i és precisament gràcies a la qual cosa es va operar la renovació nacional.

(Segueix…)


4 respostes a Textos de Wagner

  1. Eulogi d'Antioquia. ha dit:

    Magnífica iniciativa aquesta.

    • rexval ha dit:

      La veritat és que és una cosa que m’apetia fer. No comprenc per què tot el wagnerisme valencià es fa en castellà quan tenim el precedent de Llorente.

  2. Retroenllaç: “Cada vegada que sent Der Ring m’entren ganes d’invadir Islàndia” Erik el Roig. (I) | El Cavaller del Cigne

  3. Retroenllaç: Wagner i el seu context (II) | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s