-Senyora, la imatge que hi veureu em pot donar mort o vida.
L’ESPILL
(…) Quan la princesa veié que Tirant se n’anava, cridà Diafebus i el pregà molt que diguera a Tirant de part seua que, quan haguera dinat, hi vinguera de seguida, perquè ella tenia moltes ganes de parlar amb ell, i que després dansarien.
Quan Tirant ho sabé, immediatament s’adonà del que passava, i féu comprar el més bell espill que pogueren trobar i se’l posà a la mànega. Quan li semblà que era hora, anaren al palau i trobaren l’emperador conversant amb la filla. Quan l’emperador els veié venir, manà que feren venir els músics, i davant d’ell dansaren una bona estona. I l’emperador, al cap d’una estona d’haver mirat, es retirà a la seua cambra. I la princesa, tot d’una, deixà de dansar, agafà Tirant de la mà i s’assegueren al costat d’una finestra. I la princesa començà dir aquest parlament:
-Cavaller virtuós, sent molta compassió per vós, pel mal que us veig passar, per la qual cosa us pregue que em vulgueu manifestar el mal o el bé que sent la vostra virtuosa persona. Car pot ser que, pel vostre amor, jo en prenga una part, d’aquest mal; i si és bé, jo estaré ben satisfeta que tot siga vostre. Així, doncs, concediu-me la gràcia de voler-m’ho dir de seguida.
-Senyora -digué Tirant-, vull mal al mal quan ve en temps de bé, i encara li vull més mal quan per ell es perd el bé. I, aquest mal, jo no el compartiria amb vostra altesa, que més m’estimaria que fóra tot per a mi que no donar-ne cap part a ningú. I d’aquestes coses, no se’n deu parlar més. Parlem, senyora, d’altres coses que facen plaer i alegria, i deixem les passions que turmenten l’ànima.
-Certament, no hi ha res -digué la princesa-, per estimat que em fóra, que, si vós ho volguéreu saber, jo no us ho diguera de bon grat; i vós, a mi, no m’ho voleu dir. Per la qual cosa us torne a pregar que m’ho digueu, per allò que més estimeu en aquest món.
-Senyora -digué Tirant-, us suplique per pietat que no em vulgueu fer un conjur tan fort com el que, senyora, m’acabeu de fer, car us diré tot quant sé en aquest món. Senyora, el meu mal ben aviat estarà dit, però jo sé del cert que immediatament arribarà a les orelles del vostre pare i això serà la causa de la meua mort. I si no ho dic, també hauré de morir de dolor i de tristesa.
-I penseu vós, Tirant -digué la princesa-, que les coses que s’han de tenir en secret jo les volguera anar a dir al senyor mon pare o alguna altra persona? Jo no vaig vestida d’aquest color que us penseu, per tant, no tingueu por de dir-me tot el que us passa, car jo ho tindré tancat dins del meu recambró 1 secret.
Joanot i Tirant, lletres i batalles (II)
-Senyora, ja que l’altesa vostra em força a dir-ho, no puc dir res més sinó que ame.
I no digué res més, sinó que abaixà els ulls cap a les faldes de la princesa.
-Digueu-me, Tirant -va fer la princesa-, per Déu, que us deixe obtenir el que desitgeu, digueu-me qui és la senyora que tant de mal us fa passar, perquè, si us puc ajudar en res, ho faré de molt bona voluntat, car estic impacient de saber-ho.
Tirant es posà la mà a la mànega i tragué l’espill, i digué:
-Senyora, la imatge que hi veureu em pot donar mort o vida. Mane-li, vostra altesa que em tinga pietat.
La princesa prengué de seguida l’espill i, amb ràpids passos, entrà a la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, però no hi veié res sinó la seua cara. Llavors ella comprengué perfectament que per ella es feia la festa i s’admirà molt que hom poguera requerir d’amors una dama sense parlar.
(…) La princesa, tot i complaure’s en la declaració de Tirant, el reprèn durament per la seua gosadia, i el cavaller, que insisteix en la sinceritat del seu amor fins a donar la vida per ella, se’n va de nou trist i compungit. La princesa se’n dol, amb el temor que el seu enamorat no faça algun disbarat que el duga a la mort immediata, tramet la seua donzella Estefania a la cambra del cavaller perquè l’ature. Com que Estefania no torna, Carmesina decideix presentar-s’hi acompanyada d’una altra de les seues donzelles, Plaerdemavida. La princesa prega Tirant que oblide les seues dures paraules que abans li ha adreçat i, a canvi, li promet deixar-li besar els ulls i els cabells.
Glossari:
[1] Recambró = Peça petita, generalment contigua a una cambra, a dormitori supletori, a tocador, etc. i modernament a lavabo.
pàgina següent →
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 