Tirant, Carmesina i Plaerdemavida al llit de la princesa.
(…) Plaerdemavida portà Tirant al llit de Carmesina i el féu gitar al costat de la princesa. I els taulons del llit, del costat del capçal, no arribaven a la paret. Quan Tirant s’hagué gitat, la donzella li digué que s’estiguera quiet i que no es moguera fins que ella li ho diguera. I ella es posà de peu al capçal del llit i posà el seu cap entre Tirant i la princesa, i ella tenia la cara devers la princesa; i com que les mànigues de la camisa li feien nosa, se les tragué. I agafà la mà de Tirant i la posà sobre els pits de la princesa, i Tirant li tocà les mamelles, el ventre i, d’allí, avall. La princesa es despertà i digué:
-Valga’m Déu, i com n’ets, de pesada! No em pots ni deixar dormir.
Digué Plaerdemavida, que tenia el cap sobre el coixí:
-Oh, com sou donzella poc soferta! Ara eixiu del bany i teniu les carns llises i agradables: m’agrada de tocar-les.
-Toca on vulgues -digué la princesa-, però no posis la mà tan avall com fas.
-Fareu bé de dormir. I deixeu-me tocar aquest cos que meu és -digué Plaerdemavida-, perquè jo sóc ací en lloc de Tirant. Oh, traïdor de Tirant! I on ets tu? Que, si tenies la mà allà on jo la tinc, com n’estaries, de content!
I Tirant tenia la mà sobre el ventre de la princesa. I Plaerdemavida tenia la seua mà sobre el cap de Tirant i, quan ella advertia que la princesa s’adormia, afluixava la mà i llavors Tirant tocava de gust; i quan la princesa estava a punt de despertar-se, estrenyia el cap a Tirant i ell s’estava quiet. Estigueren en aquest esplai per més espai d’una hora, i ell tothora tocant-la.
Plaerdemavida, donzella de Carmesina.
Quan Plaerdemavida advertí que la princesa estava ben adormida, afluixà del tot la mà a Tirant i ell volgué intentar pacientment de donar fi al seu desig. Però la princesa es començà a despertar i, mig adormida, digué:
-Què fas, desgraciada? No em pots deixar dormir? T’has tornat folla, que vols intentar el que va contra la teua natura?
Però no passà gaire estona que la princesa s’adonà que era més que una dona, i no ho volgué consentir i començà a cridar molt fort. Però Plaerdemavida li tancava la boca i li deia a l’orella, perquè cap de les altres donzelles no ho sentissin:
-Calleu, senyora, i no vulgueu difamar la vostra persona. Tinc por que no ho senta la senyora emperadriu. Calleu, que aquest és el vostre cavaller, que per vós es deixarà morir.
-Oh,maleïda sigues! -digué la princesa-. I no has tingut por de mi ni vergonya del món? Sense que jo sabera res, m’has posat en greu dificultat i difamació!
-Senyora, el mal ja és fet! -digué Plaerdemavida-. Poseu-hi remei, a vós i a mi. I em sembla que callar és el remei més segur i el que més pot valer en aquests afers.
I Tirant, amb veu baixa, la suplicava com millor podia. I a la princesa, que es trobava en tan mal pas, de l’una part la vencia l’amor, però, i de l’altra tenia temor, però, com que el temor superava l’amor, decidí callar i no dir res.
Quan la princesa féu el primer crit, el sentí la Viuda Reposada 1, que comprengué perfectament que la causa de la cridòria havia estat Plaerdemavida i que Tirant devia ser amb ella. La Viuda pensà que, si Tirant posseïa la princesa, ella no podria satisfer el seu desig amb ell. I ara tothom callava, ni la princesa no deia res, sinó que amb paraules gracioses es defensava perquè la plaent batalla no arribés a la fi. La Viuda s’assegué al llit i, amb un fort crit, digué:
-I què és el que teniu, filla meua?
Joanot i Tirant, lletres i batalles (3)
Despertà totes les donzelles amb tants crits i soroll que ho sentí l’emperadriu. Totes es llevaren a corre-cuita, les unes nues, les altres en camisa, i de pressa anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren molt ben tancada, i amb forts crits demanaren llum. I en aquest instant que tocaven a la porta i cercaven llum, Plaerdemavida prengué Tirant pels cabells i l’apartà d’allà on hauria volgut acabar la seua vida. I el posà al recambró i el féu saltar en un terrat que hi havia, i li donà una corda de cànem perquè baixara a l’hort. I des d’allí podria obrir la porta, car ella ho havia previst tot, perquè, quan Tirant hi vinguera, se’n pogués anar eixint per una altra porta, abans de fer-se de dia. Però fou tan gran l’esvalot i els forts crits que feien les donzelles i la Viuda que no el pogué traure pel lloc on ella havia pensat i, per força, l’hagué de traure pel terrat. Li donà una corda llarga i ella immediatament se’n tornà, i tancà la finestra del recambró i anà on era la seua senyora.
I Tirant es lligà fort la corda amb una volta i, amb la pressa que tenia per no ser vist ni conegut, no pensà si la corda abastava a terra. Es deixà anar per la corda avall, però li faltaven més de dotze metres per arribar a terra. Per força s’hagué de deixar caure, perquè els braços no li podien sostenir el cos. I es donà un cop tan fort en caure a terra que es trencà la cama.
Deixem Tirant, que està de llarg, gitat a terra, que no es pot moure.
Passat un temps, Tirant va recuperar-se i va lluitar contra els turcs reconquerint totes les terres que li havien pres a l’emperador, que el nomenà Cèsar de l’imperi i li donà la mà de sa filla. Un dia que estava passejant tranquil·lament va agafar un mal de costat i va morir. Quan Carmesina va assabentar-se’n també morí de pena.
Glossari:
[1] La Viuda Reposada =És la dida de Carmesina. Està enamorada de Tirant i procura que s’enemisten tots dos perquè se la menja la gelosia i voldria Tirant pera ella.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 