La mort de Siegfried
Seguim la temàtica del post anterior. Se sol dir que Wagner va seguir primer Feuerbach, l’optimista i després Schopenhauer, el pessimista. I és cert, sense que això signifique que no romanga res de l’anterior. La data del canvi és la tardor de 1854, que és quan Herwegh li deixa el llibre “El món com Voluntat i representació” que el compositor va llegir amb molt d’interés. Aquesta lectura va marcar un abans i un després en Wagner. És el mateix compositor qui ho comenta en la seua autobiografia, Mein Leben, escrita per Cosima al dictat i adreçada al rei Ludwig II. Conta el compositor que, davant la insistència del seu company d’exili a Suïssa, va llegir el llibre. Quina no seria la seua sorpresa quan va veure escrit filosòficament el que ell abans havia intuït poèticament pel seu compte. Ara ja comprenia el seu Wotan. Aleshores va dedicar-se a llegir el llibre amb fruïció quatre vegades en un curt termini.
«Vaig tornar a llegir el meu poema del Nibelung [llibret] i reconéixer sorprés que el que ara descobria en la teoria [de Schopenhauer], ja m’era familiar en la meua pròpia concepció poètica. Va ser en aquest moment que jo vaig comprendre totalment al meu Wotan i, trastocat, em vaig llançar a estudiar encara més l’obra de Schopenhauer.»
Un altre Wagner tindríem a partir d’aleshores, encara que en un principi li va costar deixar darrere les idees optimistes que va plasmar en L’obra d’art del futur. En cap cas afirma la seua voluntat d’alterar el llibret. El que sí que va fer és escriure un final diferent d’acord amb Schopenhauer i el budisme que, finalment, va eliminar quedant el llibret tal qual en 1852 però amb el canvi del títol de les dues darreres jornades. El mateix Wagner ens diu que aquestes lectures influiran en Tristan und Isolde, cosa que és certa, com també que Feuerbach hi és present. En carta a Mathilde Wesendonck li diu que estava traint el seu adorat filòsof. Ja en parlarem.
Wotan té característiques que recorden la filosofia de Schopenhauer.
I què tenia el personatge de Wotan que poguera relacionar-se amb Schopenhauer? Certes característiques que també trobem en altres personatges de l’Anell i d’obres anteriors. Wotan és el personatge més pessimista de tot el cicle. Sap que va a sucumbir i ho accepta resignadament si no ho anhela, «Das Ende!». Però aquesta idea és anterior al coneixement de Schopenhauer en la tardor de 1854. En gener ja li va explicar per carta a Röckel que els déus moriran i que hem d’aprendre a morir. La renuncia a un mateix i la compassió formen part de l’ideari shopenhauerià. Així, Brünnhilde s’apiada dels Welsungs i del mateix Wotan quan llança la torxa que cremarà el Walhalla i acabarà amb el seu sofriment, perquè viure és patir. També té una lectura schopenhaueriana la inutilitat del desig desenfrenat en Alberich, que és una imatge perfecta de la Voluntat desbocada. Brünnhilde ens mostra la saviesa que s’adquireix a través de la pietat i de la compassió com passarà amb Parsifal. La compassió, avantcambra de l’amor en les seues formes més elevades, es troba al cim de l’ètic. Es troba en Brünnhilde. Wotan i ella serien els personatges més schopenhauerians.
Wagner fa seu un dels pensaments fonamentals de Schopenhauer: és més important la intuïció que la lògica representativa. Per a Schopenhauer el coneixement de la tragèdia de la vida i l’adopció d’una ètica del renunciament és el que permet assumir el inevitable sense pretendre comprendre-ho tot; només així pot arribar l’acceptació tràgica. Així doncs, només quan Wotan assumeix la tragèdia, renúncia i deixa el destí en mans de l’home nou es comença a resoldre el drama.
Wotan abdica perquè s’adona que les forces del seu poder són de naturalesa pecadora i que per això han de ser destruïdes. Reconeixent la manca de bondat que hi ha en la seua obra, el déu abandona la seua lluita i es resigna a la sort de tot el vivent: el col·lapse. Wotan sembla haver estat dissenyat per Schopenhauer, però realment va ser creat per Wagner molt abans de la lectura filosòfica. El poeta-compositor tenia una gran intuïció artística. D’ací procedeix Wotan i la resta dels personatges. Analitzant-los des d’aquesta perspectiva, es comprén la sorpresa majúscula de Wagner quan va trobar-se amb el llibre de Schopenhauer. Aquesta mateixa operació podríem fer-la amb les obres anteriors de Wagner. Qualitats com ara la compassió o l’auto-renúncia no són exclusives de Schopenhauer: Senta o Elisabeth les tenen, per posar sols dos exemples.
Herwegh, l’amic de Wagner que li parlà de Schopenhauer.
Hi ha qui assegura que Wagner coneixia l’obra de Schopenhauer ja en 1852. No és això el que diu Wagner, que cita 1854. Si fora cert, Wagner hauria escrit sobre el tema i gual que va fer després de la tardor de 1854 i durant tota sa vida. A més, quan Herwegh li dona el llibre, l’expressió de Wagner va ser de sorpresa majúscula, de descobrir alguna cosa que no s’havia vist abans. També tenim una carta al seu amic de Dresden Röckel de gener de 1854 on queda clara la seua postura filosòfica i no esmenta mai a Schopenhauer. El filòsof ja publicava quan Wagner era un xiquet, però sense èxit. Va ser per aquells anys quan va guanyar fama i la seua obra fonamental – que havia passat desapercebuda – va ser reedita amb gran èxit.
Com a bon romàntic, Wagner era molt apassionat. Quan llegia a Feuerbach, li va dedicar la seua obra teòrica L’obra d’art del futur (parafrasejant Principis de la filosofia del futur) de manera entusiasta. Ho veiem també en els articles de l’època, escrits d’acord amb aquesta filosofia revolucionaria i optimista. Fracassa la revolució i arriba a un estat de decepció i depressió fins que un llibre li canvia la vida, El món com a Voluntat i representació. Es “converteix el schopenhauerisme” que diria Nietzsche en la seua època antiwagneriana i fins i tot li dedica el llibret del Ring a aquest senyor a qui no li agradava la seua música i el considerava millor com a poeta. A partir d’aleshores, citarà el filòsof del pessimisme, de la renúncia i del aprendre a morir en els seus escrits teòrics i, com Feuerbach, tindrà la seua influència en la seua obra dramàtica, això sí, sempre l’instint creador, la seua intuïció artística s’imposarà encaixe o no amb qualsevol tipus de filosofia.
Com va dir Bryan Magee, Wagner sempre mantindrà la seua concepció artística expressada en L’obra d’art del futur i Òpera i drama adaptant-la a les noves circumstàncies. I, segons Maseda, el cervell de Wagner era com una esponja que tot ho absorbia, de manera que les noves adquisicions no suposaven l’eliminació de l’anterior. Per això, podem trobar Feuerbach fins i tot en Parsifal com algun estudi ha demostrat.
Siegfried i Brunnhilde
Comentem alguna cosa sobre els personatges de la tercera jornada, Götterdämmerung. Siegfried i Brünnhilde representen l’amor. De fet es conegueren quan l’heroi va despertar l’ex-valquíria amb un bes després haver-se quedat absort per haver vist una dona per primera vegada. Podem sentir l’empenta de Feuerbach no solament en aquest amor carnal que acabaran consumant en la roca sinó en el fet que l’abans deessa és ara una dona. Com diria el filòsof, la teologia esdevé antropologia. El mateix passa quan Siegfried li dona l’anell. El que era símbol del poder és ara penyora d’amor. Es tracta d’un canvi revolucionari: el poder es converteix en amor. Brünnhilde no cedirà quan la seua germana Waltraute li demane que torne l’anell a les filles del Rin per salvar Wotan i la resta dels déus. Gelosament guardarà aquest símbol de l’amor humà encara que sucumbesquen els déus, és a dir, l’amor per damunt de la religió i del poder. Es verbalitza una teoria central de Feuerbach, la creixent independència de l’ésser humà de Déu.
Un moment especialment d’acord amb el pensament de Feuerbach és el del moment que Siegfried parla amb la família dels Gibichungen. Gunther exhibeix el seu palau, les seues terres i les seues propietats heretades. Siegfried li respon anomenant l’únic que va rebre en herència de la seua estirp, la família dels Welsungs: el seu cos i l’espasa que ell mateix va forjar. Ací apareix totalment la veritat del personatge procedent del fons de la utopia antropològica de Feuerbach que recorda el proletariat de Marx i Engels, que només posseeix com a llegat heretat la força del seu treball i s’endevina l’empremta de Bakunin, l’amic revolucionari de Wagner a Dresden, o la utopia socialista de George B. Shaw.
Brünnhilde amb l’anell.
Brünnhilde es va concebre com una valquíria, destinada únicament a servir d’instrument de Wotan per posseir l’anell una vegada més, i per tant controlar el món sencer. No és amb el poder que amenaça ara als déus, sinó amb amor. Ella depenia dels déus per guiar i donar-li sentit a la seua vida, però ara, després de patir la ira d’un pare enutjat, la filla de Wotan ha guanyat la seua independència. És l’amor de Brünnhilde a Siegfried el que li dóna l’orientació necessària per complir la seua missió, una missió que es traduirà en el “crepuscle” del seu pare i avi, respectivament. Per a Feuerbach l’amor emancipador va ser l’única força que podria alliberar els éssers humans del domini de la teologia algun dia, i per a Wagner aquest dia estava a la mà en El crepuscle dels déus.
Siegfried i les ondines
La luxúria cega pel poder és capaç de causar un gran patiment i vergonya, com bé ho sap Wotan, però és només l’amor qui pot donar el colp fatal als déus. El gloriós heroi de Brünnhilde, Siegfried, mai experimenta les ànsies de poder que garanteix la desaparició de Wotan, en canvi, encarna la més feuerbachiana de les idees de Wagner, que valora l’amor més que el poder. Quan Siegfried es nega a tornar l’anell a les filles del Rin, no és perquè vol mantenir el seu poder, sinó perquè intenten persuadir-lo únicament amb amenaces personals i profecies de fatalitat. Els diu a les ondines que el que no canviaria per totes les riqueses del món donaria per una mirada d’amor o un somriure: «Si haguéreu somrigut l’anell seria vostre.»
En aquest context, Wagner va escriure el que després es diria «final feuerbachià», tot un cant socialista utòpic on quedaran darrere els déus, el poder, la propietat i regnarà únicament l’amor. Com veurem, aquest final, de 1852 serà eliminat com tots els que va esbossar. Influït pel filòsof també va escriure una altre final anys després, que va abandonar així mateix, és el «final schopenhauerià», que acabarà amb la visió de la fi del món.
Brünnhilde, immolació.
Una idea important és que l’amor no pot ser matat. L’embolicador i traïdor Hagen matarà Siegfried per l’esquena gràcies a la informació que Brünnhilde – creient-se enganyada – li va donar. Però el dolor que li produirà aquesta mort la farà sàvia i es llançarà a la pira funerària després d’haver honorat el seu amant sabent que el mateix foc acabarà amb el Walhalla. Per això, li diu a Wotan que descanse: «Ara descansa, descansa ara, oh Déu!»
Les creences més important de Feuerbach havien sobreviscut en el llibret de Wagner durant més de 20 anys de reformes i revisions, i resistit l’infern filosòfic que és Arthur Schopenhauer. Der Ring des Nibelungen acaba amb una de les escenes més atractives de la història de l’òpera: «Flames brillants arriben a la sala dels déus. Quan els déus estan completament ocults per les flames, cau el teló.» Que apropiat per a un final d’un drama musical èpic basat en gran part en les idees filosòfiques de Ludwig Feuerbach: El cognom es pot traduir de l’alemany com «rierol de foc.» El final de Feuerbach de la dècada de 1850 feia temps que havia estat alterat pels anys de composició i revisió literària quan Der Ring va ser posat en escena per primera vegada en 1876. Els ingenus conceptes idealistes del jove hegelià que va escriure els poemes «Nibelungs» originals en 1848 havien quedat en el passat en la ment de l’autor el dia de la primera representació a Bayreuth quasi tres dècades després. Però, malgrat tots els obstacles, l’amor havia sobreviscut, la pira funerària de Siegfried simbolitza el poder suprem de l’amor que triomfa sobre totes les altres forces. Amor que havia conquerit el món dels déus amb el seu foc consumidor, i en fer-ho, també havia conquerit el mateix llenguatge dels éssers humans. En els esforços de Wagner per crear el final definitiu de Der Ring, s’havia adonat que les paraules no eren adequades per a expressar les emocions que desitjava transmetre a l’audiència. Només l’amor i la música serveixen de llenguatge universal. Tot el que quedava per al futur era l’amor i una cultura basada en l’amor de l’home i de la natura superadors de l’ordre mundial històric, fundat en la creença supersticiosa en els déus i els valors decadents. Tot i que la utopia de Feuerbach mai no es realitza plenament a l’escenari o al text, l’Anell de Wagner segueix sent un monument dramàtic i filosòfic capaç d’inspirar obres de l’art transcendents.
No hi ha unanimitat a l’hora d’interpretar el final del Ring, especialment perquè és un final orquestral. Jo el trobe optimista en el sentit feuerbachià. Desapareixen els déus i queden els homes. El darrer motiu – que s’ha anomenat de «la rendenció per l’amor» – ens anuncia el naixement d’un mon nou de la mateixa manera que abans acompanyava a l’anunci de la vinguda d’un heroi. No es destrueix el món, sinó el vell món, de manera que un altre de nou el substituirà. Wagner mostra com l’amor pot lluitar contra les injustícies, encara que tothom puga ser destruït en aquesta lluita. Així doncs, Wagner va mostrar el seu desig de no salvar el “vell” món, sinó de fundar un de nou. En aquest sentit, cal destacar el final de l’última jornada de la tetralogia. La destrucció dels déus és contemplada pels éssers humans que queden lliures de la seua tirania. Amb els déus desapareguts, l’amor reemplaça al poder com a base social d’un nou món. En termes generals la tetralogia des d’un punt de vista del pensament de Feuerbach representa la revolució. El vell món corrupte és reemplaçat per un de nou i pur.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Retroenllaç: Anàlisi de Der Ring. Wagner i Feuerbach (VII). Els finals | El Cavaller del Cigne