Ells han estat llevant-nos la vida sense disparar un tir. He treballat per sous de misèria mentre un peix gros violava verges de catorze anys.
Frases i dites de Bukowski contra l’establert.
“Estem ací per a desaprendre els ensenyaments de l’església, l’estat i el nostre sistema educatiu. Estem ací per a prendre cervesa. Estem ací per a matar la guerra. Estem ací per a riure’ns del destí i viure tan bé la nostra vida que la mort tremole quan ens reba.”
*****
“Quan estàs en el carrer és quan t’adones que tot té amo i que hi ha forrellats en tot. Així és com funciona la democràcia: agafes el que pots, intentes conservar-ho i afegir alguna cosa si és possible. Així és també com funciona la dictadura només que una esclavitza i l’altra destrueix als seus desheretats.”
*****
“La diferència entre una democràcia i una dictadura és que en una democràcia, primer votes i després reps ordres. En una dictadura no ha de perdre el temps votant.”
*****
“Quan els homes controlen els governs, els homes no necessitaran governs. Fins llavors estem fotuts.”
*****
“Vaig pensar en totes les coses que podria haver dit i fet, i que no havia dit ni fet, en els moments amargs i humiliants en què demanar-li a una dona que desitjaves fer-li l’amor era rebaixar-se més que un insecte o un cuc. Malgrat estar completament ebri encara em molestaven aquells insults i greuges. Encara sentia aquell assot en el cul, per descomptat això només era una lliçoneta de ball, podria dir. He vagat per tots els tuguris d’aquesta ciutat. La mateixa història a tot arreu. No m’incline, però et salude, oh món!”
*****
revolució sona molt romàntic, ja saps. però no ho és. és sang i budells i bogeria; és xiquets assassinats per interposar-se en el camí, xiquets que no entenen què cony està passant.
és la teua puta, la teua dona amb el ventre obert amb una baioneta i violada després mentre tu mires.
són homes torturant a homes que abans reien amb els dibuixos de Mickey Mouse.
abans de ficar-te en aqueix assumpte, determina on està l’esperit i on estarà quan tot acabe. no estic d’acord amb Dos -CRIM I CÀSTIG- en el que cap home té dret a disposar de la vida d’un altre, però no vindria malament pensar-s’ho una mica primer.
per descomptat, la desvergonya és que ells han estat llevant-nos la vida sense disparar un tir. també jo també he treballat per sous de misèria mentre un peix gros violava verges de catorze anys en Beverlly Hills. he vist coses de les quals ni tan sols vull parlar.
però abans de matar alguna cosa assegura’t que tens una mica millor amb que substituir-ho, una mica millor que oportunistes polítics que solten xerrameca d’odi en el parc públic.
si has de pagar una dinerada, cerca una mica millor que una garantia de trenta-sis mesos.
fins ara només he vist aqueix anhel emocional de revolució, no he vist ni un dirigent sòlid ni una plataforma realista que asseguren CONTRA la traïció que fins ara ha seguit després sempre.
si he de matar a un home, no vull veure’l substituït per una còpia del mateix home i del mateix sistema.
hem malgastat la història com una colla de borratxos jugant als daus en els excusats del bar del barri. em fa vergonya ser membre de l’espècie humana, però no vull afegir gens a aqueixa vergonya. vull raspar i llevar una mica d’ella
*****
Death Wants More Death
death wants more death, and its webs are full:
I remember my father’s garage, how child-like
I would brush the corpses of flies
from the windows they thought were escape-
their sticky, ugly, vibrant bodies
shouting like dumb crazy dogs against the glass
only to spin and flit
in that second larger than hell or heaven
onto the edge of the ledge,
and then the spider from his dank hole
nervous and exposed
the puff of body swelling
hanging there
not really quite knowing,
and then knowing-
something sending it down its string,
the wet web,
toward the weak shield of buzzing,
the pulsing;
a last desperate moving hair-leg
there against the glass
there alive in the sun,
spun in white;
and almost like love:
the closing over,
the first hushed spider-sucking:
filling its sack
upon this thing that lived;
crouching there upon its back
drawing its certain blood
as the world goes by outside
and my temples scream
and I hurl the broom against them:
the spider dull with spider-anger
still thinking of its prey
and waving an amazed broken leg;
the fly very still,
a dirty speck stranded to straw;
I shake the killer loose
and he walks lame and peeved
towards some dark corner
but I intercept his dawdling
his crawling like some broken hero,
and the straws smash his legs
now waving
above his head
and looking
looking for the enemy
and somewhat valiant,
dying without apparent pain
simply crawling backward
piece by piece
leaving nothing there
until at last the red gut sack
splashes
its secrets,
and I run child-like
with God’s anger a step behind,
back to simple sunlight,
wondering
as the world goes by
with curled smile
if anyone else
saw or sensed my crime
*****
la mort vol més mort
la mort vol més mort, i les seues xarxes estan plenes:
recorde el garatge del meu pare, com un xiquet
raspallava els cadàvers de les mosques
de les finestres per les quals havien pensat que escaparien
els seus apegalosos, lletjos i vibrants cossos
cridant com a muts i bojos gossos contra el cristall
només per a girar i voleiar
en aqueix segon més immens que l’infern o el cel
en la vora de l’ampit,
i després l’aranya des del seu forat fred i humit
nerviosa i exposada
el bufit del cos pujant
penjant allí
sense amb prou faenes saber realment,
i llavors sabent-ho.
alguna cosa l’envia pel seu fil a baix,
la xarxa humida,
cap al feble escut de brunzit,
la pulsació;
un últim moviment desesperat pèl-pota
allí contra el cristall
allí, viva, al sol
filada en blanc;
i quasi com l’amor:
l’acostament,
la primera succió silenciada de l’aranya:
omplint el seu sac
sobre aquesta cosa que vivia;
inclinant-se allí sobre la seua part posterior
extraient la seua sang certa
mentre el món continua fora
i les meues temples criden
i empunye la granera contra elles:
l’aranya esmussada amb ràbia d’aranya
encara pensant en la seua caça
i sacsejant una pota trencada;
la mosca molt quieta,
una taqueta bruta atrapada en la palla
sacsege l’assassina relaxada
i camina coixa i enfadada
cap a alguna cantonada fosca
però intercepte el seu entreteniment
el seu arrossegar-se com algun heroi trencat,
i les palletes aixafen les seues potes
que ara s’agiten
sobre el seu cap
i mirant
mirant l’enemic
i d’alguna manera valenta,
agonitzant sense dolor aparent
simplement arrossegant-se cap a arrere
tros a tros
sense deixar res
fins que al final el sac roig de budells
esguita els seus secrets,
i córrec, infantil
amb la ira de Déu un pas per davant de mi,
de tornada a la senzilla llum del sol,
preguntant-me
mentre el món continua
amb somriure tort
si algú
haurà vist o sentit el meu crim
*****
My Father
was a truly amazing man
he pretended to be
rich
even though we lived on beans and mush and weenies
when we sat down to eat, he said,
“not everybody can eat like this.”
and because he wanted to be rich or because he actually
thought he was rich
he always voted Republican
and he voted for Hoover against Roosevelt
and he lost
and then he voted for Alf Landon against Roosevelt
and he lost again
saying, “I don’t know what this world is coming to,
now we’ve got that god damned Red in there again
and the Russians will be in our backyard next!”
I think it was my father who made me decide to
become a bum.
I decided that if a man like that wants to be rich
then I want to be poor.
and I became a bum.
I lived on nickles and dimes and in cheap rooms and
on park benches.
I thought maybe the bums knew something.
but I found out that most of the bums wanted to be
rich too.
they had just failed at that.
so caught between my father and the bums
I had no place to go
and I went there fast and slow.
never voted Republican
never voted.
buried him
like an oddity of the earth
like a hundred thousand oddities
like millions of other oddities,
wasted
*****
Mon pare
era un home certament sorprenent
creia ser
ric
encara que vivíem de fesols, farinetes i foteses
quan ens assèiem a menjar, ell deia,
“no tothom pot menjar així”.
i perquè desitjava ser ric o perquè ell realment
pensava que ho era
sempre va votar pels Republicans
i va votar per Hoover contra Roosevelt
i va perdre
i llavors va votar per Alf Landon contra Roosevelt
i de nou va perdre
dient, “no sé on va el món,
ara tenim a aquest maleït Roig de nou allà dins
i els russos estaran al nostre pati després! “
pense que va ser mon pare qui em va fer decidir
tornar-me un gandul.
vaig decidir que si un home així desitjava ser ric
llavors jo volia ser pobre.
i em vaig tornar un gandul.
vivia de xavalla, en quarts barats i
en els bancs dels parcs.
pensava que potser els ganduls saberen alguna cosa.
però vaig trobar que molts ganduls volien ser
rics també.
simplement havien fracassat en això.
així que atrapat entre mon pare i els ganduls
no vaig tenir lloc on anar
i allà vaig anar entre ràpid i lent.
mai no vaig votar pels Republicans
mai no vaig votar.
el vam enterrar
com una raresa de la terra
com cent mil rareses
com milions d’altres rareses,
desaprofitat
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 