Marxisme i anarquisme.

proletariado- Xiquets treballant en una mina de carbó a Pennsylvania (EEUU)

Xiquets treballant en una mina de carbó a Pennsylvania (EEUU)

Durant el segle XIX es produeix la substitució de la societat estamental per la de classes, pròpia del sistema capitalista. Les classes socials es defineixen per la propietat i la riquesa. Front a la burgesia, propietària del mitjans de producció, ens trobem amb el proletariat desposseït que es veu forçat a vendre la seua força de treball per un sou de misèria. A mida que el procés industrialitzador avance, creixerà el nombre de proletaris i de les emigracions del camp a la ciutat.

Les condicions en què es trobava el proletariat feren sorgir ideologies anticapitalistes com ara el marxisme i l’anarquisme que estudiem a continuació.

Wagner va participar d’aquestes idees. Va llegir a Proudhon i va ser amic i company de barricada de Bakunin (els dos, anarquistes), però va ser un fervorós seguidor del socialista Feuerbach, com el primer Marx, a qui va dedicar L’obra d’art del futur, i va tenir amistats marxistes, com Herwegh, company d’exili a Suïssa. No obstant això, Wagner no va ser marxista – no tenim cap escrit on parle de Marx o les seues teories – sinó anarquista.

Cal dir que en 1870 Feuerbach va afiliar-se al Patit Socialdemòcrata Alemany, marxista, però que aleshores Wagner feia ja quasi dues dècades que era seguidor de Shopenhauer, el seu filòsof favorit a partir de 1854.

ring11

Der Ring conté una crítica anticapitalista.

El rebuig de Wagner al capitalisme podem trobar-lo en Der Ring on els nibelungs recorden els proletaris. La baixada al Nibelheim és com la baixada a l’infern dels clàssics. La música evoca els soroll repetitiu i agressiu de les cadenes de producció de les fàbriques on són explotats els que abans eren feliços artesans lliures d’acord amb el lament de Mime. Quan Wagner i Cosima visitaren Londres, capital del país on la industrialització i el capitalisme havien triomfant plenament, afirmaren que Alberich, l’amo del tresor i explotador dels nibelungs, havia triomfat.

George Bernard Shaw en El perfecte wagnerià va dir que Der Ring des Nibelungen era “El Manifest comunista de la música”, una al·legoria contra el capitalisme i la revolució industrial. El seu assaig va servir de base per a les lectures marxistes que diversos directors d’escena, com ara Chéreau, Kupfer i altres, han fet en les seues produccions.

marx_engels_2

Marx i Engels

Socialisme científic o marxisme 

Partint de l’estudi històric sobre la transició d’unes societats a unes altres, Marx i Engels van realitzar una anàlisi de la societat capitalista, indagant en les seues contradiccions i plantejant els mitjans per a la seua destrucció.

El marxisme s’allunyava dels postulats teòrics, reformistes, idealistes i suposadament irrealitzables del socialisme utòpic.

La Revolució de 1848 va constituir un moment clau en el desenvolupament d’aquest nou corrent socialista doncs, un cop frustrada, el marxisme reemplaçà el socialisme utòpic com corrent ideològic obrerista dominant, erigint-se en motor i referent de bona part dels moviments revolucionaris de la segona meitat del segle XIX i XX. Va ser precisament el 1848 quan es va publicar el Manifest comunista, l’obra més coneguda del marxisme.

Les idees marxistes no conformen un bloc unitari, ja que els escrits de Marx han anat completant amb el temps i han estat objecte de notables revisions.

El socialisme científic o marxisme presenta influències de corrents anteriors, destacant les que procedeixen de la filosofia alemanya hegeliana (materialisme dialèctic), la de l’ideari de revolucionaris com ara Babeuf i la d’activistes obrers com ara Blanqui.

En els seus escrits Tesis sobre Feuerbach (1845), Misèria de la Filosofia (1847), el ja al·ludit Manifest Comunista i sobretot El Capital, Marx i Engels van desenvolupar una teoria en la qual destaquen els següents aspectes: El materialisme històric, La llei d’acumulació del capital, La plusvàlua, La lluita de classes, La dictadura del proletariat i La societat sense classes.

Marx_color

Marx

El materialisme històric

Per al marxisme, són les circumstàncies materials i no les idees o la voluntat dels homes les que determinen els fets històrics. En aquest sentit, diferència entre infraestructura (l’economia) i superestructura (l’organització de l’estat, els aspectes polítics, jurídics, ideològics, el pensament filosòfic, les creences religioses, la producció artística, els costums, etc).

Entre ambdues instàncies existeix una estreta relació dialèctica. La infraestructura econòmica constitueix la base de la història i genera unes determinades relacions de producció. Les variacions en la infraestructura provoquen al seu torn canvis en la superestructura, però no de forma mecànica automàtica, sinó que cada instància exerceix una peculiar influència sobre l’altra. A llarg termini, però, el paper determinant correspon a la infraestructura.

Hegel_portrait_by_Schlesinger_1831

Hegel

Aquesta dinàmica cal situar-la en l’influx que exerceix sobre el marxisme la teoria del procés dialèctic de Hegel. Segons aquest filòsof cada fet o circumstància (tesi) porta en el seu si la seua pròpia contradicció (antítesi). De la pugna entre ambdues sorgeix una nova realitat (síntesi) que implica la superació de les anteriors i que al seu torn es transforma en una nova tesi.

La humanitat ha passat per diversos estadis amb diferents estructures i les seues pròpies contradiccions: societat comunitària-tribal, esclavista, feudal i capitalista. En aquesta última la burgesia ha creat unes condicions (econòmiques, legals, unes maneres de vida i fins i tot la religió) que li permeten prosperar material i socialment, però a costa del proletariat. Del major o menor desenvolupament del moviment obrer depén que la classe treballadora reconega quins són realment els seus interessos i lluite per ells a través de l’acció revolucionària.

L’acumulació del capital

La intensificació de l’explotació dels obrers (augment del ritme de treball, ocupació de mà d’obra infantil, jornada laboral abusiva, etc.), permeten al capitalista incrementar els seus beneficis. No obstant això, els guanys es concentren en cada vegada menor nombre d’empresaris pel fet que una part d’aquests -els menys competitius- van desapareixent i engrossint les files dels desposseïts, el proletariat.

La plusvàlua

Podria definir-se com la diferència entre la riquesa produïda pel treball de l’obrer i el salari que aquest rep del patró. Aquesta remuneració serveix per fer front a les despeses d’alimentació, vestit i l’allotjament que necessita per subsistir i seguir treballant però no satisfà el total del valor del treball desenvolupat. Aquest fet comporta l’enriquiment del capitalista, producte de l’apropiació de part l’activitat realitzada. La plusvàlua seria per tant, la part del treball que l’empresari deixa de satisfer al treballador.

La lluita de classes

Les classes socials per al marxisme estan definides per les relacions de producció, és a dir, per la manera com els homes produeixen mercaderies. En el si de les relacions de producció, el paper que ocupa cada individu està determinat per la divisió del treball, és a dir, aquells que desenvolupen una mateixa activitat -i per tant estan sotmesos a unes idèntiques condicions- conformen una classe social. Les classes socials són determinades pel lloc que ocupen en el procés de producció de la riquesa. Uns la produeixen i altres s’apropien d’una porció de la mateixa. D’aquesta relació no es pot esperar sinó l’antagonisme i l’hostilitat entre explotats i explotadors.

Serf observant dos senyors, un noble i un eclesiàstic.

Serf observant dos senyors, un noble i un eclesiàstic.

Al llarg de la història sempre hi ha hagut classes enfrontades. A les societats esclavistes (Grècia i Roma en l’Antiguitat) van ser antagònics els propietaris lliures i els esclaus; en el si de la societat feudal-estamental l’enfrontament es va establir entre nobles i eclesiàstics d’una banda i serfs de l’altra.

En el si de la societat capitalista passa el mateix: la lluita de classes és protagonitzada per la burgesia, propietària dels mitjans de producció (capital, fàbriques, màquines, transports, etc.) I pel proletariat que, en disposar únicament de la seva força de treball, es veu obligat a vendre-la a canvi d’un salari que escassament serveix per a satisfer la supervivència.

Els interessos d’ambdues classes són antagònics i incompatibles i conduiran indefectiblement a l’enfrontament. A mesura que el capitalisme vaja desenvolupant el nombre d’obrers s’incrementarà, el que unit al deteriorament de les seues condicions de vida, conduirà a la revolució.

La revolució tindrà com a objectiu aconseguir una societat perfecta on no hi haja ni explotadors ni explotats. Per a això serà imprescindible labolició de la propietat privada, és a dir, la socialització dels mitjans de producció, evitant la mera substitució dels antics propietaris per altres nous.

La dictadura del proletariat

Una vegada que la classe obrera haja pres consciència de l’explotació i opressió pateix, s’organitzarà al voltant de partits de caràcter revolucionari, sent dirigida per una avantguarda especialment capacitada i activa, obstinada a planificar la destrucció del sistema capitalista.

Aquesta acció no s’ha de circumscriure a un sol país ja que, sent les condicions i els interessos de la classe treballadora, idèntics a tot el món capitalista, ha de tenir un caràcter internacional.

A través de l’acció revolucionària dels obrers han d‘enderrocar el govern burgés i substituir-lo per un de caràcter obrer. Això pot requerir l’ús de la violència, ja que els treballadors es trobaran amb la forta oposició de la classe dominant.

Un cop aconseguit el control de l’Estat serà necessari salvaguardar les conquestes realitzades mitjançant l’exercici d’una dictadura dels treballadors, constituint aquest el primer pas cap a la consecució d’una societat comunista sense classes.

El nou Estat que sorgeix de la revolució haurà de suprimir la propietat privada dels mitjans de producció (element primordial en l’explotació de la classe obrera) i substituir-la per la propietat col·lectiva dels mateixos.

La tesi de la dictadura del proletariat ha estat una de les més controvertides del marxisme, ja que implica la conquesta d’una de les claus de la superestructura social: l’Estat. La manera de aconseguir-ho ha estat criticada per alguns autors posteriors a Marx, titllats pels marxistes clàssics de revisionistes.

La societat sense classes

Un cop consolidat el nou Estat, el pes d’aquest tendirà a disminuir fins a desaparèixer, ja que en haver desaparegut les amenaces que pesaven sobre ell, l’aparell coercitiu deixarà de tenir sentit i cada individu treballarà voluntàriament en benefici de la comunitat.

Les relacions de producció s’hauran transformat i els mitjans de producció no estaran concentrats en mans d’una minoria, sinó que seran col·lectius. Per tant, ja no hi haurà ni opressors ni oprimits, tan sols una classe social, la treballadora. En el seu si regirà la solidaritat i l’harmonia entre home i treball, aquest ja no serà font de patiment i alienació. Es dissiparan així mateix les diferències entre camp i ciutat, entre treball manual i intel·lectual. En suma, s’haurà arribat a una mena de paradís a la terra, el de la societat comunista.


Bernstein,330px-Eduard_

Bernstein, revisionista.

El revisionisme marxista

El revisionisme es pot definir com l’acció de sotmetre a revisió doctrines, apreciacions o pràctiques ja establertes amb l’objectiu d’actualitzar o modernitzar.

El marxisme ortodox advertia als obrers sobre el risc que constituïa el pacte amb altres classes socials alienes als seus interessos. Prevenía sobre el reformisme polític en el si de l’Estat capitalista. La raó és que l’Estat és el principal instrument de què se serveix la burgesia per exercir el seu domini social. L’únic objectiu que el proletariat ha de perseguir és la presa del poder mitjançant la revolució.

No obstant això, a finals del segle XIX (a partir de la II Internacional), Bernstein, membre del SPD (Partit Socialdemòcrata Alemany), des una postura menys radical i més conciliadora, va sostenir que els partits revolucionaris podien i devien, segons les circumstàncies, intervenir en el sistema polític democràtic i liberal, utilitzant com a principal arma per tal d’aconseguir les seues aspiracions, el sufragi universal.

Afirmava que les prediccions realitzades pel marxisme respecte a la progressiva pauperització dels treballadors eren errònies i que els obrers havien millorat objectivament la seua situació respecte a temps pretèrits. Es tractava d’una via no revolucionària que perseguia canvis no radicals, sinó graduals i pacífics.

El revisionisme va despertar irades crítiques en el si dels sectors més esquerrans del marxisme (Rosa Luxemburg, Lenin, etc.), però va jugar un important paper en la política del segle XX.


anarquista retol
Anarquisme

El terme anarquisme és d’origen grec i significa sense autoritat ni poder. Aquesta ideologia, juntament amb el marxisme, constitueix un dels corrents del socialisme. Ambdues, anarquisme i marxisme, coincideixen en la crítica al capitalisme i en la necessitat de la seua eliminació, però difereixen radicalment pel que fa als mètodes per aconseguir-ho. De fet, al llarg del segle XIX tots dos pensaments es van anar allunyant progressivament, fins a esdevenir irreconciliables antagonistes.

L’anarquisme va estar molt influït per la idea rousseauniana que l’individu és bo per naturalesa i és la societat (o el Estat i les seues institucions) qui destrueix la seua felicitat.

Va aconseguir la seua màxima influència en el si de societats escassament industrialitzades -Espanya, Itàlia i Rússia-, mentre que en països més avançats va tenir més pes el marxisme. A Espanya l’anarcosindicalisme es va materialitzar en la creació d’organitzacions com la CNT que va jugar un important paper en el primer terç del segle XX.

Alguns sectors de l’anarquisme van preconitzar l’acció radical i violenta. Això es va concretar en atemptats terroristes.

La teoria anarquista

El pensament anarquista no és uniforme, però, els seus defensors comparteixen algunes idees afins:

El rebuig de qualsevol tipus d’autoritat -especialment la de l’Estat- i el rebuig a qualsevol forma d’organització, siga de caràcter partidista, administrativa o religiosa. Al costat del rebuig a l’autoritat preconitza la llibertat individual.

Per als anarquistes l’Estat capitalista constitueix una estructura que possibilita l’explotació de la classe obrera i per això ha de ser destruït. Rebutja tant el joc polític com l’organització de partits. El mitjà fonamental per eliminar a l’Estat és la vaga general, que permet arruïnar la burgesia.

L’organització social ha d’estructurar de baix a dalt, partint de petites comunitats autosuficients i per lliure decisió dels seus membres, expressada a través del sufragi universal, mai per imposició.

L’abolició de la propietat, ja que aquesta és considerada com un furt quan s’aconsegueix sense feina. El dret a l’herència (origen de l’estatus social) ha d’eliminar-se i substituir-se per la col·lectivització dels béns.

La importància de l’educació. L’home sol serà lliure quan siga capaç de pensar per si mateix i el millor mitjà per aconseguir-ho és una acurada instrucció.

Tres figures destaquen en el pensament anarquista:

Pierre Joseph Proudhon (1809-1865)

Proudhon2

Proudhon

 La seua influència es va deixar sentir fins a la dècada dels anys 60 del segle XIX, a partir de la qual van arribar més rellevància les idees de Bakunin i Kropotkin. Encara que molt relacionat amb el grup dels socialistes utòpics, de qui va ser contemporani, se’l considera el fundador de l’anarquisme; seus escrits són posteriors a 1848.

Va criticar el joc parlamentari, sostenint que el sufragi universal és fàcilment manejable per la propaganda dels partits burgesos.

Enfront de l’Estat i la Llei preconitza l’associació de petits productors autònoms reunits políticament en una federació de comunes socialment articulades al voltant del mutualisme i el cooperativisme.

Preconitza la via pacífica i l’ajuda mútua com formes d’aconseguir l’alliberament de l’home, sent aliè als anarquistes que van encoratjar l’ús de la violència.

Bakunin (1814-1876)

Bakuninfull

Bakunin

Va ser el primer teòric anarquista a presentar el seu pensament d’una manera sistemàtica.

Va proposar la col·lectivització (anarco col·lectivisme) dels mitjans de producció (capital, terra, indústries, etc), però no així dels fruits que se n’obtenen. En això diferia de la postura més radical de Kropotkin qui sostenia que aquests fruits también havien de ser de propietat col·lectiva.

Segons Bakunin, l’Estat i altres institucions com l’Església i l’Exèrcit han de ser reemplaçats per una federació de comunes creades de forma espontània. Minimitzar el paper dels partits polítics revolucionaris com a instrument de transformació social i igualment va rebutjar el joc polític parlamentari.

Kropotkin (1842-1921)

Kropotkin2

Kropotkin

Aristòcrata rus anti-tsarista, va estar molt influït per les idees de Bakunin a qui va recolzar en la Primera Internacional davant Marx. Va advocar per una sociedad sense Estat, on el treball intel·lectual i manual no estiguessen separats i els homes practicaren el suport mutu, la llibertat, la solidaritat i la justícia.

Kropotkin va encoratjar l’acció dels obrers per la via sindical, no política, sent representant de l’anomenat anarcosindicalisme. Com a instrument indispensable per canviar la societat va proposar l’educació, encara que també propugnar la violència per aconseguir-lo.


La revolució de 1848

bandera roja rev. 48 paris

Revolució a París 1848.

L’onada revolucionària que es va estendre durant 1848 per gran part d’Europa, a més del seu significat polític va tenir un marcat caràcter social. França, Àustria, Alemanya, Suïssa, igual que altres estats, van constituir escenaris en els quals la classe treballadora va intervenir en forma de protestes i motins al costat de la petita burgesia liberal, enfront dels interessos de l’alta burgesia que acaparava els ressorts del poder .

Les seues demandes es van centrar en una ampliació dels drets i llibertats conquerits durant la Convenció Nacional francesa de 1793: sufragi universal masculí, democràcia, assistència social als desafavorits, dret al treball, lliure sindicació, etc.

L’experiència de 1848 va ser especialment rellevant a França, on la pressió social va forçar la caiguda de la monarquia de Lluís Felip, l’anomenat Rei burgés i va forçar la proclamació de la Segona República.

Blanc_b_Carjat_1848-255px-Louis_

Louis Blanc

El socialista Louis Blanc, ministre de Treball durant el govern provisional republicà, va crear els Tallers Nacionals i va fixar la jornada màxima de treball 10 hores, intentant absorbir l’enorme atur que assolava el país. El tancament dels Tallers Nacionals esdevingut tan sols uns mesos més tard de la seua obertura va significar el fracàs dels que pretenien donar contingut social a unes reivindicacions que havien anat més enllà del merament polític.

La proclamació de Lluís Napoleó com a president de la República i la posterior abolició d’aquesta mitjançant un autocolp d’estat tres anys més tard, va suposar un entrebanc per a les aspiracions dels treballadors a posar fi a les desigualtats econòmiques i millorar les seues pèssimes condicions laborals i socials.

L’ensenyament que el moviment obrer va extraure de la frustrada experiencia revolucionària va ser que d’ara endavant només havia de confiar en les seues pròpies forces, rebutjant possibles aliances amb qualsevol sector de la burgesia. Es va organitzar en sindicats i va emprendre l’acció política de la mà del marxisme i l’anarquisme.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Educacó, Història, Política, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s