Primavera d’hivern.

abuela

La iaia, que quasi no s’hi veia, era molt alta i molt viva, tot i la fondària dels ulls. Ocuparen el misteri del seu cel, els dos ulls, protegits entre la mecànica descompassada del rellotge del cor. Ja el cor havia esdevingut un altre, de batecs que s’amuntegaven o es perdien entre la confusió de les bombes i els claus de la vida, parets que el temps havia anat metrallant.

 El metge de les urgències va ser vist un instant abans de volatilitzar-se entre la nochecita que llevo. La mort atura el pas i, perquè vol, fa com que se’n oblida.

 El cor de la iaia, però, es refeia, mentre el seu pensament volava a la casa on havia criat els fills. Quina desolació desmanegada i gris, plena de portes i passadissos, d’on ara també s’havia emportat la por i un rebost esmorteït com la llum que va i ve, tremolosa, escassa; entre la fam i l’electricitat van els ciris il·luminant un flor, van uns braços alçant la seua desesperació, va una bombeta dins d’un ull silenciós.

 L’espurneig subtil de la mirada que entra i surt, la vibració que és com un somriure il·lusionat de la boca i de les mans, em diuen que ja podem tornar a seure a la cuina per parlar de tot i de la quantitat de queviures que s’entesta a emmagatzemar en previsió d’una guerra. Ella m’obria el seu rebost protector i generós, quan jo ben poc sabia de sinistres imposicions, de plors ofegats contra la paret dels abusos. Em mostrava una fe tan ingènua, tan innocent, que em produïa respecte i, alhora, desconcert. Era una fe que feia olor de llesques i de bunyols. Era una fe sense església que li omplia de llum el semblant i la cuina. El seu era un cel que tenia quelcom de jardí espiritual, d’obstinació infantil, de flor que va desfent-se… Mentre la iaia somnia l’eternitat de tota forma d’amor, un xiquet li somriu des de la llum. De totes les seues pèrdues, aquesta del fill és ara l’única, la que més li dol.

Pepa

paraiso

Aquest Ave Maria va sonar durant el funeral en l’església. Quan el sent ara no puc evitar posar-me trist i pensar en ma mare. Es deia Maria. Per a mi la Verge Maria és l’arquetip de la idea o concepte de mare.

Regí.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Poema, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s