El dictador Franco va designar Juan Carlos hereu a Cap d’Estat en qualitat de rei.
1977. En lloc de Ruptura Democràtica vam patir – sí, patir – una situació semifeixista anomenada Transición Democrática. Els que xuclen i han xuclat d’aquest règim postfranquista corrupte parlen de la modèlica Transició espanyola com si ací no hagués passat res. Un rei designat per Franco que va jurar els Principios Generales del Movimiento Español i un polític, Suárez, Jefe del Movimiento ens portaren la Democràcia i, en un temps breu, vam passar-se de la dictadura assassina de Franco a gozar de las libertades. Aquesta és la mentida oficial que ens han repetit sense parar els que han obtingut beneficis de diferents tipus del sistema. És fals. Ací hi ha hagut morts a mans de l’extrema dreta que no van complir condemnes importants ja que van ser indultats o senzillament se’l donà un permís penitenciari per afavorir la seua fugida mentre els torturadors seguien torturant com sempre i el nou règim seguia practicant el terrorisme d’estat.
Fraga, fundador del PP, ministre de Franco que va estar en els consells de ministres on es condemnaren a mort a lluitadors antifranquistes. Amb aquesta gent es feu la gloriosa Transición.
Com que no va haver-hi ruptura, és a dir, trencar amb el franquisme radicalment, el que va haver-hi va ser una transició on, per art de màgia, els franquistes es van convertir en demòcrates de tota la vida, els torturadors no van ser castigats i es permeteren accions violentes de l’extrema dreta per la senzilla raó que entre els nous demòcrates i els franquistes recalcitrants hi havia relacions de tot tipus, fins i tot familiars. Ministres de Franco d’Interior i d’Informació i Turisme, com ara Fraga, amb morts a les seues esquenes, crearen el partit que ens ha estat robant durant dècades i que encara és al poder, el PP. Gallardón, ministre fa poc de Justícia era fill d’un diputat de la Transició i gendre d’un ministre de Franco, Utrera Molina, falangista antidemocràtic relacionat amb l’extrema dreta en la Transición i un dels firmants de la sentència de mort de Salvador Puig Antich, imputat per una jutgessa argentina per la seua implicació amb el franquisme. I així podríem seguir ad nauseam.
Salvador Puig Antich, assassinat pel franquisme. L’exministre del règim José Utrera Molina, sogre del ex-ministre de Justícia del PP Alberto Ruiz-Gallardón.
La relació del PP – abans UCD / AP – amb el franquisme és tan evident com que dècades després encara tenim els carrers i les institucions de símbols franquistes i d’un feixisme residual que es resisteix a desaparèixer. L’ex-alcaldessa de València ha estat acusada recentment de no complir la Llei de la Memòria Històrica de l’època Zapatero. No és estranys que siga la néta de Franco qui s’haja oferir a defendre-la a través del la seua organització ultradretana Fundación Nacional Francisco Franco, entitat de rep subvencions de l’estat a través de PP.
És important recordar que durant la Transición la policia era de mateixa que quan Franco, el jutges també, els militars i qualsevol altre funcionari. Donada la procedència d’aquesta gent, membres feixistes ocupaven càrrecs importants en l’aparell de l’Estat. Això explica que s’indultaren assassins d’extrema dreta o que es permetera la fugida d’aquests elements. Recordem l’amenaça contínua de colp d’Estat, les intentones silenciades que hi van haver i que el Govern no actuara amb mà dura amb determinats partit feixistes, com ara Fuerza Nueva o les diferents Falanges i que es consentira l’apologia del colpisme en diaris extremistes com ara El Alcázar; és més, des del punt de vista franquista Suárez i els seus eren traïdors mentre que ells estaven complint amb la lleialtat deguda al règim anterior.
Funeral Matança d’Atocha.
1977. En el mes de gener un grup de feixistes cometen la Matança del advocats laboralistes d’Atocha. L’actual alcaldessa de Madrid per Podemos, Manuela Carmena, cofundadora del despatx especialitzat a defensar els obrers, va salvar la vida perquè no hi era. Periodistes de dreta coneguts, esbirros del PP, tenen la poca vergonya de titar-li en cara que era o és comunista per a desacreditar-la, però passen per alt aquest episodi. Els culpables, com va ser habitual durant aquells anys, no van rebre el castic que es mereixien. Es dóna la circumstància que un dels assassins d’Atocha ha treballat en el negoci familiar de l’assassí de Miquel Grau. Tots queda en família, i més en aquest cas, ja que hi va haver boda entre aquest element i una cosina de l’homicida.
Blas Piñar, líder del partit ultradretà Fuerza Nueva, implicat en accions violentes i assassinats. Representava el franquisme més intransigent. En les eleccions de 1977 es presentà a les eleccions sense aconseguir cap diputat.
Els assassins van ser dos pistolers de l’extrema dreta, que en 2.002, un quart de segle més tard, encara continuaven desapareguts. Dos dels assassins van gaudir d’un permís penitenciari que van aprofitar per donar-se a la fuga sense que els les forces de seguretat de l’Estat foren capaces de trobar-los. Potser no els trobaren perquè realment estaven protegint-lo. Policies feixistes, torturadors i assassins seguien com en l’època de Franco en els cossos corresponents. Els caps pensants no foren trobats. S’apunta als Serveis Secrets de l’estat espanyol, cosa que es va impedir investigar. En tal cas estaríem davant un cas de terrorisme d’estat. Més informació: ¿Qué fue de los asesinos de Atocha?
«Átame las alpargatas, morena mía, dáme el fusil /
que voy a matar más rojos que flores tienen mayo y abril».
(Cançoneta falangista animant a l’assassinat polític.)
El tema porta cua. Es tractava d’una acció on van participar junt a feixistes espanyols, pistolers neofeixistes italians. No solament va ser assaltada la seu de Comissions sinó que també ho fou la d’UGT. Per sort, el local estava buit en eixos moments i els assassins no pogueren matar més rojos. No seria descabellat pensar en un complot internacional feixista amb la intervenció dels serveis secrets espanyols.
L’emblemàtica llibreria 3 i 4 atacada pels feixistes.
En aquest ambient va tindre joc l’anomenada Batalla de València on periodistes, polítics de dreta i feixistes assassins van actuar impunement sense que la policia fera mai cap detenció com va passar en el cas de les bombes amb que pretengueren matar a Joan Fuster i Sanchis Guarner entre altres o els atacs de tot tipus que va rebre la llibreria 3 i 4.
Així, la vespra del 9 d’octubre de 1977, el jove alacantí Miquel Grau, militant del MCPV (Moviment Comunista del País Valencià) de 20 anys, estava enganxant cartells animant a la participació en el Dia Nacional del País Valencià. Un feixista va assassinar-lo llançant-li una gran rajola al cap. Confiat pel fet de pertànyer a una família de certa importància en el franquisme i extremista amb contactes va entregar-se. Va ser condemnat a uns quants anys de presó, però Suárez va indultar-lo, de manera que va estar en presó durant un període molt curt. Avui, aquest assassí confés treballa com a procurador en els jutjats de València.
Aquesta presa de cabells és tan sols comparable a la de l’assassinat de Guillem Agulló, un jove adolescent que militava en Maulets, col.lectiu independentista d’esquerres. Com en el cas anterior i el seu assassí confés també compliria una condemna ben breu. L’element clau era si els fets tenien naturalesa política o no. Resulta evident que sí, però el jutge va dictaminar que no. Tots els partit condemnarem el crim excepte: PP, Unio Valenciana i Falange Española. Sense comentaris i vergonya per a ells i els seus votants.
Cal dir que, malgrat les evidències de tractar-se d’un crim polític perpetrat pels nazis acompanyats dels seus símbols himnes feixistes i braços en alt, el jutge va dictaminar que era una simple reyerta entre jóvenes. Així, la pena va ser molt menor i l’assassí va poder presentar-se en les eleccions per un partit feixista. Tot un èxit de la justícia espanyola que no va ser capç de protegir la família de l’adolescent ni la pau de la seua família malgrat presentar denúncies d’amenaces de mort i atacs que van sofrir de manera que hagueren de canviar de domicili.
Encara actualment continuen jactant-se del crim que cometeren i no s’amaguen de les càmeres perquè es consideren impunes. Fa dos anys va haver-hi un judici contra un grup de neonazis valencians. Armes de tot tipus, propaganda nazi, etc. i el jutge els va absoldre. Això ha estat ara en 2014 en relació a l’operació Panzer. Com dècades endarrere, entre els acusats hi havia dos policies i l’assassí de Guillem Agulló que, per segona vegada els jutges no condemnen mentre ell segueix fent apologia del seu crim i es mofa de la víctima del seu terrorisme Guillem Agulló. Si aquesta és la justícia que tenim, he de dir que no puc creure que aquest siga un estat democràtic, sinó postfranquista on els extremistes de dreta – amb contactes en la policia – fan el que els dóna la gana.
9 d’octubre 2014. Sobre el minut 6 els feixistes fan mofa de Guillem Agulló, el xic, assassinat per un ultra dretà, davant de la policia que no intervé. M’agradaria saber què passaria si algú fera mofa d’una víctima d’ETA davant la policia en qualsevol lloc de l’estat. Ací és gratis mofar-se de les víctimes del feixisme o enviar Artur Mas a la cambra de gas.
Malgrat les evidències de tractar-se d’un crim polític perpetrat pels nazis acompanyats dels seus símbols himnes feixistes i braços en alt, el jutge va dictaminar que era una simple reyerta entre jóvenes. Així, la pena va ser molt menor i l’assassí va poder presentar-se en les eleccions per un partit feixista. Tot un èxit de la justícia espanyola que no va ser capaç de protegir la família de l’adolescent del les amenaces de mort i atacs que van sofrir de manera que hagueren de canviar de domicili. Encara actualment continuen jactant-se del que feren i no s’amaguen de les càmeres perquè es consideren impunes. Fa un any va haver-hi un judici contra els neonazis valencians. Armes de tot tipus, propaganda nazi, etc. i el jutge els va absoldre. Això va ser en juliol de 2014 en relació a l’operació Panzer. Es dóna la coincidència que no és la primera vegada que aquesta sala absol un grup neonazi.
Material i armament decomissat als neonazis en l’Operació Panzer.
Encara avui en dia es vanaglorien del seu crim davant de la policia, que no actua. És una vergonya que clama al cel i que solament podria esmenar-se amb un canvi polític radical que castigue els culpables com es mereixen. No és de rebut que qui assassinà d’una punyalada a Guillem Agulló, un adolescent, haja arribat a ser regidor en una població valenciana on una part del poble continua sent feixista.
Escut franquista en una escola pública que Rita es negà a retirar incomplint la llei. Que ho pague com qualsevol delinqüent que incompleix la llei.
La Transició no ha acabat, i no ho farà mentre Espanya estiga plena de símbols feixistes i l’extrema dreta actue impunement. El franquisme, com que no va ser destruït quan morí Franco, es reprodueix no solament en la minsa extrema dreta quasi inexistent, sinó en el PP, el seu hereu. Potser caldria il·legalitzar aquest partit podrit de corrupció perquè nasqué franquista i continua sent-ho.
A Miquel Grau / Al Tall.
Per cridar “vull l’Estatut!”
ai, ai, ai, ai…
Per cridar “vull l’Estatut!”
a Miquel l’assassinaren.
ço passà en Alacant,
soledat de l’ai, ai, ai…
ço passà en Alacant,
en Alacant el mataren
Per cridar “vull l’Estatut!”
a Miquel l’assassinaren.
Ja el porten a soterrar,
ai, ai, ai, ai…
Ja el porten a soterrar,
l’acompanya tot lo poble.
No poguérem dir-li adéu,
soledat de l’ai, ai, ai…
No poguérem dir-li adéu,
perquè el taüt ens furtaren.
Ja el porten a soterrar,
l’acompanya tot lo poble.
Per guanyar la llibertat,
ai, ai, ai, ai…
Per guanyar la llibertat,
quants germans tenen de caure.
Miquel Grau ja no està ací,
soledat de l’ai, ai, ai…
Miquel Grau ja no està ací,
quan avui tots l’esperàvem.
Per guanyar la llibertat,
quants germans tenen de caure.
Miquel Grau (Alacant, 1957 – 16 d’octubre de 1977) va ser militant del Moviment Comunista del País Valencià que va morir assassinat per l’impacte d’una rajola llançada per un extremista de Fuerza Nova. El crim d’odi es va produir mentre Miquel penjava cartells reivindicatius del Dia Nacional del País Valencià d’aquell any. Assassinat per demanar l’Estatut.
L’assassí, pertanyent a una família enriquida gràcies al franquisme, va ser condemnat a dotze anys de presó, però va eixir de la presó en 1982. El Butlletí Oficial d’Estat arreplega el Reial Decret pel qual al maig de 1979 el Ministre de Justícia del govern d’Adolfo Suárez, Íñigo Cavero, concedia l’indult parcial a Miguel Ángel Forner “commutant la pena privativa de llibertat per la de sis anys i un dia a la presó major”.
En l’actualitat l’assassí ultradretà és procurador als jutjats de València. D’això se’n diu “Justicia a la española”. Un assassí confés treballant per a la justícia. Vergonyós. Inacceptable.
El que va passar amb Miquel, a banda de ser un crim, demostra la baixa qualitat de la democràcia espanyola, que no és equiparable amb Europa ja que ací es consent que un nazi assassí arribe a treballar per a la justícia amb les mans brutes de sang.
La vespra del 9 d’octubre de 1977, Miquel enganxava cartells per a la participació en la Diada acompanyats d’uns amics. Algú va tirar-los des de dalt aigua i pedres, però ells no es deixaren intimidar fins que un neonazi militant de Fuerza Nueva li va llançar al cap una gran rajola al cap amb la qual va assassinar-lo. Tan segur que no passaria res se sentia l’assassí que va entregar-se a la policia.
Eixe 9 d’octubre es convertí en una gran manifestació de repulsa per l’atemptat. El dia del funeral encara hi van acudir més persones sota la mirada atenta de la policia que va furtar el cadàver per impedir que els manifestants arribaren i / o entraren en el cementeri. Ho van fer a la força i en contra de la voluntat dels interessats, fins i tot hi hagué resistència i la corona c va caure a terra. No hi ha dret. Propi d’una dictadura. Furtaren el mort. No respectaren el dolor de la família ni que els que pensaven com ell pogueren dir-li adéu.
Miquel Grau. Funeral a Alacant.
Justícia. Una pantomima. Suárez el mana indultar i acaba treballant de procurador en els jutjats de València. Una obscenitat que insulta a qui tinga un mínim de decència. Un assassí relacionat amb la justícia, la mateixa que a ell el va alliberar malgrat ser un assassí confés. El crim d’aquest individu és terrorisme ja que va matar per qüestions polítiques. Li va eixir quasi gratis llevar-li violentament la vida a una persona i va ser el precedent d’un altre crim semblant, el de Guillem Agulló anys més tard. Crim que celebren els seus assassins sense que la policia intervinga, cosa que de totes maneres no aprofita per a res ja que després el jutge no els castiga com hem vist recentment en l’Operació Panzer.
No hi ha remei. Aquest estat està podrit des dels seus fonaments. Ens cal un canvi real de sistema on paraules com democràcia, llibertat o justícia no siguen un sarcasme.
PD. Alacant reconeix finalment la memòria de Miquel Grau.
Medalla d’Or a títol pòstum i carrer al seu nom dècades després dels fets. Vergonya per al PP, partit ultra que no respecta les víctimes del franquisme perquè és l’hereu de la dictadura franquista.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 