Òpera i classe social. (I)

burgueses opera

Burgesos en l’òpera mirant-se els uns als altres.

Wagner tenia un somni on confluïen les seues idees revolucionàries tant polítiques com poètiques. Volia reformar l’òpera classista del seu temps per crear l’obra d’art del futur, un art redemptor dirigit al poble lliure que no fora una mercaderia més que es poguera comprar i vendre, sinó que estiguera a l’abast de tothom. Wagner es va mostrar sempre en contra de la mercantilització de l’art. A imitació dels antics grecs, va preconitzar un teatre on el poble acudira lliurement i un art redemptor que redimira tota la humanitat. La seua era una bella utopia político-artística que va fracassar com totes les utopies del seu segle. Va reformar l’òpera, va construir el teatre que tant enyorava, però no va ser el poble qui va acudir al temple on s’havia de redimir per l’art, sinó els poderosos de la política i de les finances. Els mateixos de sempre.

Wagner, com va demostrar en Dresde en 1849, establia un nexe d’unió entre la revolució, el seu art i el públic. Esperava de la revolució el públic a qui dirigia la seua obra, el poble, però la revolució va fracassar. Afortunadament, va contar amb l’amistat d’un rei, Ludwig II de Baviera, que amava la sua obra. D’aquesta manera, la revolució poètica que el compositor propugnava, pogué dur-se a la pràctica, però qui va gaudir-ne foren emperadors, reis i burgesos potentats.

burgueses en la ópera

Burgesos exhibint-se en el pati de butaques de l’òpera.

Encara que ja fa molt que intenten convéncer-nos que les classes socials no existeixen, que són un invent marxista, és clar que existeixen. Sempre hi ha hagut senyors i vassalls, poderosos i oprimits, rics i pobres, des que el món és món amb excepció, si de cas, d’una societat basada en el que s’ha anomenat comunisme primitiu on tot era de tots sense distinció.

I les classes utilitzen etiquetes per diferenciar-; millor dit, els que tenen el poder i la riquesa senten la necessitat d’ostentar, que quede clar el seu status poder. Sempre ha estat així. Històricament, els viatges comercials cap a orient tenien una finalitat bàsica: adquirir objectes de luxe en forma de sedes, porcellanes i altres productes ostentosos per precisament això, ostentar.

ostentar

Vestit de luxe per a ostentar

La classe alta sempre s’ha diferenciat de la baixa per la manera de vestir, de parlar o pels seus entreteniments. I ací volia arribar. L’òpera naix a les corts italianes a les quals acudeixen aristòcrates, bàsicament, per passar l’estona. És un passatemps cortesà en què la plebs no té cabuda, i serà així fins que la burgesia prenga el poder i, com a senyal de distinció davant del populatxo, imite als antics aristòcrates i es dediquen a lluir-se en els teatres més que a contemplar una representació que en molts casos no gaudeixen perquè no tenen formació musical. Anar a l’òpera és un esdeveniment social que ve acompanyat per luxosos vestits, vestits i joies. Per al populatxo està vetat, no volen barrejar-se amb ells. Com a molt algunes localitats en els cims del galliner a les quals s’accedeix des d’altres portes. Tanta ha estat la identificació entre l’òpera i classe dominant que els teatres van convertir-se en símbols del poder i lloc de reunió de burgesos emergents i aristòcrates decadents. D’ací que, en alguna ocasió, aquests teatres hagen patit atemptats com ara el Liceu a mans d’un anarquista.

Abans de seguir amb el segle que estàvem – el XIX, el de l’ascens de la burgesia – convé remuntar dos segles enrere. Cas a part és l’italià, ja que allí aviat començaran a haver-hi teatres d’òpera comercials que no dependran del patrocini nobiliari sinó dels que paguen la seua entrada. A la puixant i burgesa República de Venècia s’obre el primer teatre d’òpera públic, el Teatre San Cassiano (1637). Convé recordar que Monteverdi va treballar per la la cort de Florència primer i per al teatre de Venècia anys després.  L’èxit del teatre musical comercial va traure a l’òpera del patrocini aristocràtic i la va col·locar en el món comercial. Aviat apareixeran teatres d’aquest tipus per tot Itàlia, fent que el gènere fos molt popular, el que no vol dir que en ells no es fes palés el classisme, al contrari – el preu de l’entrada ho feia així – encara que ja era possible gaudir de l’òpera sense ser un aristòcrata cortesà o convidat per un noble o un rei en la seua cort, salons o palaus. Venècia, amb diversos teatres oberts, va ser la capital mundial de l’òpera.

TeatroReal-400px-Palco_

Teatro Real de Madrid. El Palco Real per als monarques, la platea per aristòcrates i burgesos i el “Paraíso” per als més humils.

El classisme comença des de la mateixa arquitectura de l’edifici, en forma de ferradura a la italiana per facilitar la visió del veí de davant en lloc de l’escenari. Al Teatre Principal de València, la porta principal estava reservada per als burgesos que arribaven amb o sense carruatge. Per als menys benestants encara hi ha unes infinites escales les quals s’accedeix des d’una altra porta i carrer. La separació per classe social és física. El mateix succeïa al Liceu fins a la seua darrera reforma. Hi havia dues portes d’accés: Rambles, per als benestants; Sant Pau, per als més humils.

A Madrid, l’aristocràcia tenia el model a imitar en l’oligarquia parisenca que acudia a l’òpera. Al vuitcentista Teatre Real, inaugurat per Isabel II el 1850, va tenir un empresari a qui se li va ocórrer baixar els preus de les localitats amb l’esperança que els que volien entrar i no podien ho fessen ja que hi havia moltes localitats lliures. Així ho va fer, però una part dels adinerats abonats habituals va deixar d’assistir en senyal de protesta perquè no volien estar amb la plebs. Fins que les administracions públiques van subvencionar l’òpera, els preus de les localitats marcaven aquest elitisme. Una butaca al Liceu costava el salari de tres mesos d’un obrer. A la seua disposició hi havia localitats sense seient – ja desaparegudes – però vergonyosament presents en coliseus tan prestigiosos com el MET de New York o el Colón de Buenos Aires. Un classisme repugnant.

Liceu sotida burgesos

Burgesos sortint del Liceu.

A Barcelona l’òpera és i ha estat molt popular, interessant a totes les classes socials. Però extremadament classista. El Liceu ha estat un dels símbols del poder de l’oligarquia i lloc de reunió de noblesa i burgesia, àvida de prestigi social, va trobar en l’òpera un mitjà per millorar la seua cultura i de fer-se amb la noblesa, sense necessitat de pidolar invitacions a seus salons privats. Si les localitats situades a sota eren les ocupades pels privilegiats, els aficionats amb menys poder adquisitiu tenien el seu gueto a la localitats superiors separats ambdós grups físicament, sense fregament algun. Resulta repugnant l’escenificació que es feia i es fa en aquests llocs de les diferències de classe. Expressions com vestir d’etiqueta, de llarg o de gala són inseparables del món de l’òpera encara que afortunadament han caigut en desús. Com a curiositat, dir que en 1936 en esclatar la revolució que va seguir al colp feixista, el Liceu va ser expropiat i nacionalitzat. Se li canvià el nom per Teatre del Poble Català.

Afortunadament, el classisme en l’actualitat no és tan evident, però persisteix tot i que les institucions públiques subvencionen sales de concerts i teatres d’òpera. A la pràctica el que passa és que se subvenciona als benestants, que ocupen les millors localitats, els preus són prohibitius per a la classe obrera que, se de cas, podrà pagar per localitats sense bona visibilitat. En una ocasió, vaig cedir la meua entrada per al Palau de les Arts al meu cunyat, que era la primera vegada que hi anava. Al hall es va trobar amb un conseller per al qual treballava. Li va amollar un “Home, tu per ací?” que em causa ganes de vomitar quan ho recorde. Sí, el classisme existirà mentre hi haja classes socials i unes estiguen per sobre d’altres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ha estat la tecnologia més que no pas la política la que ha posat a l’abast la música clàssica i l’òpera de tothom. Els primers discos eren articles de luxe, però en l’actualitat qualsevol pot comprar-se una òpera. Fins i tot podem anar al cinema per vore una òpera a preus més assequibles. El problema és si tothom ha tingut les mateixes oportunitats per accedir a la cultura i tots som capaços de gaudir d’una activitat com aquesta. Em tem que no. Fa unes dècades es va incloure l’ensenyament de la Música en el sistema educatiu, però no és suficient. Hi ha qui ha nascut amb un piano de cola en el saló familiar i qui viu en una casa tan petita on no hi cabria. A més, les polítiques neoliberals actuals que estan destruint l’Estat del Benestar que afavorí l’acostament del poble a la cultura estan fent-nos retrocedint. La pujada de l’IVA al nivell de mercaderia de luxe va en aquest sentit.

Ha estat sempre així?

teatre grec 2

Teatre grec

Segons la visió, potser utòpica, de Wagner, no succeïa això a l’antiga Grècia. Se suposa que el poble acudia als amfiteatres per tenir una experiència catàrtica religiosa en honor d’Apol·lo (tragèdia) o de Bacus (comèdia). Ja en parlaré. El cas és que aquesta divisió tragèdia-comèdia donarà lloc segles després a l’equació tragèdia-poderosos, comèdia-plebs. En el cas francès, grand opéra – opéra comique; en el germànic, òpera – singspiel i en l’espanyol, òpera – sarsuela. La gran òpera per als elegits, per als posseïdors del vil metall i la cultura; la comèdia per al populatxo, perquè s’oblide de les seues penes.

Però no sempre serà així. Mozart va dignificar el singspiel i la rígida separació tragèdia – comèdia arribara amb una fusió tipus drama jocós. Seguirem parlant-ne.

Angela Merkel a Bayreuth'2008

Angela Merkel a Bayreuth en 2008.

Acabem com hem començat. Wagner va fracassar en el seu afany inicial a imitació del que se suposava era el teatre grec per al poble. Bayreuth va ser i continua sent un lloc on van els rics i poderosos, els potentats de les finances i els polítics. Hi ha excepcions, és clar, però l’etiqueta que llueixen els parroquians els delata. No solament a Bayreuth, sinó en altres festivals i temporades operístiques arreu el món ens trobarem vestits luxosos, joies i ostentació acompanyats d’entrades a preus prohibitius per a la majoria de la gent. Hi trobarem, com sempre, polítics, financers i famosos varis.

pàgina següent →

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Bayreuth, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Òpera i classe social. (I)

  1. Retroenllaç: Òpera i classe social. (II) | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s