El paper de la dona en Wagner i en Carmen. El racisme via Mérimée (I)

        

Com és sabut, l’òpera Carmen de Bizet es basa en la novel·la homònima de Mérimée, que a més d’escriptor era antropòleg, estava interessat en els gitanos i mantenia relació amb Gobineau, considerat el fundador del racisme modern. Don José és navarrés, de la Vall del Baztan, i euskaldun. I no ho és casualment. L’autor de la novel·la, pretén demostrar la teoria de Gobineau que assegura que la unió de la raça superior amb la inferior és negativa per a la primera. Merimée coneixia Espanya personalment. Sabia que els bascos eren considerats cristians vells i que tenien puresa de sang ja que a les seues terres no van arribar elements semites. La hidalguía se’ls suposava als bascos. D’aquesta suposada superioritat racial s’inferix la moral: Don José és irreprotxable i virtuós; ho porta en la sang. En canvi, la gitana Carmen pertany a una raça inferior, raó per la qual el seu comportament és innoble: busca-raons – recordem la baralla a la fàbrica de tabacs – , mentidera, entabanadora, libidinosa, infidel, etc.

Wagner també conegué Gobineau en els últims anys de la seua vida. Va tenir una bona relació amb ell i va compartir part dels sues teories. Va escriure algun assaig on parla del tema, però no va influir en la seua obra dramàtica, ja que el llibret de Parsifal l’acabà abans de conéixer-lo i no el modificà.

Merimée va demanar informació sobre els gitanos orientals a Gobineau. La novel·la realment té un component literari i una altre d’antropològic. Consta de quatre parts. Les tres primeres són les corresponents a l’acció de Carmen; la darrera és un assaig racista sobre els costums dels gitanos, la seua llengua, les seues tradicions, etc. Es tracta d’una cosa que el gran públic desconeix. No hi ha cap idealització romàntica de Carmen, sinó tot el contrari. És la història de com una gitana fa malbé la vida, moral i reputació d’un gentilhome de sang pura i ideals immaculats que acabarà matant-la dient que la culpa és dels gitanos per l’educació que li han donat. I això és augmentat en el llibret amb el personatge de Micaela, l’anti-Carme, la basca de sang pura que estima Don José i que tracta de redimir del seu pecat, embruixat per una gitana.

Podríem relacionar Carmen amb l’Ortrud de Lohengrin, qui amb les seues males arts i la seua hipocresia fa que la ingènua i pura Elsa trenque la promesa de no preguntar per l’origen del cavaller del cigne.

Hi trobem molts paral·lelismes. Don José perd la seua dignitat suplicant a Carmen que torne amb ell. Al que Carmen es nega perquè prefereix morir a perdre la seua llibertat. A la Walkíria, li passa a Wotan una cosa semblant. La seua esposa Fricka, deessa del matrimoni i la moral tradicional, demana el cap del Wälsung, fill natural de Wotan. El déu es resisteix, però es veu forçat a cedir i a acceptar la mort de Siegmund, el seu fill estimat. En el diàleg que, a continuació, té amb Brünnhilde, la seua walkiria favorita i expressió de la seua voluntat, queda patent la seua humiliació; se sent el més trist dels homes, un esclau dels seus pactes sense llibertat. Una dona, Fricka ha decidit per ell i no pot fer res per evitar-ho. El paral·lelisme Wotan-Don José és perfecte. En ambdós casos, s’imposa la voluntat femenina provocant l’abatiment i la còlera de tots dos, que acabarà en mort i tragèdia.

En Die Walküre no trobem mai un tractament d’inferioritat cap a la dona. Tant Fricka com Sieglinde o Brünnhilde exerceixen rols decisius. Realment, són els homes els que segueixen els seus dictats; no a l’inrevés. Ja hem vist la relació Wotan-Fricka en què la dona és qui domina. En el cas dels welsungs, Siegmund no hauria aconseguit l’espasa sense la intervenció de la seua germana bessona Sieglinde. No hi ha relació de dominància, sinó d’igualtat. En la relació de la Walkíria amb Wotan, la verge guerrera desobeeix son pare commoguda per l’amor dels bessons. No hi ha relació de submissió sinó un acte voluntari que contradiu les ordres del déu. A la jornada següent, Siegfried la relació de la Walkiria amb el seu nebot – un altre incest – és de superioritat. Ella serà qui ensenye Siegfried el que no sap. Ella és sàvia. El xicot, com passa amb Parsifal, és un ignorant; Brünnhilde serà la seua mestra, la seua mare i la seua amant.

Quan Wagner va morir estava escrivint un assaig titulat Sobre el femení en l’humà. Era amic de Malwida von Meysenbug, una de les precursores del feminisme. En els seus escrits teòrics afirma que l’ésser humà complet és l’home i la dona, el principi masculí i el femení. Per això, l’acció redemptora a Der Ring no la pot fer només Siegfried, sinó que cal la immolació de Brünnhilde. La dona, despullada de la seua divinitat, se sacrifica de manera voluntària en benefici de la redempció. Retorna l’anell (or) a les Filles del Rin davant la presència absent de Wotan, que no apareix a la tercera jornada i s’ha resignat a desaparéixer, renuncia a la voluntat de viure i desitja al final Das Ende. Com veiem, l’obra magna de Wagner acaba amb la presència en primer pla de Brünnhilde, una dona. Una altra dona, Erda, deessa de la terra i de la saviesa li va aconsellar a Wotan què havia de fer en el pròleg de l’obra. Com veiem, en Wagner la dona no és un ésser passiu al servei de l’home. El seu paper és actiu i, sovint dominador.

Una anàlisi similar podria fer d’altres òperes i drames wagnerians. Senta a L’holandés pren sempre la iniciativa. Decideix redimir el maleït i no cedeix davant les súpliques d’Erik, el seu pretendent, ni de ningú. Tannhäuser, com Don José en Carmen que està entre Carmen i Micaela, està entre Venus i Elisabeth, entre l’amor carnal i l’espiritual, entre el bé i el mal, entre Déu i el Diable, com va dir Baudelaire. El sacrifici d’Elisabeth és el que li fa inclinar cap a la seua salvació. La iniciativa no la pren cap home, sinó una dona. La relació de Tristan i Isolda és d’igualtat; no hi ha dominació masculina. Tots dos traeixen Marke, oncle d’ell i marit d’ella, moguts per un amor que és més intens que la vida i la mort, i que només pot consumar metafísicament fora d’aquest món.

Tristany i Isolda espiats per Melot.

Seguint el concepte wagnerià sobre l’ésser humà exposat anteriorment, Parsifal representa la unió simbòlica del principi masculí i del femení que formen l’ésser humà complet. És la resposta a l’interrogant final de l’Anell, l’acció redemptora de Siegfried i Brünnhilde encarnada en una sola persona. Kundry, la seductora, la pecadora podria comparar-se a Carmen. Ambdues porten a la ruïna moral a homes purs i les dues acaben morint al final de l’obra.

Si parlem de la neciesa d’Elsa per ser una persona ingènua, també haurem de fer-ho de Siegfried i de Parsifal, els dos homes i necis; fins i tot el segon fal parsi és anomenat boig innocent o neci innocent. També serien necis Don José i Wotan, ja que tots dos van a la ruïna sense poder evitar-ho.

Pel que fa a la suposada dificultat de comprensió per l’ús de mites cal dir que no és tal, ja que Wagner només fa ús de la mitologia germanoescandinava a Der Ring. Els déus i d’altres personatges mitològics són poc nombrosos i les seues característiques ben humanes i fàcils de comprendre. Queda clar què i qui és Wotan, Fricka, Loge, Donner, walkíries, ondines, Erda, nibelungs, etc. A la primera pàgina del llibret està explicat amb un frase per a cada cas i recordem que es tracta d’un nombre molt reduït de personatges si ho comparem amb les tragèdies d’Esquil i que el públic alemany els coneixia, ja que formen part del folklore, contes i llegendes tradicionals. En el teatre grec el nombre de déus, semidéus, herois, etc. i l’explicació dels seus fets és molt més prolixa i el poble grec comprenia perfectament el que es representava.

Teatre grec

Quant a la música, cal dir que Bizet era wagnerià – el que molts desconeixen -, que va estar en l’estrena parisenca de Tannhäuser i que tenia totes les partitures de les obres de Wagner en versió per a piano i veu o completes i que les coneixia i tocava. De fet, els francesos no van acceptar Carmen per considerar-la massa wagneriana. Com va dir Bizet, no va copiar melodies de Wagner, sinó que va construir la seua música amb elements de la wagneriana. Això crida l’atenció per l’efecte de Nietzsche, però aquest és un altre tema del que es podria parlar. Com va dir algú, a Nietzsche no se li ha de fer massa cas. També cal dir que Wagner li va agradar Carmen, tant com anar amb Cosina a Viena en diverses ocasions. En un altre moment abordaré la qüestió Carmen versus Parsifal que plantejà el filòsof, i fins a quin punt va ser sincer.

Una altra curiositat és que la famosa havanera de Carmen és un plagi d’un compositor espanyol, Sebastián Yradier, El arreglito, encara que Bizet afirma que pensava que formava part del folklore espanyol.

La novel·la ha inspirat diverses pel·lícules. Comentarem la dirigida per Vicente Aranda de 2.003.

pàgina següent →