Evarist Baschenis, Instruments musicals, Segle XVII.
Cronològicament, el Barroc s’inicia en les últimes dècades del segle XVI i s’estén fins a la primera meitat del segle XVIII, data de començament del Rococó, culminació del Barroc que dóna pas a la reacció neoclàssica de la segona meitat del segle XVIII. És a dir, naix sobre 1600 – naixement de l’òpera – i s’allarga fins la mort del seu màxim representant, J.S. Bach, en 1750. Geogràficament sorgeix en la meitat occidental d’Europa, amb un focus originari a Itàlia, des d’on s’estén a la resta de les nacions de l’àmbit occidental.
– Períodes en què es divideix la música barroca segons l’ús de diferents formes musicals:
* Barroc Primerenc. Comprès entre 1580-1630. Es caracteritza perquè els autors cerquen la dissonància musical usant obres d’origen renaixentista, com, per exemple, el madrigal. Són obres molt curtes, en les quals encara no existeix una diferenciació molt clara entre música instrumental i vocal.
* Barroc Mitjà. Entre 1630-1680. És el moment d’evolució fonamental d’aquest estil musical, desenvolupant-se dues formes de vital importància dins d’ell: l’Òpera, inventada per Monteverdi, i la Cantata.
* Barroc Tardà. Entre 1680-1750. Serà el moment de desenvolupament d’una peça musical importantíssima: el Concerto o Concert, havent-se establit ja una clara separació entre música vocal i instrumental, amb predomini clar de l’última.
– Caràcters de la música barroca
La música barroca tendeix a l’adorn i a l’entramat subtil de les línies. En aquest sentit:
– El contrapunt, l’art d’acompanyar una melodia amb una altra, aconsegueix el màxim d’expressió.
– Alhora que el contrapunt, també s’imposa un sistema harmònic, però entès d’una forma diferent a com es fa avui dia; així, la veu principal, monodia acompanyada, té un acompanyament harmònic, el baix continu.
– La música reflecteix el moviment mitjançant l’element rítmic, que es fa molt mecànic i amb fortes pulsacions en els compassos.
Violí barroc.
– Al llarg del capítol ja s’ha parlat de l’evolució de la música vocal i instrumental; només que efectivament es consuma la separació definitiva d’ambdues formes. A partir d’aqueix moment la música instrumental ja no es pot cantar, ni la vocal interpretar exclusivament amb instruments. Els violins són instruments de corda que es desenvolupen especialment durant el Barroc.
La funció de la música en l’època barroca
El marc històric en el qual es desenvolupa aquest moviment musical es caracteritza per:
* Profunda divisió religiosa a Europa. Com a producte de la reforma luterana, el calvinisme i el anglicanisme es consoliden en el centre i nord d’Europa, al mateix temps que l’Església catòlica reacciona amb la Contrareforma, encarnada en el Concili de Trento. Aquest cruel enfrontament afavoreix l’aparició d’una crisi espiritual i social en la població europea, que critica l’antiga estètica renaixentista i que va a produir obres d’art de matís crític. A més, el Barroc es converteix en la síntesi de la dialèctica Reforma-Contrareforma.
* Reforçament del poder papal en les nacions catòliques. De nou, l’Església es converteix en el més poderós client de l’art musical, que tendeix a mostrar una música fàcilment comprensible pel poble i que expressa la bondat divina. Per a açò es va a servir d’efectes dramàtics i escenogràfics, sent aquest caràcter comú per a totes les arts. Així, d’igual forma que la composició d’un quadre és producte d’un complex estudi, en música es desenvolupa l’estil concertato, que contrasta al cor amb l’orquestra i fins i tot al solista.
* La Monarquia coneix un procés d’enfortiment, que es plasma en l’aparició de l’absolutisme polític i l’establiment d’una Cort i àmplia administració. El reflex del poder absolut de la Monarquia es plasma en l’adopció d’un llenguatge grandiós en l’art, entroncat amb aquesta desfiguració de la realitat mitjançant l’escenografia barroca. En música, doncs, s’intensifica, mitjançant efectes, el sentit emocional del que percep el so.
– Les formes musicals del Barroc
Aquest desmesurat interès per l’escena i el drama explica l’aparició, precisament durant el Barroc, de l’Òpera i dels tres estils de cant: Recitatiu, Arioso i Ària.
Aquest moviment artístic és potser el que genera major nombre de formes musicals. A continuació es van a descriure una gran varietat d’elles classificades segons el criteri que s’ha seguit fins al moment, és a dir, profans i religiosos, i vocals i instrumentals:
* Profanes instrumentals
Suite barroca per a clavecí.
– Suite
Peça musical que engloba diversos moviments, generalment danses d’origen folklòric, que poden tenir contrastos rítmics entre elles, però que, en canvi, van emeses en un mateix to. És habitual unir les danses de diversos països en una sola suite, seguint un ordre establit: alemanda (d’Alemanya), courante (de França), zarabanda (d’Espanya) i giga (d’Anglaterra), sent els seus principals compositors Bach i Händel.
Sonata Nº5. J.S.Bach.
-Sonata
Forma instrumental composta de tres o quatre moviments i que tracta, en la major part dels casos, una o dues idees temàtiques. Aquestes obres es destinen a un instrument solista amb o sense acompanyament, i en els casos en què consta de tres moviments, aquests són: viu i alegre; greu i profund; alegre i ràpid.
Quan la sonata consta de quatre moviments es divideixen com es mostra a continuació: ràpid; lent i expressiu, moderadament alegre (minuet); molt ràpid.
La sonata adquireix gran desenvolupament al llarg de la història, però guardant unes certes peculiaritats dins del Barroc, com, per exemple, el fet de ser monotemática i sempre amb compassos binaris i ternaris.
Concert per a dos violins. Vivaldi.
– Concerto
També conegut amb el nom de concert. És el resultat d’unir un solista amb una orquestra, entaulant-se entre tots dos un diàleg. Consta, igual que la sonata, de diversos moviments, en general tres: ràpid, lent i ràpid.
Durant el Barroc es desenvolupa una important varietat del concert, el Concerto Grosso, en el qual el diàleg s’entaula entre l’orquestra (tutti), tres o quatre solistes (concertino) i el solista únic (sol).
* Profanes vocals
Òpera barroca. Vivaldi: Agitata da tue venti (de Griselda, 1735)
– Òpera
Sembla clar que el seu origen es troba en el que es coneix com camerata florentina, grup d’humanistes d’aquesta ciutat italiana que volien imposar un tipus de teatre a l’estil del grec, per la qual cosa les seues primeres obres tenien títols d’ambient mitològic clàssic. La figura que impulsa definitivament aquest gènere és Monteverdi, que aconsegueix abandonar la temàtica mitològica per a tocar altres temes que donen a l’òpera un sentit plenament modern. En definitiva, aquesta composició musical és la representació en un teatre d’un tema en el qual els actors en lloc de parlar canten ajudats d’una orquestra.
* Profanes religioses
Arioso de la Cantata 156 de J.S.Bach.
– Cantata
Al principi es designa així a tota música cantada, en contraposició a la música sonada (sonata). Encara que bàsicament religiosa, el seu origen és profà, híbrid entre el madrigal i l’òpera. La cantata no necessita escenografia especial, està feta per a escoltar-se, no per a veure’s, però en la seua estructura narrativa és molt semblada a l’òpera, encara que més lírica.
Händel – Aleluya (El Mesías) Oratori.
– Oratori
Obra per a cor i orquestra, pot portar un solista i un narrador destinats generalment a solos de concert, ja que no és una música litúrgica a l’origen. Més semblant a l’òpera que la cantata, tampoc no necessita escenografia. El seu nom procedeix de l’oratori de Sant Felip Neri, lloc on aquest acudia a resar a Roma, i on es van donar les primeres formes.
Passió segons sant Mateu. Erbarme dich, mein Gott. J.S. Bach
– Passió
És una versió músico-vocal que narra la Passió de Crist, seguint com a trama argumental la de qualsevol dels quatre evangelistes. Consta de diversos personatges estructurals com en una tragèdia grega, sent el primer l’evangelista que narra, després els personatges propis i, finalment, el poble que expressa activament els seus sentiments. Igual que les anteriors formes, manca d’escenografia.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 