La Mort a Venècia. Adaptació de Regí (III). Un gondoler anomenat Caront. La lúgubre góndola.

Caront, l’infernal barquer

---

Capítol III

Venècia és la ciutat dels contrastos. La terra i l’aigua. Eros i Thanatos. Lúgubres góndoles negres porten foscos taüts de mort mentre sona música de Liszt. Algú interpreta al piano La lúgubre góndola nº1. Pels lluminosos carrerons parelles d’amants vestides de blanc es besen furtivament al ritme del primer moviment de La primavera de Les Quatre estacions de Vivaldi. Aschenbach en una góndola impulsada per un vell gondoler es dirigeix al Lido. Té reservada una habitació per a un en un hotel de luxe per a turistes adinerats. Sense contemplar el paisatge es tanca en si mateix i medita.

– Ah, sereníssima Venècia! Quin altre lloc podria alleujar el meu esperit? Quin altre lloc podria viure la màgica sensació d’estar entre el mar i la ciutat? Veurem quines mentides m’esperen ací. Venècia ambigua, on l’aigua es casa amb la pedra i la passió confon els sentits. Ambigua Venècia.

El sinistre gondoler, èmul de Caront, va cantant una cançó com si estiguera creuant la llacuna Estígia camí de l’Hades.

«Els passatgers han de seguir,
seguir allà on jo els conduesca,
sense elecció per viure,
sense elecció per morir.»

Liszt. La lúgubre góndola nº1

Aschenbach, de sobte, s’adona que el gondoler està remant en direcció contrària.

– Però on va vosté?- li va preguntar.

Com a resposta, segueix cantant:

«Ningú no em dóna ordres.
Vaig on em ve de gust …
Jo marque el camí,
no tinc res a perdre.»

– No li pagaré res – diu Aschenbach- si no em porta on vull anar.

– Ja ho crec que em pagarà, ja ho crec. – replica el gondoler – Tothom em paga i vosté també. Sóc el gondoler i reme molt bé.

Aschenbach no li contesta. Sendinsa en els seus pensaments: «És cert, rema bé. Que em porte on vulga. Jo em tornaré a dormir indolent al compàs d’aquest vals trist de les ones negres. Em deixaré portar com un cadàver a l’altre costat de les aigües.»

Mentre Aschenbach està adormit, el gondoler diu per a sí:

– Tots saben com reme. Tots accepten el que els done, però ningú no m’ordenarà res perquè jo sóc ací que mana. Tots em paguen amb una moneda, tots, i aquest també. A Venècia sóc el gondoler; en altres llocs, el barquer.

A la distància, se sent el cant alegre d’un grup de joves que passegen a bord d’un vaixell.

«Venècia, la núvia del mar!
Ella és l’autèntica núvia per a mi.
Ja hi som!
Mira a totes les xicones,
i escull la que més et vinga de gust!
Fes la teua elecció!
Si ella no ve, deixa-la passar,
i mentre arriba una altra
Entretín-te i juga!
Venècia,
la núvia del mar,
l’autèntica núvia del mar!

La góndola arriba al Lido. Atraca al moll de l’hotel on Aschenbach desembarca ajudat per un mariner i el porter de l’hotel.

– Que tinga un bon dia, signore … Compte! – li diu el mariner.

– Per ací, signore, per ací! … – indica el porter.

– Un moment, he pagar-li al gondoler… – demana Aschenbach. Es torna per pagar al gondoler, però aquest ha desaparegut -. Se n’ha anat sense cobrar! …

– El gondoler va fugir, signore, és un individu dolent. Tem ser reconegut … No és de fiar. Un home en qui nosaltres no confiem. No té llicència. Però el signore té sort, el seu viatge no li ha costat res – li explica l’empleat de l’hotel.

Aschenbach dóna propina al mariner i el porter recull el seu equipatge i el porta. L’escriptor camina lentament darrere  amb cara de preocupació. Mig adormit encara li ve a la ment el mite de Caront, el barquer. Si no ha pagat amb moneda pagarà altrament. La seua ment roda i roda al voltant de la góndola.

– Misteriosa góndola. Un món diferent l’envolta, un món etern, llegendari, de foscor, i manats sense llei a la nit aquosa. Que negra és la góndola … El negre del taüt negre, una visió de mort en si mateixa i l’últim viatge silenciós. Sí, em va conduir bé, però podria haver fet més per mi, podria haver remat fins a l’Estígia i jo m’hagués marcit com el ressò a la llacuna … Cap al no-res!

El Lido de Venècia.

⇐ pàgina anterior

pàgina següent ⇒