El llibre de Hitler, Mein Kampf, a pesar del seu pèssim estil, va ser un èxit de vendes.
Mentre Hitler redactava la que seria la primera part del seu llibre, el seu comportament en Landsberg era exemplar. El director de la presó va enviar al setembre de 1924 una nota al Ministeri de Justícia en la qual afirmava que «està mostrant-se com un pres agradable i disciplinat, contribuint a més a mantenir la disciplina dels altres empresonats», recomanant que se li concedira la llibertat provisional. El retrat que va fer de Hitler el director del presidi resulta revelador: «És un home molt intel·ligent, especialment ben dotat per a la política, posseeix una formidable força de voluntat i una infrangible obstinació en les seues idees».
No obstant açò, els informes desfavorables de la policia estatal bavaresa desaconsellaven la seua excarceració; en ells es pronosticava que Hitler provocaria disturbis «a causa de la seua energia». L’actitud positiva de Hitler durant la seua captivitat va acabar derrocant els obstacles que s’oposaven al fet que fóra alliberat. Així, el 19 de desembre de 1924 el Tribunal Suprem de Baviera va ordenar la seua posada en llibertat.
L’endemà, després d’acomiadar-se dels seus camarades, Hitler eixia lliure per la porta de la fortalesa de Landsberg. Li havia anat a cercar el seu impressor, Adolf Muller, i el seu fotògraf, Heinrich Hoffmann, en un automòbil Mercedes; abans de pujar-se a ell, Hitler es va detenir un moment barret en mà, amb una gavardina posada sobre els pantalons curts tirolés, deixant-se fotografiar per a immortalitzar el moment del seu alliberament. Hoffmann va preguntar a Hitler sobre les seues intencions futures, al que aquest va respondre lacònicament: «Començaré de zero».
Hitler va ser rebut en el seu apartament muniqués pels seus amics com un heroi. Havien omplert la taula d’aliments i begudes i fins i tot li col·locaren en el cap una corona de llorer. Seguint el lema de Nietzsche «el que no em mata, em fa més fort», Hitler va ressorgir de la seua captivitat endurit per l’adversitat i reafirmat, més si cap, en les seues inamovibles conviccions. Hitler va assegurar més tard: «Va ser durant el meu empresonament quan vaig adquirir aqueixa fe infrangible, aqueix optimisme, aqueixa confiança en el nostre destí que a partir de llavors res va poder fer vacil·lar».
Hitler a l’eixida de la presó. Estava disposat a emprendre de nou la lluita, però aquesta vegada de manera legal.
Malgrat l’alegria que es va estendre entre els seus seguidors pel seu alliberament, el futur del seu moviment no semblava molt prometedor. El NSDAP, a més d’escindit, tenia prohibida qualsevol activitat, la seu havia sigut tancada i en la caixa no hi havia ni un sol marc; el seu periòdic, el Völkischer Beobachter, havia sigut clausurat i a Hitler se li havia prohibit parlar en públic. A més, la gent no s’acordava ja de les seues brillants intervencions en el judici i del fallit Putsch que havia protagonitzat a causa dels grans canvis que havia experimentat Alemanya en aqueix temps. La hiperinflació i els combats de carrer eren un record que es tractava d’oblidar i el país havia recuperat una certa estabilitat. Part dels antics seguidors de Hitler havien ingressat en altres partits i alguns d’ells, com Röhm, fins i tot eren diputats.
Malgrat aqueixa situació clarament desfavorable, Hitler seguia decidit a aconseguir el poder, però no per força, com havia intentat al novembre de 1923, sinó per la via legal. Quan estava encara pres en Landsberg, va explicar a un dels seus coreligionaris, Kurt Lüdecke, el nou camí que anava a emprendre el seu moviment: «Quan torne a la vida activa, caldrà adoptar una política nova. En lloc d’aconseguir la conquesta del poder mitjançant un colp de força, haurem de reprimir els nostres ímpetus i entrar en el Reichstag competint amb els diputats catòlics i marxistes. Si vèncer-los en les urnes ha de portar-nos més temps que vèncer-los amb les armes, el resultat, almenys, estarà garantit per la seua pròpia Constitució». Hitler era conscient que el camí que es presentava per davant era llarg i dur, però no tenia cap dubte sobre el resultat: «Tot procés legal és lent, però més prompte o més tard tindrem majoria i, amb ella, serem els amos d’Alemanya».
Fruit d’aqueixa nova estratègia, Hitler va adoptar la tàctica del llop amb pell de be. Així, el 4 de gener de 1925 va aconseguir entrevistar-se amb el nou cap del govern bavarés, Heinrich Held. Encara que va ser rebut per aquest amb fredor, Hitler es va mostrar contemporitzador, molt lluny de la imatge desafiadora mostrada en el judici, reconeixent que el Putsch havia sigut un error i comprometent-se a respectar l’autoritat de l’Estat. Held es va engolir l’ham i dies després va alçar la prohibició que pesava sobre el NSDAP, el seu periòdic i sobre ell mateix per a parlar en públic. A partir d’aqueix moment, Hitler es va aplicar en cos i ànima a la seua tasca de reflotar el moviment.
El Völkischer Beobachter va reaparèixer el 26 de febrer de 1925, publicant un llarg editorial d’Hitler titulat: «Un nou principi». Aqueix escrit representava el toc de corneta amb el qual Hitler anunciava que estava de tornada. L’endemà es va celebrar un míting en la Bürgerbräukeller per a calibrar l’estat en el qual es trobava el partit. Quatre mil seguidors van assistir a la trucada de Hitler, corresponent al seu discurs amb encès entusiasme, la qual cosa feia pensar que el temps que havia estat fora de la circulació amb prou faenes havia suposat un parèntesi. No obstant açò, l’absència en la sala de noms rellevants, com Röhm o Rosenberg, o la negativa de Drexler a presidir l’acte denotava que el període de divisions internes no havia conclòs. Per a buidar dubtes, Hitler va deixar clar qui havia de regir les destinacions del partit: «Jo sóc l’únic responsable de la direcció del moviment i ningú no té dret a imposar-me condicions».
Hindenburg, mariscal de camp, va ser elegit President de la República i va respectar la Constitució.
Després de la mort al febrer del president Friedrich Ebert, socialdemòcrata, es van celebrar a l’abril de 1925 eleccions a la presidència de la República. Els nazis i tots aquells que volien destruir el règim republicà van recolzar al mariscal Hindenburg, qui va acabar guanyant els comicis, però la seua victòria, paradoxalment, enfortiria a la República amb el seu escrupolós respecte de la Constitució, minant el terreny dels quals l’atacaven. Els dies de calma i prosperitat en els quals es desenvoluparia la presidència de Hindenburg restaven credibilitat als arguments tremendistes dels nazis, uns missatges que calaven millor en temps de crisis.
Els industrials i les dames de l’alta societat que havien finançat el seu ascens polític no s’havien oblidat d’ell; Hitler rebria de tots ells importants donacions. Els drets d’autor de la primera part de Mein Kampf, que eixiria a la venda a l’estiu de 1925, li garantirien uns suculents ingressos. També rebia importants honoraris pels articles publicats en la premsa de l’òrbita nacionalista.
Aqueixos ingressos li permetrien portar un luxós tren de vida. Així, a més de sopar en els millors restaurants i assistir amb freqüència a l’òpera, va poder comprar-se un model esportiu de Mercedes Benz que despertava admiració allí on acudia. Quan se li va demanar comptes sobre aquesta despesa, va respondre que ho havia adquirit amb un préstec bancari.
Finalment, Hitler va poder lliurar-se de l’amenaça de deportació. Enfrontant-se al problema directament, va sol·licitar als funcionaris de Linz que se li retirara la nacionalitat austríaca, expressant la seua intenció de convertir-se en ciutadà alemany. Tres dies després, les autoritats austríaques acceptaven la seua renúncia. Curiosament, a partir d’aqueix moment Hitler passava a ser un apàtrida, ja que encara no havia adquirit la nacionalitat alemanya, però l’important era que el perill de ser deportat havia quedat definitivament conjurat.
Rudolf Hess
En aquells dies, Hitler va descobrir la bellesa i la tranquil·litat dels Alps bavaresos. Al principi es va allotjar en una pensió de Berchtesgaden, una localitat molt propera a la frontera amb Àustria, des de la qual donava llargs passejos per les muntanyes circumdants. Allí li dictaria al seu fidel secretari Rudolf Hess els quinze capítols de la segona part de Mein Kampf, que es publicaria a la fi de 1926. Hitler va quedar enamorat d’aquells bucòlics paisatges; en 1928 va llogar allí una casa de camp situada en el vessant d’una muntanya, que més tard va poder comprar, reconstruint-la a escala major.
Amb les seues necessitats bàsiques més que cobertes, Hitler va ignorar les condicions adverses en les quals a partir de llavors s’hauria de desenvolupar la seua carrera política i es va dedicar amb determinació a la difícil tasca de reorganitzar el partit. Una de les primeres mesures va ser dividir les àrees d’acció del NSDAP en 25 gausen o regions, corresponents a les 25 circumscripcions electorals en què estava dividida Alemanya; el responsable de cadascuna d’aqueixes regions va ser denominat gauleiter. Aqueix càrrec, remunerat i amb dedicació exclusiva, seria fonamental per a mantenir el control de la formació, constituint la corretja de transmissió perquè les consignes de Hitler arribaren fins a l’última secció local del NSDAP.
Amb aqueix mateix objectiu, el control total del partit, Hitler va decidir tallar les ales a Ernst Röhm, qui actuava com si les SA foren la seua guàrdia pretoriana en comptes d’un instrument polític de Hitler. El pols que van mantenir els dos antics camarades es va saldar amb la dimissió de Röhm, qui va anunciar que renunciava als seus càrrecs i es retirava de la política.
Per a asseure les bases d’aqueixa nova època per al partit nazi, es van fundar les Schutzstaffel (Grup de Protecció), que serien conegudes com a SS, que amb el temps es convertirien en sinònim de crim i terror. Heinrich Himmler va ingressar en aquesta unitat, de la qual acabaria sent el màxim responsable.
Però el nou NSDAP era irrecognoscible per a alguns dels seus propis dirigents. Hitler havia apostat per una major burocratització, un acostament a industrials i burgesos i un comportament dòcil per a aconseguir que se li alçara la prohibició de parlar en públic i possibilitar la seua entrada en el sistema, amb la fi última i inconfessada de dinamitar-lo des de dins. Aqueixa estratègia xocava amb l’ala més revolucionària del partit, que aspirava a arrabassar seguidors al partit comunista i el nom del qual més rellevant era el de Gregor Strasser, el líder del partit en la Baixa Baviera, amb la col·laboració del seu germà Otto.
Gregor Strasser encapçalava el sector més revolucionari del partit, la qual cosa xocava amb la visió més conservadora de Hitler. No obstant açò, Hitler el necessitava per a guanyar-se a les masses obreres.
Strasser, igual que Hitler, era un orador eloqüent i comptava amb una forta personalitat. De caràcter independent, no ocultava la seua actitud crítica respecte a Hitler, que era conscient del seu valor; per a aprofitar les seues aptituds i, de pas, allunyar-ho de Baviera, el va enviar al nord d’Alemanya, a cercar nous caladors de vots per al partit nazi en unes zones que, en estar controlades pels comunistes, es preveien molt hostils. Strasser comptaria per a aquesta tasca amb un nou fitxatge, el d’un individu escarransit, de baixa alçada, cap gran i que a més coixejava: Joseph Goebbels. No obstant açò, era culte, audaç i molt eloqüent; Strasser va saber advertir immediatament les seues qualitats i el va contractar com a secretari personal.
El tàndem Strasser-Goebbels es va demostrar molt eficaç obrint-se pas en aqueixes àrees difícils, però també es va revelar com un contrapoder al domini que Hitler exercia sobre el partit. La defensa que Hitler feia d’industrials i terratinents, dels quals obtenia finançament, xocava amb el corrent revolucionari Strasser i Goebbels. Durant una reunió del partit celebrada a Hannover al novembre de 1925, Goebbels va arribar a exigir públicament que «el petit burgés Adolf Hitler siga expulsat del partit nacionalsocialista». La reunió va acabar acceptant que els vint-i-cinc punts del programa oficial del partit anaren substituïts pel programa confeccionat pels germans Strasser, que proposava la nacionalització de la indústria pesada i les grans finques.
Hitler va advertir clarament la gravetat del desafiament llançat per l’ala radical del partit, que amenaçava seriosament el seu lideratge. Així, Hitler va procedir a sufocar la rebel·lió. Va convocar una conferència en Bamberg, en el sud d’Alemanya, en un dia laborable perquè els representants del nord d’Alemanya no pogueren presentar-se. A més, els jerarques que van acudir, en rebre el sou del partit, anaven a estar disposats a acceptar les consignes de Hitler. Finalment, Hitler va aconseguir captar a Goebbels després d’una agradable reunió en Berchstesgaden, privant a Gregor Strasser d’aqueix important suport. Com era d’esperar, la conferència va rebutjar el programa defensat per l’ala més revolucionària del partit i va abraçar amb entusiasme les tesis de Hitler.
Strasser havia perdut la batalla interna, però Hitler creia que el derrotat li seria més útil dins que fora de la formació. Encara que un temps després la ferida tornaria a obrir-se de forma dramàtica, Hitler i Strasser van segellar la pau amb una abraçada, salvant-se així la unitat del partit.
SA a Essen en 1926. La tasca de les SA era fonamental per a l’expansió del partit.
En la primavera de 1926, Hitler s’havia fet amb el control absolut del NSDAP. La seu de Munic era el centre de tot el moviment. Allí, el 22 de maig, es va conferir a Hitler, com führer suprem, el poder de nomenar i destituir a qualsevol dirigent del partit, anul·lant-se tot procediment democràtic intern. Les SA, ara sota el comandament del baró Franz Pfeffer von Salomon, havien d’adaptar-se a la nova política de cenyir-se a la legalitat, per la qual cosa havien d’abandonar el seu caràcter secret; el seu uniforme oficial seria una camisa marró amb corbata del mateix color.
Goebbels, amb la fúria del convers, es va convertir en un dels homes de confiança d’Hitler. Al novembre de 1926 va ser nomenat cap del partit a de Berlín, la plaça més difícil per als nazis. En la capital, el seu objectiu era seguir guanyant suports en els districtes obrers a costa dels comunistes i, de pas, minar els suports amb els quals encara explicava allí Strasser. Per a açò últim, Goebbels no va dubtar a recórrer a les SA, els contundents arguments de les quals van ser utilitzats contra els seus propis companys de partit, però les protestes dirigides a Hitler per part d’Strasser i els seus seguidors no causarien cap efecte.
En aqueix moment la formació amb prou faenes comptava amb 50.000 membres i la seua implantació en el nord del país, especialment a Berlín, era encara molt feble. En aqueixos moments ningú no apostava pel partit nazi com una opció de futur; els seus arguments no trobaven ressò en una societat que havia deixat arrere les circumstàncies crítiques que l’havien vist nàixer. El discurs de Hitler podia tenir acceptació entre els sectors que havien quedat fora del progrés general que s’observava en tota Alemanya, però ningú podia pensar seriosament en què la seua formació poguera explicar alguna vegada amb un suport significatiu entre la població germana. No obstant açò, Hitler demostraria posseir una extraordinària habilitat política, en mantenir la unitat del partit, no perdre la calma i esperar pacientment que arribara la seua oportunitat.
pàgina següent →
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 