La societat del segle XIX.

locomotora a vapor

Locomotora a vapor

Wagner (1813-1883) va ser testimoni dels canvis que van produir-se en la societat del seu temps. Les revolucions polítiques i la industrialització van anar erosionant la societat estamental, que va acabar sent reemplaçada per la societat de classes.

Enfront dels privilegis de l’Antic Règim, la nova realitat es va fonamentar en la igualtat jurídica (Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, 1789) i la igualtat dels individus davant la llei.

Els privilegiats de la vella societat feudal van ser desplaçats o es van fusionar amb la nova classe dominant, la burgesia, alhora que la industrialització va fer créixer al seu directe antagonista, el proletariat. Al llarg del segle XIX la classe obrera va protagonitzar reivindicacions i mobilitzacions que es van desenvolupar en un escenari essencialment urbà. La pagesia, un collectiu menys dinàmic, va continuar supeditat als grans propietaris, encara desvinculat legalment d’ells.

La societat de classes, més oberta i permeable que la estametal, concedia major grau de llibertat als individus, però alhora que mantenia profundes desigualtats, cimentades no sobre la llei o la tradició, sinó sobre la riquesa i la propietat.

En la societat capitalista s’aprecien els següents grups:

Les antigues classes privilegiades de l’Antic Règim.

gattopardo-400px-Il_

Il Gattopardo. “Que tot canvie perquè seguesca igual”.

Les velles classes dominants de l’Antic Règim (fonamentalment la noblesa) van perdre gran part de la seua influència al llarg del segle XIX. Abolits els seus privilegis legals després de les revolucions burgeses, van conservar però, gran part del seu poder econòmic, fonamentat essencialment en la propietat de la terra.

Progressivament van anant integrant-se en el món dels negocis bancaris i comercials, entroncant via matrimonial amb la puixant burgesia. El seu prestigi social va seguir intacte i, en certa manera, van continuar jugant un paper rellevant en l’administració, la diplomàcia, l’exèrcit i la política. (Es van concedir nous títols de noblesa).

A la Mediterrània (Espanya) i Europa Oriental (Rússia) el seu paper va ser encara més significatiu, donat el considerable retard que aquestes àrees tenien davant d’altres més modernes.

A Anglaterra la gran aristocràcia (els lords) va dominar la Cambra Alta i va destacar en els més elevats llocs de l’exèrcit, el govern i la diplomàcia.

A Alemanya prussiana els terratinents nobles (els junkers) van controlar l’exèrcit, el govern i gran part del món de l’economia.

En conclusió, durant gran part del segle XIX formar part de l’aristocràcia va seguir sent la principal i millor forma d’adquirir prestigi social.

La burgesia.

Borsa de Londres en 1810.

Borsa de Londres en 1810.

El terme burgesia va ser emprat en l’Edat Mitjana per designar el grup social compost essencialment per comerciants, artesans lliures i persones no sotmeses a la jurisdicció senyorial que vivia a les ciutats. En l’actualitat és utilitzat col·loquialment per designar la classe social integrada pels qui gaudeixen d’una acomodada situació econòmica.

Al segle XIX la industrialització i les revolucions liberals li van atorgar el poder econòmic i polític. Els revolucionaris socialistes i anarquistes consideraven a la burgesia la classe que, enfront del proletariat (els obrers), ostentava la propietat dels mitjans de producció (capital monetari, màquines, matèries primeres, les fàbriques, immobles urbans, terres, etc).

No obstant això, la burgesia vuitcentista com a classe social era molt heterogènia i en el seu si podien distingir-se els següents grups:

L’alta burgesia.

Situada al cim de la societat capitalista. Controlava les indústries, la banca, el comerç i els alts càrrecs de l’administració de l’Estat. Es va apoderar de moltes terres procedents de l’Església i la noblesa arruïnada, transformant-se en terratinent.

Aquest grup va aristocratitzar-se en certs casos, bé unint-se matrimonialment amb l’antiga noblesa, bé mitjançant la compra de nous títols.

La burgesia mitjana.

També coneguda per classes mitjanes. Estava integrada per professionals d’alta qualificació (advocats, enginyers, intel·lectuals, professors universitaris, membres de professions liberals, etc.), Comerciants, agricultors acomodats, etc.

La petita burgesia.

Constituïda per petits comerciants, artesans, funcionaris de nivell mitjà-baix, empleats diversos. Imitava les formes de vida de la burgesia alta i mitjana. En realitat es trobava a un pas de la proletarització. Bona part dels problemes que van afligir a aquest col·lectiu coincidien amb els dels treballadors. Al costat d’ells van intervenir en protestes, demandes i reivindicacions comunes, com va passar durant la Revolució de 1848.

Novecento

Proletaris

El proletariat.

El terme proletariat designa la classe social constituïda per proletaris. A la antiga Roma la componien els ciutadans pobres que únicament amb la seua prole podien servir a l’Estat.

Més tard va al·ludir als que no tenien béns i eren comptabilitats en les llistes veïnals únicament per la seua persona i prole (els seus fills o descendència). El terme proletari s’identifica, doncs, amb la classe obrera.

Els membres del proletariat al segle XIX tenien característiques comunes:

  1. Estaven concentrats a les ciutats, on s’ubicaven les indústries, diferenciant clarament dels treballadors agraris per la seua forma de vida i interessos.

  2. Patien dures condicions de treball (llarga jornada laboral, manca d’higiene) i inseguretat (atur, inexistència d’assegurança mèdica, d’atur o jubilació). La conscienciació de la seua precària situació els va conduir a la protesta i la reivindicacions organitzades, però també a l’alienació i la desesperança: alguns es van sumir en l’alcoholisme, el joc o la delinqüència.

  3. En mancar de propietats, es veien obligats a vendre la seua força  de treball a canvi d’un salari.

  4. El seu nombre no va deixar de créixer ja que la indústria fabril va estar en alça enfront de l’artesanal).

  5. Abundaven els nens i les dones, pitjor considerades i remunerades que els adults homes.

Artesans.

Van persistir els vells oficis artesans, en retrocés pel que fa a la indústria moderna: sabaters, sastres, ferrers, etc. Sovint eren els treballadors amb un major grau d’especialització i formació, de les seues files van sorgir les primeres protestes i reivindicacions obreres.

La pagesia.

    camperols camperols

Durant el segle XIX les estructures agràries es van mantenir amb força malgrat el procés d’urbanització.

Els camperols van seguir constituint la major part de la població. Continuaren immersos en la tradició, l’immobilisme, les creences religioses i el rebuig a les noves idees polítiques, ja fos el liberalisme o el socialisme. També es van resistir a les noves pràctiques econòmiques.

Això però, no va impedir la seua assimilació a les noves formes capitalistes de producció i la seua conversió en obrers assalariats rurals. Van desaparèixer els vincles legals que els havia lligat als seus senyors (servitud), cosa que va esdevenir en alguns països molt tardanament (1861 a Rússia).

Les seues condicions de vida no van millorar i van generar un constant flux migratori a les ciutats industrials, on van ser transformats en mà d’obra sense qualificar, mal remunerats i víctimes de l’amuntegament urbanístic. En alguns casos aquesta emigració es va fer cap països estrangers i va constituir un esdeveniment massiu, com el protagonitzat pels irlandesos cap a Anglaterra i Estats Units (que es va perllongar fins ben entrat el segle XX) o els polonesos que van viatjar a Alemanya.

En el si d’aquest grup podem detectar dues realitats diferents:

1- Els pagesos propietaris de terres, relativament nombrosos a occident, que es van beneficiar de les reformes liberals i es van convertir en propietaris agraris (per exemple, a França arran de la Revolució).

2- Els jornalers no propietaris, el nombre va ser especialment elevat en zones de la Mediterrània (Itàlia, Espanya) i l’orient europeu (Rússia, Polònia). Molts van haver d’emigrar i, sovint, es van adherir a doctrines revolucionàries vinculades a l’anarquisme.

Il Gattopardo. Vals. Visconti.
Germinal. Tràiler. Basada en la novel·la de Zola.
Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Pel.lícula, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s