Anàlisi de Der Ring. Wagner i Feuerbach (V). Götterdämmerung. Schopenhauer?

ocaso brunilda anillo en alto

Brünnhilde anell en mà davant del cadàver de Siegfried.

 Segons George Bernard Shaw en El perfecte wagnerià, la tetralogia hauria d’haver acabat amb Siegfried, ja que en el tercer acte es compleix la utopia socialista basada en Feuerbach. Triomfa l’amor, entés, com unió sexual, i és derrotat Wotan – que encarna la religió i l’estat – quan l’heroi li trenca la llança dels pactes que garanteixen la moral, la propietat i el poder. Brünnhilde es desperta com a dona amorosa que anuncia el crepuscle dels déus. És el triomf de l’Home Nou.

_Shaw_1936-George_Bernard

George Bernard Shaw: “L’anell del Nibelung és el Manifest comunista de la música.

Però Shaw es deixa en el tinter que Der Ring des Nibelungen té el seu origen en Siegfrieds Tod (La mort de Siegfried) que posteriorment es diria Götterdämmerung (El crepuscle dels déus). L’insigne escriptor i crític wagnerià arriba a l’extrem de catalogar la darrera jornada com a Grande Opéra, possiblement per la seua extensió i l’aparició del cor. No és així.

Schopenhauer m.

Schopenhauer, el filòsof de Wagner a partir de 1854.

Com és sabut, aquesta magna obra va ser concebuda en 1848 i conclosa en 1874, és a dir, 26 anys després. Hi va haver un parèntesi de 12 anys que Wagner va dedicar a Tristan und Isolde i Die Meistersinger von Nürnberg. El parèntesi va produir-se mentre estava composant el que aleshores es deia Der junge Siegfried (El jove Siegfried), que més tard es diria senzillament Siegfried. Per això, musicalment, l’acte tercer és clarament diferent als anteriors. Wagner havia arribat a tota una cimera musical plena de cromatisme i  d’un ús més elaborat dels motius conductor amb Tristan. Aquest canvi en Wagner no era solament musical, sinó filosòfic i polític. Quan acaba Der Ring ja no era el jove revolucionari del principi. La revolució va fracassar i va caure en el desengany i la depressió. En 1854 va produir-se un fet de gran transcendència en Wagner. El seu company d’exili suís Herwegh va donar-li un llibre fonamental per al compositor durant el que li quedava de vida. El món com a Voluntat i representació de Schopenhauer. Wagner mateix donà peu al fet que s’exagerara la influència del filòsof en Der Ring. Amb cinisme, Shaw va escriure que Wagner volia demostrar que era schopenhauerià fins i tot abans de llegir a Schopenhauer. Hi ha qui arriba a veure al filòsof del pessimisme en L’holandés errant o qui pretén que Wagner ja coneixia el llibre en 1952 (Nattiez). I tenim també al Nietzsche abans wagnerià i schopenhauerià que, com solia fer, va escriure de manera un tant sarcàstica que el vaixell revolucionari de Wagner topà amb un escull reaccionari -Schopenhauer- i es posà a traduir la seua obra al llenguatge schopenhauerià mentre Brünnhilde, en lloc de cantar a l’amor lliure es posaria a estudiar el llibre citat.

nietzsche .ñ

Nietzsche, mestre de la ironia.

« […] I va traduir l’Anell al llenguatge schopenhauerià. Tot va de capa caiguda, tot camina a la seua destrucció, el nou món és tan dolent com el vell: el «no-es», la Circe índia ens fa senyals […]. Brunilda que, segons la primera intenció, hauria acabar cantant un himne en honor del amor lliure, fent entreveure al món una utopia socialista, amb la qual «tot és bo», ara ha de fer una altra cosa. Primer de tot ha d’estudiar a Schopenhauer; ha de posar en vers el quart llibre de El món com a voluntat i representació. Wagner estava salvat […]. Parlant seriosament, això va ser una salvació. El profit que Wagner deu a Schopenhauer és immens. Precisament el filòsof de la decadència es va donar a si mateix l’artista de la decadència.»

NIETZSCHE, El cas Wagner.

Hi ha qui no ha sabut veure la ironia en aquest text ni comprén què vol dir Nietzsche realment. Observem que diu “parlant seriosament”, és a dir, que no sempre parla seriosament. És el mateix cas de Carmen que va utilitzar per atacar Parsifal i Wagner dient totes les llaors possibles quan en una carta afirma que tot això era un estratagema per atacar Wagner i que realment ni Carmen no li agradava. Tampoc la sarsuela.

Schopenhauer és el contrari de Feuerbach i la seua teoria musical és la contraria de la de Wagner. Si Feuerbach representa l’optimisme revolucionari i l’evangeli de l’amor; Schopenhauer és un pessimista reaccionari que advoca per la renúncia a la voluntat de viure a imitació del budisme. Tenen en comú el seu ateisme i la idea que els déus son fantasies dels homes. Per al filòsof del pessimisme, la música és la primera de les arts, per damunt de la poesia i de totes les altres. La concepció wagneriana expressada en Òpera i Drama afirma que la música ha d’estar al servei del drama expressat en el poema o llibret.

Personalment crec que la influència de Schopenhauer en Wagner es dóna més a nivell teòric que pràctic, és a dir, en els seus assaig, en el que podríem dir el Wagner-filòsof, que en el Wagner artista, malgrat les pròpies paraules de Wagner. En primer lloc, el llibret va ser acabat en desembre de 1842 i publicat i llegit en públic en 1853. Encara Wagner no havia llegit a Schopenhauer. Per altra banda, per ser fidel al filòsof caldria abandonar l’opera i dedicar-se a la simfonia, cosa que Wagner no va fer encara que, segons sembla, es dedicaria al gènere simfònic després de Parsifal. El que feu va ser dedicar-li el llibret com abans havia dedicat L’obra d’art del futur a Feuerbach. Al filòsof del pessimisme no li va agradar la música de Wagner i considerava que Wagner era millor com a poeta que com a músic. No va ser un amor correspost i mai no es trobaren en persona.

Bryan-Magee_5781

Segons Bryan Magee, Wagner no va alterar el llibret després de llegir a Schopenhauer.

Els defensors de la influència schopenhaueriana sobre l’Anell afirmen que Wagner va fer uns «petits canvis» en el llibret de manera que una obra feuerbachiana va transformar-se en el seu revers schopenhauerià. Això sí, no són capaços de dir en què consistien eixos suposats canvis. A l’igual que Bryan Magee, que ha escrit sobre Wagner i Schopenhauer. estic convençut que cap canvi es va produir. Crec que aquestes opinions estan mediatitzades per idees polítiques. Pensem que Feuerbach era socialista i va ser admirat no sols per Wagner, sinó també per Marx i Engels. En canvi, Schopenhauer tenia una concepció antidemocràtica de la política.

Wagner no va dir mai que haguera canviat o a anara a canviar el llibret del Ring ni en 1852, ni en 1854 ni posteriorment. No consta cap canvi enlloc. El que sí que sabem és que en la seua autobiografia, Mein  Leben, va dir que després d’haver llegir el llibre de Schopenhauer, en la tardor de 1854, per fi comprenia el seu Wotan. Això vol dir exactament això, el llibre li ajudà a comprendre el seu personatge, que va concebre molt abans de llegir «El món..» Hi ha qui diu que un canvi que va fer és donar-li més protagonisme a Wotan. És fals. Millor dir, això ja va fer-ho anys abans, en 1851, alterant Das Rheingold i Die Walkure, que com sabem foren redactades en darrer lloc i acabades en 1852. Està el tema dels finals del Ring com a conjunt que tractarem en la propera entrega. Wagner va escriure diversos finals segons el seu pensament en un moment donat. Alguns com el feuerbachià o el shopenhauerià tenen nom, que va ser posat pels estudiosos no per Wagner. Què va fer Wagner? Deixar-se dur pel seu instint dramàtic i poètic. Va eliminar tots els final i deixà que la música sonara sense text com una immensa recapitulació simfònica que recollia motius conductors molt significatius. Això si, el que més importa és el darrer, que aparegué per primera vegada en Die Walküre quan s’anuncia el futur naixement d’un heroi i que s’ha vingut a denominar «De la redempció per amor». Wagner l’anomena «La glorificació de Brünnhilde». Siga com siga, és optimista. No és la fi del món que cantava Brünnhilde en el seu final eliminat «Jo vaig veure la fi del món». El que acaba és el món dels déus i ve el món dels homes. Això és Feuerbach, no Shopenhauer. Wagner no podia concloure d’una altra manera sense contradir tot el treball anterior. Per a ell, allò fonamental és el drama segons la seua intuïció artística no que encaixe o no en una determinada filosofia, encara que li donava molta importància a la filosofia. La gran epopeia acaba amb una majestuosa música orquestral farcida de motius conductors que  descriuen clarament el que passa, l’incendi del Walhalla, la pujada de les aigües del Rin, l’alegria de les ondines per recupar l’anell, la mort de Hagen, etc. Sobren les paraules; no hi calen. Per això i perquè contradiuen tot el llibret, Wagner no hi inclou el final schopenhauerià. També es podria considerar que la música sense text, la música pura, és més del gust de Schopenhauer. No crec que eixe siga el motiu ja que el monòleg final de Brünnhilde és molt extens i fer-lo més llarg hauria estat pesat. Calia que la música, plena de significat, ocupara el lloc de la paraula per raons estrictament artístiques:

Efectivament, Wotan renuncia a la voluntat de viure i no es que espere, sinó que desitja el final «Das Ende», com li diu a Brünnhilde en Die Walküre. Encaixa en la filosofia de Schopenhauer exactament igual que en el cas de l’Holandés que desitja el mateix, sucumbir, morir, acabar, desaparéixer. Aquests dos personatges i d’altres són creats per Wagner molt abans de 1854. En carta a Röckel de gener de 1854 – encara no havia llegit a Schopenhauer – li explica per què han de morir els déus i per què Wotan desitja la seua autodestrucció com veurem en la propera entrega.

L’únic canvi que va produir-se i mantenir-se després de 1854 va ser el nom de les dos darreres jornades. Der junge Siegfried passà a ser Siegfried i Siegfrieds Tod passà a dir-se Göttendämmerung. Aquests són els únics canvis realitzats per Wagner respecte del llibret de 1852. Abans ja s’havia fet un altre canvi de nom que no sol esmentar-se. Rheingold (L’or del Ring) va tenir diversos noms: Der Raub: Vorspiel (El robatori: Preludi), Der Raub des Rheingoldes (El robatori de l’or del Rin) i Das Rheingold (Vorspiel) (L’or del Rin (Preludi)).

odino1

Wagner va pensar en un moment donat dir “Wotan” a la tetralogia, però finalment va rebutjar la idea.

Diuen els pro-Schopenhauer que Wagner volgué llevar-li importancia a Siegfried a favor de Wotan. D’ací el canvi de nom de la darrera jornada. És cert que Wagner va pensar en la possibilitat de canviar el nom de la tetralogia per «Wotan». El cas és que no ho va fer i podria haver-lo fet. Una altra vegada el seu instint dramàtic. També asseguren que la decisió de la mort del déus la va prendre Wagner com a conseqüència de la lectura del filòsof, però no és cert. Si bé en un primer esborrany els déus no moren, molt prompte va decidir que moririen. Tant la idea de donar-li més protagonisme a Wotan i de morir el déus és anterior a 1854. Parteix de la intuïció poètica i dramàtica del compositor i no de cap lectura shopenhaueriana. Realment, tant la mort de Siegfried com la dels déus procedeix de les font mitològiques i llegendàries en què es basa la trama.

Göttendämmerung (Crepuscle dels déus) és una mala traducció de Ragnarök (Destí dels déus). Segons les fonts mitològiques els déus saben el seu destí, quan i com moriran. Es produirà un cataclisme mundial però no serà la fi del món, sinó la de l’existent, ja que un món nou sorgirà de les cendres de l’anterior amb els supervivents. A diferència del cas de Wagner, on sucumbiran tots els déus, en la mitologia nòrdica quedaran déus i homes que tornaran a repoblar el món que acabarà en el pròxim Ragnarök.

Wagner va ser un entusiasta seguidor de Schopenhauer. El que no vol dir que no retinguera un solatge feuerbachià i d’altres tipus anteriors. La seua conversió al shopenhauerisme va ser quasi religiosa i la trobem sovint en els seus escrits assagístics. Això no vol dir que la seua obra artística, ni que siga la posterior a 1854, s’explique exclusivament per la influència d’aquest filòsof ja que en Wagner sempre podem trobar influències diverses i, per damunt de tot, la ja esmentada intuïció poètica i artística que, afortunadament, sempre estarà per damunt dels seus escrits en prosa, de qualitat manifestament inferior.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Llibrets, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Anàlisi de Der Ring. Wagner i Feuerbach (V). Götterdämmerung. Schopenhauer?

  1. Retroenllaç: Anàlisis de Der Ring. Wagner i Feuerbach (VI). Götterdämmerung. Schopenhauer? | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s