Catalunya 1810-1814: Una independència ocultada i oblidada.

Map_of_French_Empire_at_its_HeightCatalunya i l’Imperi Francès (1810-14)

La historiografia espanyolista té una sèrie de mites amb qui tracten de justificar la situació política actual. Un d’ells és el de la Guerra de la Independencia – per a nosaltres, Guerra del Francès -. S’atreveixen a dir que la invasió francesa provocà el despertar de la consciència nacional española. Callen que la contesa va tenir un cert caràcter de guerra civil entre el afrancesats i els partidaris del rei dèspota. Volem que ens creguem que de cop i volta hi entren els francesos i ja ens sentim españoles. Però això és fals. No quedàrem que amb els Reis Catòlics ja teníem España y los españoles? I encara més, els visigots de Toledo  crearen España y los españoles i aquest regne era el que els cristians, que ja eren tan españoles, volien reconquistar del musulmans. Una altra mentida més que encara té un antecedent que ens fa ser la nación más antigua del mundo. S’ajunten els celtes i els ibers, i el seu fruit són els celtibers, que són els primers españoles. Fins i tot alguna han parlat d’españoles en el Neolític o, més lluny encara, el Paleolític. Conec una dona que quan era una xiqueta pensava que el mateix Déu era español y hablaba castellano…

pesetafrancesa-catalanaPesseta catalana en època de Napoleó i del Govern de Catalunya.

Tot això ja ho sabem donat que ens han volgut rentar el cervells amb aquestes mentides. Una altra cosa que fa l’espanyolisme acadèmic és ocultar. Els fets de 1640 i la República de Pau Claris els taparen mentre pogueren. Ara ja no poden, però sí que segueixen ocultant fets històrics referits a Catalunya. Aquest país, sempre que ha pogut independitzar-se de Castella-Espanya, ho ha fet. Amb motiu de la Guerra del Francès, Catalunya s’independitza d’Espanya – millor dit, de Castella – en 1810 sota l’auspici necessari de Napoleó. En 1812, el país és annexat a l’Imperi francès fins 1814. Ho podem veure en el mapa de dalt. Ara bé, l’emperador va tornar al país bona part del que els Borbons li havien furtat deia un segle. La llengua oficial torna a ser la catalana – junt al francès – , la bandera és la Senyera – junt a la tricolor republicana francesa. Les coses arribaran tan juny que que va encunya una moneda pròpia catalana, la pesseta, que passarà més tard a ser la d’Espanya. El nom del país serà Govern de Catalunya que serà dividit administrativament en quatre departaments, seguint el model francès:

  • Departament del Ter, capital Girona.
  • Departament del Segre, capital Puigcerdà. Inclòs el Principat d’Andorra i exclosa la Vall d’Aran, incorporada al departament de l’Alta Garona.
  • Departament de Montserrat, capital Barcelona.
  • Departament de les Boques de l’Ebre, capital Lleida. Inclosos els municipis de Fraga i Mequinensa.

Departements_francais_Premier_EmpireAixò no vol dir que tots els catalans acceptaren l’ocupació francesa o que no hi haguera episodis bèl·lics com ara els setges de Girona. Ja sabem que les tropes, ja foren franceses, espanyoles, angleses o portugueses van ser una càrrega contra la població que havia d’acollir-la i alimentar-la a banda de defensar-se dels seus abusos. A Catalunya passava com en altres llocs: hi havia afrancesats i realistes – partidaris de Fernando VII, promocionat pels capellans front al laïcisme francès -. El cas és que, encara que fos annexionat a l’Imperi Francés, Catalunya va separar-se de Castella- Espanya i això no s’ensenya en escola malgrat tenir documents de tot tipus, monedes pròpies incloses. No puc aventurar en quin grau la població se sentia catalana o espanyola, però sí que puc afirmar rotundament que el català i la senyera foren rescatades del forat de l’oblit on els Borbons els havien ficat. No cal dir que l’infaust rei Fernando VII el Deseado, va acabar amb aquest experiment ja que tornà a prohibir el català i tot allò que no li agradava.

simon_bolivar_p6Simón Bolívar el Libertador.

Ja que parlem de mites falsos, diuen els espanyolistes que la Constitució de 1812 és l’expressió de la nació española. Hi ha qui ho diu sense haver-la llegit. En ella es parla de españoles de ambos lados del Atlántico, o siga, que tan espanyols eren els mexicans com els andalusos. Doncs bé, eixe sentiment nacional tan fort no va evitar que qui era considerat español transatlàntic s’independitzara cames ajudeu-me d’España. Això va tenir lloc des del regnat de Fernando VII fins a 1898 amb Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam. Que no, que no volien ser españoles todos i cada poble es va constituir en estat. España mai no va cedir. Tot es feu amb guerres i més guerres. Era el segle XIX. Estem en el XXI. Catalunya vol exercir el dret a la autodeterminació. Hauran aprés els espanyols de les experiències del passat i negociaran? Em tem que no.

El primer indici pràctic del projecte de Napoleó podria ser l’encunyació a la ciutat de Barcelona, en plena insurrecció contra el govern de Madrid, de monedes amb les armes de la ciutat i la creació d’un sistema monetari propi, la pesseta; diferent al espanyol i al francès, el ral fort i el franc, respectivament.

Napoleó annexionà Catalunya a l’imperi el 26-1-1812, i ho ratificà amb un Decret Imperial de 8 de febrer. Pel seu interès en el tema estudiat, reproduïm només la part dispositiva al no disposar, fins ara, del text complert:

Art.1er. El setè cos d’exèrcit d’Espanya prendrà el títol d’Exercit de Catalunya .
Art.2n. La província de Catalunya formarà un govern particular amb el títol de Govern de Catalunya.
Art.3r. El comandant en cap de l’Exèrcit de Catalunya serà el governador de la província i reunirà els poders civils i militar.
Art.4r . Catalunya queda declarada en estat de setge.
Art.5è. El governador queda encarregat de l’administració de la justícia i de la reial hisenda, proveirà totes les places i farà tots els reglaments necessaris.
Art.6è. Totes les rendes de la província en impostos ordinaris i extraordinaris entraran en la caixa militar, a fi de subvenir els sous i despeses de les tropes i a la manutenció de l’exèrcit.

Deixant a part el fet transcendental de la separació civil i militar del Principat de Catalunya del regne d’Espanya, veiem la creació de la figura del Governador General, amb tots els poders civils i militar, administració de justícia i de la reial hisenda, i que només rebrà ordres directes del propi emperador; això si, a traves del seu cap d’estat major, el major general Berthier, príncep de Neuchâtel.

Sorprenentment la seua figura podria igualar-se a la de Virrei, de gran tradició històrica a Catalunya. El lloctinent reial era l’oficial que suplia l’absència del rei en la monarquia catalano-aragonesa i d’ençà de 1512 duia aparellat el càrrec de capità general o cap militar, i era anomenat virrei.

senyera verticalJa en són dos les catalanitats fins ara: la pesseta i el Virrei. Passem a una tercera, la bandera catalana que onejarà al costat de la francesa, la tricolor, que des de la Revolució identifica a la nació francesa. Però quina era la bandera de la nació catalana l’any 1810?. Cap, Catalunya no havia pogut assimilat el concepte de nació-estat, i no tenia necessitat de cap símbol per identificar-se. El concepte polític de nació-estat neix de la Revolució Francesa. Per Catalunya, l’estat era el rei d’Espanya. Napoleó ho tingué clar, Catalunya com a projecte de nació-estat necessitava una bandera, i decidí que la quatribarrada seria la bandera que representes a la nació catalana.

Font : Gustau Adzerias i Causi  http://www.histocat.cat

El govern napoleònic de Catalunya

El dia 1 d’abril de 1810 és celebrà una gran cerimònia a la catedral de Barcelona per oficialitzar el Govern de Catalunya. Fou presidida pel mariscal Augereau i tot el seu estat major amb uniforme de gran gala, amb l’assistència de totes les autoritats civils de la ciutat, així com d’un gran nombre de comerciants, fabricants i professionals. Una vegada celebrada la missa, el nou comissari general de policia, en Caietà Font i Closa, i des del presbiteri, llegeix en català el decret imperial i a continuació, en to interrogatiu, demana: “Jureu tots fidelitat i obediència al Govern de Catalunya”, pregunta general que no fou resposta, però que tornada a formular de forma nominativa, la resposta fou unànime. La cerimònia finí amb un “Te Deum”.

napoleonNapoleó va intervindre directament el la constitució del Govern de Catalunya.

Seguint les ordres de Napoleó, Augereau a part de fer públic el decret de creació del Govern de Catalunya, declarà el català, llengua cooficial junt amb el francès; catalanitza el “Diario de Barcelona”  (que passa a dir-se “Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya”, redueix els 12 corregiments borbònics a quatre: Barcelona, Girona, Reus i la Seu d’Urgell; fa publicar i aplicar el Codi de Napoleó en català, que representava la igualtat davant la llei; suprimeix el regim feudal i els delmes; redueix el clergat i confisca els seus bens. També feu perseguir a l’antic comissari Ramon Casanova i d’altres membres poc escrupolosos de la policia de l’època del general Duhesme. D’aquesta manera podem dir que el Principat de Catalunya quedà separat del regne d’Espanya i entrà a formar part de l’imperi napoleònic.

Per resumir, farem un salt fins a la caiguda de Tarragona el 28 de juny de 1811, com a resultes del setge dut a terme per l’Exèrcit d’Aragó del general Suchet, i de l’ocupació de Montserrat el 25 de juliol, Catalunya restà, pràcticament, en mans de les tropes napoleòniques.

A partir d’aquells moments, Napoleó creu que la guerra esta acabada, i començà a dissenyar la implantació d’un regim civil pel Principat, i l’Exèrcit de Catalunya quedaria reduït a les seves funcions militars.

Amb el decret Imperial de 26 de gener de 1812, estableix una nova divisió territorial; i en el de 2 de febrer del mateix any, el nomenament dels càrrecs administratius. Aquests decrets fa dir als historiadors espanyols que Catalunya quedà separada d’Espanya i annexionada a França, els catalans, amb més prudència, diuen que quedà “de fet” annexionada a l’Imperi, i d’altres “de facto” a França.

Font : Gustau Adzerias i Causi    http://www.histocat.cat

GOVERNADORS GENERALS
(napoleònics)

Don Pierre-François-Charles Augereau, duc de Castiglione (1810).
Don Emmanuel (o Jean-Paul-Antoine) Rei, (interí)(1810).
Don Esteban Jacobo José Alejandro MacDonald, duc de Tarento (18101811).
Don Carlos Mateo Isidoro Decaen, comte de Decaen (1811-1813).
Don Louis-Gabriel Suchet, duc de Albufera (1813-1814).

Font: http://www.asasve.es/portal/index.php?mod=article&cat=biblioteca2&article=214&page_order=11

Catalunya es troba situada geogràficament entre dos estat poderosos i centralistes. Ja és hora que seguesca el seu propi camí.

Bon cop de falç, defensors de la terra!

  

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Pel.lícula, Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s