Bukowski, la pederàstia i la censura (I).

charles-bukowski coor

Bukowski és un dels màxims representants del realisme brut nord-americà. Això queda palès en el vocabulari i en els continguts abordats. No mirava d’agradar a tothom; de fet la seua obra apareixia en la premsa underground del seu país fins que els seus llibres van ser publicats a Europa. En això recorda a Woody Allen: els dos tingueren més èxit a l’Antic Continent que en el seu país d’hipòcrites santurrons i beates, idiotes i imbècils.

La pederàstia ha existit sempre. En les antigues ceràmiques gregues podem veure els joves efebus junt als homes madurs en actitud sexual. No era cap delicte ni problema de consciència, sinó el costum admès al contrari de hui que sí que és delecte i no deixa de ser curiós que siguen precisament els religiosos els que sovint abusen de les criatures. L’abús sempre és rebutjable. No per això es pot censurar una obra d’art per abordar estos temes. Tots coneixem Lolita de Nabokov i les pel·lícules a què ha donat lloc. Per a mi, la protagonitzada per Jeremy Irons  és la millor. Seria absurda la lectura. Cada qual hauria de ser lliure de veure un film, un quadre o una escultura sense que ni l’Estat, els religiosos i altres poderosos pogueren impedir-ho.

Quan Bukowski va publicar un relat de temàtica pedòfila, on fa una crítica a la brutalitat policial, algú va preguntar-li que si desitjaria fer l’amor amb una criatura. Va dir rotundament que no, que ell s’havia limitat a fer una radiografia de la realitat. A Andalusia vam tenir un Grande de España que abusava de xiquetes pobres, el duque de Feria. Va ser condemnat per rapte, corrupció de menors i trafic de drogues. Sobre l’al·lusió a la policia, dir que la de Barcelona va aconseguir que es censurara un poema de Bukowski d’una exposició de carrer i això que es referia la policia americana i en la seua època no existien, que sàpiga jo, les pilotes de goma tan tristament cèlebres sobre caps de manifestants o migrants. Torts i morts.

Bukowski sobre sí mateix:

“Com qualsevol podrà dir-vos, no sóc un home molt agradable. No conec aquesta paraula. Jo sempre he admirat el malvat, el fora de la llei, el fill de gossa. No aguante el típic xicot ben afaitat, amb la seua corbata i una bona feina. M’agraden els homes desesperats, homes amb les dents trencades, ments trencades i destinacions trencades. M’interessen. Estan plens de sorpreses i explosions. També m’agraden les dones vils, les gosses borratxes, amb les calces caigudes i arrugades i les cares greixoses de maquillatge barat. M’interessen més els pervertits que els sants. Em trobe bé entre marginats perquè sóc un marginat. No m’agraden les lleis, ni morals, religions o regles. No m’agrada ser modelat per la societat. “

A Collons, del llibre Es Busca Una Dona.

 El malvat.

[Nota: el text següent, publicat per Anagrama al llibre La máquina de follar,  en castellà i La màquina de cardar,  en català, pot ferir la sensibilitat del lector ja que inclou la violació d’una xiqueta per un desequilibrat. La versió al català-valencià és meua.]

Martin Blanchard havia estat casat dues vegades, divorciat dues i embolicat moltíssimes. Ara tenia quaranta-cinc anys, vivia sol a la planta quarta d’una casa d’apartaments i acabava de perdre el seu vint-i-setè lloc de treball per absentisme i desinterès.

Vivia de l’assegurança d’atur. Els seus desitjos eren senzills: li agradava emborratxar-se el més possible, sol, i dormir molt i estar al seu apartament, sol. Una altra cosa estranya de Martin Blanchard era que mai no sentia soledat. Com més temps pogués mantenir-se separat de l’espècie humana, millor es trobava. Els matrimonis, els contactes d’una nit, li havien convençut que l’acte sexual no valia el que la dona exigia a canvi. Ara vivia sense dona i es masturbava amb freqüència. Els seus estudis havien acabat en el primer any de batxiller, però, quan sentia la ràdio (el seu contacte més directe amb el món) només escoltava simfonies, si pot ser de Mahler.

Un matí es va despertar una mica aviat per a ell, cap les deu i mitja. Després d’una nit de beure bastant. Hi havia dormit en samarreta, calçotets, calcetins; es va aixecar d’un llit més aviat brut, va entrar a la cuina i va mirar a la nevera. Estava de sort. Hi havia dues ampolles de vi de Porto, i no era vi barat.

Martin va entrar al bany, va cagar, pixar i després va tornar a la cuina i va obrir la primera ampolla de Porto i es va servir un bon glop.

Després es va asseure al costat de la taula de la cuina, des d’on tenia una bona vista del carrer. Era estiu, i el temps càlid i mandrós. Allà baix, hi havia una casa petita en la qual vivien dos vells. Estaven de vacances. Encara que la casa era petita, la precedia un verd jardinet gran i molt llarg, ben conservat. A Martin Blanchard li donava una estranya sensació de pau.

Com era estiu els xiquets no anaven al col·legi i mentre Martin contemplava aquell jardinet verd i bevia el bon Porto fresc, observava aquella xiqueta i a aquells dos xiquets que jugaven a qui sap quin joc. Semblaven disparar-se els uns als altres. ¡Pam! ¡Pam! Martin va reconèixer a la xiqueta. Vivia al pati de davant amb sa mare i una germana més gran. L’home de la família les havia abandonades o havia mort. La xiqueta, havia advertit Martin, era molt desvergonyida… caminava sempre traient la llengua a la gent i dient coses brutes. No tenia ni idea de la seua edat. Entre sis i nou. Vagament, havia estat observant durant el principi de l’estiu. Quan Martin es creuava amb ella a la vorera, ella sempre pareixia espantar-se’n.  Ell no entenia per què.

Observant-la, va advertir que vestia una espècie de brusa marinera blanca i una faldeta roja molt curta. En arrossegar-se per l’herba, se li pujava la curtíssima falda i se li veien unes interessantíssimes braguetes: d’un roig una mica més pàl·lid que la faldeta. I les braguetes tenien aquells volants frunzits vermells.

Martin es va alçar i es va servir un glop, sense deixar de mirar fixament aquelles braguetes mentre la xiqueta s’arrossegava. Es va empalmar molt de pressa. No sabia què fer. Va eixir de la cuina, va tornar a l’habitació del davant i després es va trobar una altra vegada a la cuina, mirant. Aquelles bragues. Aquells volants. Déu, no podia suportar-ho!


Martin es va servir un altre got de vi i se’l va beure d’un glop. Va tornar a mirar.
Les braguetes es veien més que mai! Déu meu!
Va traure el pardal, va escopir al palmell de la mà dreta i va començar a masturbar-se. Hòsties, era collonut! Cap dona adulta li havia posat així! Mai no havia tingut tan dura la polla, tan roja, i tan lletja. Martin tenia la sensació d’estar en el secret mateix de la vida. Es va recolzar en la finestra, remenant-se-la, gemegant, mirant aquell culet dels volants. Després es va córrer pel terra de la cuina.

Es va apropar al bany, va agafar una mica de paper higiènic, va netejar el terra, es va torcar la polla i el va tirar al vàter. Després es va asseure. Es va servir més vi. Gràcies a Déu, va pensar, tot ha acabat. M’ho he tret del cap. Sóc lliure una altra vegada.

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Bukowski, la pederàstia i la censura (I).

  1. Retroenllaç: Bukowski, la pederàstia i la censura (II). | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s