Li pegaré un puntelló en els testicles i una bona hòstia en la cara.

escola franquista

Escola franquista: separació de sexes, crucifix i fotos de Franco i de José Antonio.

És això un germà?

Roda i roda la maquineta
que no por estar-se quieta.
Tinc el cap embotat
i pense sense voler pensar.

Una guarderia en època de Franco
sota les aules de Primària.
Tots els xics majors de 6 anys
per a Don Antonio, dalt,
i a l’altra punta les xiquetes,
que mai no vam vore, amb Doña Conxita.

Mon germà l’armava cada dia,
era un cagó, o siga un parvulet.
«Que no, que no vull anar a escola»
«Un bes, mamà; un altre més»
«Dona-li la maneta al tete Joan
que si fas bondat et compraré carabassat.»
I seguia plorant com una Magdalena.
En arribar a escola no entrava a la seua classe,
en lloc d’anar amb els cagons, xiquets i xiquetes,
deia que volia quedar-se amb el seu tete.
Ens duien 21 mesos,
jo era el més gran.

Passaren uns anys i jo tenia terror nocturn.
«Miliet, tinc por. Puc dormir amb tu?»
«No, que estarem molt estrets»
em deia amb mala llet.
Jo plorava perquè sentia pànic.
«Calla, que no em deixes dormir».
Des d’aquell dia mon germà
va ser la mateixa persona insensible de sempre.

Érem un matrimoni i quatre xics.
El pis era xicotet i faltava espai.
Ma mare s’encarregà de netejar l’escala
a canvi del piset de la porteria
que tenia dues habitacions.
Gràcies a això jo vaig poder estudiar.
Emili no em dirigia la paraula,
ni em deixava res que fóra seu.
Érem dos que compartien un espai i res més.
No sé què li passaria encara que sospite
que es pensava que era «superior» a mi.

Estava fent la mili a Còrdova
quan vaig rebre el correu.
En el ‘Diari de València’ s’anunciava
Campanades a Mort‘ a Castelló.
Jo vivia a València, 60 Km.
«Com m’agradaria ser jo allí»,
però no tenia permís.»
«Joan, han arrestat en tal,
vols anar-te’n per ell?»
I me n’aní a passar la nit a casa
i a vore Lluís Llach amb Orquestra
a Castelló de la Plana.
Tenia tanta alegria que levitava de felicitat.
Passà una cosa curiosa en les taquilles.
El tipus aquest de mon germà
hi era allí fent-se el despistat.
Jo vaig fer com si no hi fos,
comprí les entrades per al meu amic Paco
i per a mi que poc m’importava el cabronàs aquell.
Mai no oblidaré el concert,
Llach i l’Orquestra de Castelló.

El privilegiat

Una vegada ple d’enveja,
el malparit aquest va dir-me
que jo era un «privilegiat».
Ell treballava en una empresa
perquè mon pare va col·locar-lo
així, pel morro, sense més mèrits
que els de mon pare. Un recomanat.
Jo vaig ser el número 1 de la meua oposició,
sense conèixer ningú, sense cap recomanació,
i ara el fill de puta este em deia «privilegiat»
per ser funcionari sense ser conscient
de l’enorme esforç que vaig fer
perquè jo competia contra milers de persones;
ell, contra sí mateix, plaça automàtica per ser fill de mon pare.
Ara estava acollonat perquè el seu treball perillava,
quins collons de culpa tenia jo? «Privilegiat» tu, bandarra.

El que s’avergonyeix de sa mare.

Un dia aquest paio va fer plorar ma mare.
Es veia obligat a presentar-li-la a la futura sogra.
L’envejós malparit es creia que ma mare
era «inferior», que «a vore com parles, què dius…»
Ma mare no tenia estudis, però dels quatre fills
que tingué, dos vam acabar en la Universitat.
Va plorar, jo la vaig vore plorar i este cabronàs ho pagarà,
per estes que les pagarà; encara no comprenc
com no li vaig arrencar el puto cap d’una hòstia,
algun dia me les pagarà totes juntes
perquè n’ha fetes tantes
que no ho paga matant-lo mil vegades.
Solament el voré una vegada més en la vida;
quan muira mon pare ell anirà de negre,
posarà les mans juntes com un imbècil,
mussitarà unes paraules màgiques i
davant de tots, sense esperar que el capellà acabe
li pegaré un puntelló en els testicles
i una bona hòstia en la cara.

Mai no oblidaré quan mare entrà en agonia.
El molt egoista se n’anà a Formentera
i quan tornà no va ser ni per telefonar.
Al dia següent vaig trucar al 112
i ma mare passà de l’hospital al cementiri.
Mai no podré oblidar la gelor del seu cadàver
quan vaig acomiadar-me del seu cos per sempre.

Quan el prepotent estiga retorcent-se per terra
li diré quatre paraules que li faran
més mal que els cops: «Merdereta,
t’has avergonyit de la teua família
i eres escòria inhumana, una puta merda,
un venedor de coca-coles
que vol fer creure que és un executiu
perquè porta corbata, imbècil.»

Un dia el vam vore: «Coca-Cola, quantes en vol?»
Aquest desnaturalitzat es dedica a això,
jo he segut mestre en català, castellà, francés i anglés,
però això no importa perquè sense l’esforç de ma mare,
quasi analfabeta, jo no hauria segut res.
Perquè poguérem estudiar i tinguérem de tot,
ella fregava pisos i cosia vestits.
Mai no ho oblidaré.

Regí

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Poema, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s