La Segona Guerra Mundial en català (II).

Segunda Guerra Mundial 1


En l’entrada anterior hem analitzat les causes que conduïren a la guerra. A partir d’ara tractarem del seu desenvolupament en tres fases: guerra llampec, guerra total i derrota de l’Eix. Els centenars de milers de morts hauria d’haver dissuadit el ser humà de provocar més guerres, però no és aixi, sempre hi ha alguna guerra en curs i els fabricants d’armes s’enriqueixen sense mida a costa de la vida de la gent.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, la potència bèl·lica dels bàndols contendents era pràcticament equivalent, a pesar que França i Anglaterra havien començat més tard el seu rearmament. Cadascun dels aliats havia desenvolupat de forma diferent els seus mitjans bèl·lics. França va millorar i va desenvolupar el seu sistema de trinxeres (la famosa Línia Maginot, impulsada pel ministre de Guerra André Maginot), preveient una guerra de posicions com en la Primera Guerra Mundial. La poderosa marina britànica no va invertir en la construcció d’unitats que es convertirien en vitals (com el portaavions), però el país va desenvolupar àmpliament la seua força aèria.

De les potències que prompte intervindrien en el conflicte, la URSS comptava amb els seus ingents recursos humans, i l’altre gegant mundial, els Estats Units d’Amèrica, posseïa major potencial industrial que capacitat militar efectiva; només després de decidir la seua participació en la guerra va enfocar ràpidament la seua indústria a la fabricació d’armes, i especialment a la construcció d’avions (caces i bombarders) i potents bucs de guerra (portaavions i cuirassats).

bombarderosBombarders nord-americans sobre Ploiesti (Romania)

Els termes del Tractat de Versalles havien imposat a Alemanya la desmilitarització i la limitació dels seus arsenals; tal humiliant obligació va tenir no obstant açò la virtut d’eliminar armaments que hagueren resultat obsolets en la Segona Guerra Mundial i d’afavorir, arribat el moment, la creació des de zero d’un eficient exèrcit dotat d’armes d’última generació. D’aquesta manera, quan Hitler va ordenar la remilitarització i el rearmament del país, va orientar la indústria cap a la producció d’avions i unitats terrestres motoritzades, especialment tancs i carros de combat, i encara que va rebutjar la fabricació de portaavions i altres vaixells de superfície, va construir una potent flota de submarins. No cal oblidar que Alemanya comptava amb un important potencial tècnic, tant en la metal·lúrgia com en la indústria química i elèctrica, de gran aplicació en la indústria de guerra.

La «guerra llampec» (1939 – maig 1941)

La invasió de Polònia, que havia desencadenat la Segona Guerra Mundial, es va completar en poc més d’un mes; en virtut d’una clàusula secreta del tractat de no agressió germano-soviètic, els russos van facilitar la victòria ocupant la zona oriental de Polònia, que havia pertangut a la Rússia tsarista. Després d’aquesta primera ofensiva, curiosament, es va entrar en una fase que els periodistes van batejar com la «guerra de broma»: França, Anglaterra i Alemanya s’havien declarat la guerra, però, entre octubre de 1939 i març de 1940, en cap d’aquests països es van registrar combats. Tots dos bàndols van mobilitzar i van preparar els seus efectius i defenses, però van deixar passar l’hivern sense prendre cap iniciativa.

Abans de començar la guerra, i pensant en els efectes que podria tenir un bloqueig similar al dut a terme durant la Primera Guerra Mundial, Hitler havia promogut l’autarquia econòmica, intentant portar el país a un nivell d’autosuficiència o de mínima dependència de l’exterior. Però encara que ho havia aconseguit en molts àmbits, Alemanya mancava d’algunes matèries primeres imprescindibles per a la seua indústria de guerra, com el ferro: seguia depenent del ferro escandinau. Per aquesta raó, el primer pas de Hitler va ser l’ocupació de Dinamarca i Noruega (abril de 1940); l’escassa resistència va ser vençuda en pocs dies, i els governs dels països ocupats van haver de traslladar-se a Londres.

Al maig de 1940, Hitler va llançar una tercera ofensiva, aquesta vegada contra França, que resultaria en una victòria tan aclaparadora com les de Polònia i Escandinàvia: va bastar poc més d’un mes perquè tota França quedara sota el control efectiu d’Alemanya. Convençuts que, igual que en la Primera Guerra Mundial, el conflicte anava a dirimir-se en les trinxeres, els generals francesos havien reforçat les fronteres (Línia Maginot), però van descurar la regió de les Ardenes, considerant que els seus boscos i muntanyes eren intransitables per a les unitats blindades del Reich.

hitler_parisHitler a París, pocs dies després de l’ocupació (23 de juny de 1940)

Seguint el pla del general Erich von Manstein, l’Estat Major va escollir precisament les Ardenes com a punt de pas cap a França. El 10 de maig de 1940, les forces alemanyes van iniciar els atacs sobre Holanda i Bèlgica, i quatre dies més tard, el gruix de l’exèrcit alemany queia sobre França des de les Ardenes, fent inútil la Línia Maginot. Amb ús massiu de divisions de tancs (Panzer) i d’unitats especialitzades com les de paracaigudistes i l’aviació (Luftwaffe), que destruïen punts claus, les tropes alemanyes es van llançar sense impediments sobre el Canal de la Manxa, deixant embutxacades les tropes britàniques i franceses en la zona de Dunkerque. Inexplicablement, els alemanys van detenir durant el seu avanç dos dies, donant temps que francesos i anglesos pogueren completar, el 4 de juny de 1940, el reembarcament dels seus efectius (més de tres-cents mil soldats) cap a Gran Bretanya.

L’endemà, els alemanys van emprendre l’avanç cap al sud; el 14 de juny van entrar a París. El mariscal Philippe Pétain, que havia assumit la presidència, va pactar amb Hitler un armistici. França va quedar dividida en dos: el nord ocupat, que donava a Hitler el control de tota la façana atlàntica i de la capital, i una zona sud de jurisdicció francesa administrada per un govern col·laboracionista (presidit per Pétain) que tenia la seua seu en Vichy. Mentrestant, el general Charles de Gaulle, que va rebutjar aquest acord, va organitzar des de Londres la resistència interior, llançant a través de la ràdio consignes que de moment tindrien escassa repercussió; per a molts francesos, Pétain havia salvat al país de mals majors.

Les campanyes citades, i molt especialment l’ofensiva sobre França, són exemples eminents de l’èxit de les noves tàctiques militars conegudes com a «guerra llampec» (Blitzkrieg). Recolzant-se en la rapidesa, mobilitat i perfecta coordinació de les seues unitats motoritzades (aviació, tancs, carros de combat, artilleria autopropulsada), els alemanys concentraven les seues energies en punts febles o estratègics fins a forçar sorprenents ruptures en el front per les quals penetraven les forces terrestres, que avançaven ràpidament per la desprotegida rereguarda cap als seus objectius finals, sembrant el caos i el desconcert entre les línies enemigues.

guerra_relampagoLa «guerra llampec» (fins a maig de 1941) va donar a Hitler el control d’Europa

La guerra es va convertir així en una orgia de la velocitat: de les tropes motoritzades, de les comunicacions, de les ordres, de la definició sobre la marxa d’ofensives i objectius. Els escacs reposats de la Primera Guerra Mundial va donar pas a una partida ràpida que els grans estrategues francesos van perdre per temps. El mateix concepte de front va quedar liquidat; hi havia front on atacaven els alemanys, la qual cosa, donada la seua rapidesa i mobilitat, era com dir que no ho hi havia. Que la Línia Maginot es mantinguera intacta després de la caiguda de París era el negre acudit que assenyalava l’abismal diferència entre la guerra antiga i la moderna, entre acumular tropes per a defensar-se de ningú i esprémer-les al màxim dotant-les d’un dinamisme que semblava ubiqüitat. Cal notar que aquest nou enfocament responia també a una necessitat estratègica profunda: Anglaterra seguia exercint el domini dels mars, i, igual que en la Primera Guerra Mundial, Alemanya podria quedar desabastida de petroli i altres productes bàsics si era sotmesa a un perllongat bloqueig marítim pels britànics. D’ací la prioritat de portar ràpidament el conflicte cap al seu desenllaç.

En solament nou mesos, Hitler s’havia apoderat d’Europa: els països que no havien caigut sota el seu domini eren aliats seus o neutrals. Amb la claudicació de França, en efecte, tan sols quedava Gran Bretanya, al front del qual s’havia col·locat el govern de coalició presidit per Winston Churchill, un polític de dilatada trajectòria destinat a convertir-se en el més admirat estadista de la Segona Guerra Mundial. Reconeixent en la seua presa de possessió (10 de maig de 1940) que no podia oferir més que «sang, suor i llàgrimes» als seus conciutadans, el nou primer ministre va insuflar un esperit de lluita en el poble britànic i, amb la seua determinació de resistir costi el que costi, va contrariar els plans de Hitler, que havia suposat que l’aïllament espentaria a Anglaterra a negociar.

Decidit a finalitzar com més prompte millor la guerra, Hitler va ordenar dissenyar un pla de desembarcament en les illes, però els seus generals li van convèncer que, donada la superioritat de l’armada britànica, tal empresa era impossible sense aconseguir prèviament, almenys, el control de l’espai aeri. D’aquesta manera, la batalla d’Anglaterra (de juliol a setembre de 1940) es va lliurar exclusivament en l’aire: caces i bombarders de la Luftwaffe alemanya i la Royal Air Force britànica es van enredar en cruents combats i van soltar milers de bombes primer sobre objectius militars i després sobre Londres i Berlín, causant terribles estralls en la població civil. Gràcies a la proximitat dels avions anglesos a les seues bases i a les vitals informacions sobre l’aviació enemiga que aportava l’ús del radar, el resultat va ser favorable als britànics. Hitler es va veure obligat a posposar indefinidament la invasió d’Anglaterra; la guerra començava a allargar-se més del desitjat.

londresCarrer londinenc després d’un bombardeig nocturn

Entretant, enlluernat per les grans victòries obtingudes pel Reich, Mussolini va decidir finalment que Itàlia entrara en la guerra en suport d’Alemanya. El Duce esperava amb açò satisfer les seues ambicions territorials en els Balcans i el nord d’Àfrica. Al setembre de 1940, Itàlia va atacar Grècia des d’Albània, però grecs i britànics van aconseguir rebutjar-los. Hitler, que ja pensava en la invasió de la URSS, va haver de desviar part de les seues tropes i mitjans en ajuda del seu desastrós aliat. Amb la col·laboració de Romania, Hongria i Bulgària, que es van aliar amb el Reich, els alemanys van emprendre a l’abril de 1941 una nova «guerra llampec»: en amb prou faenes dues setmanes van ocupar Iugoslàvia i la Grècia continental, forçant la rendició dels exèrcits d’aquests països i la retirada dels britànics. Al maig de 1941, la campanya va finalitzar amb l’ocupació de Creta.

La «guerra total» (juny 1941 – juny 1943)

En 1941, la invasió alemanya de Rússia i l’atac japonès a Pearl Harbour van precipitar la globalització del conflicte. Alemanya i l’URSS havien signat un pacte de no agressió en les clàusules secretes es reconeixia a Finlàndia, els països bàltics i Bessaràbia com a àrees d’influència soviètica. Immediatament després de l’ocupació de Polònia, Stalin s’havia pres la llibertat d’envair pel seu compte les repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) i d’ocupar el sud de Finlàndia, de manera que la URSS havia recuperat i als territoris perduts en la primera Guerra Mundial.

Aquestes precipitades annexions van molestar a Hitler. Malgrat el seu visceral anticomunisme, el Führer havia buscat el pacte amb la Unió Soviètica amb la pragmàtica finalitat de no haver de lluitar en dos fronts; però ara les ambicions dels russos xocaven amb l’irrenunciable objectiu d’adjudicar a Alemanya un «espai vital», expandint-se cap a l’est. Per aquesta raó, Hitler va preparar a consciència la «Operació Barbarroja» per conquistar l’URSS i, més tard, abatre el poder britànic a l’Orient Mitjà.

stalingradoSoldats russos a la batalla de Stalingrad (desembre de 1942)

La campanya de Rússia va començar el 22 de juny de 1941. L’Estat Major alemany va organitzar els exèrcits en tres cossos que van ser enviats cap al nord (Leningrad), cap al centre (Moscou) i cap al sud (Ucraïna). Els russos van signar un acord amb els britànics i al mateix temps van traslladar la seva indústria cap a l’interior perquè no caigués en mans del Reich. Els generals alemanys havien projectat una ofensiva en deu setmanes, però, després d’una impetuosa arrencada que millorava fins i tot les seves previsions, el deficient estat de les infraestructures (cap manera comparables a les de l’Europa occidental) i el rebuig de la població van retardar l’avanç de les seves divisions, que no van estar en disposició d’atacar els seus objectius fins a finals de setembre.

Amb les primeres pluges d’octubre, les carreteres russes, no pavimentades, es van convertir en fangars impracticables. Al novembre, les temperatures van arribar als 32 graus sota zero, reduint el material bèl·lic a ferralla congelada i matant milers de soldats. A principis de desembre, l’avanç sobre Moscou va quedar definitivament paralitzat. Un cop més, l’estepa russa i el «general Hivern» semblaven haver derrotat al temerari occidental que gosava aventurar-se per les seves immensitats; el mateix li havia passat, més de cent anys abans, a Napoleó Bonaparte. No obstant això, malgrat les múltiples penalitats i de la impossibilitat de cavar trinxeres a terra congelada, les tropes alemanyes van resistir els contraatacs russos i van mantenir les seves posicions.

Amb l’arribada de la primavera es van reiniciar les hostilitats. En el front sud, els alemanys es van endinsar fins al riu Don, i al setembre de 1942 es trobaven a les portes de Stalingrad. Entre finals de 1942 i principis de 1943, a l’interior i els voltants d’aquesta ciutat tindria lloc la més dura i decisiva de les batalles de la Segona Guerra Mundial. Sota el comandament de Konstantín Rokossovski, les forces soviètiques van envoltar l’exèrcit del mariscal alemany Friedrich von Paulus, mentre el general rus Gueorgui Júkov dirigia la defensa de la ciutat. El 2 de febrer de 1943, von Paulus es va veure obligat a capitular; els russos van capturar tres-cents mil presoners. La batalla de Stalingrad va invertir el curs de la guerra: a partir d’aquest moment, la contraofensiva soviètica obligaria els alemanys a retrocedir.

segueix →

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La Segona Guerra Mundial en català (II).

  1. Retroenllaç: La Segona Guerra Mundial en català (III). | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s