Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa…
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble”.
(S. Espriu)
Inici de càntic en el temple poema de Salvador Espriu musicat per Raimon li va com un guant al treball i actitud d’Enric Valor perquè no solament ens va salvar les rondalles valencianes sinó el mots que contenen i que són prova de la riquesa lèxica de la nostra llengua. El poeta, el cantant i l’escriptor es mantingueren fidels al nostre poble, la nostra terra que no ho seria sense la nostra llengua. Som valencians perquè parlem valencià, llengua que sota la denominació de català compartim amb els germans de Catalunya i Balears. Espriu digué: La meva pàtria és la meva llengua, i tenia raó.
Que no ens enganyen els falsos cosmopolites antivalencians. El valencià no és problema sinó al contrari. Com a mestre he impartit classes en valencià, castellà, anglés i francés. El biligüisme és el millor per al trilingüisme i multilingüisme. Aquesta és la norma en tot el món. El monolingüe és numèricament menor i té més problemes per aprendre llengües estrangeres. Paraula de filòleg.
Les rondalles de Valor poden ser complicades pel seu lèxic per als xiquets més petits, però existeixen adaptacions més senzilles per a ells. Aquests canvis també pot afectar a continguts que poden ser inadequats per a l’edat com es fa amb la universal Caputxeta Vermella i l’aparició d’un llenyataire o un pare que no són en l’original. Que cap infant valencià es quede sense conéixer aquest tresor del nostre patrimoni cultural.
**********
ELS ENGANYS DE LES DONES
Conten que a Santa Pola hi havia tres matrimonis, veïns i amics de tota la vida. Els marits, Vicent, Toni, i Joan, eren molt bons homes, però poc espavilats. Les dones, Pepa, Teresa i Loreto, un dia que es van reunir, i xerrant que estaven, Pepa va dir:
—Xiques, podríem donar un premi a qui fera al seu marit la burla més gran. De segur, que el premi me’l emportava jo.
—Tu? Ben poc coneixes el meu home —feia Teresa—, jo seria capaç de fer-li creure que s’ha mort.
—I jo— replicava Pepa, que havia iniciat el tema—, al meu Vicent el marejaria tant que no sabria ni on para sa casa.
—Doncs jo —digué Loreto—, el meu home el faria passejar-se tot nu, “en cúrios” (1), per mig del poble.
I es posaren a riure totes tres.
Quan arriba Vicent a casa es troba a la seua dona que feia la malalta i el va enviar al boticari a per la medicina que prenia sempre. Mentrestant, la seua dona agafà un cartell que deia Barberia i el posà damunt la porta i amb una cortina nova. Quan arriba el seu marit i va veure això es va estranyar i va tirar cap a dalt, i després cap a vall. Pegant voltes fins que la dona va traure el cartell, i va aconseguir entrar a sa casa. La dona quan el va veure li va dir de tot, però amb gran esforç aguantant-se les rialles.
Ben a prop, Toni i Teresa, sopaven tranquil•lament quan, de sobte, la dona comença a plorar i a fer crits.
—Ai, Senyor, quina desgràcia! Que el meu home s’ha mort?
—Qui s’ha mort? —s’estranyà el marit.
—Tu! Tu!—insistia la dona.
La dona l’agarra pel braç, el fica al llit, li posa els braços sobre el pit i li encasta una estampa de la Mare de Déu entre els dits.
Mentre a casa de Joan i Loreto, quan arriba el marit a casa, la dona l’esperava vestida de dol.
—Joan, vine a vestir-te, posa’t la jaqueta i els pantalons, que anem al vetlatori del teu amic.
—Però, qui s’ha mort?
—El teu amic Toni.
Ella tota disposta, se l’emporta a l’habitació per ajudar-lo a despullar-se. I quan l’home era tot nu, li diu:
—Hala, anem, que ens esperen.
—Però, xica, si no vaig vestit. Com vols que isca “en cúrios”?
—Si que vas vestit, que portes la roba nova, el que fa és que no la veus a causa dels nervis. Vinga, afanya’t, que ens trobaran a faltar.
I la dona se’l endugué tot nu al carrer. Quan arriben a casa de Toni, Teresa plorava com una magdalena. I Joan que es passeja per tota la cambra sense roba, fins que el mort que s’adona, va dir:
—Xe, Joan, si no fóra perquè estic mort, jo diria que vas “en cúrios”.
Les dones esclataren a riure amb grans crits, aleshores els marits vegeren l’engany. Però encara que es van enfadar, finalment feren les paus.
catacric catacrac
conte contat
conta acabat
(1) “En cúrios” és la deformació del castellá en cueros. Per a dir despullat tenim una expressió que encara es fa servir: en conill. També cal dir que col·loquialment conill és el sexe masculí.
**********
LA RABOSA I EL CORB
Això diuen que un Diumenge de Glòria anava la Rabosa pensativa per la muntanya de l’Aixebe. Com que era Pasqua, cavil·lava com aplacar la gana en aquell dia en què les persones s’ho passaven tan bé i feien uns berenars que recordaven tota la vida. Caminava a pas lleuger, capficada en les seues coses i guiada per un instint ancestral cap al Pic dels Corbs. Des del cim d’aquesta muntanya, que no arriba a despegar-se de l’Aixebe i s’avança cap a la mar, s ‘albira tota la Vall de Segó. El Pic dels Corbs s’anomena així perquè sobre els seus penya-segats, que miren la plana, solen posar-se els corbs. Precisament, en el moment que s’hi acostava la Rabosa, sobre el penyal aïllat del nord, es trobava el Corb, que guaitava amb deliri el moviment dels pasqüers al Castell de Sagunt i al d’Almenara. En arribar la Rabosa al seu davant, el Corb la veié i li preguntà:
-Rabosa, es pot saber on vas?
La Rabosa, que no s’ho esperava, es va espantar una miqueta. Allà el cap i, en veure el Corb al cim, sense voler descobrir els seus propòsits, digué:
-Em deixava dur per les meues cabòries.
Aleshores, el Corb, que s’havia llançat des del cim i s’havia col·locat a pocs metres de la Rabosa, continuà la conversa amb gran intuïció:
-Doncs, jo no sé què pensaves tu, però jo, que veia els pasqüers i les pasqüeres carregats amb les cistelles plenes de menjar, estava pensant com participar d’un d’aquells bons berenars -explicava el Corb al mateix temps que la Rabosa se l’escoltava amb atenció perquè li aclarira el pensament -. Si vols venir amb mi, sé com podem aconseguir un bon berenar.
-D’acord! -contestà ràpidament i alegre la Rabosa.
En això, el Corb li digué que el seguira i que pel camí li exposaria el pla. Allà el vol cap al Castell de Sagunt i la Rabosa el seguia corrent. El Corb portava un vol rasant, i així, a pocs metres del sòl, li explicà com pensava que aconseguirien berenar. A la Rabosa li agradà tant el pla del Corb, que la boca se li feia aigua i amb la llengua es llepava el musell.
En arribar al Castell, el Corb albirà des de l’aire una colla de pasqüers i pasqüeres que jugaven a l’ullet al costat d’unes cistelles que prometien estar farcides de menjar. Féu un gest i la Rabosa entengué el lloc on havia de situar-se. Quan la Rabosa estava ben amagada a prop de les cistelles, el Corb s’acostà a la milotxa més propera i la giravoltà. El xiquet que l’envolava s’espantà perquè l’au començà a grallar-li i a colpejar-la i cridava per espantar-la. En això, les colles dels voltants, i també els propietaris de les cistelles, deixaren el joc i se centraren en la lluita entre la milotxa i el corb. El xiquet arreplegava el fil i algunes persones li feien arca al corb. En aquell mateix moment, la Rabosa s’acostà a una de les cistelles, agafà un rastre de llonganisses de Pasqua i marxà corrent. El Corb, en veure-ho, alçà el vol i se n’anà a buscar la Rabosa per repartir-se el berenar. No la trobà, perquè la Rabosa havia desaparegut com un esperit.
El Corb, és clar considerava que la Rabosa l’havia traït, perquè el pla era seu, ell havia fet la feina més arriscada i el berenar se l’havia menjat tot ella. La Rabosa, per la seua part, no li donava importància al fet i considerava que ella havia seguit sempre les indicacions del Corb i que mai no havien parlat de repartir-se’l. Així, la Rabosa oblidà el fet, mentre el Corb no feia més que donar-li voltes a la malifeta, fins que decidí venjar-se.
No passà massa temps quan el Corb veié la Rabosa i la saludà com si res no haguera passat:
-Rabosa, es pot saber on vas?
Aleshores, la Rabosa, interessada, li contestà:
-No ho sé, Corb. Que tu tens alguna idea?
-Dona, jo em disposava a anar-me’n al cel a menjar coquetes amb mel. Que vols vindre? -li digué el Corb posant-se a pocs metres d’ella.
-És clar, que hi vaig! -s’afanyà a contestar la Rabosa, regalimant-li la bava perquè era molt llépola i se li feia la boca aigua només d’imaginar‑se les coquetes amb mel.
-Doncs, si vols vindre, puja al llom -li proposà el Corb.
Dit això, la Rabosa pujà dalt del Corb i s’enlairaren. Quan ja volaven molt amunt, el Corb li preguntà a la Rabosa:
-Te’n recordes que em deixares sense berenar un dia de Pasqua?
-Xe, tu mai no em digueres que havíem de repartir-lo -li contestà la desvergonyida Rabosa.
-I tu no pensares que la feina la férem entre els dos i per tant el berenar també era per als dos?
-No. Però, Corb, això ja ha passat, no?
-Com que ja ha passat? Ara veuràs tu el que és bo!
Aleshores, el Corb féu un volantí en l’aire i la Rabosa es precipità cap a terra, al mateix temps que el Corb cridava:
-Fugiu moreres,
pallús, regat…
i quan aplegue
s’esclafarà
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 