Òpera i classe social. (II)

Palazzo Vecchio a Florència.

Palazzo Vecchio a Florència.

Hem vist en l’entrega anterior que la divisió del teatre grec en dos gèneres, tragèdia i comèdia, tindrà el seu reflex en els gustos cap el teatre musical per classes socials. La tragèdia, en forma d’òpera seriosa, s’imposarà entre les elits i la comèdia, òpera bufa, entre el poble. Durant el classicisme serà quan l’òpera, abans espectacle exclusiu per a ments refinades i cultes, serà reivindicada pels sectors populars de la societat en plena època de la Il·lustració a les portes de la revolució.

Farem un recorregut històric partint de l’antiga Grècia fins arribar al segle XVIII, època del Classicisme i de l’expansió de l’òpera entre les capes populars.

A la cort de Florència fa més de quatre-cents anys va nàixer l’òpera com a activitat elitista reservada a una minoria aristocràtica, intel·lectual i coneixedora a imitació del que pensaven que era l’antic teatre grec. Curiosament, el teatre grec no estava reservat a una minoria selecta, sinó que estava dirigit a tota la comunitat.

     apolodionisioteatre grec 2

Apol·lo i Dionís, deus de la tragèdia i la comèdia del teatre grec.

El teatre per als grecs complia amb una funció ritual i gairebé religiosa. Les seues divisions -tragèdia i comèdia- s’utilitzaven per retre culte a deïtats diferents, sent la tragèdia dirigida al gran Apol·lo – déu del Sol- caracteritzat per la seua sobrietat i la finalitat era permetre a l’espectador descobrir les virtuts de la moderació en les conductes, mostrant així les vivències i sentiments de grans herois que s’alçaven com a exemples a seguir.

En el segon cas, la comèdia, la divinitat honrada era el déu de l’agricultura i el teatre, Dionís – Bacus per als romans- i la fi era simplement el plaer pel plaer mateix, compartint així el propòsit amb les bacanals o festes desenfrenades del déu.

A l’antiga Grècia on dramaturgs com Esquil i Sòfocles van complementar les seues obres amb danses i cançons.

misteri elx

Misteri d’Elx, d’origen medieval

Posteriorment els romans van continuar fent aquest tipus d’espectacles, mentre que ja per l’Edat Mitjana, particularment en els segles XII i XIII van sorgir les representacions de drames religiosos, en les quals es va adaptar part de les Sagrades Escriptures perquè poguessen transmetre a través de cants en els temples, amb la qual cosa pretenia el poble comprenguera els textos bíblics.

Però és al segle XVI on es pot situar de manera més precisa el sorgiment d’aquest gènere musical i escènic de caràcter religiós, amb la composició del romà Emilio de Cavaliere (1550-1602) titulada Rappresentatione di Anima e di Corpo, al·legoria en la qual personatges com Cos, Ànima, Temps, Món i Raó discuteixen sobre les prioritats de l’ésser humà al gust del clergat.

Commedia_dellarte

Commedia dellarte

Per al Renaixement va sorgir la Commedia dell’arte, tradició italiana a la qual pallassos com Arlequí, Pulcinella i Scaramouche, improvisaven històries amb temàtiques quotidianes, amb la finalitat d’entretenir al seu públic, el poble.

D’aquesta manera, mentre el clergat gaudia amb les obres de Cavaliere, els prínceps de l’època preferien temes pagans o polítics i famoses llegendes; per exemple, obres sobre Orfeu – fill de Apol·lo i la Musa Calíope- i el seu romanç amb la nimfa Eurídice, sent algunes de les primeres escrites per Jacopo Peri, Giulio Caccini o Claudio Monteverdi.

En aquest període l’òpera era exclusiva per a coneixedors i experts, tenint com a principal camp de desenvolupament les grans ciutats italianes com Venècia, on en l’any de 1637 es va establir el primer teatre públic d’òpera. D’aquesta maner, l’òpera va deixar de ser un entreteniment reservat a la noblesa i va convertir-se en una activitat a l’abast de qui poguera pagar-se l’entrada, és a dir, la burgesia emergent. 

En contraposició a les classes altes, el poble exigia en l’espectacle elements que els divertira i el facilitara una fuita de la dura realitat que experimentaven dia amb dia, creant-se així un gènere mixt, i un tant amorf, que combinava tragèdia i comèdia.

Le nozze di Figaro

Le nozze di Figaro, commedia per musica.

Durant l’època del classicisme, el públic va sentir un creixent interés per la música en general i per l’òpera en particular. Això va fer que els compositors acostaren les temàtiques de les seues obres a aquelles que tenien més interés per a un màxim nombre de persones. Veurem com en el classicisme hi ha un major nombre d’òperes bufes, tractades igual que les òperes serioses, a diferència de les etapes anteriors en què les òperes de caràcter còmic estaven reservades per a un públic menys instruït i vulgar. També s’anomenaven  commedia per musica o dramma giocoso per musica.

Cimarosa i Mozart van compondre gran nombre d’òperes bufes que estan considerades com autèntiques obres mestres de l’òpera. En aquest sentit van aparèixer més versions nacionals, escrites en la llengua local i amb diàlegs en lloc de recitatius, com el singspiel a Alemanya, la sarsuela a Espanya i la opéra-comique a França.

The Beggar's Opera

The Beggar’s Opera

En el cas britànic va donar-se un gènere anomenat òpera de balades, de caràcter popular amb parts parlades i cançons procedents d’òperes serioses, folklòriques i populars del qual un bon exemple és The Beggars Opera (1728) de John Gray per a la qual l’autor va prendre prestades cançons populars, modificant la lletra. Aquest gènere va tenir una vida efímera durant el segle XVIII.

Al segle XVII França i Alemanya es van unir als italians en el furor per les exhibicions operístiques, que ja mostraven elaborades escenografies i vestuaris luxosos en la construcció i confecció, es trobaven involucrats talentosos artistes.

Isis – C’est lui dont les dieux ont fait choix (Lully) Del film Le Roi Danse.

Al territori gal va ser on finalment es va aconseguir novament la separació dels dos gèneres fonamentals, creant-se així las tragédies lyriques per part del gran compositor Jean Baptiste Lully, fent també contribucions importants poetes com Apostolo Zeno i Pietro Metastasio; a més es van establir algunes pautes perquè les obres representades resultaren més lleugeres destacant l’acció i limitant els personatges.

En aquesta competència entre la comèdia i la tragèdia, es va arribar a l’equilibri amb les anomenades opera buffa (Itàlia) o opéra comique (França) que s’escenificaven normalment en les fires o bé enmig de les òperes serioses, amb la qual cosa van sorgir els Intermezzi , o intermedis amb l’objectiu de proporcionar als espectadors un equilibri anímic.

Pergolesi – La serva padrona – A Serpina penserete

Aquesta lluita entre gèneres era a la vegada delimitada per les classes socials. Mentre l’aristocràcia -grup privilegiat per dret de sang, preferia la tragédie lyrique, el poble optava per l’opéra comique. Aquesta pugna va tenir el seu veredicte temporal amb la fi de la monarquia imposat per la Revolució Francesa (1789); així alguns ideòlegs d’aquest moviment com Rousseau reclamaven el retorn als plaers senzills i la natura.


L’òpera al Classicisme.

                  Gluck_painted_by_Joseph_DuplessisMetastasio_by_Batoni

La reforma en l’òpera: el compositor Gluck i el llibretista Metastasio.

S’emfatitzen les diferències entre òpera seriosa i òpera bufa. D’aquestes diferències s’origina una reforma operística duta a terme per Gluck i secundada per autors com Mozart o Beethoven que porten el gènere a noves cotes de modernitat.

Itàlia

Òpera seriosa:

Influència de l’escola Napolitana. Serà Metastasio el que definisca els tipus a seguir dins de l’òpera seriosa i l’òpera bufa. Promou accions entrellaçades amb sis personatges, diferents intrigues, històries paral·leles i final feliç.

El recitatiu es torna més superficial (de vegades s’improvisa sobre l’escenari). Per tant les àries esdevenen les parts importants de l’òpera, així el desenvolupament dramàtic passa a un segon pla en favor de les àries. Al final de l’òpera s’afegeix un cor o concertant (quartet, trio, etc). Al començament una simfonia que no sempre tenia relació musical amb la resta de l’obra, i que en molts casos s’interpretava de forma independent.

Aquesta forma de creació va ser criticada pels partidaris de l’òpera reformada. Seqüeles d’aquestes crítiques les tenim a Il teatre alla moda de Marcello on es descriuen aquestes protestes per una òpera anquilosada en el temps i poc dinàmica.

Janet Baker sings “Che farò senza Euridice” from Gluck’s ‘Orfeo ed Euridice’

 De tot això sorgeix la necessitat d’una reforma duta a terme per Gluck que defensarà una major unitat estilística mitjançant el recurs del contrast i la senzillesa, la participació de cors i ballets que doten d’unitat a l’obra.

L’obra clau de Gluck on es defensen aquestes teories serà Orfeu ed Euridice. Aquestes reformes pretenen tornar l’òpera a la seua concepció original.

Òpera Buffa:

El gran precedent és La Serva Padrona de Pergolessi. S’intenta caracteritzar l’obra amb noves cotes de proximitat al poble amb temes més plans on criats i gent humil tenen el protagonisme. Aquesta òpera buffa culmina amb Mozart.

Frederica von Stade sings Cherubino’s “Voi che sapete”-1973

Molts dels personatges vénen de la commedia dell’arte. Aquesta comèdia de l’art era un espectacle còmic burlesc del segle XVI on els actors improvisaven sobre l’escenari, l’únic que estava escrit era l’escenografia i la idea general de l’escena. Els personatges sempre eren els mateixos i havien d’estar vestits de la mateixa manera i amb les mateixes màscares. És a dir: Colombina, Pagliacci, Arlechino, El senyor i el seu criat (recordem Don Giovanni).

Les parts de l’òpera buffa contenen àries, recitatius, etc, però sobretot el que més destaca són els finals concertats (trios, quartets, etc).

A poc a poc es va dramatitzant més l’òpera buffa. Tal és el cas de Don Giovanni de Mozart. On els finals s’allarguen.

França

Segueix la influència de la música de Rameau i Lully però a poc a poc l’òpera italiana es va introduint en territori francés.

 “Ah! Qu’on daigne … Puisque Pluton … ” – Stéphane Degout – Hippolyte et Aricie – J. P. Rameau

Es creen dos tipus:

Grand Opéra: hereva dels estils barrocs (Òpera-ballet, etc) allunyada dels temes quotidians i dirigida a l’aristocràcia. París comptaria amb nombrosos teatres per representar aquest tipus de d’òpera.

Opéra-comique: representa els temes populars. Era l’equivalent a la òpera buffa italiana a França. Amb diàlegs parlats i cançons amb cors, danses, etc. Dirigida a un públic popular.

Disputa dels bufons (1752)

Rousseau_(painted_portrait)

Rousseau, defensor de l’òpera popular.

Davant l’estrena de la Serva Padrona es va organitzar tal enrenou que es establir dos grups, partidaris uns de la música tradicional francesa de la Grand opéra a l’estil de Rameau (gust aristòcrata) i d’una altra banda un grup que defensava els nous ideals italianitzants d’una nova senzillesa una òpera còmica (buffa) que va tenir a Gluck i Rousseau com els seus principals defensors.

Rosseau desenvolupava els seus ideals d’una nova senzillesa i natural en l’art. Col·laboraria amb els seus escrits en l’Enciclopèdia.

La disputa dels bufons acabaria amb l’expulsió de la companyia italiana de París, d’aquesta manera la Grand Opéra havia guanyat la batalla, però alguna cosa havia canviat en el sentir general.

Reforma operística de Gluck

Gluck es va fer ressò d’aquest fet i va establir la seua reforma operística amb la bella obra d’Orfeu ed Euridice on es plasmaven les seues teories amb vista a reformar la grand opéra i a l’òpera seriosa italiana.

Volia reprendre el rumb que es va marcar temps enrere amb la Camerata Fiorentina d’un redescobriment dels clàssics, per això considerava important el paper del cor com a comentarista en les seues obres.

Igualment es defensava una senzillesa formal i musical allunyada de tot recarregament i un nou protagonisme de la part dramàtica.

El ballet havia de prendre part activa com si fos un protagonista més.

L’orquestra havia d’estar integrada amb l’acció i l’obertura havia de formar part d’ella interpretant les melodies més destacades de l’obra.

D’això es dedueix el poc sentit de voler separar l’obertura de la resta de la òpera en la simfonia d’òpera napolitana.

Aquesta reforma de Gluck influiria decisivament en tots els compositors posteriors com Mozart o Beethoven.

Alemanya

Triomfaria l’estil italià. S’interpretava aquesta òpera italiana a la cort amb motiu de celebracions de la cort.

Antonio Salieri. L’Europa riconosciuta: Numi, respiro…Ah, lo sento. Diana Damrau.

Podem destacar Salieri i Mozart a Viena.

Un gènere que triomfa en aquesta zona és el singspiel. Òpera amb fragments parlats en alemany i amb temàtica propera al poble. A Viena Josep II patrocinaria aquest tipus de composicions (La flauta Màgica) El singspiel solia contenir una amalgama d’històries fabuladas, contes etc

Podem destacar també de Mozart El rapte en el serrall de temàtica exòtic i La flauta màgica, òpera que amaga la trama maçònica molt del gust de l’autor. És una de les primeres grans òperes pròpiament alemanyes.

The Magic Flute – Papagena ! Papagena ! & Halt ein! o Papageno, und sei klug

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Hª Música, Música, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s