La llegenda de Tristany i Isolda (IX). La reconciliació.

Rey-Arturo

La temàtica de Tristany i Isolda dóna per a molts capítols més, especialment si li afegim altres llegendes que configuren la matèria de Bretanya o cicle artúric. Algú va dir que Wagner podria haver escrit una altra tetralogia a partir d’aquests temes. El que va fer és simplificar i modificar la trama de manera que va construir un modern drama musical a partir de llegendes i mites medievals.

El que he tractat de fer amb aquest treball ha estat presentar a la meua manera aquelles parts literàries medievals que d’alguna manera tenen relació amb el Tristan und Isolde wagnerià; més o menys, explicitar allò que en el drama és implícit i es dona com a sabut pel públic, com podem veure en l’Acte primer, responent a preguntes com ara per què està tan emprenyada Isolda amb Tristany? Qui és Morolt? Què té a veure Irlanda? i d’altres de semblants.

el-rey-arturoAmb l’entrega següent posaré punt i final a aquesta sèrie. Un motiu d’anàlisi és la funció del filtre. En el drama wagnerià és evident que es tracta d’un element superflu, ja que l’amor sorgix a primera vista quan Isolda cura les nafres de Tirant. En la llegenda medieval hi ha qui diu que el beuratge és el desencadenador de l’amor, de manera que els amants són víctimes del seu efecte. Jo no ho veig així. Des del principi, Isolde està irada – despitada? – perquè Tristany, el Tantris que va curar i que no volgué matar quan estava en les seues mans – no se l’emporta per a sí sinó per a un altre home. A més, cap al final, el text ens informa que l’efecte del filtre té una durada de tres anys  i desapareix. No obstant això, l’amor de Tristany i Isolda és etern i ultrapassa el límit de la vida i de l’amor. Encara que enterrats en tombes distintes, queden units els amants amb una planta que creix i creix encara que la tallen i que enllaça les dues sepultures. En resum podríem dir que les fonts on va beure Wagner ja eren en sí molt wagnerianes. A elles devem no solament Tristan, sinó també Lohengrin i Parsifal, inspirades en les llegendes sobre el Rei Artús i la recerca del Grial.

Bibliografía:

Joseph Bédier.  Le roman de Tristan et Yseult.  Reconstruction et traduction de l’ancien français. Folioplus Classiques.

Joseph Bédier.  El romanç de Tristany i Isolda. Traducció catalana de Carles Riba. Quaderns Crema.

Joseph Bédier. La historia de Tristán e Isolda. Traducción castellana de Lluís Maria Todó. Acantilado.

Alicia Yllera.  Tristán e Iseo. Adaptación y versión en castellano. Alianza Editorial.

Eilhart von Oberg y Gottfried von Strassburg. Tristán e Isolda. Originales alemanes traducidos al castellano por Victor Millet y Bernd Dietz. Siruela.

Isabel de Riquer. La leyenda de Tristán e Iseo. Traducción castellana de los poemas originales en francés: Béroul, Mª de Francia, Thomas de Inglaterra, etc. Siruela.

Tristán e Isolda con el veneno, John William Waterhouse

9. La reconciliació.

Se suposa que la causa de l’amor, que tantes alegries i tristeses els va proporcionar, havia sigut el beuratge que havien pres durant la travessia d’Irlanda. La mare de Isolda, que el va preparar per a les noces del rei Marc, havia disposat que el filtre fóra eficaç tres anys. Durant aqueix temps els amants no podien viure separats ni abandonar la companyia l’un de l’altre més d’una setmana. Passat aqueixos tres anys, la virtut del beuratge disminuiria, però no va ser així ja que l’amor va perdurar al llarg de les seues vides.

La vespra de Sant Joan es va complir el termini previst per la reina d’Irlanda. Tristany es va alçar molt de matí i va eixir de caça. Va perseguir pel bosc un cérvol ferit. En arribar la vesprada, va seure cansat sobre una gran pedra. Era l’hora en què, sobre la nau, va beure el filtre: els remordiments el van assetjar i una gran tristesa el va envair.

– Déu meu -es va dir-, quantes penalitats! Durant tres anys no vaig conèixer descans ni respir! Vaig abandonar la cavalleria, les belles gestes, les lluites i justes, la vida de la cort. Vaig deixar als meus companys d’armes. Hauria d’estar en la cort amb cent donzells al meu servei. Però visc exiliat, vestit amb parracs i he perdut l’amor del meu oncle. Hauria d’haver anat a altres corts i a altres països per a lluitar al servei d’altres senyors i conquistar renom. Per la meua culpa, la reina viu en una cabanya de branques en comptes d’en riques càmeres adornades amb belles cortines; té el bosc per estatge en comptes d’habitar en un palau  envoltada de donzelles. Prec a Déu, senyor del món, que em done valor per a retornar-la al seu espòs. Ho faria de bon grat si Marc volguera reconciliar-se amb Isolda a la qual va prendre per dona segons la llei de Roma.

Recolzat sobre el seu arc, Tristany s’afligeix; recorda el seu oncle, que el va acollir quan per vegada primera va arribar a Tintagel, lamenta l’ultratge que li va causar i el vituperi al que va sotmetre a la reina.

Isolda, per la seua banda, se sumia en tristos laments: «Desgraciada! De què et serveix la teua joventut? Vius en el bosc com si fores serva sense una donzella que t’acompanye. Hauries d’habitar en palaus, envoltada de nobles donzelles, filles de vassalls lliures, que et servirien amb lleialtat i a les quals jo, en recompensa, casaria amb cavallers. Sóc reina però el filtre que vam beure durant la travessia em va fer perdre la dignitat que em corresponia. Brangània, malament vas guardar l’encàrrec de ma mare!»

Tristany torna a la cabanya. Com altres dies, sent el cansament de les seues llargues correries, però molt més el turmenten els remordiments que l’assalten. La reina ix a la seua trobada, el rostre trist, banyat de llàgrimes.

– Amic Tristany -li diu-, gran dolor ens va causar qui ens va donar a beure el vi d’amor!

tristan isolda bosc

– Noble reina. Malament usem la nostra joventut! Bella amiga, si poguera guanyar el favor del rei i obtenir el seu perdó! Si volguera acceptar el meu jurament que mai, per la nostra voluntat, vam tenir relacions culpables, no hi hauria cavaller en tot el seu regne que si pretenguera acusar-nos de vilania i boig amor, no em trobara armat per a respondre-li! Si el rei Marc m’acceptara en la seua host, li serviria com mereix i no trobaria millor vassall en la guerra. Però si prefereix retenir-te al seu costat i rebutjar els meus serveis, marxaré a la cort del rei de Frísia o a Bretanya sense més companyia que Kurwenal. Noble reina, allà on vaja sempre em reclamaré teu. Amiga meua, mai m’hauria vingut a la ment separar-nos si poguérem viure junts sense patir les penúries que per mi suportes en aquestes terres salvatges. Per mi has perdut el rang de reina. Viuries honrada, a palau, al costat del rei el meu senyor, si no fora pel beuratge que ens van donar en la mar. Noble Isolda aconsella’m!

– Senyor. En el fons del bosc hi ha un savi i prudent ermità. Acudim a ell: ens donarà preciosos consells. Potser puga intercedir per nosaltres davant del rei.

Van cridar a Kurwenal. Van travessar el bosc i cavalcar  tota la nit. En despuntar el dia van arribar a l’ermita. L’ermità llegia a la porta de la vella capella. Li van contar amb tot detall quina era la seua situació i van demanar consell puix que no sabien què fer per acabar amb tant de dolor.

– Pobres proscrits! -els va dir-. L’amor us arrossega de misèria en misèria! Quant temps ha durat la vostra bogeria! Molt heu errat pels camins del pecat! Penediu-vos!

– Escolteu -respon Tristay-. Si llarg temps portem aquesta vida, és perquè era el nostre destí. Durant tres anys patim, dia a dia, totes les tribulacions de l’amor. Si poguéreu ajudar-nos perquè la reina obtinguera pau i reconciliació al costat del rei, jo acceptaria allunyar-me del regne i dirigir-me a Bretanya o a Lleonís. O si el meu oncle volguera conservar-me al seu costat, el serviria en com a vassall fidel. Doneu-nos el vostre consell i us escoltarem.

Isolda s’inclina als peus de l’ermità suplicant-li que els reconcilie amb el rei.

– Mai tornarà a haver-hi en mi pensament de bogeria -li diu-. No és que em penedisca d’haver seguit a Tristany ni que renuncie a estimar-ho sense deshonor, però mai més els nostres cossos s’uniran.

Commogut per les seues paraules l’ermità donà gràcies a Déu:

gonzadeberceocols2_024– Senyor Déu, rei totpoderós. Us done gràcies per haver-me permés veure a aquests dos acudir penedits a la meua ermita. Déu m’ajudarà per a donar-vos consell lloable. Escolteu-me: quan un home i una dona es donen l’un a l’altre i pequen junts, Déu els perdona la seua culpa, per gran que siga, si fan penitència i es penedeixen amb cor sincer. Però, per a evitar la vergonya i encobrir el mal, és convenient a voltes ocultar la veritat amb habilitat. Tristany, escriurem una carta que enviareu al rei. Li direu que esteu en el bosc amb la reina. Li demanareu que oblide el seu rancor. Oferireu defensar amb les armes que mai amor deshonest us va unir a Isolda: no hi haurà baró en la seua cort que gose armar-se contra vós. Marc haurà d’acceptar la vostra justificació, doncs quan us va condemnar a la foguera, instigat pels barons traïdors, va rebutjar el vostre judici. Déu va ser misericordiós i us va salvar d’una mort segura quan vau saltar de la capella: en cas contrari hauríeu perit deshonrat. És cert que heu viscut junts en el bosc, mes vau portar a la reina d’Irlanda per a donar-li-la en matrimoni: no podíeu permetre que romanguera en mans dels leprosos. La vostra conducta va fer recaure sobre vosaltres les sospites però només així podíeu salvar les vostres vides.

– Hi estic d’acord -va dir Tristany-.

L’ermità va prendre ploma, tinta i pergamí. Va escriure la carta i la va segellar amb el seu anell. Quan va estar acabada va preguntar:

– Qui la portarà?

– Jo mateix -va dir Tristany.

– No, Tristany, correries massa risc.

– Senyor. Conec ben la ciutat. Partiré de nit amb el meu escuder i deixaré a la reina sota la vostra custòdia. Kurwenal cuidarà el meu cavall mentre jo entraré a soles en la ciutat.

Quan va arribar el dia, Tristany i Kurwenal es van posar en camí. Van cavalcar gran part de la nit i van arribar-hi quan els vigies tocaven a l’alba. Tristany descendeix pel fossat i grimpa fins al castell. S’aproxima a la finestra del rei i en veu baixa el crida. Marc desperta:

– Qui eres que véns a interrompre el meu somni a hores tan primerenques? Quin assumpte urgent et porta? Dis-me el teu nom!

– Senyor, em diuen Tristany. Porte una carta que deixe ací, en la llinda de la finestra. Llegiu-la. No m’atrevisc a quedar-me més temps.

El rei s’incorpora. Tres vegades el crida en veu alta:

– Tristany, benvolgut nebot. Espera.

Però Tristany ja ha desaparegut. Arriba on l’espera Kurnewal impacient: «Insensat! Anen-nos-en com més prompte millor!», li diu el seu institutor. Salten als seus cavalls i emprenen el retorn a l’ermita.

L’ermità havia passat la nit pregant a Déu que els protegira. La reina no havia cessat de plorar. En veure’ls tornar van eixir a la seua trobada donant grans mostres d’alegria. Impacient li va preguntar:

– Amic, per l’amor de Déu. Vau arribar fins a la cort del rei?

 Tristany va explicar tot l’ocorregut.

– Déu siga lloat! -deia el bon home-. No tardarem a rebre-la resposta de Marc.

 Tristany descavalca. Van passar el dia en l’ermita fins a rebre la carta del rei Marc.

cortesans

Mentrestant, a la Cort, el rei Marc sentia una gran alegria: el seu rancor feia temps que havia desaparegut i seguia estimant a la reina. Va despertar al seu capellà i els seus barons i va convocar consell:

– Senyors, aquesta carta he rebut. Escolteu el seu contingut i després aconselleu-me noblement com correspon als vassalls amb el seu senyor.

Els nobles van assentir. El capellà va començar la lectura de la carta:

Des que havia sentit la veu de Tristán, el rei es regirava impacient en el seu jaç. Va manar despertar al seu capellà. Ho va fer venir a la seua càmera, li va lliurar la carta i va escoltar atentament la seua lectura. Sentia una gran alegria: el seu rancor feia temps que havia desaparegut i seguia estimant a la reina. Va despertar als seus barons i va cridar a consell als seus més reunits. Llavors els va dir:

– Senyors, aquesta carta he rebut. Escolteu el seu contingut i després aconselleu-me noblement com correspon als vassalls amb el seu senyor.

– Senyors, escolteu -va dir Dinas alçant-se el primer-. Coneguem el contingut d’aquesta carta i després qui tinga bon consell que donar que ho faça, doncs no hi ha pitjor malament que donar mal consell al seu senyor.

Els nobles van assentir veient el seny de les seues paraules. El capellà va començar la lectura de la carta:

pergamino«Tristany, el nebot del nostre senyor, envia les seues salutacions i els seus desitjos d’amor al rei i a tota la seua baronia.

Rei, recordeu el vostre matrimoni amb la filla del rei d’Irlanda. Jo vaig travessar el mar i la vaig conquistar amb el meu esforç: em va ser lliurada en recompensa per haver donat mort al drac amb cresta i escates. La vaig portar al vostre regne i vós la vau prendre per dona davant dels vostres barons.

Poc temps havíeu viscut amb ella quan els detractors us van fer creure les seues calúmnies. Per a demostrar la innocència de la reina, em batré amb qualsevol cavaller que s’atrevisca a afirmar que Isolda i jo ens estimem amb amor culpable.

pergaminoSenyor, recordeu que en el vostre empipament vau voler condemnar-nos a la foguera. Déu va tenir pietat de nosaltres. Vaig escapar a la mort saltant des d’una alta roca.

Vau lliurar la reina als leprosos, però jo els la vaig arrancar i la vaig portar amb mi per a salvar la seua vida. Com podia abandonar a la princesa que jo vaig portar d’Irlanda i que havia sigut injustament condemnada per mi? Amb ella vaig fugir al bosc, doncs, per temor al vostre bàndol, no podia mostrar-me en terreny descobert. Havíeu ordenat la nostra captura i només podíem fugir.

Si voleu tornar a prendre a Isolda, la del rostre clar, com a vostra esposa, no trobareu en tot el país baró que us servisca amb més lleialtat que jo. Però si us aconsellen allunyar-me de la vostra cort, creuaré el mar, entraré al servei del rei de Frísia i mai més sentireu parlar de mi. Preneu consell prudent. Moltes penalitats hem suportat en el bosc! O bé accepteu la nostra reconciliació o bé retornaré la filla del rei a Irlanda, d’on la vaig prendre, i serà reina en el seu país.»

Els barons van sentir que Tristany els reptava en duel per la filla del rei d’Irlanda. Qui podia arreplegar el desafiament! Més valia accedir a la reconciliació i acceptar a la reina!

– Rei -van dir a l’uníson-, torneu a prendre a la vostra esposa. Van ser insensats els que van alçar calúmnies contra la reina. Quant a Tristany, més val que vaja a servir al poderós rei de Galvoya a qui Corvos fa la guerra. Allí trobarà de què viure i si un dia ho desitgeu podreu fer-ho tornar a la vostra cort.

El rei va preguntar tres vegades:

– Hi ha algú que acuse a Tristany de villanía i amor deshonest amb la reina?

En veure que els seus barons callaven, el rei es va dirigir al seu capellà:

– Poseu-ho per escrit. Digueu que accepte la reconciliació i que prendré a la reina. Tristany marxarà a altres corts. Estic impacient per veure a la bella Isolda que tantes calamitats ha suportat! Una vegada segellada la carta, porteu-la aquesta mateixa vesprada. No oblideu les salutacions de la meua part.

Tristán e Isolda

Tristany i Isolda reberen la carta de Marc amb una mescla d’alegria i de tristesa. Alegria perquè acabaven les penalitats amb què van viure al bosc, però pena perquè seguien amant-se.

– Déu! -va dir Tristany. Prompte ens separarem! Existeix dolor major que el de perdre a la seua amiga? Bella Isolda, com podríem evitar-ho? Moltes penalitats has suportat per mi en aquest bosc salvatge. Quan arribe el moment d’acomiadar-nos, et faré un present en prova del meu amor i tu a mi. En qualsevol part del món en què estiga, en pau o en guerra, et faré arribar els meus missatges i acudiré en la teua ajuda sempre que ho desitges.

Isolda sospira i diu:

– Tristany, deixa’m el teu gos de caça. Amic, en veure-ho m’acordaré de tu i per trist que estiga recobraré l’alegria. Prendràs a canvi el meu anell de jaspi verd. Si un dia un missatger diu venir de la teua part no ho creuré, per més que faça o diga, si no em mostra aquest anell; però si jo el veig gens podrà impedir que faça quant m’hages manat, per més que puga semblar bogeria o insensatesa.

Els pregoners proclamen per tot el país que el rei es reconcilia amb la reina.  Marc va va dirigir-se a l’encontres amb el seu seguici.  Van alçar riques tendes i luxosos pavellons en la prada. Tristany cavalca amb la seua amiga. Veu les tendes, els pendons i estendards i reconeix al rei Marc. Dolçament es dirigeix a Isolda:

– Amiga, mira al fons el rei, el teu espòs, amb tots els seus barons, que han eixit a rebre’t. Ja no podrem parlar-nos molt de  temps. El meu gos de caça cuida’l bé.

– Amic Tristany, si m’envies aquest anell de jaspi verd no hi haurà torre, muralla, fortalesa que puguen retenir-me i impedir que seguisca el teu mandat.

Tristany la presa en els seus braços, l’abraça i la besa.

Abandonen el bosc. S’endinsen en la plana. Intercanvien les salutacions. El rei cavalca coratjosament. Tristany avança portant per les regnes del cavall de la reina.

De bon grat haguera Marc permés que el seu nebot es quedara en la seua cort perquè l’estimava, però va seguir el consell dels barons. Era millor que, per evitar comentaris i calumnies, Tristany anara a servir a altres reis durant almenys un anys. Si tot anava bé, després el podria tornar a admetre en la seua cort.

I així es va fer, amb gran dolor de cor dels amants, acompanyat únicament pel seu fidel escuder Kurwenal. Va participar en moltes gestes i batalles on es feu famós pel seu coratge. Va fer bones amistats com ara la de Kaherdín de Bretanya, amb qui va tenir moltes aventures i fets d’armes.

batalla medieval

← pàgina anterior
pàgina següent →

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Fonts wagnerianes, Literatura, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a La llegenda de Tristany i Isolda (IX). La reconciliació.

  1. Retroenllaç: La llegenda de Tristany i Isolde. (X) La mort. | El Cavaller del Cigne

  2. Retroenllaç: La llegenda de Tristany i Isolda (X). La mort. Final. | El Cavaller del Cigne

  3. Retroenllaç: La llegenda de Tristan i Isolda (VIII). Marc descobreix els amants. | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s