Maiakovski, el poeta de la Revolució i del suïcidi. Poemes en català-valencià.


El 14 d’abril de 1930, quan apenes tenia 36 anys, el gran poeta rus Vladimir Maiskovski va suïcidar-se pegant-se un tret en el cor. Ningú no pot dir-ho amb seguretat per la causa ben podria trobar-se repartida en quatre aspectes de la seua vida: el polític, l’artístic, l’amorós i l’existencial. Aquesta temàtica apareix en diversos poemes com una premonició.

Una bona part dels intel.lectuals i artistes pre-revolucionaris se sentíen atrets per la revolució bolxevic. Es tractava de creadors que volien constrir un art nou i que no respectaven les convencions ni les regles. Així, la poesia de Maiakovski era de tipus futurista,trencadora amb el passat. Amb Lenin no van tenir problemes per a treballar amb llibertat. Mort aquest, tot va canviar amb l’ultraconservador Stalin, la burocràcia i l’obligatori realisme socialista. El nostre poeta escrivia tant poemes polítics com amorosos. En els dos casos era massa personal. Va haver de suportar que un funcionari gris li diguera com havia de composar els seus poemes: –Tatatena, tatatena, tatanena… va escriure referint-se a què i com havia de fer els poemes, amb rimes i ritmes convencionals i vulgars. Va muntar en còlera. Ell, el poeta de la Revolució, sense llibertat per a escriure.

Això mateix li va passar a molts altres artistes. Stalin acabà amb la carrera d’un dels millors cineastes de tots els temps, Eisenstein, l’autor d’Octubre, El cuirassat Potemkin i Ivan el Terrible. Els compositors Prokofiev i Xostakóvitx van ser acusats de  formalisme. El segon hagué de retractar-se públicament per haver-se desviats dels principis del realisme socialista. La seua òpera Lady Macbeth de Mtsensk va enfurismar Stalin per no reflexar el seu ideal conservador en temes com el matrimoni o la família i considerar-la decadent i obscena i per la seua música, pur soroll i caos, segons el dictador ficat a crític.


«Jo,
em llance del cel poètic al comunisme
perquè sense ell
no tinc amor.
El meu vers
està dret,
amb pes de plom,
espera la mort
o la vida eterna de la glòria.
Els poemes estan immòbils
amb els seus canons. »

Odiava tant la burgesia com la nova burocràcia inquisitorial postrevolucionària. Aquest panorama de falta de llibertat artística – i política – de segur decebria Maiakoski, un revolucionari convençut que patí presó abans de la Revolució. Tant com per a suïcidar-se?

“Si hagués nascut abans. Bastant abans, quan el proletariat es va alçar en aquell país immens i desitjat (tan desitjant) jo també hauria estat revolucionària. Perquè no existeix en la història de la humanitat una força més gran que la que va regirar les entranyes de les classes en els anys vint. Com César Vallejo, hauria viatjat i m’hauria quedat adorant les bondats del socialisme soviètic. Nàixer després, quan el son ja havia caigut, quan els líders havien deixat en evidència les seues misèries, després de la poesia de Maiakovski, sens dubte, ha estat el gran càstig de la meua existència. Sobre ell i la seua poesia escric avui, ací, molt després de la gran revolució, de la violència que va venir després. Aquesta poesia gegant que no acaba mai, com Sibèria, és la que vinc a desitjar-los ací

Tes Nehuén

Un altre aspecte seria l’artístic. Ja hem comentat la influència de la política i la burocràcia, però a més tenim el cas que Maiakovski es considerava un obrer com diu en els seus poemes: “El poeta és un obrer.” La seua obra l’adreça als proletaris, que són analfabets en gran mida i no entenen el que escriu. Els seus poemes no agraden als obrers, cosa que el deprimeix, tant com per a suïcidar-se?

Jo vaig conéixer Maiakovski i els seus poemes a mitjançant la cançó de Raimon Morir en aquesta terra, que m’impressionà quan encara era un jovenet àvid de coneixements sobre la història i la política. M’interessava tot el que tingués a veure amb la Revolució Russa. Un vers procedent del poeta se’n va quedar al cervell: “S’ha trencat la barca de l’amor contra la vida quotidiana.”

Morir en aquesta vida

No és difícil morir en aquesta vida,
que viure és més difícil.
I he d’evitar el teu gest
més absurd, inútil.
No he de dir mai:
s’ha trencat la barca de l’amor
contra la vida quotidiana;
prehistòric com sóc, contradictori com sóc,
em seria més fàcil destrossar-la.
Perquè t’he fet part de la meua vida
i crec els poemes que tu feies,
he d’evitar el teu gest
més absurd, inútil.
No he de dir mai:
s’ha trencat la barca de l’amor
contra la vida quotidiana.
Tu has escrit ja fa molts anys
jo et llegeix encara avui,
poeta Maiakovski.
No és difícil morir en aquesta vida,
que viure és més difícil.

Raimon


Un altre factor a tenir en compte era l’amorós. El seu gran amor va ser Lília (Lili) Brik, amb qui va passar els últims anys de la seua curta vida. Aquesta passió la va mantenir fins al final, quan va decidir llevar-se la vida. Dos dies abans havia escrit una carta de comiat demanant perdó i assegurant que no hi ha per a ell una altra eixida, un altre possible final. La relació era triangular ja que era estava casada amb un admirador del poeta que la consentia. Una situació massa moderna i decadent per al concepte moral sexual conservador en consonància amb el model tradicional d’Stalin. Una altra mussa hi apareix: V.V. Polonskaya provocant gelosia en Lili. Va ser l’última persona que va estar amb ell abans del suïcidi. Aquesta situació podria originar discussions i diferències; tan intensos com per arribar al suïcidi?

Un tercer supòsit era de tipus existencial. Maiakovski, el poeta futurista que no vol mirar darrere, sempre al davant, no accedpta la idea d’envellir, vol ser eternament jove o morir. Solia dir que si no moria abans que es suïcidaria als 35. Quan va fer-ho tenia 36 anys. Serà aquesta la causa del suïcidi, morir per a no envellir?

Jo crec que la solució està en la conjunció d’aquest tres factors qued podem resumir en aquesta sentència: El poeta de la Revolució és va convertir en el del desengany i desencís.

ODA A LA REVOLUCIÓ

A tu
xiulada,
burlada,
crivellada,
a tu,
foradada per aferrissades baionetes,
alce extasiat,
solemnement aquesta oda,
per damunt de la marea d’insults.
Oh!
Oh, bestial!
Oh, ingènua!
Oh, mesquina!
Oh, grandiosa!
Quins noms no t’hauran donat?
En què et convertiràs amb el temps?
F
orta arquitectura constructiva,
o simplement un munt de ruïnes?

A tu,
maquinista cobert de sutja,
a tu,
miner que caves les moles primigènies de la terra,
beneït sigues,
beneït sigues, benaurat.
Glòria al treball humà!
I demà,
Sant Basili,
catedral dels fidels,
t’aclamarà amb unció,
implorant perdó.
Amb els teus tenaços canons,
faràs esclatar el mil·lenari Kremlin.
“Glòria”,
preguen amb veu apagada en vespres de la mort.
Udolen les sirenes tot just sufocades.

Tu envies els mariners,
als enfonsats creuers,
per salvar encara a aquells,
allà, on miolava oblidat l’únic gat.
I després,
udolava una multitud èbria,
els bigotis retorçats, desafiants.
Tu poses a colps de culata als canosos almiralls,
des del pont de Hèlsinki cap avall.
Sorgeixen les ferides del passat,
i jo de nou veig com tot es dessagna.
Vostès, còmodes petit-burgesos!
Oh, maleïts siguen, tres vegades!
I els meus poetes,
Oh, beneïts siguen mil vegades!


 I DE TOTES MANERES

El carrer s’ha enfonsat com el nas d’un sifilític.
El riu és voluptuositat que es perllonga en saliva.
Llançant la seua roba interior fins a l’últim full.
E
ls jardins jauen baldats obscenament al juny.

Isc a la plaça,
em pose al cap
el
carrer ardent, com una perruca vermella.
Els vianants m’eludeixen amb por: en la meua boca
agiten les cames un crit a mig mastegar.

Però no sentiré ni un retret, no escoltaré lladrucs,
i hi haurà flors als meus peus com als d’un profeta,
perquè vostès, nassos enfonsats, ho saben molt bé:
jo sóc el seu poeta.

El vostre judici final em fa tanta por com una taverna!

Però tan sols a mi, a través d’edificis en flames,
em trauran en camines les prostitutes com a efígie sagrada,
i em mostraran a Déu en el seu descàrrec.

I Déu plorarà llegint el meu brevíssim llibre!
Fet de tremolors en compactat cabdell, no de paraules;
i farà fora a córrer pel cel estrenyent els meus versos
i els recitarà als seus amics contenint l’alè.

LA FLAUTA ESPINA DORSAL

Per a tots vosaltres,
els que m’agradaven o m’agraden,
guardats per les imatges santes a la cova,
alce el crani ple de versos,
com una copa de vi en un brindis de sobretaula.
Pense més i més sovint:
seria millor posar fi
amb la punta d’una bala:
Avui mateix,
per si de cas,
done un concert de comiat.
Memòria!
Recull a la sala del cervell
les files inesgotables dels estimats.
Aboca el riure dels ulls en els ulls.
Adorna la nit de les bodes passades.
Aboqueu l’alegria de la carn en la carn.
Que la nit no s’oblide de ningú.
Avui tocaré la flauta
e
n la meua pròpia espina dorsal.

LILI – EN COMPTES DE CARTA 

El fum del tabac va socarrar l’aire.
El quart, un capítol a l’infern
Te’n recordes?
Darrere d’eixa
finestra,
per primera vegada,
vaig
acariciar, frenètic, les teues mans.
A
vui estàs
amb el cor cuirassat.
Un altre dia més,
i m’expulsarás aclaparant-me d’injúries.
A la tèrbola avantsala no encerta
amb la màniga la mà trencada de tremolor.
F
ugiré,
llançaré el cos als carrers.
E
squerp,
e
mbogiré
tallat de desesperació.
Per a què això?
estimada,
pietosa,
deixa’m dir-te adéu!
Encara que no vulgues
és el meu amor
llast que arrossegaràs
on vages.
Deixa que plore en l’últim crit
l’amargor del desaire.
El bou cansat de treballar
va
i es tomba a les aigües fredes.
per a mi
no hi ha un altre mar que el teu amor,
i el teu amor no concedeix descans.
Si vol calma l’elefant esgotat
se’n va a dormir majestuós a la sorra encesa.
P
er a mi
no hi ha un altre sol que el teu amor,
i jo no sé on ets, ni amb qui.
Si turmentaren així a un poeta,
ell,
per diners, canviària la seua estimada i la fama,
però a mi
no m’alegra altre so
que el so del teu nom entranyable.
No em llançaré al pati,
no beuré verí
ni podré prémer el gallet a la templa.
En mi,
a part de la teua mirada,
no mana el tall de les navalles.
O
blidaràs demà
que et vaig coronar,
que cremí en l’amor l’ànima florida,
i el carnaval agitat dels dies vans
ventarà les pàgines dels meus llibres.
Les fulles seques de les meues paraules
¿et faran aturar-te
i respirar amb ansietat?
Deixa’m
que amb la meua última tendresa alfombre
els
teus passos que se’n van.

 

POEMA INCONCLÚS

Preludi inacabat d’un poema, probablement escrit poc abans del suïcidi de Maiakovski en 1930. En les estrofes III i IV es repeteix una part de la nota de suïcidi.

I

Em vol? No em vol? Retorç les mans
i els dits
destrossats separe.
Així desfullen en endevinar i escampen
per maig
corol·les de margarides del camí.
Encara que els cabells blancs descobrisquen el pentinat i la barba;
encara que abundants sonen en plata
els anys
espere, confie; que mai m’arribe
el vergonyós bon judici.

II

Són les dues
estaràs al llit
O potser
tu també estigues malament.
No hi ha pressa,
i amb urgències de telegrama
no tinc
per què
despertar-te i molestar.

III

El mar s’allunya de mi.
El mar s’allunya a dormir.
Com diuen, incident tancat,
la barca estimada va encallar en la vida quotidiana.
Estem en pau,
i no ve a compte un llistat
de mutus dolors, penes i greuges.

IV

Són les dues; estaràs en el llit.
La Via Làctia és un Óssa de plata estel·lar.
No hi ha pressa i amb urgències de telegrama
no tinc per què despertar-te i molestar.
Com diuen, incident tancat,
la barca estimada va embarrancar en la vida quotidiana.
Estem en pau i no ve a compte un llistat
de mutus dolors, penes i greuges.
Mira al món quina pau;
la nit engalanà d’un tribut d’estrelles el cel.
A aquestes mateixes hores t’alces a parlar
als segles, la història i l’univers.

V

Sé de la força de les paraules, sé de les paraules el sometent.
No són a les quals aplaudeixen les llotges.
De paraules tals es desprenen els taüts
i les seues quatre potetes de roure sacsegen.
A vegades la suprimeixen, no es publica ni s’imprimeix,
però la paraula vola amb les cingles cenyides,
repica els segles i arriben a ròssec els trens
a llepar les mans endurides de la poesia.
Sé de la força de les paraules: sembla de ximples,
pètals caiguts sota els talons d’un ball.
Però l’home amb l’ànima, els llavis, els ossos…

 

Abans de suïcidar-se va escriure:

“A tots!
No es culpe a ningú de la meua mort i, per favor,
res de xafarderies. Lili estima’m.
Camarada govern, la meua família és: Lili Brik, ma mare, les meues germanes i Verónica Vitaldovna Polonskaya.
Si s’ocupen d’assegurar-los una existència decent, gràcies.
Per favor donen els poemes inacabats als Brik,
ells els entendran.
Com qui diu
la història ha acabat.
La barca de l’amor
s’ha estavellat
contra la vida quotidiana
I estem a mà
tu i jo
Llavors per a què
retreure’ns mútuament
per dolors, danys i colps rebuts?
Sort als que hi queden!

P.D. Camarades, no pensen que sóc feble. De veritat no es pot fer res. Diguen a Ermilov que és una llàstima que jo escrivís La consigna que vam haver de maleir. A l’escriptori tinc 2.000 rubles, facen-los servir per pagar els impostos. El que sobre donen-lo a la Casa de Publicacions de l’Estat.”

maia

La seua amant i musa Lili Brik -expressament esmentada al poema- recordava molts anys després al poeta: “No s’obria fàcilment, però es mostrava calmós i tendre. No era feliç. Només en els primers anys de la Revolució va viure amb furor i alegria, però, incapaç d’acceptar la decadència, no sabia resignar-se a la idea que la joventut dura un instant, i que el futur resulta sovint mediocre “.

V.V. Polonskaya va ser una de les últimes muses de Maiakovski i l’última persona que va estar amb ell abans del seu suïcidi. Es creu que aquesta dona generava gelosia en l’amant “oficial” del poeta, Lili Brik, i també la persona que el va portar al suïcidi, segons expliquen algunes de les biografies sobre el poeta.

Ja havien passat 13 anys des de la revolució i es va sentir incomprès, res és el que ell hagués volgut, es va sentir assetjat pel món. Va ser, potser, pres del seu personatge, de la seua personalitat, de la seua imparable força, de les seues ganes de canviar les coses, de moure, de veure un altre món… quan això va semblar esvair-se, va preferir no seguir. La depressió, la soledat, potser un amor que no va ser, el porten a decidir donar final a la seua vida:

El difícil no és morir,
sinó continuar vivint.



Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Biografia, Poesia, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s