Homenatge a Catalunya. George Orwell. Terra i Llibertat (9). El telescopi.

Milicians del POUM, a Alcubierre, front d’Aragó, on Orwell va lluitar.

---

…Estava fora del meu abast. Vaig arremetre una altra vegada, però seguia fora del meu abast. I així vam seguir, ell corrent per la trinxera i jo darrere tractant d’arribar a la seva esquena sense aconseguir-ho; un record còmic per a mi, però supose que no tant per a ell. Per descomptat, ell coneixia el terreny millor que jo i aviat va escapolir-se. Quan vaig tornar a la posició, aquesta es trobava plena d’homes que cridaven. Els espetecs havien disminuït una mica. Els feixistes seguien disparant contra nosaltres des de tres direccions però a més distància. Els havíem fet retrocedir pel moment.

Recordo haver dit amb to d’oracle: «Podem defensar aquest lloc durant mitja hora, res més».  No sé per què vaig dir mitja hora. Cap a la dreta, sobre el parapet, podien veure les innombrables fogonades verdoses dels fusells que perforaven la foscor; però estaven molt lluny, a uns cent o dos-cents metres. La nostra tasca consistia ara en explorar la posició i apoderar-nos de tot el que pogués considerar-se valuós. Benjamí i alguns altres estaven ja furgant entre les ruïnes d’un enorme barracó o refugi en el centre de la posició. Benjamí va trontollar excitat sobre el sostre en ruïnes, estirant el ansa de corda d’una caixa de municions.

-¡Camarades! ¡Municions! ¡Moltíssimes municions, aquí!

-No volem municions -va dir algú-, volem fusells.

Era veritat. La meitat dels nostres fusells estaven inutilitzats pel fang. Podien netejar-se, però és perillós treure el forrellat d’un fusell a la foscor, on fàcilment pot extraviar-se. No teníem per tot mitjà d’il·luminació una petita llanterna que la meva dona havia aconseguit comprar a Barcelona. Uns pocs homes que havien conservat els seus fusells en condicions van iniciar un foc desganat contra els llunyans resplendors. Ningú no s’atrevia a disparar massa seguit, ja que fins els millors fusells podien encasquetar-se si es recalfaven. Érem uns setze dins el parapet, inclosos els ferits. Alguns d’aquests, anglesos i espanyols, havien quedat a l’altre costat. Patrick O’Hara, un irlandès de Belfast que tenia certa experiència en primers auxilis, anava d’un costat a un altre amb paquets de benes embenant els ferits. Cada vegada que tornava al parapet, i malgrat els seus indignats crits de POUM!, s’exposava fins i tot al foc dels propis companys.

Començàrem a registrar la posició. Hi havia diversos morts tirats per allí, però no em vaig aturar a examinar-los. El que m’interessava era la metralladora. Mentre érem sobre el fang, m’havia preguntat vagament per què no disparava. Il·luminí amb la meva llanterna el niu de metralladores. ¡Amarga desil·lusió! No hi era. Quedaven el trípode i diverses caixes de municions i recanvis, però l’arma havia estat traslladada. Sens dubte, van actuar complint una ordre, però va ser estúpid i covard procedir així, doncs d’haver deixat la metralladora en el seu lloc haurien aniquilat a molts de nosaltres. Ens sentíem furiosos, doncs somiàvem amb apoderar-nos d’una metralladora.

Miràrem per tot arreu, però no vam trobem res de gran valor. Abundaven les granades, d’un tipus bastant inferior a les nostres, que explotaven tirant d’una corda. Vaig guardar-ne un parell a la butxaca com a record. Resultava impossible no sentir-se commogut davant la misèria de les trinxeres feixistes. El desordre de robes, llibres, menjar, objectes personals, que existia en les nostres trinxeres aquí faltava per complet; aquests pobres reclutes sense paga no semblaven posseir una altra cosa que algunes mantes i uns pocs trossos de pa mullat.

En l’extrem més allunyat hi havia un petit refugi amb una finestreta que es trobava en part sobre el nivell del sòl. L’ il·luminem amb la llanterna des de la finestreta i immediatament vam donar curs a la nostra alegria. Un objecte cilíndric en un estoig de cuir, de més d’un metre d’alt i deu centímetres de diàmetre, estava recolzat contra la paret. Es tractava segura ment del canó de la metralladora. Ens vam precipitar a través de l’obertura i vam descobrir que l’estoig de cuir no contenia res pertanyent a una metralladora, sinó alguna cosa que, en el nostre exèrcit desproveït de armes, resultava encara més valuós. Era un enorme telescopi, de seixanta o setanta augments almenys, amb un trípode plegable.

En el nostre sector no es coneixien aquests telescopis i els necessitàvem desesperadament. El vam traure de manera triomfal i el col·locàrem contra el parapet per endur més tard amb nosaltres. En aquest moment, algú va cridar que els feixistes s’acostaven. Sens dubte l’estrèpit de les detonacions s’havia fet molt més intens. Resultava obvi que els feixistes no llançarien un contraatac des de la dreta, ja que això implicava travessar la terra de ningú i assaltar el seu propi parapet. Si tenien sentit comú ens atacarien des de l’interior de la línia. Em vaig dirigir cap a l’altre extrem de la posició, que tenia forma de ferradura, de manera que un altre parapet ens protegia a l’esquerra. Un foc granejat procedia d’aquesta direcció, però no tenia més importància. El perill estava davant, ja que allà no comptàvem amb cap protecció. Una pluja de bales passava per sobre dels nostres caps. Semblava procedir de l’altra posició feixista sobre la línia; era evident que el Batalló de Xoc no havia aconseguit capturar-la. Ara el soroll resultava ensordidor. Era l’estrèpit incessant, com un redoblament de tambors, d’una massa de fusells que jo estava acostumat a sentir des de certa distància; per primera vegada, m’hi trobava enmig.

En aquests moments el foc s’havia estès ja, per descomptat, diversos quilòmetres al llarg del front i al voltant de nosaltres. Douglas Thompson, amb un braç ferit que li penjava inútil a un costat, s’aguantava recolzat al parapet i disparava amb una sola mà. Algú el fusell del qual s’havia encallat, li recarregava el seu.

Érem uns quatre o cinc en aquest costat. Estava clar el que calia fer. Hi havia d’arrossegar els sacs de sorra des del parapet davanter i aixecar una barricada en el costat no protegit; i calia fer-ho sense demora. Les bales passaven molt alt encara, però l’altura podia reduir-se en qualsevol moment. Per les fogonades al nostre voltant vaig calcular que ens les vèiem amb cent o dos-cents homes. Començàrem a tirar dels sacs per arrossegar-los uns vint metres cap endavant i apilar-los de forma desordenada.

Els feixistes havien fet portar una metralladora. La podíem veure escopint foc a uns cent o dos-cents metres; les bales passaven per sobre de nosaltres amb un espetec sec i continu. No vam trigar a col·locar bastants sacs com per comptar amb un parapet baix, darrere del qual els pocs homes que estàvem a aquest costat de la posició  podíem disparar. Jo estava de genolls darrere d’ells. Un tret de morter va xiular i es va estavellar en algun lloc de la terra de ningú. Aquest era un altre perill, però necessitarien alguns minuts per ubicar la nostra posició. Ara que havíem acabat de lluitar amb aquests maleïts sacs de sorra podia fins i tot resultar d’alguna manera divertit el soroll, la foscor, els esclats que s’acostaven cada vegada més, els nostres propis homes responent als esclats. Fins hi havia temps per a pensar una mica. Recordo haver-me preguntat si tenia por, i haver-me respost que no. A fora, on potser havia corregut menys perill, m’havia sentit gairebé malalt de por. Tot d’una, algú va tornar a cridar que els feixistes s’acostaven.

Aquesta vegada no hi havia dubte sobre això, ja que els esclats es vegen molt més propers. Vaig veure un a menys de vint metres. Evidentment avançaven per la trinxera de comunicació. A vint metres estàvem a tir de magrana; érem vuit o nou, molt a prop els uns dels altres; bastaria una sola magrana ben col·locada per fer-nos volar pels aires. Bob Smillie, amb la sang xorrant-li per la cara a causa d’una petita ferida, es va posar de genolls i va llançar una magrana. Ens vam ajupir, esperant l’esclat. En la trajectòria va anar deixant  espurnes, però no va explotar. (Com a mínim una quarta part d’aquestes magranes eren inútils.)

Jo tenia només les dels feixistes i no sabia amb certesa com manejar-les. Vaig preguntar si encara els en quedava alguna. Douglas Moyle va buscar a la butxaca i em va passar una. La vaig llançar i em vaig tirar de cap per avall. Per un d’aquests cops de sort que succeeixen un cop l’any vaig aconseguir llançar la magrana exactament al lloc on havia vist una fogonada. Es va sentir el estrèpit de l’explosió i immediatament un enrenou infernal de xiscles i gemecs. Almenys li havíem donat a un d’ells; no sé si va morir, però sens dubte estava malferit.

Trinxeres a Alcubierre.

Tots van començar a maleir i a preguntar per què dimonis no ens enviaven reforços. Amb una metralleta o vint homes amb fusells nets podíem defensar aquest lloc contra un batalló. En aquest moment Paddy Donovan, que era el segon en la línia de comandament després Benjamí i havia estat enviat a la recerca d’ordres, va enfilar-se per sobre del parapet davanter.

-Eh! Sortiu! Tots fora, immediatament!

-Com?

-Cal retirar-se! Sortiu!

-Per què?

-Ordres. De tornada a les nostres línies i a pas lleuger!

Alguns ja escalaven el parapet de davant. Diversos tractaven de transportar una pesada caixa de municions. Vaig pensar en el telescopi que havia deixat recolzat contra el parapet, a l’altre costat de la posició. Però llavors vaig veure que els quatre integrants de les milícies de xoc, actuant, suposo, segons una ordre misteriosa rebuda amb antelació, havien començat a córrer per la trinxera que conduïa a l’altra posició feixista, on els esperava la mort. Ja havien desaparegut en la foscor. Vaig córrer després d’ells, tractant de traduir a l’espanyol l’ordre de retirada fins que per fi vaig cridar: «¡Enrere! Enrere!», Que potser tenia el mateix significat. L’espanyol em va entendre i va fer retrocedir als altres. Paddy esperava al costat del parapet.

-Anem, Afanyeu-vos.

-Però, el telescopi …

-Al diable el telescopi! Benjamí espera fora …

Vam anar cap a l’altre costat. Paddy va aguantar el filat perquè passàrem. Tan bon punt ens apartàrem de la protecció que oferia el parapet feixista ens vam trobar amb un foc infernal que semblava procedir de tot arreu, també del nostre sector; doncs tot el món disparava al llarg de la línia. On sigui que ens adrecéssim, una nova pluja de bales passava al costat de nosaltres; ens van conduir d’un costat a un altre en la foscor com un ramat d’ovelles. El fet d’arrossegar la caixa de municions -una d’aquestes caixes que contenen mil set-centes cinquanta càrregues i pesa gairebé un quintar- dificultava la marxa, sobretot perquè també portàvem granades i fusells abandonats pels feixistes.

Tot i que la distància de parapet a parapet no era ni de dos-cents metres i la majoria de nosaltres coneixíem el terreny, en pocs minuts ens trobem completament perduts. Anàvem a l’atzar en el fang, sabent únicament que les bales venien de banda i banda. No hi havia lluna per guiar-se, però el cel s’estava posant una mica més clar. Les nostres línies estaven a l’est d’Osca; jo volia quedar-me on estàvem fins que els primers rajos de l’aurora ens indiquessin on quedava l’est, però els altres es van oposar. Seguim xipollejant, modificant la nostra direcció diverses vegades i fent torns per tirar de la caixa de municions. Per fi, vam veure la baixa línia plana d’un parapet davant nostre. Podia ser la nostra o la feixista; ningú tenia ni idea d’on anàvem. Benjamí va reptar sobre el seu ventre entre els unes altes males herbes blanquinoses fins situar-se a uns vint metres d’aquella i va cridar una contrasenya. Un crit de «¡POUM!» Li va respondre. Ens vam posar de peu, avancem cap al parapet, travessàrem un cop més la séquia i ens vam trobem fora de perill.

Kopp ens esperava dins amb uns pocs espanyols. El metge i els portalliteres ja no hi eren. Semblava que tots els ferits havien estat rescatats amb excepció de jorge i un dels nostres propis homes, anomenat Hiddlestone, que havien desaparegut. Kopp, molt pàl·lid, caminava sense parar. Fins i tot els plecs de greix del clatell se li veien pàl·lids; no prestava cap atenció a les bales que passaven per sobre del baix parapet i es s’estavellaven prop del seu cap. La majoria de nosaltres estàvem amagats darrera el parapet buscant protecció.

Kopp murmurava ininterrompudament: «Jorge! Cony! ¡Jorge!». I després, en anglès: «Si Jorge ha ha mort és terrible, terrible!». Immediatament es va dirigir a nosaltres i demanar cinc voluntaris, dos anglesos i tres espanyols, per buscar els homes que faltaven. Moyle i jo, juntament amb tres espanyols, ens vam oferir.

Quan vam sortir, els espanyols van murmurar que estava clarejant perillosament. Era cert; el cel tenia ja una lleugera tonalitat blavosa. Hi havia un gran rebombori de veus excitades procedents del reducte feixista. Evidentment havien tornat a ocupar el lloc amb forces més nombroses. Estàvem a cinquanta o seixanta metres del parapet quan ens van veure o ens van sentir, ja que van llançar una tancada descàrrega que ens va obligar a llançar-nos de boca terrosa. Un d’ells va llançar una granada per sobre del parapet, signe segur de pànic.

Restàrem estirats sobre l’herba esperant una oportunitat per seguir endavant quan vam sentim o vam creure sentir  – ara no em cap dubte que era pura imaginació però aleshores vaig pensar que eren reals – veus feixistes molt més properes. Havien abandonat el parapet i venien a per nosaltres. «Corre!», li vaig cridar a Moyle, i em vaig posar dret d’un salt. ¡Cels, com vaig córrer! Al començament de la nit havia pensat que no es pot córrer quan s’està xop de cap a peus i carregat amb un fusell i cartutxos. Vaig saber en aquell moment que sempre es pot córrer quan un creu tenir enganxats als talons a cinquanta o cent homes armats. Anaven errats. Eren els tres espanyols que ens havien encapçalat. Van aconseguir el nostre propi parapet sense aturar-se i sense que jo pogués assolir-los. La veritat és que teníem els nervis desfets. Sabia, en tot cas, que a mitja llum, on cinc homes són clarament visibles, un de sol no ho és, de manera que vaig resoldre continuar explorant pel meu compte.

No hi havia senyals de Jorge o Hiddlestone i vaig retrocedir reptant. Més tard vam saber que tots dos havien estat portats molt abans a la sala de primers auxilis. Jorge tenia una ferida lleu a l’espatlla. Hiddlestone estava greument ferit, una bala li havia travessat el braç esquerre, trencant-li l’os en diversos llocs; mentre jeia a terra, una granada va explotar a prop seu produint-li nombroses ferides. M’alegra poder dir que es va recuperar. Més tard m’explicaria que s’havia arrossegat d’esquena alguns metres fins a trobar a un espanyol ferit, amb el qual, ajudant-se mútuament, va aconseguir tornar.

Tierra y Libertad. Si me quieres escribir.

---

Ja estava aclarint.  Quan vaig tornar a la meva refugi a la trinxera, els tres homes amb els qui la compartia ja estaven profundament adormits. S’havien llançat a terra amb l’equip posat i els fusells enfangats estrets contra ells. Tot estava mullat, dins i fora.  Una llarga recerca em va permetre reunir bastants estelles seques com per encendre un petit foc. Després vaig fumar el cigar que m’havia estant reservant i que, amb gran sorpresa per part meva, no s’havia trencat durant la nit. Temps després vaig saber que l’acció havia resultat un èxit. Es tractava merament d’una sortida perquè els feixistes apartessin tropes de l’altre costat d’Osca, on els anarquistes tornaven a atacar. Jo vaig suposar que els feixistes havien utilitzat cent o dos-cents homes en el contraatac, però un desertor ens va dir més tard que eren sis-cents. Crec que mentia -els desertors, per motius evidents, sovint tracten de caure bé mitjançant adulacions-. Era una gran pena el del telescopi. La idea d’haver perdut aquest magnífic botí em fa mal tot ara.

Quan vam sortir de permís, jo portava cent quinze dies al front. Vam dormir unes poques hores en un graner de Monflorite, de matinada vam pujar a un camió, vam agafar el tren de les cinc a Barbastre i, havent tingut la sort d’enllaçar amb un tren ràpid a Lleida, vam arribar a Barcelona a les tres de la tarda del 26. I va ser després quan van començar els problemes.

Ken Loach, autor de Terra i Llibertat, basat en Homenatge a Catalunya de George Orwell.

---

Kenneth “Ken” Loach (Anglaterra, 17 de juny de 1936) és un militant trotskista i director de cinema anglès enquadrat en el realisme social i de temàtica política. El novembre de 2014 va signar el manifest «Deixin votar els catalans», juntament amb altres personalitats internacionals.

 Loach descriu històries de la classe treballadora, amb una crida a les armes o retrats de moviments polítics específics. The Wind That Shakes the Barley tractà la Guerra de la Independència Irlandesa, Bread and Roses sobre la campanya per uns salaris justos de netejadors d’oficines a Los Angeles, Terra i llibertat sobre un jove desocupat de Liverpool membre del partit comunista que es dirigeix ​​a Espanya per lluitar en les brigades internacionals a la guerra civil espanyola. Ho farà en el POUM – partit comunista no-estalinista – en el front d’Aragó.