La llegenda de Tristany i Isolda (X). La mort. Final.

Richard Wagner (Leipzig 1813 – Venècia 1883) fent seua la idea del pensador alemany Schopenhauer: “L’amor és la privació de la voluntat de la vida i l’aspiració al no-ser”, la va reflectir clarament en Tristany i Isolda com a fermall final de la poesia amorosa del romanticisme. Per a Thomas Mann: “Hi ha en el Tristany de Wagner més de Novalis que de Schopenhauer”. Efectivament, el Himnes a la nit del poeta romàntic Novalis amb les antinòmies dia/nit, vida/mort són el model del duo d’amor de l’Acte II. Pura bellesa metafísica alhora que eròtica que ens porta a Feuerbach, el filòsof del sensualisme per a qui l’amor és l’amor real, el que es dona entre un home i una dona. Des del seu pensament  l’autèntica naturalesa del ser és la unió del tu i del jo en l’amor.

Mathilde Wesendonck

S’ha exagerat la influència de Schopenhauer en aquesta obra. La tragèdia dels amants no consisteix en el fet de no poder mantenir-se castos i renunciar al sexe, sinó tot el contrari: en vida no poden satisfer el seu impuls eròtic. De fet, Wagner era conscient que estava traint Schopenhauer en el seu Tristany i així li lo explica a Mathilde Wesendonck.

L’obra, en tres actes amb llibret del propi compositor, està basada en el drama de Gottfried von Strassburg, al seu torn basat en la llegenda cèltica de Tristany. El motiu de la seua gestació cal cercar-ho en l’idil·li que va mantenir el compositor amb Mathilde Wesendonck, dona del seu protector en l’exili suís Otto. Wagner vivia en una petita casa prop de la mansió del seu benefactor amb la seua primera esposa Minna.  No sabem fins a quin punt aquesta relació va ser platònica o carnal. El cas és que l’inspirà per a escriure el drama que ens ocupa. Els Wesendonck-lieder poemes de Mathilde musicats per Wagner – aprofitarien com a estudi per a Tristan und Isolde.

La relació acabà quan Minna va interceptar una carta del seu espòs adreçada a la seua amant. El fet va transcendir, les relacions es tornaren molt tenses i Wagner es va veure obligat a partir a soles a Venècia mentre Mina tornava a Dresden no sense abans escriure a una carta a la seua rival on deia:

“He de dir-vos amb un cor destrossat que heu reeixit a separar el meu marit de mi després de gairebé vint-i-dos anys de matrimoni. Puga aquest noble fet contribuir a la vostra pau mental, a la vostra felicitat.”

A la seua vegada, Wagner va escriure una altra carta al seu amic i futur sogre Franz Liszt on deia:

“No havent gaudit mai a la vida de l’autèntica felicitat de l’amor, erigiré un homenatge al més encisador dels somnis on, de principi a fi, l’amor trobarà, per una vegada, la plenitud absoluta. He ideat en la meua ment un Tristany i Isolda de gran simplicitat, però alhora amb la més genuïna concepció musical imaginable, i amb l’estendard negre que onejarà al final, em cobriré a mi mateix – per morir.”

El que va succeir té un cert paral·lelisme amb l’òpera. El mestre hi va treballar des de 1856 fins a 1859. L’estrena va tenir lloc en el Königliches Hof und Nationaltheater de Munich el 10 de juny de 1865. Va dirigir Hans von Büllow, amb qui va protagonitzar un escàndol a conseqüència de la seua relació amorosa amb la seua dona Cosima, filla de Liszt. De vegades, la realitat superar el teatre, la literatura o l’òpera.

Musicalment, és de destacar el flux musical continu des de principi a fi, només interromput pels finals dels actes. L’accentuat cromatisme, sobretot en el tercer acte, marca el començament de la ruptura de la tonalitat que van seguir els compositors posteriors.

10. La mort.

Amb molta pena al cor, Tristany hagué de separar-se d’Isolda i fer-se a la mar amb el fidel Kurnwenal. Va participar en molts fets d’armes que li portaren  glòria i fama i sempre acudia a ajudar els seus amics quan el cridaven. Kaherdí, el seu benvolgut amic bretó, va ser atacat per un grup de cavallers bel·licosos.

Arribat amb prou feines a Kareol, en la Petita Bretanya, va haver de córrer en ajuda del seu benvolgut amic Kaherdí i lluitar contra un baró anomenat Bedalís i els seus set germans. Tristany va donar mort als set, però va ser ferit, al seu torn, d’una llançada, i l’arma va saturar de verí tot el seu cos.

Com va poder a causa del dolor va aconseguir arribar al castell, on va fer guarir les seues ferides. Nombrosos metges el van visitar i cap va saber retornar-li la salut perquè no encertaven a descobrir el verí. En va s’afanyen a preparar cataplasmes; en va piquen i trituren arrels, arrepleguen herbes, componen beuratges…Tristany cada vegada està pitjor. El seu escuder Kurwenal tem el pitjor i ja no s’apartarà del seu costat fins el final.

El verí prossegueix el seu efecte. El malalt empal·lidix i està tan prim que es poden contar tots els seus ossos. Sent que la vida li escapa, comprén que va a morir i vol veure de nou a Isolda la Rossa! Però com realitzar aquest propòsit? Està tan feble que moriria si intentara creuar el mar. I si, amb tot, aconseguira arribar fins a Cornualla, no podria escapar dels seus enemics. Es desfà en laments, sent el verí corroir la seua carn i espera la mort.

Crida a Kaherdí en secret per a explicar-li el seu dolor, doncs els dos es professen un lleial afecte. No vol que ningú romanga en la seua habitació ni en les sales contigües. Però reté a Kaherdí al seu costat. Tristany reuneix totes les seues forces, aconsegueix incorporar-se i es recolza contra la paret. Kaherdí se senta al seu costat i els dos ploren tendrament. Guarda la porta Kuwenal.

–El meu dolç i bon amic -diu Tristany -: Vaig a morir i volguera veure de nou a Isolda la Rossa. Però, de quina astúcia em valdré per a donar-li a conèixer el meu anhel? Si aconseguira enviar-li un missatger, estic segur que ella vindria; tan gran és el seu afecte! Kaherdí, el meu bon camarada, per la nostra amistat, per la vostra noblesa; seré el vostre vassall i us estimaré com ningú en el món pot estimar-vos. Per favor, ajudeu-me.

Kaherdí veu el desconsol de Tristany, que es lamenta i plora. Sent el cor fondre-se-li de tendresa i li respon amb amor:

–No ploreu més, company meu, jo compliré el vostre desig. M’enfrontaré a la mort  i no hi haurà desgràcia ni angoixa que em faça defallir. Digueu-me què voleu enviar a la reina i faré els meus preparatius en un tres i no res..

Tristany va respondre:

–Gràcies, amic meu. Ací va el meu prec. Preneu aquest anell: és la nostra contrasenya. Feu-vos passar per un mercader en la cort de la meua estimada. Mostreu-li teles i sedes i ensenyeu-li dissimuladament aquest anell. A ella se li acudirà algun estratagema de seguida per a parlar-vos secretament. Digueu-li llavors que se’n recorde dels passats gaudis, de les cruels penes, de les amargues tristeses, de les dolces alegries i dels grans dolors del nostre tendre i lleial amor. Que se’n recorde del filtre que junts vam beure en alta mar.  Que recorde que va jurar que ella seria la meua única estimada i que sàpiga que he complit la meua promesa.

–Tal com demaneu, així faré -li promet el seu amic.

–Doneu-vos pressa, company, i torneu com més prompte millor. Si tardeu molt, ja no podreu veure’m. Preneu-vos un termini de quaranta dies i torneu amb Isolda la Rossa. Porteu-vos la meua nau i agafeu dues veles: una blanca i una altra negra. Hisseu la vela blanca si veniu amb Isolda i la negra si torneu sense. Gens més, amic. Aneu amb Déu i que Ell us protegisca!

Sospira i es lamenta, desfet en llàgrimes; Kaherdí besa a Tristany i s’acomiada plorant.

Al primer vent es fa a la mar. Els mariners lleven les àncores, hissen la vela i la proa talla les altes i profundes ones. Porten riques mercaderies, sedes de rars colors, fina i bella vaixella de Tours, vins de Poitou,… I amb aquesta astúcia, confia Kaherdí arribar a presència d’Isolda. Vuit dies i vuit nits passen solcant les ones i avançant a tota vela cap a Cornualla.

Kaherdí navega sense desmai fins a Tintagel. Agafa precioses teles de rars colors, una copa de cristall finament tallada, i amb un falcó en la mà es presenta al rei Marc oferint-li aquests regals i suplicant-li li siga concedida la seua pau i salvaguarda per a traficar lliurement per aquella terra. El rei li l’atorga en presència de tots els palatins. I llavors Kaherdí ofereix a la reina un fermall llaurat en or fi.

–Reina -diu-, és d’or puríssim -i llevant-se l’anell de Tristany, el col·loca al costat de la joia -. Mireu, reina, l’or del fermall és preciós, però el de l’anell li guanya encara.

Quan Isolda reconeix l’anell s’estremix de cap a peus. Recorda el que li va prometre a Tristany el dia de la seua separació sobre l’anell:

“Si un dia un missatger diu venir de la teua part no ho creuré, per més que faça o diga, si no em mostra aquest anell; però si jo el veig gens podrà impedir que faça quant m’hages manat, per més que puga semblar bogeria o insensatesa.”

Tement el que va a sentir, i anhelant i pàl·lida atrau a Kaherdí a un lloc apartat, sota una finestra, com per a examinar millor l’anell. Kaherdí li diu simplement:

–Senyora, Tristany va ser ferit amb una espasa enverinada i està morint-se. Us mana dir que només vós podeu donar-li consol. Us recorda les grans penes i els grans dolors que heu patit junts. Guardeu aquest anell. Us el dóna.

Isolda va respondre quasi defallint:

–Us seguiré, amic. Tingueu la nau disposada per a la matinada.

Al matí següent la reina va dir que volia caçar amb falcó i va manar disposar la gossada i els ocells. El duc Andret, enemic de Tristany i sempre a l’aguait, va voler seguir-la.

En arribar al camp, no lluny del mar, aparegué al cel un faisà. Andret va soltar un falcó per a prendre’l, però l’oratge era bo i clar i el falcó va alçar el vol i va desaparèixer.

–Mireu, cavaller Andret -va dir la reina-, el falcó està allà baix en el pont d’una nau forastera. De qui és?

–És la d’aquell mercader de Bretanya que us va oferir el fermall d’or, senyora. Anem allí a agafar el nostre falcó.

Kaherdí havia posat uns taulons com a pont entre la seua nau i la riba. Va eixir a l’encontre de la reina.

–Dama, digneu-vos entrar en la meua nau, i us mostraré les meues riques mercaderies.

–Amb molt gust, senyor -va dir la reina.

Baixa del cavall, creua el pont de taulons i entra en la nau. Andret vol seguir-la i avança després de la reina, però Kaherdí, dempeus en la broda, li assesta un colp amb el rem. Andret ensopega i cau al mar. Intenta eixir, però Kaherdí el colpeja de nou i s’enfonsa sota les aigües, cridant:

–Mor, traïdor! Açò és en paga de tot el que has fet patir Tristany i  la reina.

Així va venjar Déu als enamorats del traïdor que els havia odiat tant.

Llevada està l’ancora, alçat el masteler, hissada la vela. El fresc vent del matí bufa  unflant les veles. Fora del port, cap a l’alta mar que apareix al lluny rutilant de sol, lluminosa i blanca, es llança la nau.

I a Kareol llanguix Tristany. Espera anhelant l’arribada d’Isolda. Gens no pot confortar-lo ja i si viu encara és perquè espera. Cada dia envia a algú a la platja per a veure si s’albira la nau i el color de la vela. No guarda ja en el seu cor un altre desig. Molt prompte es va fer portar a un penya-segat  per escodrinyar el mar, de sol a sol, fins a perdre de vista l’horitzó a la llunyania. El seu fidel escuder Kunwenal sempre va amb ell i li fa companyia.

La nau on va Isolda va guanyant camí i avança alegre cap a Kareol. Ja se l’albira al lluny a l’escullera. Però, de sobte, vents de tempestat sacsegen el velam i fan voltejar la nau com un joguet. Els mariners corren a contravent i amb gran esforç viren cap a arrere. El vent es fa més intens, es crespen les profundes ones, l’aire es fa dens de tenebres, el mar s’ennegreix, la pluja cau a ratxes.

Les veles es trenquen i els mariners naveguen a la mercé de les ones i el vent. Per a la seua desgràcia, s’havien oblidat d’hissar a bord la barca amarrada en la popa. Una ona la destrossa i l’arrabassa.

Isolda exclama:

–Desgraciada de mi! Déu no vol que visca per a veure una vegada més, una vegada tan sols, al meu Tristany estimat, i permet que m’ofegue en aquest mar. Poc m’importaria la mort si poguera parlar-li, però Déu no ho vol i açò serà el meu càstig. Faça’s la voluntat del Senyor. Accepte la mort. Però quan tingueu notícia d’ella, morireu vós també, estimat meu, perquè de tal naturalesa és el nostre amor que vós no podeu morir sense mi ni jo sense vós. Veig avançar la mort i se’ns porta als dos al mateix temps. Ai! amic, el meu desig era morir en els vostres braços i ser enterrada en el vostre taüt; però no pot ser. Vaig a morir sola i desapareixeré, sense vós, enfonsada en el mar. Tal vegada no sapigueu de la meua mort i seguireu vivint, esperant-me sempre. Si Déu ho permet, tal vegada us guarireu. Potser després de mi estimeu una altra dona. No sé què va a ser de vós, amic meu, mes quant a mi, si us sabera mort, no aconseguiria sobreviure-us molt temps. Que Déu ens concedisca, amic, que jo puga guarir-vos o que morim els dos tot junts per sempre!

Així deia la reina, abatuda, mentre va durar la tempestat. Però al cap de cinc dies amainà el temporal. A la part alta del masteler, Kaherdí va hissar joiosament la vela blanca perquè Tristany poguera veure-la des de lluny. De sobte es va fer la calma. Es va tornar la mar tan afable i suau, que el vent va cessar d’unflar la vela i en va intentaven els mariners fer avançar la nau.

Albiraven la llunyana costa, però el vent havia arrossegat la barca, i de tal sort no podien prendre terra. A la tercera nit, Isolda va somiar que tenia en la falda el cap d’un gran senglar que li tacava la túnica de sang i amb açò va comprendre que mai més veuria al seu amic viu.

Tristany, massa feble ja per a vigilar en el penya-segat, plora, tancat lluny de la platja, per la seua Isolda que no arriba. Dolent i rendit, sospira i s’agita gemegós; i tan ardent és el seu anhel, que li arrabassa la vida a poc a poc. Per fi, el vent refresca i la vela blanca apareix.

Kurwenal s’acosta al llit de Tristany  i, emocionat, li diu:

–Amic, el vostre vaixell arriba. L’he vist avançant en la mar. Va tan a poc a poc que amb prou faenes es mou, però he pogut reconèixer-lo. Tant de bo ens porte a qui ha de guarir-vos!

Tristany s’estremeix:

–Esteu segur, amic, que és la meua nau? Digueu-me, doncs, com és la vela.

–L’he vista bé; la porten desplegada i hissada al capdamunt perquè el vent és molt lleu. És completament blanca.

Tristany sembla recuperar-se per l’alegria de saber que Isolda hi és.  Molt ansiós pregunta:

–Amic, per fi la veus? Divises Isolda?

–És ell – contesta-. Fa senyals. Aguanta Tristany. La nau està ja al port! Isolda, ah, d’un salt s’ha llançar del vaixell a terra i corre com un llamp cap a tu.

–Kurwenal, baixa a la platja! Corre a ajudar-la! Ajuda a la meua senyora!

–La conduiré fins ací. Confia en els meus braços! Però tu, Tristany, promet-me romandre en el llit!

Mar endins, va girar-se el vent, unflant la vela pel seu punt mitjà, i va espentar la nau fins a arribar a terra. Isolda la Rossa va desembarcar. Se sentien pels carrers plors i tristos laments  i en els monestirs i capelles repicaven les campanes amb lúgubre so.

Va preguntar a la gent per què tocaven a mort les campanes i per què anaven ells plorant pels carrers.

El cavaller que Tristany havia enviat per conduir a Isolda al seu costat li va dir:

–Senyora, un gran dolor ens afligeix. Tristany, el franc, el valerós, està morint. La seua mort és la pitjor desgràcia que puga caure sobre aquesta terra. El seu únic desig és veure-us a vós abans de partir.

Isolda l’escolta i no pot pronunciar una sola paraula. Puja cap al palau. Recorre el carrer amb la túnica descordada. Els bretons queden meravellats en contemplar-la. Mai no han vist una dona tan bella.

Tristany solament aguanta viu per amor a Isolda, per tornar-la a veure. No vol morir sense tornar a contemplar la seua bella cara i acomiadar-se d’ella. Per fi entra en la seua habitació i s’acosta al seu jaç. La febre i la proximitat de la mort atabalen l’heroi, que no sap si és viu o mort, despert o somniant fins que sent unes paraules que el fan tornar a la realitat:

–Oh, Tristany, amor meu. La teua Isolda és ací per acompanyar-te en el darrer viatge – El mira als ulls i li dóna el darrer bes.

–Isolda, amiga!

Va sospirar tres vegades, i , a la quarta, va expirar. Llavors, van plorar a palau els cavallers i amics de Tristany. Kaherdí i Kurwenal estaven profundament afligits. El tragueren del llit i van cobrir el seu cos amb un fi llenç i l’estengueren sobre la rica catifa.

Isolda, va descobrir una mica el cadàver i es posà al seu costat, al llarg de l’amic. Va besar-li els ulls i la cara i el va abraçar estretament… Cos contra cos, boca contra boca, va lliurar així la seua ànima. Va morir ella al costat de l’amic i del dolor de la seua mort.

Quan el rei Marc va saber la mort dels enamorats, va creuar el mar cap a Bretanya, on va fer construir dos fèretres; un de calcedònia per a Isolda, un altre de pòrfir per a Tristany. I va dur-se en la nau els cadàvers a Tintagel.

Prop d’una capella, a dreta i esquerra de l’absis, va enterrar-los cadascun en una tomba. Però durant la nit, de la tomba de Tristany va sorgir un verd i frondós esbarzer, de vigoroses branques i fragants flors, que grimpant per sobre de la capella va  clavar-se en la tomba de Isolda. La gent del país va tallar-lo, però va nàixer, al matí següent, amb major força i vigor, enfonsant-se de nou, verd i florit, en la sepultura d’Isolda la Rossa. Per tres vegades van voler arrancar-lo i va ser sempre en va.

Li explicaren al rei Marc la meravella i el rei va prohibir que en endavant fóra tocada la miraculosa planta.

NOTA: Per tal d’acostar la llegenda al drama de Wagner, m’he permés fer alguns canvis a partit de la versió de Bédier. Els fets no tenen lloc a Kareol en l’escrit francés, no hi apareix Kurnewal i sí en canvi, una segona Isolda, la de les Mans Blanques que, gelosa, menteix a Tristany dient-li que la nau porta la vela negra, fet que provoca la mort de l’heroi sense poder veure acomplert el seu desig de veure per darrera vegada la seua estimada Isolda, la Rossa.

← pàgina anterior