La unificació alemanya.

Estats de la Confederació Germànica.

Després de les guerres napoleòniques Alemanya no era una nació unificada, sinó un conjunt de 38 estats independents que formaven l’anomenada Confederació Germànica. Entre aquests estats, van sobreeixir per la seua importància, el regne de Prússia, que agrupava a pobles d’origen germànic, i Àustria, poblada per diversitat de races.

La Unificació d’Alemanya va ser un procés per aconseguir la integració i la posterior unificació de diferents estats alemanys en una sola Alemanya, es va iniciar a mitjans del segle XIX i va finalitzar l’any 1871. El procés va ser dirigit pel primer ministre del rei de Prússia, Guillem I, Otto von Bismarck, conegut com el Canceller de Ferro, i el cap d’Estat Major de l’exèrcit prussià, general Moltke i culminaria amb la formació del Segon Reich o Segon Imperi Alemany.

Igual que Itàlia també Alemanya experimenta un procés d’unificació. Però les diferències són substancials, mentre a Itàlia la unificació es produeix sota el signe liberal, a Alemanya serà sota un signe clarament conservador. Els dos estats tenen en comú el moviment nacionalista com a ideologia que dóna cos a les reivindicacions d’aconseguir la unitat de la nació i crear un estat independent.

Un cop estesa la idea de nació alemanya i acceptada per la població era necessari decidir qui havia de fer aquesta unió, si Àustria, amb la qual cosa tindríem la Gran Alemanya, incloent fins i tot els territoris que no eren de llengua i cultura alemanya; o Prússia, en el cas tindríem la Petita Alemanya i Àustria quedaria exclosa. Es va optar per la segona opció donada la puixança econòmica i militar de Prússia.

Però perquè el regne prussià unificara tots aquests territoris era inevitable un enfrontament amb Àustria que no es resignava a perdre protagonisme a Alemanya, i amb França que no veia bé un poder fort a l’altra banda del Rin.

Revolució de Berlín, 1848

La causa de la unitat va comptar amb un artífex indiscutible: el canceller prussià Bismarck, que amb una habilitat increïble va aprofitar les oportunitats que se li van presentar per a incorporar a Prússia els petits estats alemanys. Però la unitat alemanya té un altre protagonista: el poble alemany, aquest havia vist com el 1848 la unitat se li havia escapat de les mans en una revolució popular; ara la “Revolució” es farà des de dalt (des del govern prussià) i el poble alemany sabrà adaptar-se a les idees conservadores i donar suport a la unitat que era l’objectiu principal pel que va lluitar.

En plantejar-se el problema de com s’unificarien els diferents estats alemanys, que eren trenta-vuit, dos d’ells, Prússia i Àustria es van disputar l’hegemonia. Àustria, en poder dels Habsburg, era un país amb escàs desenvolupament industrial, conservadora, proteccionista i empobrida per les despeses militars, composta per pobles de diferents cultures, amb llengües i religions diverses, com els croats, serbis, hongaresos i altres pobles bàsicament eslaus, que pugnaven per formar estats sobirans.

Ja havia fracassat un projecte unificador, en 1815, quan s’havia establert la Confederació Germànica, on, al costat de Àustria i Prússia, s’havien reunit altres pobles. Aquest mateix any, per lluitar contra el liberalisme que amenaçava les seues monarquies, Àustria i Prússia, van signar al costat de Rússia, la Santa Aliança, per la qual s’unien sota el denominador comú de la cristiandat. Al sumar Anglaterra es va conformar la Quàdruple Aliança, que es transformaria en Quíntuple Aliança en unir França.

En 1834, es va crear el Zollverein, sense la participació austríaca, que consistia en un mercat econòmic únic, eliminant entre els estats membres les barreres duaneres.

Assemblea Nacional a Francfort, 1848.

El 1848, es va formar una Assemblea Nacional a Francfort, amb representació de tots els prínceps alemanys, per discutir la unificació i elaborar la que seria primera Constitució alemanya, que va ser rebutjada pel rei de Prússia en 1849 i l’assemblea va ser clausurada junt a altres com la de Saxònia donat joc a la revolució de Dresde on va participar Wagner. D’aquesta manera, la via democràtica a la unificació va ser tancada. La futura Alemanya seria la que imposaria l’imperialisme prussià.

Bismarck,

Prússia estava governada per la dinastia Hohenzollern, i era un país industrial i puixant, amb població més homogènia que l’austríaca. Amb la Revolució Industrial, havia cobrat rellevància una nova classe social, la burgesia, que sota s’oposava a la política absolutista. El 1861 el poder reial va recaure en Guillem I, d’idees pseudo-liberals, que va establir el servei militar obligatori pel lapse de tres anys, per tal d’armar un exèrcit poderós. El seu canceller, el príncep Otto von Bismarck, va destacar per la seua política agressiva que conduí a la guerra amb Dinamarca, Àustria i França:

I) .- Guerra contra Dinamarca: En aliança amb Àustria, Prússia va fer la guerra a Dinamarca i li arravatament els ducats de Schleswig i Holstein, territoris que després van quedar sota el domini mancomunat d’Àustria i Prússia.

II) .- Guerra contra Àustria: Prússia, després d’aconseguir la neutralitat de Napoleó III i en aliança amb Víctor Manuel II, declarar la guerra a Àustria, portada pel desig d’arrabassar alguns territoris.

Confederació d’Alemanya del Nord sota Prússia.

El poderós exèrcit prussià, en poques setmanes, va imposar-se sobre els austríacs als que va derrotar a la batalla de Sadowa (1866), signant a continuació, la Pau de Praga, per la qual Prússia, eixamplava considerablement els seus territoris amb la incorporació dels ducats d’Schleswig, Holstein, el regne de Hannover i altres regions més; Àustria, al seu torn, renunciava definitivament a formar part d’Alemanya i acceptava la dissolució de la Confederació Germànica. El 1867, es va formar la Confederació d’Alemanya del Nord, sense integrar els grans estats del sud, que reconeixia com a sobirà a Guillem I. D’altra banda, Àustria va haver de tornar Venècia, la qual, al seu torn, va ser incorporada a Itàlia.

III) .- Guerra contra França (Guerra Franco-Prusiana): Prússia, convertida en gran potència, i sota l’hàbil direcció de Guillem I i del seu canceller Otto Von Bismarck, buscà l’oportunitat d’enfrontar a França, amb el propòsit de prendre-li les províncies d’Alsàcia i Lorena. Davant l’amenaça francesa, Ludwig II de Baviera i la resta dels estats del sud s’alia amb Prússia.

En color el territori de II Reich Alemany proclamat en 1871

Guerra de 1870.- El pretext per a la guerra va sorgir quan el príncep Leopold d’Hohenzollern, cosí del rei de Prússia, aspirà la corona d’Espanya, vacant pel destronament d’Isabel II, al que França va oposar-se per no veure’s entre dues nacions dominades per la noblesa prussiana. Poc després, Napoleó III va declarar la guerra a Prússia, adduint que Guillem I havia desdenyat l’ambaixador francés al negar-se a rebre en el seu palau. Però Guillem I, anticipant-se als successos, havia mobilitzat un poderós exèrcit de 500,000 soldats, que al comandament del general Moltke, va aconseguir una aclaparadora victòria sobre els francesos en les batalles de Freschwilier, Rezonville i en la de Sant Privat.

La trobada definitiva es va realitzar a Sedan (2 de setembre de 1870), on les tropes franceses van resultar completament derrotades, sent pres presoner el propi Napoleó III. En saber-se la Capitulació de Sedan, va esclatar una revolució a París que proclamà l’abolició de la monarquia i el restabliment de la República, (III República), sota la presidència d’Adolphe Thiers. El nou govern provisional, que reemplaçava a la monarquia, va decidir prosseguir la guerra mentre que es proclamà la Comuna de la París, massacrada per les tropes franceses, però l’exèrcit prussià en el seu imparable avanç ocupà la ciutat. Llavors, França, es va rendir davant Prússia.

Proclamació II Reich.

Pel Tractat de Frankfurt (maig de 1871) s’estipulava:

1. Els francesos cedien Alsàcia i Lorena

2. Es comprometien a pagar una indemnització de guerra equivalent a cinc mil milions de francs.

Amb la incorporació d’Alsàcia i Lorena, Prússia va culminar l’empresa de la unificació alemanya.

El mateix any, Guillem I fou proclamat emperador del II Reich, passant a l’imperi els territoris alemanys del sud, inclosa Baviera, on va continuar regnant Ludwig II, el mecenes de Wagner. La proclamació es va fer a Versalles en la Sala dels Espills.

Wagner

No era aquest, però, el model d’unificació pel qual Wagner havia lluitat a Dresde en 1849. Prússia es convertia en el centre del poder d’un estat reaccionari i militarista. A banda de Ludwig, al Festspielhaus de Bayreuth hi van anar tant el Kàiser Guillem, com Bismarck, les màximes autoritats prussianes – i ara també alemanyes –  contra les tropes dels quals va lluitar dècades enrere. A Nietzsche li espantà tal visió i se n’anà. Sembla que Wagner no podia atendre’l com ell volia perquè tenia invitats més importants als qui fer-los compliments. Què hi podia fer? Hi ha qui diu que Wagner va trair els seus ideals. Que volia quedar bé amb les autoritats per a demanar diners per al Festival ja que Ludwig estava cada volta més allunyat. El cas és que Bismarck no estava per la labor. Pense que Wagner no podia fer una altra cosa. Les utopies es queden en això si no hi ha amb que pagar-les. Tot té un preu. Fins i tot els somnis.

Kaiser Wilhelm I.

Hi ha una peça de Wagner que ha estat molt qüestionada, la  Kaisermarsch,  en honor al Kàiser. No falta qui apunta en Wagner un gust pel militarisme que anuncia el que vindrà.  És pura història ficció, clar, que a més desconeix que hi ha una obra de Brahms que té la mateixa finalitat patriòtica. També és de 1871 i glorifica els mateixos fets i personatges, la Triumphlied (La cançó el triomf).  Com sol passar, a qui es critica és a Wagner en exclusiva, el dimoni de Wagner. El cert és que altres compositors també van escriure obres patriòtiques semblants, no sols el venut de Wagner.

Fem un poc d’història i descobrirem quin és l’origen d’aquesta marxa. En 1871 el que  Wagner volia composar era una obra “en honor dels soldats caiguts” per a ser interpretada a la tornada de les tropes, però no li va ser acceptat. Després de contemplar diverses opcions, solament quedà la Kaisermarsch per a sales de concert. Això va escriure Wagner al respecte.

“Després del retorn del nostre exèrcit victoriós, vaig fer investigacions privades a Berlín si, en cas que es projectara un gran cerimonial en honor dels soldats caiguts, podria ser autoritzat a prestar una peça adequada per a una ocasió tan solemne. Però em van dir que no s’havia considerat convenient  per les impressions doloroses que pogueren acompanyar el retorn joiós de l’exèrcit. Vaig proposar, encara en privat, una altra peça, que havia d’acompanyar a l’entrada de l’exèrcit, […]. Però això hauria requerit canvis seriosos en els acords que s’havien acabat molt abans, i em vaig dissuadit del meu projecte. En conseqüència  vaig  arreglar la meua Kaisermarsch per a la sala de concerts […] “

 Proclamació del Rei de Prússia Guillem I com a Emperador d’Alemanya a Versalles.

Kaisermarsch – Va ser escrita per Richard Wagner per a les celebracions de la victòria a Berlín després de la Guerra Franco–Prusiana de 1870-71.

Johannes Brahms – Triumphlied, Op. 55, for baritone, chorus and orchestra (1/2) Celebra el poder i les victòries de l’emperador alemany Guillem I.