Depressió. / Depresión.

Per Gran Recessió es coneix a la crisi econòmica mundial que va començar l’any 2008, i va ser originada als Estats Units. La van provocar els bancs i les multinacionals seguint els principis del capitalisme salvatge anomenat neoliberalisme. A  l’Estat espanyol el prediquen quasi tots els partits polítics, ja que són lacais dels bancs que els financen i compren. Tots, des de l’extrema dreta a la suposada esquerra cobren dels bancs i fan el que els convé als amos del país com ara convèncer el poble que la solució és ficar unes paperetes cada quatre anys en unes caixes sense que mai es produïsca el canvi de debò, el revolucionari, consistent a eliminar els privilegis dels qui conserven el poder sense que ningú els haja votat sinó que l’han heretat de sos pares o persones pròximes.

Els poderosos no abandonaran mai el seu estatus de poder i de riquesa de manera voluntària i pacífica. Això és el que la història ens ensenya. No tenir això en compte té com a model el cas del socialisme democràtic xilè d’Allende amb paperetes i urnes i el colp d’Estat de Pinochet recolzat per Nixon i la CIA. Casos diferents van ser les revolucions anglesa, francesa o russa entre moltes altres on les monarquies absolutes van ser substituïdes per monarquies parlamentàries o repúbliques una vegada guanyades les guerres corresponents pels revolucionaris.

---

RETALLADES I MALALTIES

Per aquella època van vindre les retallades. Jo era secretari de la meua escola i em va tocar fer la faena de diverses persones perquè no es cobrien les substitucions i ens deixaren sense administratiu en ser reclamat per anar a Conselleria. També em tocà encarregar-me del menjador i tot sense tenir la reducció d’horari lectiu que em corresponia per poder fer-me càrrec de la funció directiva i altres. Em va tocar donar tot l’Anglès de l’escola i, entre això,  i problemes de tipus econòmic i personal vaig emmalaltir de depressió bipolar.

En ma vida he estat pitjor. Vaig perdre l’alegria i deixà d’interessar-me el que abans m’entusiasmava i molt. A tall d’exemple, ni Wagner m’atreia. Jo estava durant anys esperant per anar a Bayreuth. Per aquella època, va ser Bayreuth la que anà a Barcelona per segona vegada en la història. Encara que era versió de concert, les entrades eren caríssimes. Em vaig gastar una pasta entre les entrades, l’hotel i el tren. La compra la vaig fer abans de la catàstrofe. Arribat el moment de partir, jo no hi volia anar. Pepa, la meua dona, va convèncer-me  perquè sabia que podria ser bo per a mi. La veritat és que no vaig poder gaudir de cap dels tres dies d’espectacle wagnerià i això que diuen que va ser d’allò més bo.

Afortunadament, ja estic molt millor. El text que ve a continuació formava part de la meua teràpia. Espere que puga servir-li i qui estiga passant per aquesta situació per animar-lo a pensar que tot se supera si li poses voluntat.

Regí.

---

DEPRESSIÓ

Estic espantat. Tinc por, molta por. La idea fixa de l’escola, especialment de les funcions directives, no m’abandonava ni de nit ni de dia. Qualsevol soroll que sent em sobresalta. Em trobe en un estat d’alerta i d’agitació que és un infern. Això em fa ser egoista i oblidar-me dels meus pares i de Pepa, que aviat l’operaran d’un quist al dit. I jo ací, ploriquejant i pensant només en les meues coses, sense poder desconnectar: que si l’escola, que si el banc, que si el cotxe, que si no podré utilitzar el meu abonament al Palau perquè em fa por eixir de casa.

Tot és un infern. El que donaria jo per tornar enrere i no haver començat uns tractaments que per a l’única cosa que han aprofitat és per posar-me pitjor, irritar-me els ulls, un dit del peu i el cos en general. Jo, acollonit amb les meues coses sense pensar que allò de Pepa podria ser maligne – em mor de pensar-ho – i no deixe de fer-la patir amb el meu sofriment durant tot el dia. I si als meus pares els passara alguna cosa, em donaria una síncope. Això és molt pitjor que quan em van operar del maluc. Ni menge ni dorm. Estic sempre espantat. M’avergonyesc de mi mateix, em faig fàstic per ser tan feble, i això que compte amb el suport de familiars i amics; millor dit: amic. El meu amic Paco, sempre disposat a donar-me suport incondicionalment. Ja m’agradaria tenir la seua enteresa.

No trobe consol en res; tot és un martiri interminable, no em puc controlar, sempre agitat i fet pols. La puta bola em colpeja el cervell i em fa ser conscient de tot el que he fet malament. Estic molt penedit i ja m’agradaria poder canviar les coses, que sempre he estat un desastre i un covard apocat sense decisió per fer res. És ara quan en sóc plenament conscient i tant de bo això s’acabe i puga esmenar-ho.

Procure relaxar-me, però no puc. La medicació que em donaven no m’asseia bé i ja me l’han canviada diverses vegades. Em fa l’efecte que la doctora em tracta com a un conill d’Índies. He perdut vuit quilos des que vaig començar el tractament. Tinc les pupil·les dilatades i la tensió ocular a 26 (alta, glaucoma), un dit del peu com ensangonat per dins de prémer contra el terra quan em pose ansiós. O siga, no només em trobe pitjor anímicament sinó que els efectes secundaris, somatitzacions, etc. em foten encara més la vida.

Potser hauria d’haver buscat un psicoterapeuta des del principi. Estic fet un embolic. Llegesc les indicacions de la teràpia en grup una vegada i una altra, però no veig com aplicar-les. No em relaxe amb la respiració diafragmàtica. No tinc cap experiència agradable per explicar.

Molta gent tracta d’ajudar-me però el nan malvat que s’ha apoderat de la meua ment no em deixa en pau amb la seua bola, que és cada vegada més gran. Em sent com un ratolí espantat incapaç d’eixir de la caixa en què es troba. En el meu cas, aquesta caixa la porte en el meu sistema nerviós i m’acompanya allà on vaig.

De vegades pense a desaparèixer, a dormir i no despertar. Ja vaig dir que sóc un covard. No suporte aquest infern.

---

DEPRESIÓN

Estoy asustado. Tengo miedo, mucho miedo. La idea fija de la escuela, especialmente de las funciones directivas, no me abandonaba ni de noche ni de día. Cualquier ruido que oigo me sobresalta. Me encuentro en un estado de alerta y de agitación que es un infierno. Esto me hace ser egoísta y olvidarme de mis padres y de Pepa, que pronto la operarán de un quiste en el dedo. Y yo aquí, lloriqueando y pensando solamente en lo mío , sin poder desconectar: que si la escuela que si el banco, que si el coche, que si no podré usar mi abono en el Palau porque me causa temor salir de casa.

Todo es un infierno. Lo que daría yo por volver atrás y no haber comenzado unos tratamientos que para lo único que han servido es para ponerme peor, irritarme los ojos, un dedo del pies y el cuerpo en general. Yo, acojonado con mis cosas sin pensar que lo de Pepa podría ser maligno – me muero de pensarlo – y no dejo de hacerla sufrir con mi sufrimiento durante todo el día. Y si a mis padre les pasara algo , me daría un síncope. Esto es mucho peor que cuando me operaron de la cadera. Ni como ni duermo. Estoy siempre asustado. Me avergüenzo de mi mismo, me doy asco por ser tan débil, y eso que cuento con el apoyo de familiares y amigos; mejor dicho: amigo. Mi amigo Paco, siempre dispuesto a apoyarme incondicionalmente. Ya me gustaría tener su entereza.

No encuentro consuelo en nada; todo es un martirio interminable, no me puedo controlar, siempre agitado y hecho polvo. La puta bola me machaca el cerebro y me hace ser consciente de todo lo que he hecho mal. Estoy muy arrepentido y ya me gustaría poder cambiar las cosas, que siempre he sido un desastre y un cobarde apocado sin decisión para hacer nada. Es ahora cuando soy plenamente consciente y ojalá esto se acabe y pueda enmendarlo.

Procuro relajarme, pero no puedo. La medicación que me daban no me sentaba bien y ya me la han cambiado varias veces. Me da la impresión de que la doctora me trata como a un cobaya. He perdido ocho kilos desde que empecé el tratamiento. Tengo las pupilas dilatadas y la tensión ocular a 26 (alta, glaucoma), un dedo del pie como ensangrentado por dentro de apretarlo contra el suelo cuando me pongo ansioso. O sea, no solo me encuentro peor anímicamente sino que los efectos secundarios, somatizaciones, etc. me joroban aún más la vida.

Quizá debería haber buscado un psicoterapeuta desde el principio. Estoy hecho un lío. Leo las indicaciones de la terapia en grupo una y otra vez, pero no veo cómo aplicarlas. No me relajo con la respiración diafragmática. No tengo ninguna experiencia agradable que contar.

Mucha gente trata de ayudarme pero el enanito malvado que se ha apoderado de mi mente no me deja en paz con su bola, que es cada vez mayor. Me siento como un ratón asustado incapaz de salir de la caja en que se encuentra. En mi caso, esa caja la llevo en mi sistema nervioso y me acompaña allá donde vaya.

A veces pienso en desaparecer, en dormir y no despertar. Ya dije que soy un cobarde. No soporto este infierno.