Vola, Topi!

Aquesta història és real. Va passar fa unes dècades en una escola d’un poble de l’Horta en la classe de primer. La mestra era un tant histèrica i un xiquet que no podia suportar els seus crits demanant silenci se’n va anar a sa casa sense que ningú no se n’adonés. La criatura tenia només sis anys acabats de fer. Topi era la mascota de la classe de Llengua; un pardalet de drap blau,  i Vola, Topi!, el títol del llibre de Valencià. Jo faig fer-lo servir amb els més menuts quan vaig començar a treballar de mestre en els anys vuitanta. Un excel·lent manual de Carme Miquel que s’acompanyava de material didàctic motivador i una Guia Didàctica plena de recursos per a l’aula. Carme està relacionada amb Escola Valenciana i escriu tant per a infants com per a adults. El xiquet de sis anys ara en té trenta. La seua germana, Pepa, reviu el que va passar.

VOLA, TOPI!

(esborrany inicial)

A la señorita Callaros se li acaba de trencar la veu, quin estrès. La cresta que ballava dalt del seu cap ha estovat l’aire, un segon abans d’esclafar-se i d’apagar, per les restes, tant de callaros. Ah, i de sobte, un silenci paralitza les personetes que l’interroguen com si la cregueren tronada; volen esbrinar l’autèntica forma del globus del nuvi d’aquesta mestra esvalotada i sensible que se’ls s’escapa, mental i momentàniament, de l’aula, només durant un lapse molt curt de temps que, de seguida, el xiquet més calladet aprofita per eixir, físicament, del desfici que li produeix tot plegat; el globus, recorda-ho bé, aterrarà a poqueta nit, en el centre del pati de l’escola: la señorita ho ha repetit tantes vegades, ho ha explicat tan confusament i poètica… que ningú no ha entès ni pruna.

Però, fill, no plores. Com véns tu sol?

Truquen al timbre i la mare li obri al Conserge de l’escola: que a Paquita, esbufega, se li ha perdut un xiquet; a veure si és aquest, sí, ell és; es treu la gorra, nerviós. Perdó, senyora. S’ha escapat just quan jo entrava la comanda del Director. La porta ha quedat oberta, res, un segon i aquesta dona, que no té al cap més que pardals! I sort que quan tornava del despatx l’he vist eixir, a ell…

Al menudet que ara és a dintre d’un globus, gronsat pel vent i en companyia de la señorita silenciosa i el seu promès. Té els cabells rinxolats i les galtes roges pel foc i la seguretat que li fa sentir l’aire; perquè, mentre guaita des de tan alt, un meteorit els sobrepassa a gran velocitat i, seguint una trajectòria descendent, va i encén tots els verds del paisatge endormiscat; el xiquet crida, agraït, a la llum que serpenteja i fuig, juganera, arrossegant tot de fils d’aigua molt vius:

Vola, Topi!

Qui ho diria, el meteorit, com si fos l’ocell brillant escampant la seua alegria pels camps, apaga la decepció i desactiva el dolor de quan sonen vidres rodolant per terra: eren les ulleres i el rostre de sa mare, anit, paralitzada pel colp tronat d’una bufetada.

Adéu, Topi!

Pepa.

VOLA, TOPI!

(text definitiu)

A la señorita Callaros se li acaba de trencar la veu, mirant el xiquet que es tapa les orelles amb les mans. La cresta que ella du al cap ha estovat l’aire, un segon abans d’esclafar-se com el crit desigual que ha quedat, suspès enmig d’un esglai; se’ls va engolint, tots els callaros que no gastarà ni podrà digerir. Dues xiquetes l’interroguen en silenci, com si la cregueren tronada. Tant d’enrenou és pel globus del nuvi d’aquesta mestra esverada que ara escapa, mental i momentàniament, de l’aula: lapsus que el xiquet aprofita per eixir, físicament, del desfici que li produeix tot plegat.

El globus, recordeu-ho bé, aterrarà a poqueta nit, en el centre del pati de l’escola…

La señorita ho ha repetit tantes vegades, ho ha explicat tan confusament i poètica, que ningú no ha entès ni pruna.

Però fill, què dius que no pots suportar? Com véns tu sol?

Truquen al timbre i la mare li obri al Conserge de l’escola: que a Donya Paquita, esbufega, se li ha perdut un xiquet; a veure si és aquest, sí, ell és; es treu la gorra, nerviós. Perdó, senyora. S’ha escapat just quan jo entrava amb la comanda del Director. La porta ha quedat oberta, res, un segon i aquesta dona, que no té al cap més que pardals! I sort que quan tornava del despatx l’he vist eixir…

Al menudet que ja és a dintre d’un globus gronxat pel vent, junt a la señorita i el seu promès. Té els cabells rinxolats, les galtes molt roges, roba gastada i vella i butxaquetes amb forats; sí que és cert que, mentre guaita des de tan alt, un meteorit els sobrepassa a tal velocitat que, fent un trajecte descendent, va i encén, d’un colp de verd, tot el paisatge endormiscat. El xiquet saluda, agraït, la llum que serpenteja i fuig, juganera, emportant-se els esclats cap al mar:

Vola, Topi!

Qui ho diria, el meteorit escampant la seua alegria per damunt dels camps; el xiquet ja no té por, ja no se’n recorda de la decepció, anit, raspant l’aire de sa casa, penjada d’uns crits tronats, del colp irat d’una bufetada.

Adéu, Topi!

Pepa

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Educacó, Literatura, Uncategorized, Xiquets i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s