Mare, mareta.

vinculo-madre-hijo
T’enyore, mare, mareta.

Un altre any, 2016, per a nosaltres, però no per a tu. El teu rellotge va parar-se per sempre l’any del Bicentenari del naixement de Wagner. Va ser el primer d’agost de 2013. Feia calor, però jo sentia una fredor que, des d’aleshores ençà, m’ha acompanyat. Sempre és amb mi el seu gèlid tic-tac.

Clair de Lune.  Claude Debussy.

Els teus llavis eren freds quan els vaig besar, mare, mareta, mare meua. Res no hi ha al món tan gelat com els teus llavis. Un llavis que van estar tan vius i calents, mamà. Tan de bo poguera besar-los ara mateix. Te’n recordes quan de xiquet em mossegaves la cara amb les teues dents? Ja no tinc qui ho faça.

T’enyore, mare, mareta. Ai, mare meua, especialment en dies com aquests, dies de festa i de dolor perquè tu ja no hi ets. Sóc un xiquet de 55 anys que va quedar-se orfe… Me’n recorde de l’alegria de cada nadal. Fèiem la llista del que volíem menjar. Tot el que tu cuinaves tenia un no sé què especial que mai en la vida no podré trobar ni en restaurants de gurmets i sibarites. Et tiraves dos dies preparant el sopar de la Nit de Nadal i feies tant de menjar que durava vora una setmana. Acabaves cansada, tota la nit dreta entrant i eixint de la cuina.

Adagio. Albinoni.

D’això sols queda el nostre record. Tinc ganes de plorar. Fa una setmana que em passa, però no puc. Tanque els ulls i et veig en una gèlida habitació sobre el teu llit mortuori. Et doní un bes, mamà, i estaves gelada. T’havia abandonat l’escalfor de la vida. Maleït siga tot el que has patit en esta vida, mamà i maleïts els que t’han fet sofrir. Un a un els mataria espai, molt espaiet, perquè sofriren més. Fills de puta!

Però no vull pensar això ni trobar-te en la fosca foscor dins del teu taüt amb els cucs. És un pensament recurrent que em ve. Collons amb la ment que per pensar es posa a pensar no el que jo vull, sinó el que ella té a bé.

Preludi. Lohengrin. Wagner.

És curiós, anys i anys esperant el 2013, ja saps, Wagner, i quan entrí al Liceu per sentir l’Orquestra de Bayreuth no vaig poder gaudir-ne. Saps que vaig estar malalt de l’ànima i això m’impedia tindre els petits plaers de les coses volgudes. Sols podia pensar en tu. Wagner no hi era i això que la música l’havien portada de Bayreuth. Tot explota pel cap o per la pota, que diria, l’Ovidi Montllor. M’oferiren entrades per al següent festival al Festspielhaus. Deu anys estava esperant, però vaig dir no. Moltes entrades vaig donar a València perquè no podia gaudir del concert ni de la música, la lectura o el sexe. Són coses de la malaltia o de les medecines; potser pura casualitat. Jo esperava el 2013 perquè era el Bicentenari del naixement de Wagner i, vés per on, va ser l’any de la teua mort.

Quatre darrers lieder. Im abendrot.R. Strauss.

No passa res mamà. Ja fa temps que puc sentir la música per l’ordinador, on tinc la teua foto tapada perquè no puc suportar veure-la. Dorm, tranquil·la, mamà, que no passa res. No patisques, que prou que patires en vida. Descansa, un bes, dorm. Adéu, mamà. El teu fill et porta al cor.


EN LA POSTA DE SOL

Im abendrot

Amb penes i alegries,
a mà, hem caminat.
Reposem ara dels nostres viatges,
en el tranquil camp.

Al nostre voltant s’inclinen les valls,
ja la brisa s’enfosqueix.
Només dos aloses alcen encara el vol
somiant de nou en el olorós aire.

Acosta’t i deixa-les trinar,
aviat serà l’hora de dormir,
perquè no puguem perdre’ns
en aquesta solitud.

Oh, immensa i dolça pau,
tan profunda en la posta de sol,
que fatigats estem per haver caminat.
Serà aquesta, llavors, la mort?


Amb aquest lied, acaba un dels cicles del gènere més bonic. No trobe manera de referir-se a la mort més poètica que aquesta del poeta Joseph von Eichendorff i del compositor Richard Strauss, que moriria poc després de musicar-lo, havent contemplat la destrucció del seu país, Alemanya, durant la II GM.

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized, Vivències i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s