La Mort a Venècia. Adaptació de Regí (II) Alberich, el vell que es creia jove.

vellEl vell que es creia jove

 Capítol II

En el vaixell rumb a Venècia Aschenbach observa silent com un grup de joves s’acomiada de les seues xicones abans de salpar. Fan broma i riuen mentre es passen una bóta de vi.  Ell no té de qui acomiadar-se. Mira furtivament els cossos dels xicons, esvelts i plens de vida que beuen vi entre rialla i ralla. Solament hi ha una cosa que l’emprenya. La visió d’un vell.

barco

– Eh, xiques! Veniu amb nosaltres! Veniu, que encara tenim més besos per als vostres llavis!

Des de la vora, separades per un parell de metres, les xicones els segueixen el joc:

– No, amb vosaltres no anirem! No podem! Els pares no ens deixen perquè saben què voleu fer… Així que ja s’ho fareu entre vosaltres… Ha, ha, ha…

– Pitjor per a vosaltres, criatures! – responen els xics mentre Aschenbach no els lleva ull – Allà on anem hi ha munts de noies! I diuen que són molt més carinyoses que vosaltres. Ja vos en contarem….

– Aneu espai, xics, que segur que vos prenen els cabells, que les de Venècia són molt valentes i es riuen dels pobletans com vosaltres. Ha, ha, ha…

– Tranquil·les, xiquetes que sabrem cuidar-nos nosaltres sols!

Ix a coberta un vell. Porta un barret ridícul. Té fama de vell verd. Sempre es posa en evidència per acostar-se massa a les jovenetes volent fer alguna cosa que mai no podrà aconseguir. Els joves es reuneixen al seu voltant per divertir-se a la seua costa. Les noies el veuen i se’n riuen. Recorden les ondines provocat al lleig nibelung de Rhinegold.

– Vaja, vaja… Però si és Casanova – fent -li senyals amb les mans – Quin barret! … Sembles un playboy… Vés espai, que segur que et porta problemes!

– Problemes jo? – diu – ni un, ni mig, cap. Si no fora perquè estic treballant baixaria per estar amb vosaltres, guapíssimes, i vos convidava a un gelat. M’encisa veure com una xiqueta bonica li passa la llengua de dalt abaix a un gelat de nata.

Una bella dona jove elegantment vestida puja al vaixell mentre el vell se la mira de cap a peus.

Signorina, signorina, – li diu el vell – alerta amb l’escaleta, no siga que t’esvares. Et donaré el braç per ajudar-te. Anem, preciosa meua! Seré amable amb tu …

La senyoreta ni el mira i passa de llarg sense dir-li res. Els xics i les xiques riuen a la seua costa. Aschenbach, que ho ha vist tot, mira amb menyspreu al pobre vell.

– Em fa fàstic aquest vell ridícul – es diu a sí mateix -. No hi ha res de més patètic que un vellard que es creu jove. Em fa agonia veure el seu barret ple de brutícia i el seu comportament tan impropi que invita a riure’s davant dels seus nassos.

Els joves es volen divertir i ja fa temps que tenen a la seua víctima. Els fa mal el ventre de tan de riure.

– Ei, vell, vine cap ací, que nosaltres t’ensenyarem a tractar una dona. Mira que fer eixes coses a la teua edat…

El pobre vell se sent dolgut i protesta:

– Deixeu-me sol, nois!

Ells forcegen amb ell i el tiren cap enrere mentre la sirena sona i el vaixell surt. Mentre salpa el vaixell tots s’acomiaden:

Addio, addio…

– Aneu espai amb les venecianes – criden les noies.

– Porteu-vos bé, xiques, que nosaltres som angelets del cel. Ha, ha, ha…

– Cavaller – li diuen al vell – a veure què fa vosté per allí. Deixe alguna cosa per a nosaltres. Ja sap què volem…veritat?

El vell repara en Aschenbach, que es manté callat.

– Silenci xics, calleu! Tenim un company noble a bord. Diuen que és un comte…

Aschenbach se n’adona que l’estan mirant.

– No puc suportar-ho. Entre tanta joventut un vell empastifat. Un vell! Un vell completament atrotinat.

Els xics segueixen de broma amb ell. Aschenbach li llança una mirada esfereïdora.

– Uf! Com poden suportar tot això? Aquest vell horrible, fent-se passar per jove, un individu infeliç en un vaixell infeliç. Tot és infelicitat.

Un majordom porta una cadira.

– Vol una cadira, signore?

– Sí, pose-la allà – assenyalant un lloc des d’on poder veure els jove i els seus jocs. – A sí mateix- . Quin romanticisme estúpid m’ha fet voler venir a la mar? No sé què faig ací ni que faré en una ciutat on hi ha més aigua bruta que terra. Núvols baixos d’infinit gris … Sota la volta fosca, la buida plana del mar.

Tanca els ulls i es queda adormit mentre els joves i el vell continuen amb els seus jocs.

– Silenci nois, el comte està somiant! – diu l’ancià – Somnis d’amor. Ah, que bonic que és l’amor…

Se’n va. Aschenbach s’aixeca i mira cap a la vora de Venècia ara visible. Poc després ja es veu nítidament la silueta de la ciutat. El vaixell arriba i el vell i els joves, bastant borratxos, vénen corrent. Són els primers a baixar:

– Espereu, ja vaig! – fa el vell – Jo també vull una noia! … Hurra!

Els joves, ja en terra, es posen a cantar:

«Hurra per la plaça,
l’orgull de la ciutat!
Hurra per Sant Marc!
Hurra per la meua xicota!»

Tots desembarquen, Aschenbach els segueix. El vell li diu:

– Addio, signore. No m’oblidaré mai de vosté, comte. I a propòsit, els meus respectes a la seua bella i adorable amigueta … Ja em comprén vosté, veritat?

Sense mirar-li la cara el prestigiós escriptor diu es diu a sí mateix:

– Fastigós vellard, ridícul ancià que es creu jove com un adolescent. La seua presència quasi em provoca el vòmit. Sembla un anunci de la negra mort envoltat per la bellesa resplendent de la joventut. Bellesa i joventut. La resta és degradació i brutícia. Si poguera eliminaria del món la lletjor, la brutícia i la vellesa. Tot és una partida d’escacs entre la vida i la mort i encara no sé si jugue a blanques o a negres…

venecia--san-marco-iglesia-barco-a-vapor-adriatico-veneciaArribant a Venècia
 ⇐ pàgina anterior
 pàgina següent ⇒

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Novel.la, Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La Mort a Venècia. Adaptació de Regí (II) Alberich, el vell que es creia jove.

  1. Retroenllaç: La Mort a Venècia. Adaptació de Regí (I) L’aparició del Wanderer. | El Cavaller del Cigne

  2. Retroenllaç: La Mort a Venècia. Adaptació de Regí. Capítol III. Un gondoler anomenat Caront. La lúgubre góndola. | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s