El paper de la dona en Wagner i Carmen. Racisme en Mérimée (II)

Carmen_aquarelle_MerimeeMolta gent ha vist pel·lícules sobre Carmen, però no ha llegit la novel·la de Mérimée. Per això no coneix el racisme de l’autor i del personatge. Té una imatge romàntica i idealitzada de la gitana que no es correspon amb la intenció del novel·lista. Carmen no és una Eva moderna dinovena, ni una feminista  avançada al seu temps, ni un símbol de la dona lliure que prefereix morir a perdre la llibertat. Res d’això. Seguint les teories del racista Gobineau aplicades per Mérimée als gitanos, Carmen pertany a una raça inferior a la del pur Don José i està marcada per l’educació que els gitanos li han donat. És mentidera, lladrona, delinqüent, capriciosa, bruixa, innoble, libidinosa i fa la seua voluntat perquè és incapaç de respectar els compromisos i tractes que ha fet. No és de fiar. És l‘encarnació del mal. Un dimoni amb aspecte angelical a qui no importa el mal que puga ocasionar. Com a bona gitana li deu obediència al seu home. Per això no farà res per evitar que Don José la mate. En té el dret d’acord amb el costums dels gitanos. Ella no s’hi oposarà. Quan el seu amant l’assassine li tirarà les culpes al gitanos, a l’educació que li han donat. Amb aquestes paraules acaba la novel·la en la part literària. Els culpables són els gitanos. Aquesta sentència racista seria el missatge de la novel·la. Les pel·lícules edulcoren la trama i ens presenten una Carmen prototipus del feminisme, de l’alliberament de la dona i de la mateixa encarnació de la llibertat. Carmen no és lliure. Està predeterminada pel fet de ser gitana. El seu futur està marcat en les cartes i en la raça.

Llegim uns fragments de la novel·la:

“Dudo mucho que la señorita Carmen fuera de raza pura, al menos era infinitamente más bonita que todas las mujeres de su casta que yo haya encontrado jamás.”

La falta de puresa en la raça és, junt a l’educació gitana, la causa de a maldat de Carmen.

“Nací —dijo— en Elizondo, en el valle de Baztán. Me llamo don José Lizarrabengoa, y usted conoce lo bastante España, caballero, como para que mi apellido le diga al instante que soy vasco y cristiano viejo.Si me pongo el don, es porque tengo derecho a ello, y si estuviera en Elizondo le enseñaría mi genealogía en un pergamino.”

En canvi, Don José és de raça pura i superior, cristià vell i hidalgo.

Final de la novela.

—Carmen —le dije— ¿quiere venir conmigo?

Se levantó, tiró el lebrillo y se puso la mantilla por la cabeza como dispuesta a partir. Me trajeron el caballo, montó en la grupa y nos alejamos.

—Así que —le dije, después de haber caminado un trecho— ¡Carmen mía!, quieres seguirme, ¿no es eso?

—Te sigo a la muerte, sí, pero no viviré más contigo.

Estábamos en una garganta solitaria; detuve el caballo. «¿Es aquí?» —dijo— y se apeó de un salto. Se quitó la mantilla, la echó a los pies, y permaneció inmóvil con el puño en la cadera, mirándome fijamente.

—Quieres matarme, lo veo claro —dijo—; está escrito, pero no me harás ceder.

—Te lo ruego —le dije— sé razonable. ¡Escúchame! todo el pasado está olvidado. Sin embargo, lo sabes bien, eres tú quien me ha perdido; es por ti por quien me he convertido en ladrón y homicida.¡Carmen! ¡Carmen mía! déjame salvarte y salvarme contigo.

Quan es produeix una relació entre la raça superior i la inferir, la superior es corromp i és capaç de les pitjors vilanies.

—José —respondió— me pides un imposible. Ya no te amo; tú me amas todavía y por eso quieres matarme. Aún podría perfectamente decirte alguna mentira; pero no quiero tomarme esa molestia. Todo ha acabado entre nosotros. Puesto que eres mi rom, tienes derecho a matar a tu romí, pero Carmen será siempre libre. Nació calé, morirá calé.

La llei gitana que marca la relación entre l’home i la dona es compleix inexorablement. Don José és l’home i té dret a matar-la. Ella ho accepta plenament.

—¿Quieres pues a Lucas? —le pregunté.—Sí, lo he querido, como a ti, un instante, quizá menos que a ti. Ahora ya no amo nada, y me odio por haberte amado.

No hi ha cap rastre de noblesa en el comportament de Carmen. I fidelitat ni compassió, solament caprici coste el que coste.

Me eché a sus pies, tomé sus manos, las regué de lágrimas. Le recordé todos los momentos de felicidad que habíamos pasado juntos. Le ofrecí seguir siendo salteador de caminos para agradarle. Todo, señor, todo; le ofrecí todo, con tal de que accediera a quererme aún. Me dijo: «Quererte aún, es imposible. No quiero vivir contigo.» El furor se adueñaba de mí. Saqué la navaja. Me habría gustado que tuviera miedo y me pidiera clemencia, pero esa mujer era un demonio.

—¡Por última vez! –grité— ¿quieres seguir conmigo?

—¡No! ¡No! ¡No! —dijo, golpeando el suelo con el pie, y se quitó del dedo una sortija que yo le había regalado, y la tiró a la maleza. La herí dos veces. Era la navaja del Tuerto, que había cogido después de romper la mía. Cayó al segundo navajazo, sin gritar. Creo estar viendo aún sus grandes ojos mirarme fijamente; luego se nublaron y se cerraron. Quedé anonadado más de una hora ante el cadáver. Recordé después que Carmen me había dicho frecuentemente que le gustaría ser enterrada en un bosque. Cavé una fosa con el cuchillo y la deposité en ella. Durante mucho tiempo estuve buscando la sortija y al fin la encontré. La puse junto a ella en la fosa, con una crucecita. Tal vez haya cometido un error. Después monté en mi caballo, galopé hasta Córdoba y me entregué en el primer cuerpo de guardia. Dije que había matado a Carmen; pero no he querido decir dónde estaba el cuerpo. El ermitaño era un hombre santo. Ha rezado por ella. Ha dicho una misa por su alma… ¡Pobre niña! Los calé son los culpables por haberla educado así.

La frase final és ben explícita. La culpa de tot la tenen els gitanos.

Prosper_Mérimée

Prosper Mérimée

De la mateixa manera que Zola o Blasco Ibáñez pretenien demostrar alguna cosa més o menys científicament en les seues novel·les naturalistes, Mérimée va el mateix amb la seua, que no té res de romàntica com sovint es vol fer creure. Es tracta de les teories racistes de Gobineau. Hi ha races superiors i inferiors. De la seua mescla solament es pot esperar la degradació de la superior. Don José és de raça pura, per això és noble. Carmen és tot el contrari i la causa de la seua perdició. Encara que es parle d’educació – Los calé son los culpables por haberla educado así. – aquesta educació és conseqüència de la raça.

Ressulta curiós que el mite de Carmen tinga aquesta base racista.

Cal tenir en compte que no podem jutjar un context i una situació des de la perspectiva actual. És un error, anomenat presentisme pels historiadors. Les doctrines de Gobineau, contingudes en el seu Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, no eren escandaloses per a l’època ni políticament incorrectes, ans al contrari. Estem en l’època de l’imperialisme i del colonialisme en la qual la pràctica totalitat del planeta havia estat conquerida i repartida entre els europeus. És lògic que pensaren així. Hi ha textos de personatges de la cultura, la política, etc. que creuen en la superioritat de la civilització occidental i de la raça blanca. Fins i tot des de l’esquerra es manté aquest pensament. Marx, en principi, veu amb bons ulls el poder civilitzador europeu. Per a ell és un avanç la presència occidental en societats endarrerides i bàrbares. Blasco Ibáñez, que era un republicà radical d’esquerres i anticlerical afirmava que Mèxic no podria avançar a causa del seu alt grau de mestissatge. Així es pensava llavors, encara que ara condemnem aquestes idees. Contra les tesis de Gobineau, només conec un assaig d’un mulat (o negre) antillà, Anténor Firmin, que va replicar al francès amb el seu assaig De la igualtat de les races humanas.

Per això, em sembla absolutament ridícul i fora de lloc, insistir en l’antisemitisme i racisme de Wagner – que és molt matisable i extens d’explicar – sense tenir en compte que aquest compositor mantenia les idees dominants de la seua època i que afectaven tant a la dreta com a l’esquerra, incloent la religió, la política i la cultura. És injust. El problema de Wagner és el que va venir després: Hitler, que era un wagnerià fanàtic. Sense Hitler no s’associaria l’antisemitisme a Wagner, com no se li associa a Shakespeare o Quevedo – per citar només dos escriptors – que tenen obres explícitament antisemites, el que no succeeix amb cap de les 13 òperes i drames musicals de Wagner.

També cal dir que Wagner li va agradar Carmen, de fet va anar amb Cosima a Viena per assistir a diverses representacions. I a Bizet, el que escrivia Wagner. La frase final de l’òpera, quan Don José confessa haver assassinat a Carmen: C’est moi qui l’a tué, ma Carmen adorée, està acompanyada per una cita de la Liebestod de Tristany i Isolda. Mai m’ha semblat això un plagi, sinó un bell homenatge.

Bizet no va influir en els seus col·legues posteriors francesos. Qui ho va fer va ser Wagner. De fet, el mateix Bizet relata la influència de Wagner en la seua obra, en el tractament de la seua música, però sense plagiar-lo. El cas de Bizet és com el de Berlioz, no va influir en la posteritat, no va sentar escola. En canvi, França, que va començar sent reticent a Wagner, va ser el primer país on va triomfar el wagnerisme, com també succeeix poc després a Catalunya. Aquesta influència és a tots els nivells: musical, amb Chausson entre d’altres; poètica, amb Baudelaire, Mallarmé, etc. i en altres àmbits de la cultura com la pintura o l’arquitectura.

Sobre la dona, crec que està clar que Carmen no suposa cap dignificació del gènere femení, excepte en el tema de la llibertat individual sempre segons la lectura que en fem, ja que Carmen està predeterminada pel seu origen. La llibertat dels gitanos és un tòpic que es basa en el seu nomadisme i en el no compliment de la llei. Totes les característiques que se li atribueixen tant en el llibret com en la novel·la són negatives. Carmen és la personificació del mal. No obstant això, el mite de Carmen s’ha imposat tant a la novel·la com a l’òpera i ha esdevingut l’arquetip de la dona lliure.

wagner ki

Wagner té un concepte de la dona molt avançat per a l’època. De fet era amic de Malwida von Meysenbug, una de les antecessores del feminisme. Les seues heroïnes moren per amor, són redemptores a diferència de Carmen, la influència nefasta de la qual  condemna a qui es relaciona amb ella. Senta, Elisabeth, Brünnhilde o Isolda són exemples d’heroïnes wagnerianes que estimen més enllà de la vida i de la mort. Carmen podria ser equiparada a Venus, Ortrud o Kundry ja que aconsegueixen la perdició dels homes.

A propòsit de quina és la idea de la dona en Wagner, potser seria interessant esmentar aquesta carta de Wagner a Röckel de 1854:

“Ara un ésser humà és ambdues coses, home i dona, i només en estar units els dos hi ha l’ésser humà real, i encara només és a través de l’amor que home i dona aconsegueixen la màxima mesura d’humanitat. Però quan avui en dia parlem d’ésser humà, la nostra ment és tan estreta i descoratjada que gairebé involuntàriament pensem només en els homes. Només en la unió d’home i dona a través de l’amor (sensorial i suprasensorial), hi ha l’ésser humà, i com l’ésser humà no pot elevar-se a res superior que la seua pròpia existència, el seu propi ésser, així l’acte transcendental de la seua vida és la consumació de la seua humanitat a través de l’amor. “

Wagner tenia la dona en molt bon concepte. La carta ho demostra. I estem en el XIX. De fet les seues amants van ser dones cultes amb les quals va establir una relació de tu a tu. Així va ser amb Mathilde Wesendonck i, més tard amb Cosima, la seua futura esposa. La separació de la seua primera dona, Minna, respon, entre altres motius, al fet que no compartia amb ell les seues inquietuds musicals i culturals en general. Wagner sempre va buscar una relació d’igualtat amb la dona, de fet va morir escrivint un assaig sobre el tema: Del femení en l’humà. El títol és ben eloqüent i el seu contingut està en relació amb la carta Röckel:

Acaba l’escrit fent referències budistes amb aquestes paraules interrompudes per la mort:

“És un bell tret de la llegenda el que impulsa també al Perfecte, al Victoriós a l’acceptació de la dona. No obstant això, el procés de l’emancipació de la dona avança només entre espasmes estàtics. -Amor-Tragèdia … “

Com veiem, Wagner va morir escrivint sobre la EMANCIPACIÓ DE LA DONA en plena societat dinovena masclista.

Afirmar que mentre Bizet deixa en molt bon lloc a la dona, Carmen, Wagner és ambigu o, més aviat, les posa en mal lloc no es correspon amb la realitat. Titllar Sieglinde de pusil·lànime  i dir que Wagner dóna més importància a l’heroisme de Siegmund que al de Brünnhilde,  és no caure en la importància i valor que se li dóna a Brünnhilde i en l’extensió que té la seua intervenció final al Capvespre. El seu llarg monòleg, ple d’heroisme, no té comparació amb cap heroi home, ni Siegmund ni Siegfried. L’extensió del cantat es correspon amb la importància que Wagner li dóna. Seria difícil dir a quin personatge li dóna més importància el saxó a Wotan o Brünnhilde, els dos rols principals de l’obra.

Tractar de pusil·lànime a Sieglinde és no fer-li justícia. Es va casar sense amor en contra de la seua voluntat.  Gràcies a ella, Siegmund obté l’espasa que Wotan li tenia reservada. Fuig amb ell de la seua indesitjable llar. Si sent remordiments no és per haver-se anat amb el seu amant; és perquè se sent bruta per hver fet l’amor amb un home que no estima i que l’ha violentada. Quan es produeix la lluita, tem pel seu estimat. Mort aquest, vol morir fins que la Walkíria li anuncia que porta en el seu ventre la llavor del seu germà bessó. Llavors lluitarà pel seu fill i portarà amb si els trossos de l’espasa que ell forjarà. Morirà en donar a llum. No hi ha res de pusil·lànime en la seua actitud, sinó de valentia, lluita, coratge i llibertat.

Finalment, dir que només hi ha una obra de Wagner on hi ha preponderància masculina: Parsifal, per exigències del llibret, ja que estem davant d’una congregació religiosa de cavallers. Tot i això, apareix l’enigmàtica Kundry – que ve a ser la suma de totes les dones – i de les noies-flor. I no hem d’oblidar la lectura que podem fer de Parsifal en el terreny simbòlic tot seguint el que Wagner va dir en la carta anterior a Röckel. El ser humà complet és la suma d’home i dona, del principi masculí i del femení que s’uneixen en la figura de Parsifal el redentor. Al propòsit Wagner va dir que l’acció redentora de Siegfried en Der Ring no és suficient per si sola, sinó que requereix de la de Brünnhilde. En Parsifal es contesta l’interrogant amb què acaba Der Ring.

← pàgina anterior

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Assaig, Òpera, Cinema, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El paper de la dona en Wagner i Carmen. Racisme en Mérimée (II)

  1. Retroenllaç: El paper de la dona en Wagner i en Carmen. El racisme via Mérimée (I) | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s