Gos valencià arreplegant una plasta valenciana, encara que no de Martín i Soler.
Així és. Fa unes setmanes en un bloc barceloní dedicat a l’òpera una persona va referir-se al nostre compositor en aquests termes: La plasta valenciana de Martín i Soler. Com a valencià em vaig sentir ofés. Segons sembla, va ser una manera de respondre a un comentari meu sobre la pasta italiana fent al·lusió al fet que no m’agradava el bel canto italià. Entre la pasta i la plasta hi ha una diferència semàntica patent. El segon terme pot significar pesat o excrement segons siga adjectiu o nom. En tot cas, aquest senyor ni és italià ni ningú no s’ofén quan es relaciona l’italià amb la pasta. Qui, sense que vinguera a conte, va fer ús de l’expressió plasta valenciana, passat un temps, va dir que va nàixer circumstancialment a València, que no tenia res contra esta terra, que li encisava la música valenciana i va tornar a repetir la paraula plasta referida a Martín i Soler per contrastar-la amb la genialitat de Mozart com si jo haguera dit en alguna ocasió que Mozart no fora un geni. El que vaig dir és que el valencià va tenir en vida molt més èxit que l’austríac; el que és un fet històric inqüestionable.
Imatge obtenida amb Google en buscar la paraula plasta.
El responsable del blog, en lloc d’intervindre en el sentit que caldria esperar, va reiterar l’insult i va afegir que amb tres vegades que havia assistit a alguna representació ja en tenia prou del compositor valencià per tota la seua vida i que, en canvi, desitjava assistir a totes les funcions que es donaren de Meyerbeer, compositor del segle XIX a qui jo no vaig esmentar en la conversa i que es comparable a Martín i Soler en el sentit que també va ser el rei de l’òpera en el seu temps i va ser oblidat poc després de la seua mort. Va citar a Meyerbeer senzillament perquè sap no m’agrada la seua música, cosa que no és cap delicte ni jo mai he faltat el respecte ni al compositor ni als amants de la seua música. No venia a conte en la discussió. Martín i Soler és del segle anterior. El cas és que qualsevol cosa aprofita per emmerdar València. Tal vegada la causa de tot això siga el fet de ser jo valencià perquè em fa massa l’efecte que la meua presència en el lloc és molesta i que diga el que diga sempre estarà mal dit. Ja sé on no he de tornar més.
Algun altre, també català, va arribar a dir que els llibrets que escrivia Da Ponte per a Mozart eren millors que els que composava per a Martín i Soler. Cosa de riure i desconeixement, ja que no solament triomfaven les obres del valencià i no les de Mozart sinó que el mateix Da Ponte afirmà que el seu millor llibret era el de L’arbore de Diana, que va redactar per a Vicent. Tampoc coneixen estes persones que Una cosa rara i Le nozze di Figaro tenen llibret de Da Ponte i s’estrenaren al mateix lloc i quasi simultàniament. Doncs bé, mentre l’òpera del valencià va representar-se més de cent vegades, la de Mozart va quedar-se en només tres.
Es tracta d’un bloc molt visitat. Té un al·licient molt apetible: descàrregues d’òperes de plena temporada. Ningú va dir res positiu del valencià, ans al contrari. Solament a nivell personal vaig rebre missatges provinents de Catalunya valorant a Vicent Martín i Soler i desmarcant-se de l’atac sense justificació a qui és el compositor nascut al sud dels Pirineus amb més èxit de la història. Possiblement, si hagués nascut al nord de l’Ebre, la paraula plasta se l’haurien callada o algú haguera mostrat el seu enuig si l’hagués llegit. Si jo haguera aplicat tal mot a la Caballé o haguera dit que en sentir-la tres vegades ja estava tip de la soprano fins a la meua mort estic segur que més d’un haguera demanat el meu cap perquè esta senyora és catalana. M’és molt desagradable l’assumpte perquè jo he sofert agressions físiques i verbals per defensar Catalunya i els catalans.
Em sembla repugnant que precisament de Catalunya haja vingut aquest ultratge quan Jordi Savall, persona i músic a qui admire, va ser el primer en començar a recuperar Una cosa rara amb representacions al Liceu i enregistrament discogràfic. Dóna la casualitat que quan l’igualadí va negar-se a rebre un premi espanyol qui va repetir la paraula plasta per al valencià va fer servir l’expressió totalment superlativa i exagerada d’immensitat ètica per un gest que altres persones també havien fet. Com que Savall és català doncs això: immensitat. I que conste que jo aplaudisc a Savall i admire els catalans i Catalunya, però no puc deixar de denunciar el menyspreu que he sentit com a valencià per les intervencions que s’han fet en aquest lloc on, vés per on, un altre català va acusar-me de pervers, quan jo era l’ofés, senzillament perquè forma part de la colleta. Em va fer l’efecte que tenia molt d’interés a demostrar la superioritat o la genialitat de Mozart sobre Martín quan jo només vaig dir una cosa perfectament demostrable: que en vida, el valencià era molt més apreciat com a músic que Mozart i amb gran diferència. Martín i Soler va ser el rei de l’òpera durant el segle XVIII. Aquests senyors desconeixen que la mare del valencià era de Barcelona. Sobre les odioses comparacions de Martín i Soler amb Mozart, el mateix Savall va dir que l’austríac va imitar o prendre prestat material del valencià cita en Don Giovanni a banda.
Per aquest motiu, el menyspreu cap al nostre compositor, estic publicant apunts meus i articles d’especialistes en la matèria i he proporcionat música del compositor a la gent que tinc en la meua llista de loros en paraules d’un altre membre de la colleta que té un bloc on participava i que he abandonat amb la mostra d’alegria que el seu responsable ha expressat públicament. I no vull dir res més perquè es tracta de persones que en un moment donat m’han ajudat encara que no han trigat massa a mostrar-se’m hostils. Jo ni sóc ni vull ser d’eixa colleta. Així, tots contents. Al cap i a la fi les meues visites eren més per cortesia que per interés.
Aprofite l’ocasió per dir que si algú vol música de Martín i Soler, solament ha d’escriure’m i demanar-la. Malauradament hi ha poca, però en tenim algun CD i DVD. En Kareol solament hi ha dos llibrets. El de L’arbore di Diana no hi és. En canvi, el podem trobar a la web en l’original italià i en anglés. Això diu ben poc dels que tenen a Vicent per español, i dic Vicent i no Vicente perquè aquesta és la paraula que figura en el registre de la Catedral de València quan va entrar al cor als sis anys d’edat. Sobre això, m’ha semblat repugnant que un plumilla irrespectuós amb el País Valencià repetira fins a la sacietat el sobrenom de lo spagnolo que tenia Vicent i no diguera ni una sola vegada que també era conegut con il valenziano com podem veure en el seu únic retrat conservat, encara que està escrit en llatí. Pel que es veu, als valencians se’ns fa de menys tant a Barcelona com a Madrid, no diré que siga una actitud unànime, però sí que és real. En el finançament de l’òpera queda ben clar. Entre els dos es queden amb més del 90% del pastís. Uns 9 milions per a Madrid, més de 6 per a Barcelona i uns pocs milers per a València per darrere de Sevilla i Bilbao i més o menys el mateix que Oviedo. D’això se’n diu centralisme bicèfal.
A continuació, un article de Mario Reyes publicat per El Temps, setmanari valencià que té abast de PPCC. Va aparéixer amb motiu del 250 aniversari del seu naixement en 2.004.
Europa al segle XVIII
Martí i Soler va a arribar a Viena el 1785 amb un bagatge de 12 òperes que havien estat un èxit a mig Europa.
Tot i que sembla mentida, quan escoltem l’òpera de Mozart Don Giovanni estem també sentint una melodia composta per un valencià, perquè part de la música que Wolfang Amadeus Mozart va incloure en aquesta obra està feta per un músic anomenat Vicent Martín i Soler que era tan conegut en la Viena del segle XVIII com Mozart o el mateix emperador austríac. El motiu d’aquesta popularitat es troba en les seues òperes, com ara Una cosa rara, que va ser un gran èxit el 1786 i que eclipsà l’estrena de Les Noces de Figaro de Mozart. L’obra del valencià es va fer tan famosa que el compositor austríac decidí incloure’n una melodia en el seu drama musical Don Giovanni. Va ser una mena d’homenatge a un dels primers músics valencians que van abandonar la seua terra per guanyar-se la vida, primer a Madrid, i després a Itàlia, Viena, Sant Petersburg i Londres.
Una vida de pel·lícula
És complicat seguir el rastre d’un músic professional al segle XVIII, però en aquest cas Vicent Martín i Soler va deixar una empremta que encara es manté ben visible en llocs tan dispars com Viena o Sant Petersburg. A més, gràcies a les investigacions de musicòlegs i directors d’escena com Juan Bautista Otero, que han rastrejat la vida de Martín i Soler durant anys per tot Europa, avui sabem una mica més d’un dels compositors valencians més importants de tots els temps.
Però l’obra del valencià encara es recorda al segle XXI. L’agència de viatges de Sant Petersburg Argot, quan fa la publicitat en Internet, en els viatges que ofereix a aquesta ciutat diu: “No oblidem el gran paper que protagonitzà en la vida cultural de la nostra ciutat […] el músic valencià Vicent Martín i Soler.” Però, qui era aquest músic que va treballar per tot Europa i que ara és un illustre desconegut per al gran públic?
Catedral de València.
De València a Itàlia
Vicent Martín i Soler va nàixer al carrer Abadia de Sant Martí, un carrer molt transitat del barri antic de la ciutat de València, el 2 de maig del 1754. El seu pare, Francesc Xavier Martín era cantant tenor a la catedral de València i va introduir el jove Vicent al cor d’aquest centre religiós quan tenia sis anys mentre a casa l’ensenyava a tocar el clavecí. Martín i Soler va créixer al si d’una família dedicada possiblement a la música atesa la vinculació del pare amb la catedral. La mare, Magdalena Soler, nascuda a Barcelona, no tenia cap relació amb el món musical i bona part de la seua família eren mestres artesans que treballaven l’argent a la capital catalana.
Martín i Soler volia dedicar-se professionalment a la música i per fer això només hi havia un camí en l’època: havia d’anar-se’n de la seua ciutat per treballar als centres culturals més importants del moment, com ara Itàlia, l’imperi austríac o la cort reial espanyola. Pensat i fet, Martín i Soler agafà les maletes i es traslladà a Madrid per treballar en allò que més li agradava: compondre música per a ballets i òperes. Va arribar a la cort espanyola cap al 1770 i la primera feina va ser la d’adaptar la lletra i la música de les partitures d’òpe res italianes que havien triomfat als di ferents teatres europeus i que es volien representar als madrilenys. Açò va donar al jove valencià un bagatge musical determinant per a la seua carrera posterior.
A vegades, les partitures estaven incompletes i Martín i Soler, a més, ha via de compondre la part de música que s’havia perdut. El príncep d’Astúries, el futur Carles IV, després de sentir diver ses composicions del valencià, el va no menar compositor oficial de la cort. Això suposava uns ingressos fixos i uns deures musicals que acabarien de mostrant que Martín i Soler havia nas cut per a ser músic. El 1776, quan no més tenia vint-i-dos anys, va estrenar l’òpera I due avari. El compositor valencià escrivia música teatral a la moda d’aquelles dies, com tambè va fer Mozart, és a dir, òperes en tres actes, amb una orquestració ben determinada i amb el llibret escrit en italià. Després de di versos ballets –danses dramatitzades per a ser ballades– i òperes com Il tutto re burlato, que van ser un gran èxit; Martín i Soler, amb el sou garantit pel futur Carles IV, provà sort a Nàpols, bressol de l’estil musical conreat pel valencià.
Era l’any 1778 i el valencià se n’anà a terres italianes amb la seua dona, amb qui s’havia casat a Madrid, Olivia Masini, que va acompanyar-lo per tot Europa fins la mort del compositor.
Itàlia al segle XVIII
Al bressol del bel canto
Ciutats italianes com ara Nàpols, Venècia, o Parma, amb els teatres dedicats a l’òpera inclosos, eren al segle XVIII un apara dor fantàstic per a qualsevol músic, can tant o compositor que volguera triomfar en el món de la música. A Nàpols, ciutat comercial de mig milió d’habitants i amb una intensa vida social i artística, regnaven Ferran IV i Maria Carolina d’Austria, germana de Josep II d’Àustria. Segons alguns musicòlegs el primer encàrrec que rebé el músic valencià a terres italianes va ser la composició d’u na simfonia per celebrar l’aniversari del rei Ferran IV. Martín i Soler va fer una partitura arriscada. En un moment deter minat es disparaven vint canons a l’uníson i la combinació de música i espectacle va agradar tant a Ferran IV que el mateix monarca es va encarregar d’encendre la metxa dels canons.
Els reis, després de l’èxit d’aquesta mena de simfonia, li encomanaren entre el 1778 i el 1781 la composició de sis ballets que es van fer amb la col labora ció d’un dels coreògrafs i ballarins més importants en aquella època a tot Europa, Charles Lepicq. Aquesta va ser una de les característiques de Martín i Soler durant tota la seua trajectòria musical, perquè el valencià es va saber envoltar dels millors escriptors de llibrets per a òperes, dels millors coreògrafs del moment i dels millors cantants i músics, La música del valencià també va ser interpretada en els millors recintes culturals com era el teatre San Carlo de Nàpols, que va ser l’escenari dels seus primers èxits a terres italianes amb les òperes Ifigenia in Aulide, estrenada el 1779, i Ipermestra, l’any següent.
Les ofertes de treball, és a dir, els encàrrecs de teatres de ciutats com ara Parma o Venècia no van trigar a arribar i Martín i Soler de cop i volta va pujar a la categoria de compositor de moda. Quan el nostre compositor es trobava en el millor moment, Josep II d’Àustria el cridà perquè anara a treballar a la seua cort, un dels centres artístics més importants del món occidental.
L’emperador Josep II a Viena
Viena als seus peus
L’emperador d’Àustria Josep II era un autèntic mecenes de l’art que aprofitava cada viatge que feia arreu d’Europa per reclutar cls millors músics, poetes, escriptors.,. i per descomptat compositors. La germana de l’emperador, Maria Carolina d’Àustria, o potser la dona de l’ambaixador espanyol a Viena, van parlar a l’emperador d’un compositor valencià que estava triomfant en ciutats italianes com Nàpols o Venècia.
D’aquesta manera, el jove Vicent Martín i Soler arribà a Viena el 1185, amb 31 anys i amb un bagatge de dotze òperes que havien estat un èxit a mig Europa. Només arribar-hi, l’emperadriu de Rússia, Caterina II, el va nomenar compositor de la seua cort, i amb això Martín i Soler tenia un sou assegurat a Viena per si no triomfava a la capital de l’imperi, El valencià, que signava les seues obres com Vicenzo Martin, Martini, Martini lo Spagnuolo o Il Valenciano, no era l’únic compositor a Viena ni a la cort de l’emperador Josep II. El compositor oficial de la cort era l’italià Antonio Salier i, i pels vol tants del palau reial, on residia i dissenyava les temporades musicals de Viena l’emperador, hi havia molts músics que esperaven la seua oportunitat de rebre un encàrrec de Josep II i triomfar d’aquesta manera a la capital cultural d’Europa.
Martín i Soler, Da Ponte i Mozart, un triangle genial
En una ciutat com Viena, on tothom als cercles artístics es coneixia, l’arribada de Martín i Soler va ser una notícia molt important per la fama que arrossegava el valencià després dels seus èxits a Itàlia. L’escriptor italià Lorenzo Da Ponte, autor dels llibrets de les tres òperes més famoses de Wolfang Amadeus Mozart: Les Noces de Figaro, Don Giovanni, i Così fan tutte i poeta oficial dels teatres imperials d’Àustria des del 1783, va ser una peça clau per a l’ascens del jove valenciâ en aquesta ciutat.
Da Ponte no havia tingut sort amb els seus primers treballs a Viena i havia recollit més d’un fracàs. D’aquesta manera, l’italià es trobava en un moment difícil de la seua vida quan, en el seu horitzó creatiu, aparegué Martín i Soler. Da Ponte ho deixà escrit en les seues memòries, publicades a Nova York el 1823, d’aquesta manera: “Aquest jove compositor, tot i que espanyol de naixement, posseeix un gust exquisit per la música italiana, i encara que és molt estimat pels seus ballets, a Viena era poc conegut com a compositor per a la veu. Estava desitjant [Martín i Soler] escriure una òpera per al teatre de Viena, i els seus amics li van aconsellar que recorreguera a mi per al text”. L’obra que nasqué fruit de la col·laboració de Lorenzo Da Ponte i Vicent Martín i Soler va ser Il burbero di boon cuore (1786), que va ser un èxit de públic i de crítica.
Després de l’estrena d’aquesta òpera, el mateix emperador es va dirigir a Da Ponte per animar-lo a continuar el seu treball amb el músic valencià “Prepara un altra obra per a aquell espanyol –li digué Josep II a Da Ponte–. Estic extremadament complagut tant amb la seua música com amb la teua composició”. L’hora de la fama li havia arribat perquè la seua obra agradava al públic vienès i al mateix emperador, tal i com diu Da Ponte en les seues memòries. “De sobte –diu l’italià– vaig rebre moltes peticions de diversos compositors per escriure obres per a ells; però de tots, només n’hi havia dos a qui estima va i de qui m’agradava la seua música: Martini [Martín i Soler] el compositor favorit de l’emperador, […] i Mozart, a qui vaig conèixer en aquelles dates” Tot açò va canviar quan Martín i Soler estrenà l’òpera Una cosa rara el 17 de novembre del 1786.
Una cosa rara en versió de Jordi Savall
‘Una cosa rara’
Aquesta obra, amb la qual Martín i Soler va a conseguir un èxit importantíssim a Viena amb gairebé cent representacions, va eclipsar l’ascendent carrera musical del mateix Mozart. EI músic nascut a Salzburg havia estrenat l’1 de maig Les noces de Figaro amb sort desigual, perquè només es va representar tres vegades.
Quan Martín i Soler estrenà la seua obra amb llibret de Da Ponte, que a més també havia escril Les noces de Figaro per a Mozart, el públic vienès oblidà el músic austríac i va aplaudir el jove compositor valencià com a nova estrella musical de 1’escena vienesa. La biografia de Mozart que van escriure Jean i Brigitłe Massiv als anys setanta remarca aquest èxit de Martin i Soler. “Viena celebrà el triomf d’Una cosa rara –diu la biografia–. L’èxit d’aquesta obra sobrepassà, i molt, el de Les noces de Fi garo i l’eclipsà totalment.”
El crític musical Roger Alter reconeix la importància d’aquesta òpera al llibret de presentació de l’únic enregistrament que hi ha de l’obra més coneguda del valencià, Una cosa rara es va representar –diu Alier– per tots els teatres d’Europa; Dresde, Praga, Milà i Venè cia ja l’anunciaven el 1787, el 1788 es representava a Sant Petersburg i el 1789 tothom l’aplaudia a Londres i a Madrid; l’òpera arribà a Barcelona al setembre del 1790.
A París es va representar al Teatre Feydeau, al novembre del 1791 i l’èxit va ser tan gran que es va traduir al francès amb el títol Les Acordées de Village, i es va representar amb aquest títol al teatre Montasier al novembre del 1797. Es va anar representant en altres ocasions i la trobem encara en el cartell a París fins el 1812. En canvi, aquesta òpera no va ser representada mai a València.
Un homenatge sonor
Va ser tan gran el triomf de l’òpera Una cosa rara –que té els orígens en un text de l’escriptor espanyol Vélez de Guevara en què descriu una historia d’amor entre un príncep i una plebea– que es van posar de moda a la societat vienesa l’estil dels pentinats que portaven els cantants a l’obra i també les melodies, que molta gent taral·lejava pel carrer. El 1878, un any després de l’estrena de l’obra de Martín i Soler, Mozart compongué la seua òpera Don Giovanni. En una escena, concretament al finale del segon acte, Leoporello, el criat del protagonista Don Giovanni, li està servint el sopar al seu amo mentre una orquestra interpreta una peça d’Una cosa rara, concretament l’ària “O quanto un si bel giubilo”. Quan sona la música Leoporello diu: “Bravo, cosa rara”.
D’aquesta manera ha passat el músic valencià a la història, gràcies a un homenatge musi cal fet pel seu conegut i probablement amic Mozart. Però a banda d’aquesta mena d’homenatge, Mozart va emprar elements de les obres del valencià per utilitzar los a les seues òperes. Així ho reconeixen diversos músics com ara Jordi Savall. “Alguns paral·lelismes que podem trobar en les obres posteriors de Mozart –diu Savall– com ara Don Giovanni o Cosi fan tutte, amb Una cosa rara són absolutament comprensibles, si tenim en compte que Mozart no podia ignorar les raons de l’extraordinari èxit d’aquesta obra i que una de les característiques del seu geni va ésser la seva capa citat de sintetitzar els diferents llenguat ges del seu temps, tot portant-los a una dimensió d’expressió i d’equilibri absolutament personal”.
L’arbore di Diana. Subtítols en valencià.
L’adéu a Viena
Una cosa rara va ser un èxit, però l’òpera que va com pondre Martín i Soler el 1787, L’arbore di Diana, també amb la col·laboració de Da Ponte, gairebé el superà. Mentre Mozart estrenava Don Giovanni, Martín i Soler triomfà una altra vegada superant Mozart, La seua nova òpera va ser representada 83 vegades als teatres de Viena amb els millors cantants i músics, mentre que la del músic austríac arribà difícilment a les quinze. Tot i el bon moment pel qual estava travessant el músic valencià, la mort de Josep II i l’arribada al poder del seu germà Leopold, d’idees conservadores, va fer que Viena deixara de ser la capital artística d’avantguarda d’Europa.
L’hivern del 1788, Caterina II de Rússia convidà Martín i Soler a Sant Petersburg per escriure una òpera en rus en col.abora ció amb la mateixa monarca. En aquesta ciutat va ser contractat com a com positor, director i mestre de cant de la cort imperial durant quatre anys. Tot i aquesta presumpta estabilitat laboral del valencià i la seuas familia, el 1793 Martín i Soler se n’anà a Londres per treballar amb Lorenzo Da Ponte. El 1795 es van estrenar allà La scuoladei maritati, L’isola del piacere i Le nozze dei contadini spagnuoli. Després l’italià se n’anà a Nova York, on va morir el 1838, mentre que Martín i Soler tornà a Rússia el 1796.
Gràcies als seus èxits musicals, Martín i Soler va exercir una gran influència en molts músics de l’època durant la seua vida. Segons les darreres investigacions del musicòleg italià Giuseppe de Matteis, el 1798 es va representar al teatre de la vila de Jest, a Itàlia, l’òpera La capricciosa corretta, composta pel valencià darrere de l’escenari, perquè els seus pares participaven en la producció com a músics, i escoltant atent la música feta per Martín i Soler, es trobava el petit Giuseppe Rossini, que anys després començaria la seua carrera com a compositor de música per a òperes com ara El barber de Sevilla.
La capricciosa corretta
L’escola de cant de Martín i Soler
A Sant Petersburg, el compositor valèncià va fundar una escola de cant el 1796 d’on van eixir músics de gran renom en l’època. La ciutat russa havia pres el relleu a Viena com a nova capital de les arts d’Europa gràcies al suport de la monarquia russa representa per Caterina II. Però la mort de la tsarina de Rússia el 1796, provocà un ball de compositors a la cort imperial, i Martín i Soler en va eixir ben parat. El nou emperador Pau I el va nomenar conseller d’estat el 1798 i dos anys després inspector de la companyia teatral italiana de la cort russa, Quatre anys després, arribà al poder Alexandre I, que tenia uns gustos musicals diferents als de la seua mare o el seu germà. El nou monarca preferia l’òpera francesa, molt més de moda a principis del segle XIX que no la italiana, i això provocà la sentència de mort de l’estil conreat per Martín i Soler en terres russes. El músic valencià abandonà tots els seus càrrecs a la cort als 46 anys. Però no va tornar a Itàlia, on havia aconseguit els seus primers èxits, ni a València, on es trobava la seua familia, sinó que va continuar a Rússia ensenyant cant a les futures promeses del bel canto d’aquell país.
Martín i Soler va morir d’una grip el mes de febrer del 1806 i va ser soterrat al cementiri de l’illa Vasilievski Ostrov de Sant Petersburg. La seua música, com la d’altres compositors, es va re presentar uns anys després de la seua desaparició. Amb el pas del temps, les composicions van restar en l’oblit als arxius i les biblioteques dels conservatoris de tot Europa, omplint-se de pols. La família del valencià, la seus dona i el seu fill Federico es van quedar a Rússia i se’n sap ben poc, de la seua vida, Això sí, Federico va seguir el camí de son pare i va ser músic, concretament pianista. Segons les investigacions recents del musicòleg anglès Mooser, el fill de Martín i Soler va arribar a fer un concert de piano davant de Napoleó Bonaparte a Moscou durant la campanya militar que va fer el francès i que el va dur a conquerir bona part de Rússia.
EI retorn de Martín i Soler
La recuperació de l’obra de Martín i Soler té dues dates importants. La primera va ser l’estrena de l’òpera Una cosa rara al Gran Teatre del Liceu el 1991, realitzada per Le Concert des Nations i la Capella Reial de Catalunya dirigides per Jordi Savall i amb la participació de cantants com ara Maria Angels Peters, o Montserrat Figueres, entre d’altres, A més, l’estrena de l’òpera més coneguda de Martín i Soler a Barcelona va servir per fer un dels pocs enregistra ments que hi ha d’una obra del compo sitor valencià.
L’altra data important va ser el 13 de juny de l’any 2001, quan es va estrenar al Palau de la Música de València la cantanta Il Sogno, escrita per Martín i Soler el 1789 amb llibret de Da Ponte, i amb la participació de l’orquestra de cambra Estil Concertant i amb Olga Pitarch, Glòria Fabuel i Patricia Llorens com a protagonistes. Cal esmentar que el Palau de la Música, el dia de l’estrena d’aquesta cantata, va donar el nom del músic valencià a una de les seuen sales en un clar homenatge pòstum.
Mozart, després de veure que el valencià l’havia eclipsat amb l’opera Una cosa rara, va fer un comentari sobre Martín i Soler a un amic seu músic, Roschlitz, que aquest deixà escrit en les seues memòries “Hi ha moltes coses realment belles en el que fa-va dir Mozart-, però d’ací a déu anys ningú no parlarà d’ell.” Siga com siga, Martín i Soler, és el músic valencià més influent del classicisme.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Benvolgut Rex, jo vaig ser una de les persones que et va respondre privadament defensant la música de Martín i Soler, si ara ho dic públicament és en al·lusió que ningú va fer un comentari a favor en el bloc que tu comentes, m’agradaria fer un aclariment, no solc deixar comentaris enlloc no estic gaire interessada a seguir polèmiques ni molt menys a generar-les i faig aquest aquí, en el teu bloc excepcionalment i sense ànim de continuïtat solament amb la voluntat de fer evident que el fet d’un primer missatge privat no era per amagar el cap sota l’ala i no contradir a d’altres catalans, sinó que com ja t’he assenyalat no tinc per norma deixar cap mena de comentari i reitero: a mi SI m’agrada Martín i Soler.
Gràcies, Sílvia, és tot un detall. He volgut deixar clar que no es tracta d’una “ofensa” de tots els catalans ni molt menys. Realment, es tracta d’una “colleta” ben determinada. Em consta que molts catalans no estarien contents amb l’expressió “plasta valenciana” referint-se al compositor valencià. Tampoc pretenc generar cap polèmica. M’expresse així perquè em sent ferit per gent que considere compatriotes ja que pense que catalans i valencians – i d’altres – som de la mateixa nació. Per això em dol més. Poc puc afegir al que li he comentat a Enrique de Burgos. Jo no reclame el títol de “geni” per a Vicent – que eixe era el seu nom – ni que agrade a tothom, però sí un respecte a la meua terra i la meua gent. En altres àmbits ja em tocà tractar el tema amb valencians meninfots que no aprecien el que és seu.
Per altra banda no és nou aquest tipus de comentaris en el bloc en qüestió. Quan va estrenar-se al Liceu “L’arbore di Diana”, el responsable va fer alguna cosa semblant comparant amb Mozart de manera molt determinada donant a entendre que Vicent no li arribava a la sola de la sabata al salzburgués. És per riure. Mozart va morir en la misèria mentre Martín reposa en un panteó amb Glinka i Txaikovski. Les estadístiques són clares. Totes les òperes de martín van representar-se a Viena més de 100 vegades – alguna quasi 300 -mentre que les de Mozart podem contar-les de 3 a poc més de 10. Eixa és la realitat.
Com seria el comentari que una persona, catalana per la forma d’escriure, va dir literalment que no s’havia de “menysprear” al compositor valencià entre altres coses perquè era Mozart que s'”inspirava” en ell i no al contrari. Un exemple clar el tenim en “L’arbore di Diana” que té “ecos” mozartians en “Don Giovanni” i “La flauta” – òperes posteriors a la de Vicent. És un tema que està estudiat.
En fi, que sobre gustos, allà cada qual, però sense faltar el respecte. M’agrada molt Mompou, però encara que no m’agradés jo no diria mai “la plasta catalana de Frederic Mompou”, seria insultar al compositor i als catalans, inadmissible, com a molt diria que no m’agrada i punt, que no és el cas. Raimon té una cançó amb la seua música: “Oh, pensament…” i em sembla sublim.
Una forta abraçada, Sílvia
Regí
Gracias, Rex. Volveré a este post para leerlo despacio, a pesar del traductor. Sobre la imagen esa de google-plasta… igual era mejor darle a seleccionar-suprimir: Le quita a uno un poco las ganas de leer…
La verdad es que la imagen es molesta y asquerosa, para ser sinceros; pero es que los comentarios y reacciones sobre el tema a mí me han producido esa sensación. Que a uno le guste o no tal y cual obra o autor es normal y sería estúpido enfadarse por ello. Aún así, es algo que suele suceder. Lo que no es de recibo es hacer alusión a la tierra de uno sin que además venga a cuento. Si vas al original, verás que en esta historia no pinta nada Martín i Soler, ni València. Lo de “plasta valenciana” es una salida de tono intolerable. No lo puedo aceptar. Es inaceptable. A raíz de la alusión al compositor valenciano, hablé sobre él, como lo que fue, es decir, el compositor de ópera con más éxito en el XVIII. Y no es por comparar, pero cuando se le hace de menos en comparación con Mozart, yo, que me he estudiado el asunto, debo decir que mientras Martín i Soler veía representadas sus óperas casi 300 veces el mismo título – 270 y algo más o menos – la ópera contemporánea de Mozart se quedaba en tres, así de claro, en tan solo tres representaciones a pesar de que Da Ponte escribía los libretos de ambos. Casi 300 representaciones frente a ta solo 3 da una idea de lo que en el XVIII se pensaba de uno y de otro compositor. Con esto no le quite el título de “genio” a Mozart ni mucho menos. Yo no soy quien y a mí me encantan la Flauta, Don Giovanni y El Rapto. El resto lo considero muy por debajo. Y como la expresión “Plasta valenciana de Martín i Soler” se hizo porque yo soy valenciano, pues tampoco lo puedo aguantar
Vaya, se me ha cortado. … No lo puedo aguantar porque yo no diría jamás ” la plasta catalana de…”. En la vida se me ocurriría usar ese término ni atacaría anadie por su condición territorial, en este caso, catalán y en cuadrilla, que se trata de varias personas. Hay cosas inaceptables. Lo que resulta de risa es que alguien pueda molestarse porque diga que el bel canto italiano no me gusta. Eso sí que es pueril. Que se “enfade” un italiano lo puedo comprender, pero un catalán nacido en València… la verdad es que no. Me gusta Puccini y muchos otros italianos, pero Rossini, no, la verdad, con la excepción de “Il barbiere” que mira por dónde un tal Paisiello ya trabajó.
Ya que me ha salido Rossini no puedo evitar un comentario sobre el caso Wagner/Rossini. Me voy directo a la sinfo 15 de Shostakovich, compositor del que estoy leyendo cosas y que me parece fascinante. En su última sinfonía, enignática, rara, burlona, acaso macabra cita tanto a un compositor como al otro, pero de manera opuesta. Suena machacón y repetitivo, casi cacofónico el tema “equino” de la obertura Guillermo Tell de manera cómica, vamos, que el ruso de des… ternilla. Sin embargo cuando cita el Liebestod lo hace a modo de homenaje, con respeto. esto es así sin que nadie ose referirse a “la plasta rusa de Shostakovich”, que bastante padeció con Stalin.
Gracias por tu interés
Regí
Hola,
Jo, amb tots els respectes, trobo que fas un gra massa. Tot comença amb un breu joc entre “pasta italiana/plasta valenciana” on es veia clarament que “plasta” volia comportar el significat de “pesat” o “feixuc”. Potser l’error va ser en el “un/una”, però aquest error, fàcilment detectable en llegir-ho, et porta a fer-ne un “casus belli” on, malgrat les explicacions rebudes, t’hi obceques sense acceptar altres lectures. A partir d’aquí, l’explicació que dones com a “antecedents de fet” del cas és totalment esbiaixada i dóna una idea de conxorxa nacional contra els interessos de València que no té res a veure amb el que es comentava en aquell blog. Per molt que es repeteixi l’argument que Martín i Soler tenia èxit i Mozart no, això no vol dir res pel que fa a la valoració que en fem avui, però tu hi insisteixes com si fos una raó de pes. Ningú no va dir això dels llibrets com ho dius tu (que sembla que Da Ponte escrigués malament o bé a posta): et deien que, pel que fos i segurament per casualitat, eren millors els llibrets de Le nozze o Così que no pas el d’Una cosa rara, i això és així: dramàticament estan millor construïts i escrits i funcionen millor. I que Da Ponte preferís un altre no vol dir que sigui millor: molts autors s’estimen obres seves que no són les millors, però per a ells tenen un significat diferent. En tot cas, l’argument era que a Martí i Soler no l’ajudaven alguns llibrets que no eren gaire reeixits o interessants segons l’òptica actual. En el fons, tothom et deia que no els agradava MS i no ho feien sense coneixement de causa. Fins i tot, algú remarcava que havia intentat sentir tot el que havia pogut, i que havia vist en viu fins a quatre òperes i vist altres en vídeo o sentit i que, tot plegat i sentint-ho molt, no trobava que fos un músic que, avui, pogués apreciar tant com voldríem. I parlaven d’altres com Salieri, Graun o Kraus, que els passa el mateix: malgrat el gran èxit que van tenir, avui són músics correctes, però sense el plus de genialitat que els faria imprescindibles. Que d’aquí tu pensis que el menyspreu és perquè és valencià… ja t’ho deien alguns que no, que no tenia res a veure i que el mateix concepte pot rebre un músic com Carles Baguer, català, però que, a banda d’això, no té res a fer amb els seus contemporanis forans, per molts que ens l’estimem. I Meyerbeer sortia perquè és un cas similar però de qui, qui t’ho deia, ha trobat més interès en recuperar, i per això et deia que preferiria veure’n obres seves, que troba millors per les que ha vist, que de Martín i Soler, que a partir del que ha vist, ha trobat poc interessant. No cal llegir tant entre línies ni obsedir-se amb una vocal, qualificatiu (que pot ser desafortunat, no dic que no, però no era malintencionat) i d’aquí anar a plantejar tota una teoria que s’allunya molt de la realitat. I és que, en aquesta sèrie teva sobre MS, al cap i a la fi, acabem igual que començàvem: que sí, que va tenir molt d’èxit i va ser injustament oblidat, però que, ara, en recuperar-lo, podem matisar les coses i veure’l com toca. No podem estar matxucant que si tenia èxit, més que Mozart, era per alguna cosa, com si diguéssim que això ens ha de fer creure que si no veiem que era millor és que no veiem més enllà del nas. Era el que era perquè els gustos musicals eren altres i prou. I que el problema és comparar-lo amb Mozart: MS s’ha de comparar amb els seus “parells”, com Salieri, com Kraus, com Graun, com Michael Haydn… llavors sí que surt ben parat i és un dels grans músics del “mainstream” de l’època. Si es compara amb Mozart, ningú no se’n salva.
T’agraisc molt la teua intervenció, Jaume. És possible que haja exagerat, però és que em vaig sentir ofés i acaçat. Anem per parts. La cosa començà arran de la crítica dels preus de les localitats del Liceu de last minutes, massa baixes segons el comentarista. Jo vaig respondre que, potser, si de partida els preus foren més baixos s’hi apuntaria més gent especialment en aquesta època de crisi en què molts no poden pagar una butaca en platea. D’això estàvem parlant i no de cap compositor con concret. Això que quede ben clar. Jo vaig comentar que aquesta temporada no havia renovat el meu abonament al Palau de la Música tant pels preus com per a protestar pel despatxament de molts treballadors sense miraments. Alguns d’eixos treballador despatxats són amics meus. Vaig afegir que a més, la programació no era del meu gust. Una sarsuela i òpera italiana: un Puccini i bel canto, 3 de 4 òperes d’un gènere que vaig dir que no m’agradava. Crec que estic en el meu dret de dir si una cosa m’agrada o no, supose. Se’m va ocórrer la ximpleria de parlar de la pasta i de l’espagueti, cosa que ni als italians els molesta en absolut. Aquest comentari era totalment marginal ja que la meua intervenció anava pel preu de les entrades. No és la primera volta que he parlat del tema i de les seues implicacions socials i classistes. Un senyor que feia segles que no havia picat tecla surt amb un joc de paraules que em va ofendre. Com que el senyor sap que sóc valencià va i fa servir l’expressió “plasta valenciana de Martín i Soler”, a sant de què? D’emprenyar. Jo no havia esmentat mai al compositor valencià, mai de la vida en eixe bloc. “Pasta valenciana de…” és una expressió ofensiva que atenta contra la meua condició de valencià, i això no ho passe per alt per molt que després diguera que havia nascut a València i lo molt que li agradava la música valenciana, tema que va ser ell qui va traure i no jo. Cap català no acceptaria de bon grat que se li aplicara l’insult de “plasta catalana” a res que fora català. Una “plasta” és una merda” així de clar, i encara que es fera servir en el sentit de “pesat”, si jo haguera fet el mateix sobre la Moreneta, Santiago Rossinyol, Companys o Montserrat Caballé em jugue el que siga que em crucifiquen sense pietat perquè els catalans s’estimen molt lo seu, com el francesos o més, Per a mi Vicent Martín i Soler és un símbol com el “Tirant lo Blanc”, que en un altre bloc, un madrileny va dir que era “basura” y el “El Quijote” és la reperera maninera.
Llibrets. Tu mateix m’estàs donant la raó. Llig el que has escrit i voràs. T’has llegit les Memòries de Da Ponte? Jo sí i en italià amb ajut de la meua dona. Saps quin llibret era el millor que va escriure Da Ponte segons ell mateix escriu? “L’arbore di Diana” obra que Martín i Soler va representar moltes més vegades que Mozart totes les seues òperes juntes. Així de clar. Jo l’he vista en directe i m’ha paregut excel.lent. Recorda a Mozart, però és just al revés ja que els “records” els trobem la “Don Giovanni” i “La flauta”, dit d’una altra maner, Mozart copiava a Martín i Soler. I no és que ho diga jo, és que el tema està estudiat i demostrat. Una altra, “Una cosa rara” va representar-se unes 275 vegades. “Le Nozze di Figaro” solament tres, ni una més. Mozart va morir en la indigència i va ser soterrat en una fossa comuna. Marín va fer-ho amb honors i en un lloc de privilegi. Les seues restes acompanyen les de Glinka i Txaikovski. Saps per què? Perquè el valencià va ser el creador de l’òpera nacional russa i dels ballets russos trencat el monopoli italià (i francés a França). Valeri Gergiev té un bon concepte de Vicent. Jo vo vaig a dir si és millor o pitjor que Mozart ni tinc butlla per a posar l’etiqueta de “geni”. El que puc dir és que Vicent ha segut el compositor més representat de la història en vida. Cap altre compositor va tenir tant d’èxit, ni tan sols Meyerbeer l’obra del qual és ben minsa. A més, a mi m’agrada i poc n’importa que a fulanito o a menganito no li agrade.
Parlant de Meyerbeer, que no venia a compte, es va traure a relluir per la meua condició de wagnerià i per haver expressat que no m’agrada, i és que es així, no m’agrada gens. Que a un altre li agrada moltíssim, tot per a ell. Vaig comprar-me va temps el DVD de “Els Hugonots” i no, no m’agrada, en canvi “Nina” de Paisiello – contemporani de Mozart i amb molt més èxit que ell – em va paréixer una comèdia molt divertida.
El llibret de “L’arbore di Diana ” té molt d’interés, picardia, crítica, humor, etc.Igual el traduisc al català. Solament l’he vist en italià i anglés.
Resumint, que a mi igual em té que li agrade a un i a un altre i que se considere geni a un o a un altre. En el meu cas i referint-me a les òperes de Mozart m’encanta “La flauta màgica” – una de les meues òperes favorites -, també m’agrada molt “Don Giovani” i una obra de què a penes es parla “El Rapte en el Serrall” i prou, excepte la primera part de “Le nozze di Figaro” que crec que fa aigua sobre la meitat fins al final, un embolic. “Così fan tutte” em sembla soporífera i no diguen “La clemència de Tito”, un rotllo que va ser qualificat de “porqueria tedesca” per l’emperadriu. La resta de les òperes no es representen habitualment i res puc dir-ne. Resumint que com a compositor d’òpera no és tan “fabulós” com sense pensar sol dir-se. “Flauta” i “Don Giovanni” i poc més. Naturalment té obres no operístiques precioses, com ara el “Rèquiem”, que és meravellós així com d’altres obres.
Siga com siga jo no vaig dir mai que Martín i Soler fora “millor” que Mozart sinó que EN EL SEU TEMPS era el compositor d’èxit i amb diferència – 275 contra 3 – era el valencià I jo, com a valencià estic ben orgullós. També resulta curiós que si el valencià no val un rave hi hagen catalans que se l’hagen volgut apropiar-se’l com a seu. Em descolloní quan vaig llegir que es deia “Vicenç” a la catalana quan he vist amb els meus propis ulls en les llibres de la catedral de València que era “Vicent”, a la valenciana. Tampoc no seria cap “plasta” quan un senyor català que per ser català de Catalunya té una “immensitat ètica i artística” (sic) va ser el primer en recuperar-lo. Gràcies a ell, “Una cosa rara” es va estrenar al Liceu i tenim la gravació dels discos. Conste que tinc molt bon concepte de Jordi Savall a qui vaig saludar personalment fa uns anys amb motiu de la seua presència en un acte d’Acció Cultural del País Valencià. També Savall ha “recuperat” a un altre valencià, Cabanilles. Ara solament falta que isca algú amb més la “plasta valenciana” i , com que era organista, me’l compare per a pitjor amb Bach. Vull dir a JS Bach. Ho dic perquè en un altre lloc em dedicaren unes paraules desagradables per haver dit una evidència, que en època de Mozart, “Bach” era CPE Bach, el fill, que era considerat “geni” pels seus contemporanis. Després va ser oblidat i son pare renasqué con al Bach i “geni”.
Acabe ja. Sobre les preferències de Da Ponte. Quan Martí se’n va anar a Sant Pertersburg, l’italià volgué acompanyar-lo però no va poder ser perquè estava compromés amb l’emperador. Quan Da Ponte va establir-se a Londres va cridar a Martín i Soler, que sí que hi va anar. Per què no cridà a Mozart si era tan “genial”?
I és que els valenciana s tenim molt mala sort, unes autoritats sucursalistes i un intent d’usurpació per part de Madrid i Catalunya – i no soc anticatalanista, sinó al contrari. M’explique si en el XVIII Martín i Soler va ser molt important i se li diu el “Mozart valencià” – de “Vicenç” o de “Vicente” res de res; en el cas de Joan Baptista Cabanilles, anomenat el “Bach valencià” i que va treballar sobretot a la catedral de València, vés per on la major part de la seua obra no és al País Valencià, sinó a la Biblioteca de Catalunya; fins i tot he llegit en algun lloc que era català, quan va nàixer a Alemesí (la Ribera Alta) i va viure a València (l’Horta), doncs bé si vols estudiar la seua obra has de creuar l’Ebre i si vols veure la dama d’Elx, a Madrid.
Excel·lent resum!
Segons he llegit era de pare valencià i de mare catalana, per tant, és perfecte com a símbol d’unió entre la bona gent del País Valencià i el Principat de Catalunya.
Faríeu bé de corregir la versió espanyola a wikipèdia, és una espanyolització d’una de les figures cabdals de la música d’aquell temps.
PS: Amb el papa Borja no poden fer el mateix, atès que ell parlava de nació catalana… i aleshores l’invent d’espanyolitzar-lo no els rutlla.
Gràcies per intervenir. La família d’Ausiàs March tenia la seua branca catalana i la valenciana i alguns també eren poetes.
Com va dir Joan Fuster en “Nosaltres els valencians”: “Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”.
salut