Jaume I i els xiquets valencians. L’oroneta i el rei.

 oroneta-rei

Les cries de l’oroneta i la tenda de Jaume I.

L’oroneta i el rei.

El rei En Jaume I volia conquerir el regne moro de València. Feia uns dies que el havia conquerit Borriana i tenia les tendes muntades a prop del poble en una plana assolellada. Aquells dies precisament una oroneta va arribar-hi amb les seues companyes, li va agradar el lloc i s’hi quedà.

Les tendes eren de colors molt vistosos; al voltant dels pals que les aguantaven voleiaven pardalets i al mig del campament hi havia la tenda reial, la més alta, la més bonica de totes.

L’oroneta, de seguida, se’n va enamorar i construí el niu al pal del mig. Les seues companyes, passant i repassant, tot era dir-li:

– No el faces allí… Les tendes són de tela… Qualsevol dia un cop de vent les arrabassarà…

Però ella, com si res. Volia el seu niu allí, allí, aferrat al pal més alt de la tenda més alta, sota una rosella groga d’or amb quatre ratlles vermelles, com una flama. Així és que hi va fer el niu, hi va pondre els ous, els va covar i van nàixer allí les oronetes més vives que mai hàgeu vist. Ara, que la pobra oroneta no s’hi veia de feina, caçava les mosques i els mosquits a centenars, a milers, i vinga ficar-los a les boques de les oronetes, sempre obertes de bat a bat.

jaumeiMentre l’oroneta s’afanyava pel menjar dels fills, el rei En Jaume es disposava per avançar cap a València. Va eixir de la tenda amb el casc lluent al cap, la capa de viatge damunt les espatles i a punt per muntar a cavall, quan els servents van començar a desparar la tenda. Però la pobra oroneta, en sentir com trontollava el pal, va endevinar que tot aquell enrenou acabaria amb el seu niu i les seues oronetes. I començà a volar i xisclar… Aleshores, el vol desesperat de l’oroneta va fer que el rei alçara els ulls, i ell, que era rei, sí que se’n va adonar del que passava.

– Atureu-vos -va dir als seus servents-. No despareu la tenda. Aquesta oroneta hi ha fet niu i fins que no se n’haurà anada amb els seus fills la nostra tenda restarà alçada.

L’oroneta, que va entendre el que passava, voleià el cap del rei com agraint-li-ho i va retornar al niu on els petits badaven. Tota la seua vida se’n va recordar i quan els ho contava als seus fills, néts i besnéts quedava una miqueta somiosa, com si veiera la imatge del cavaller més gentil, alt i ben plantat.

I quan el rei fou molt vell, va voler que aquest fet fora escrit en la seua Crònica, perquè tothom ho sabera.

El 9 d’octubre de 1238 va conquerir València després de l’episodi amb l’oroneta. Per això, eixe dia és el Dia Nacional del País Valencià. //*//

Conte contat, conte acabat.

Font:  Veles i vents

CEIP ANTONIO MACHADO DE TORRENT. Fet pels alumnes i les alumnes de cinquè.

Colegio Público San José de Calasanz

Canción infantil interpretada por los alumnos de I-4 del C.P Sagrada Familia de Xixona.

L’oroneta i el rei. CEIP Pintor Estruch de Manuel i l’Agència de Lectura Municipal de Manuel.

Pepa Guardiola.



Què vos passa, valencians?

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

Era lliure i treballava
el vell regne valencià
però vingueren uns homes
i mataren aquell cant.
Nobles, bisbes i juristes
ens vengueren per un plat
de llentilles a Castella
i els seus costums castellans.

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

Poble de les Germanies,
poble nostre revoltat
ara saps com la noblesa
demostrà la lleialtat.
Hem patit segles de lluita
de matances i d’espant
perquè un poble nascut lliure
no sap viure empresonat.

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat

Un mal dia des d’Almansa
ens vingué la novetat:
el vell Regne de València
era País conquistat.
Ja la llengua bandejaven
llevant-li oficialitat
i per just dret de conquesta
imposen el castellà.

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

Sempre ens han guanyat la guerra
els anomenats cristians,
als altres, ja ens diguen moros,
jornalers o assalariats.
Tinc ganes de fer història
i escriure-la en valencià:
una història on els vençuts
de tants segles guanyaran.

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

D’altres guerres hem patit
tot ha anat costera avall:
ens robaren la consciència
per això hem estat callats.
Alça’t poble de València
i comença a caminar
perquèun poble nascut lliure
no pot viure empresonat.

lletra: Toni Mestre
música: Paco Muñoz

La Muixaranga, Himne Nacional del País Valencià. //*//

Per la República Valenciana

A Sueca, en commemoració de Nosaltres els valencians de Joan Fuster en 2012

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cançó, Conte, Uncategorized i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s