Per la flor del lliri blau. Llegenda valenciana i poema simfònic.

lliri blau van gogh
Lliris blaus en el famós quadre de Vincent van Gogh.

Fa molts, molts anys, en un país llunyà hi havia un rei que tenia tres fills. El sobirà, que era just i bo, va emmalaltir un dia i els metges i apotecaris no sabien què fer per a curar-lo.

El darrer en ser consultat li va dir al rei quina seria la solució:

-Majestat, només vos podreu curar si algú vos porta per olorar la flor del lliri blau.

Com que per tot el regne no se’n trobava cap, el rei va convocar els seus tres fills i els digué:

-Fills meus, sabeu que a tots tres vos vull per igual, i encara no tinc decidit a qui anomenar per substituir-me. Però ara tindré la solució per a la tria. Aquell de vosaltres que aconseguisca i em duga la flor del lliri blau serà el meu hereu.

Dels tres fills, el major era tan vanitós com destrellatat, el mitjà tan peresós com golafre, i tan sols el tercer era un bon xicot.

Tots tres abandonaren el regne en dies successius, i cadascun, en passar per un racó del camí es van trobar una velleta que els demanà un tros de pa per calmar la fam que la rossegava per dins.

Els dos primers es van negar a compartir-ne ni tan sols un petit mos, però el tercer es va apiadar i li va donar la meitat de la seua coca.

La fada, que això era la velleta, va premiar el bon cor del menut amb la indicació d’on podria trobar la flor del lliri blau.

Quan tornava tot content per poder oferir-la a son pare i curar-lo, els germans el van descobrir i el major, ple de ràbia pel triomf de qui considera amb menys drets per a la successió, el va voler ofegar colgant-lo en la vora arenosa d’un riuet junt a un canyar. I ho va fer malgrat el desgrat del segon, que no volia ser còmplice d’aquella malifeta tot i que, per por al seu germà major va decidir no denunciar-lo.

Aprofitant que el major no mirava, el segon germà va agafar una canya alta i grossa, va perforar els nusos i la va clavar en l’arena perquè el menor poguera respirar.

Amb la flor en el seu poder, el primogènit es va presentar davant son pare i li la va oferir.

Però en el moment en què el pare anava a agafar-la se sentí la veu de la flor que deia:

-No és aquesta la mà de qui ha trobat la flor.

Tan astorat com intrigat, el pare va demanar explicacions alhora que recuperava la salut. I preocupat per l’absència del menut va decidir eixir a cercar-lo, tot portant amb ell la flor del lliriblau.

Mentrestant, un pastor que per allí va passar va trobar la canya clavada en l’arena, va tallar-ne un tros i se’n va fer una flauta.

En passar la comitiva reial pel costat del canyar es va sentir el so de l’instrument. Però en apropar-se el germà major la música es va transformar en una veu que cantava:

Passa, passa, mal germà
Passa, passa i no em nomenes
Que m’has mort en riu d’arenes
Per la flor del lliri blau.

El rei, que ho va sentir, va indicar al segon fill que fera el mateix camí, i ara la flauta cantà de nou, tot i que amb una petita modificació:

Passa, passa, bon germà
Passa, passa i em nomenes
Que no m’has mort en riu d’arenes
Per la flor del lliri blau.

El rei va manar que excavaren aquell lloc i van aconseguir traure, miraculosament viu, el benjamí de la família.

En assabentar-se del que hi havia, el rei va manar desterrar el major, va perdonar el mitjà i va fer hereu el germà menut.

I conte contat, ja s’ha acabat.

Font: Daniel Climent. La Veu.


Joaquín Rodrigo: Per la flor del lliri blau (1934). Orquesta Sinfónica Castilla y León dirigida per Max Bragado Darman. Imatge: Jaume I el Conqueridor entrant a València (s. XIII).

Joaquín Rodrigo és una d’aquelles figures que, tot i ser un compositor prolífic, només és recordat per una sola obra: en el seu cas, el concert d’Aranjuez. No obstant això, Rodrigo va compondre altres nou concerts ja siguen per a guitarra, piano i violí, entre altres instruments, a més d’obres purament orquestrals. Una d’elles és el poema simfònic Per la flor del Lliri Blau, basat en una llegenda valenciana que al seu torn sembla originar-se en la llegenda alemanya L’Os Cantor, la mateixa que va inspirar Mahler a compondre Das klagende Lied (La cançó del lament).


flor lliri tapa

Per la flor del lliri blau. Conte valencià anònim.

[Existeixen diverses variants d’aquesta llegenda en forma de conte anònim . Ací en tenim una altra.]

Això va ser i era una princesa que patia una malaltia molt greu que només es podia curar amb la flor del lliri blau. El rei va promès què, aquell que portara l’esmentada flor, es casaria amb la princesa, i així ho pregonaren per tot el regne.

En aquell temps vivien tres germans que en sentir-ho varen decidir anar en busca de la flor. El primer dia va eixir el major del tres que va trobar a la vora del camí una vella demanant almoina:

– Jove, done’m alguna cosa, per favor.
– Apanyats estem si anem donant almoina a tots els que en demanen – va dir el germà sense aturar-se. Però quan se n’anava li va preguntar:
– Per aquest camí trobaré la flor del lliri blau? – i ella li va contestar :
– Si tu ho dius… – i el germà se’n va anar.

L’endemà va eixir el mitjà, que també va trobar a la vella demanant i li va respondre:
– No duc res – i va continuar.

Al tercer dia va eixir el més xicotet i va trobar l’anciana demanant i, buscant en la bossa, li va dir:

–  Tinga, tot per a vostè.
–  Gràcies, On vas?
–  Vaig per la flor del lliri blau, però encara no sé on es troba.
–  Doncs jo sí, en aquella muntanya d’allí tant llunyana i perillosa –  i assenyalant-li on era i donant-li una capa per a fer-se invisible el va despatxar.

Tornant cap a casa es troben de nou els tres germans i parlen de com els ha anat a cadascun, però el xicotet, desconfiant, no diu que l’ha trobada. El major sospita d’ell i parlant-li a cau d’orella al mitjà decideixen agarrar al germà xicotet i descobrir la veritat. Regiren el seu equipatge i al despullar-lo troben la flor, li la furten i el major el colga en les arenes mentre el segon del germans plorant li prega que no faca tal cosa. Els dos germans es presenten al rei amb la flor i en el mateix moment que el major li dóna la flor al rei, aquesta, de forma misteriosa, diu:

– No es la mà del meu amo qui t’ofereix la flor.

Tots queden astorats i com que ningú dels presents no dóna cap explicació ixen d’expedició el rei, la guàrdia i els germans a fi d’aclarir aquell misteri. Quan passa el mitjà amb el seu cavall per on estava soterrat el germà xicotet, se sent una veu que, eixint de la terra diu:

– Passa, passa, bon germà i no patisques m’han colgat en les arenes per la flor del lliri blau, però tu ets innocent.

El rei en sentir la veu li demana al segon germà que tire endarrere i torne a passar; de nou es sent la veu que torna a dir:

– Passa, passa, bon germà…

El major, que també havia sentit la veu, ple de por comença a recular amb el seu cavall, però el rei l’ordena que passe per aquell mateix lloc, i la veu torna a parlar, dient:

– Passa, passa, mal germà tu ets qui m’has colgat en les arenes per la flor del lliri blau”.

I així és com el rei va conèixer el que havia succeït, Al major el va desterrar, al mitjà el va perdonar i al tercer, que era el xicotet, el dessoterrà i com encara estava viu, es va casar amb la princesa que va trobar la salut i varen ser feliços i varen menjar molts anissos.

Font: Cuentos cuento.net

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llegenda, Uncategorized, Xiquets i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Per la flor del lliri blau. Llegenda valenciana i poema simfònic.

  1. Manel Artero ha dit:

    Preciosa història, Regí, jo també en coneixia una variant, crec que atribuïda als germans Grimm.
    En relació al mestre Rodrigo, i donat el meu passat “guitarrero”, l’altra obra molt interpretada, per molt que no deixes de tenir raó en referència al concert d’Aranjuez, es la “fantasía para un gentilhombre”

    https://eldiaadiariomusica.wordpress.com/2014/02/18/barroco-sin-serlo/

    Una abraçada,
    Manel.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s