La Mort a Venècia. Adaptació de Regí (IV). Adonis encarnat en un jove polonés.

Adonis-70Adonis, déu de la bellesa i el desig

CAPITOL IV

En entrar a l’hotel, el gerent li dóna la benvinguda .

– És un honor allotjar el signore en el nostre excel·lent hotel. Espere que haja tingut un bon viatge. Estic segur que vosté tindrà una agradable estada entre nosaltres.

Aschenbach assenteix.

– Aquesta és la seua habitació… – segueix – Tal i com vosté va ordenar. Que li sembla, signore, la vista? La panoràmica de la platja és extraordinària, des d’aquesta habitació especialment.

– Gràcies, està molt bé – respon Aschenbach.

Venice-Italy-001– I ací, signore, fora de la seua habitació, però privat, que no és freqüent, vosté pot seure i veure la gent passejar lleugera de roba camí de la mar. Per als homes de lletres, com el signore, és un plaer la contemplació dels seus congèneres, especialment si són joves i bells com el signore vol, veritat?

– Gràcies.

– El signore és molt conegut al nostre país.

– Gràcies, tot està molt bé! Molt bé …

Prego, egregi signor von Aschenbach.

El Gerent de l’Hotel saluda mentre es retira. Aschenbach pren de la seua butxaca un petit llibre, el símbol del seu treball com a novel·lista, i es queda absort en les seues meditacions.

– He trobat la manera de reconciliar art i honor. He arribat a la puresa d’estil, això ha estat oficialment reconegut per tots, i he donat la benvinguda fins i tot, a les austeres demandes de la maduresa. Sí, desafiant la meua joventut, he renunciat a la bohèmia i la meua ànima simplement es concentra en la bellesa. Ara, en aquest bonic i agradable lloc, intentaré donar a llum un nou encanteri que em faça eixir de la sequera artística que estic patint darrerament. M’ofegava a Munic. Havia de fugir dels cels grisos i la pluja i cercar recer al sol de Venècia en busca de la inspiració que he perdut. L’art és bellesa i a Munic solament trobava lletjor.

Obri maquinalment el llibre sense mirar-lo.

-Un viatge agradable, va dir ell? Tot ha estat irreal, fora de tota lògica. He comés un error venint? Què és el que espere trobar aquí? Però hi ha la mar, i ací prop la Serenissima … El cel és blau i l’aire. calent … hi haurà xaloc.

S’aixeca i mira cap al mar i la platja.

– Com estime el so rítmic de les onades trencant en l’extensa platja!

Els clients de l’hotel amb els seus nens, es disposen per a sopar. Aschenbach es gira per mirar-los. Hi famílies de tots els països: francesos, americans, russos, polonesos… Tots fan comentaris molt positius de l’hotel i la ciutat. Es respira un clima d’alegria i felicitat. Aschenbach observa detingudament si si buscara alguna cosa. De sobte apareix una família polonesa: la institutriu, dues xiques i un xic. Li crida l’atenció el xic, jove, bell i angelical d’aspecte més femení que viril. Es diu Tadzio.

tadzio i família– Crec que són polonesos … Una institutriu, amb els seus nens … Una criatura jove i bonica … el noi. Efectivament, només l’ànima de Grècia és font d’aquesta perfecció lluminosa. Una mirada daurada, un aire etern. Un xic mortal, amb una mortal bellesa.

La mare de Tadzio arriba, la família s’alça, s’inclinen amb cortesia, i tots van al menjador. Aschenbach continua divagant.

– Com es pot engendrar tal bellesa? Què misteriosa harmonia entre l’individu i la llei universal produeix tal perfecció? Seria l’infant menys valuós si fora menys bell? La veritat és que en les famílies disciplinades, la bellesa domina. Les petiteses han d’ocultar-se. El xic elegant pot presumir de gràcia. Sens dubte la mare, amb aquestes fabuloses perles, es complau a mimar-lo amb parcial amor. El mateix que jo m’he complagut amb aquestes somnis de novel·lista. Hi ha de fet en la naturalesa de cada artista, una propensió lasciva i traïdora per estar al costat de la bellesa.

Mentre són al menjador, l’escriptor, no para de mirar dissimuladament al jove. A penes pot menjar alguna cosa. No sap si està dormint o despert. Juraria que eixe jove polonés l’ha visitat en els seus somnis. En ell troba personificat el seu ideal de perfecció estètica. L’art es bellesa. La bellesa és joventut. És possible l’art sense joventut? Aquesta pregunta el tortura. Potser la resposta provinga del ser meravellós que es reflexa en les ninetes dels seus ulls… Adonis, Apol·lo, Siegfried, Parsifal… Qui podria redimir-lo de la lletjor, el pas del temps i la sequera intel·lectual, artística i moral?

El xic que tant va somiar el tenia al seu davant recordant una estàtua grega de proporcions perfectes. Era Adonis, el déu de la bellesa… i del desig.

tadzioTadzio
⇐ pàgina anterior
pàgina següent ⇒

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Òpera, Cinema, Literatura, Uncategorized i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La Mort a Venècia. Adaptació de Regí (IV). Adonis encarnat en un jove polonés.

  1. Retroenllaç: La Mort a Venècia. Adaptació de Regí (V). Entre l’atracció d’Eros i la bellesa d’Apol.lo | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s