Anàlisi de Der Ring. Wagner I Feuerbach (IV) Siegfried.

Siegfried, l’Home Nou fet a si mateix

Si en Die Walküre vam veure l’aparició – i mort – dels primers homes per voluntat dels déus, en la següent jornada veurem el contrari. Apareix la figura revolucionària de Siegfried, fill de la unió incestuosa dels welsungs i, per tant, nét de Wotan. L’heroi respon al concepte de l’Home Nou de Feuerbach, al superhome de Nietzsche i a l’anarquista de Bakunin. Siegfried no respectarà ni les normes ni la moral tradicional. Serà com una torxa que votarà foc a les institucions establertes. L’ensenyament, representat per Mime, la política i la religió simbolitzats per Wotan i la llança. Al nibelung el matarà en defensa pròpia i trencarà amb la seua espasa el símbol del poder. A partir d’eixe moment, Wotan ja no té res més a fer sinó esperar el seu crepuscle, la seua desaparició.

Com a revolucionari que és el nostre heroi, aprendrà no en les institucions, sinó en i de la natura a la manera de Rousseau. Serà l’home lliure que es fa a sí mateix, d’acord amb Feuerbach. Forjarà l’espasa, matarà el drac sense sentir cobdícia pel tresor, acabarà amb l’hipòcrita i traïdor Mime, s’enfrontarà al mateix Wotan, destroint el poder dels déus i solament sentirà por quan descobresca la dona dorment, l’ex-walquíria Brünnhilde. Solament respondrà davant l’amor, tema capital en Feuerbach, un amor carnal que acabarà consumant de manera natural sense els llaços de la institució matrimonial. Es tracta d’un amor lliure. Si abans va aprendre de la pròpia natura i de l’ocell del bosc, ara tindrà en Brünnhilde mestra i amant en una unió incestuosa com la de sos pares ja que ella és filla de Wotan i ell, nét. En trencar la llança de Wotan no solament atempta contra el poder, sinó contra la religió, ja que el portador de l’arma que conté gravats els pactes és el déu suprem. Aquesta situació la trobem expressada en el pamflet de Wagner Die Revolution (1849):

«L’única cosa sagrada que hi ha és l’home lliure, i no hi ha gens més elevat que ell.»

Siegfried encarna i personifica l’Home Nou de la utopia antropològica de Ludwig Feuerbach. El seu comportament constitueix un complet desafiament a la societat patriarcal de corruptes règims basats en contractes: els que Wotan salvaguardava amb la seua llança. Sobre l’Home Nou, el filòsof va escriure en les Tesis per a la reforma de la filosofia que un principi nou sempre es presenta sota un home nou; és a dir, eleva l’home de dignitat i el converteix en suprem. En la nova filosofia, l’home és autoconsciència. “

L’exaltació de l’amor, representada per Siegfried i Brünnhilde és d’origen feuerbachià. El seu revers els trobem en els germans nibelungs, Alberich i Mime que només es mouen per la cobdícia i ànsies de poder. Són els personatges més detestats per Wagner junt a Hagen, fill d’Alberich i fruit d’una unió forçada, sense amor, que no vacil·larà a mentir a assassinar a traïció per obtenir el poder en forma d’anell. Les mentides de Mime cap a Siegfried i el suposat amor que sent per ell són com una blasfèmia per a Wagner. Per això, aquest és un dels personatges més odiosos de tot l’Anell. Mime parla d’un amor que es basa en el poder, no l’emoció pura. El nan no li podrà ensenyar què és l’amor perquè és un sentiment que mai no ha experimentat. L’únic que pot ser és fingir. Tampoc no pot ensenyar-li res. Tot el que l’heroi aprén és a partir d’ell mateix o de la natura. Observant els animals va intuir el que era l’amor.

Brünnhilde és l’encarnació de l’amor. Va sentir compassió davant la situació dels welsungs. Es commogué quan Siegmund preferia morir i matar a Sieglinde abans que anar al Walhalla sense ella. Aquest amor va connectar amb l’amor a Wotan i l’animà a desobeir-lo per complir la seua voluntat real en el combat entre Hunding i Siegmund. En aquesta jornada, perduda la divinitat, la despertarà Siegfried sorgint un amor humà i carnal tan poderós que el maleït anell del poder esdevindrà penyora i símbol de l’amor que no entregarà ni per salvar al mateix Wotan en la darrera jornada

Amor i natural estan relacionats; per això, al llarg de l’escena final, l’ús repetit de Brünnhilde de la imatgeria de l’aigua i de les imatges del foc de Siegfried, són proclames que el d’ells és un amor basat en les qualitats elementals de l’amor natural. Tan fort és l’amor humà que sent que ben poc l’importa el Walhalla. Per això, en el duo final de la jornada cantarà:

Adéu, Walhalla,
món resplendent!
¡Enfonsa’t en pols,
castell orgullós!

Adéu,
resplendors divins!
¡Pereix en delícies,
divina estirp!

Trenqueu el fil de les runes,
oh Nornes!
¡Descendeix en ombra,
capvespre dels déus!

¡Avança, nit perpètua,
estén tes tenebres!
Ara m’il·lumina
l’estrella de Siegfried!

Arribats a aquest punt, podríem afirmar que la utopia feuerbachiana de l’amor vencedor sobre el poder i dels homes sobre els déus ha arribat a un final feliç, però encara ens queda la darrera jornada, Götterdämmerung, que segons Bernard Shaw li sobra a l’Anell.

pàgina següent →