El naixement de l’òpera (I)

Imatge

Peri interpretant La Dafne.

Hi ha un tema que em sembla molt interessant: el naixement de l’òpera. Després dels madrigals renaixentistes apareix l’òpera barroca precedida de l’evolució dels madrigals que adquireixen un caràcter més dramàtic que en el passat, és a dir, una bestreta del que seria l’òpera pròpiament dita. Per això, hi ha qui afirma que no és cert que Peri siga el primer compositor d’òperes conegut; el fundador de l’òpera; sostenint que hi ha òperes anteriors com ara les dues primeres composicions que he posat més avall. Aquest plantejament, però no és correcte si ens atenim a la definició d’òpera. Qualsevol obra que tinga un text cantat i que es puga representar no és òpera. En cas contrari, els misteris medievals, com ara El Misteri d’Elx seria una òpera i no ho és. Els exemples citats no són òpera no sinó un conjunt de madrigals. La primera òpera conservada és Euridice (1600), encara que hi ha una anterior del mateix Peri, La Dafne (1597) de la qual conservem el llibret, però s’ha perdut la música. En els dos casos, Peri va contar amb el poeta Rinuccini com a libretista. Poc després, apareixerà una altra Euridice de Caccini (1602) i l’Orfeu (1607) de Monteverdi, l’òpera més antiga que se segueix representant. Monteverdi seria el tercer autor d’òperes conegut, no el primer com sol creure.

Imatge

Però, què distingeix una òpera d’una obra que tinga una acció cantada i representable que no ho siga? La veu solista, aquesta és la clau. Una òpera és una acció dramàtica on apareix la veu solista cantada i acompanyada de música. Hi poden aparéixer cors polifònics, però no pot faltar-hi la veu solista: el tenor, el baix… totes les cordes. L’òpera marca l’inici del Barroc i és inseparable de la veu solista cantada, de les cordes de tenor soprano, etc. entre altres coses.

Realment, l’òpera va ser un invent que tingué lloc a Florència entorn a la Camerata Fiorentina el mecenes de la qual va ser el comte Bardi. Un grup d’humanistes, intel·lectuals, músics i poetes volgueren regenerar la música del seu temps, que consideraven, en decadència, prenent com a model el teatre grec de l’Antiguitat, especialment la tragèdia. Consideraven que els actors declamaven cantant, recitar cantando, amb la qual cosa la monòdia substituiria a la polifonia perquè s’entenguera el text, que seria cantat acompanyat per una música senzilla tenint com a base un basso continuo acompanyat per pocs instruments. L’acció avançaria mitjançant recitatius acompanyats musicalment, de caràcter narratiu i àries de línia i música més elaborada i de caràcter més expressiu. D’aquest cercle parteixen els primers tractats de la nova música i les primeres òperes

El que sentirem no és una òpera, com les de Peri o Monteverdi, entre altres coses perquè no apareix la veu solista cantada acompanyada per música. Només apareix la veu parlada, recitada sense cantar ni música entre madrigal i madrigal. Es tracta d’una peça madrigalesca de cant a diverses veus d’arrel renaixentista.

Orazio VecchiL’ Amfiparnaso

El mateix passa amb aquesta altra obra. És madrigalesca, no operística. Està formada per madrigals a diverses veus que s’enllacen amb la veu parlada d’un narrador. Com en el cas anterior, el tema pertany a la Comèdia de l’Art. Com veurem, les primeres òperes tenien com a tema Orfeu, temàtica que es mantingué durant almenys dos segles. A destacar que la música instrumental és pràcticament inexistent, normalment es canta a capella. Això no és propi de l’òpera:

Adriano BanchieriLa Pazzia Senile.

Això ja és òpera. Tenim veus solistes i música orquestral que l’acompanya. Es tracta de la primera òpera conservada, Euridice (1600), de Jacopo Peri. Sona a les òperes de Monteverdi, no als madrigals anteriors.

Jacopo PeriEuridice.

Caccini era rival de Peri. També va compondre una Euridice preciosa (1602) de característiques similars a les obres de Peri i de Monteverdi.

Giulio CacciniEuridice.

En la pròxima entrega parlaré de la importància del llibret en les primeres òperes en contra del que es puga pensar. Encara no hi havia arribat la tirania dels divos ni les àries de lluïment que deixen la parola en segon lloc.

pàgina següent →

 

 

 

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a El naixement de l’òpera (I)

  1. Eulogi d'Antioquia. ha dit:

    Com bé saps, -en el passat vam intercanviar reflexions al respecte- podem prendre (crec) en concepte de protòpera la “Fabula di Orfeo” d’Angelo Poliziano, escriptor, poeta i humanista italià de la cort de Lorenzo di Medici, la qual és definida, ni més ni menys que com a “opera teatralle” i de la qual se’n conserva el text de l’esmentat autor però no la música, que ha estat “reconstruïda” a partir de melodies i composicions de compositors de la cort de l’esmentat dignatari, com dall’Aquiliano, Cara o Tromboncino. O siga que tot i conservar l’origen florentí sembla remontar-se més enllà (un segle aproximadament, en ple Renaixament: 1478-1483) de les experiències de la “Camerata Fiorentina” (1573).

    Fascinant tema aquest que tractes i magnífic apunt. Espere amb atenció les següens entregues d’apunts sobre l’origen de l’òpera, el mite d’Orfeu (que podria ser pre-micènic) i les altres ideas que t’inspiren.

    Moltes gràcies.

    • rexval ha dit:

      Me’n record i de fet tinc aquesta reconstrcció en CDs des de fa anys. És preciosa. l problema dels “orígens és que depén de la definició d’òpera. Varia des del Renaixement al 1837, època en què s’inaugura el primer teatre d’òpera. Sempre s’havia dit que Monteverdi va ser el primer. Després que Peri. Altres que l’origen no és Florència, sinó Venècia (òpera de cort/òpera comercial). Fins i tot prodríem considerar que el Misteri d’Elx és una òpera, ja que és teatre cantat. Es representa una acció cantada i actuada. En fi, qüestió de musicòlegs.

      Això sí, sembla que l’opció Peri, 1.600, “L’Euridice” és la que té més partidaris.

      El tema òrfic ha donat per a molts estudis erudits no sols en música sinó també en iteratura. Sé d’un treball d’un alemany afincat a Catalunya que ha publicat un llibre sobre Orfeu i la literatura catalana. Calderón de la Barca també toca el tema. Segons sembla, l’acceptacio d¡Orfeu i son pare el deu Apol.lo té com a fonament el tema de la “fifelitat matrimonial”, que permetia “cristianitzar” un mite pagà.

  2. Eulogi d'Antioquia. ha dit:

    No crec que siga el tema de la fidelitat matrimonial el que fascina als literats i compositors de l’època i menys encara una pretesa reconducció cristiana. De fet, el gènere operístic és de caire profà i pagà (s’inspira en la tragèdia grega i les festivitats dionisíaques), en oposició a l’oratori i la música litúrgica que son més (no sempre en el cas de l’oratori) eminentment religioses. Crec (emfatitze el verb “creure”, ho dic estrictament a títol d’opinió personal) que el que té de fascinant el mite d’Orfeu és, primier que representa la paraula cantada capa,c de conmoure-ho tot, i segon, la seua dimensió trascendent “vida-mort” quelcom que, en la meua opinió desborda la concepció religiosa-cristiana, forc,a més encorsetada als efectes que ens interessen. Orfeu, és un mortal que desafia les lleis de la naturalesa i descendeix a l’avern i conmou primer al Cancerber i després a Perséfone i a Hades, amb el seu cant i amb el seu dolor. Aconsegueix forc,ar les regles de la natura i tornar Euridice de volta cap el regne dels vius però tot i ser un heroi (mig deu) fracassa en la seua constància. És capa,c de fer el més difícil (baixar a l’infern i conmoure les divinitats de l’Avern) però fracassa en el (teòricament) menys difícil: abstenir-se de mirar Eurídice. D’alguna manera, crec que representa les grandeses i misèries humanes.

    I també la seva divinització, almenys segons el llibret d’Striggio, el llibretista de L’Orfeo de Monteverdi, és d’allò més humana. Orfeu no accepta l’haver perdut Euridice i es lliura en el seu monòleg a la desesperació. Son pare Apol.lo, un déu, un èsser perfecte en contrast amb l’imperfecte Orfeu, se li apareix i formula el fenòmen de la mort d’una manera altament poètica però ben material i allunyada de tot ideal.lisme religiòs-cristià-paulí. Li diu “Nel sole e nelle stelle
    Vagheggerai le sue sembianze belle”, una manera bellíssima de dir-li que que ha d’acceptar la pèrdua de la persona estimada i consolar-se amb el seu record. I és que per als mortals, la mort és un fenòmen que es viu en tercera persona. Experimentem en vida la mort de les (terceres) persones que ens deixen i al final, no ens queda res més que “consolar-nos” (o desconsolar-nos) evocant el seu record. Si això és reconduible a categories religioses crec que un pante*isme teïsta (perdó per la reiteració i per la impropietat) s’ajusta forc,a més bé que la tradicional creenc,a cristiana-paulina en el més enllà que debia d’haver a la Itàlia de finals del Renaixament o principis del Barroc.

    En tot cas, un tema fascinant que dóna molt de què parlar.

  3. rexval ha dit:

    És un tema apassionant i recurrent. Tant Orfeu com son pare Apol.lo són divinitats (o semi-divinitats, cas del primer) associades a la música. Wagner relaciona Jesús amb Apol.lo per les aportacions que han fet a la humanitat. El poder de la música arriba fins “La Flauta Màgica de Mozart” amb la flauta de Tamino i es pren a broma en l’opereta d’Ofenbach “Orfeu en l’infern” a ritme de can-can.

    Quant al panteisme, el final monteverdià és ben suggeridor. Orfeu veurà Euridice en les manisfestacions de la natura.

  4. Retroenllaç: L’origen de la òpera (II) | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s