Una foto que va costar molt cara
La foto de les Açores va resultar molt cara. Les mentides sobre les suposades armes de destrucció massiva de Sadam Hussein van pagar-les ciutadans anònims dels EEUU, Regne Unit i Espanya. Volien fer negoci amb vides humanes. La tragèdia lluny de solucionar-se continua en l’Orient Mitjà i amenaça a Occident. S’ha tocat una tecla molt delicada, la del fanatisme religiós que tot ho justifica. El cas de Palestina/Israel n’és una mostra. Hi ha qui creu que és el poble elegit per Déu i que té el dret de realitzar una neteja ètnica en la terra que, segons ells, el tal Déu va prometre’ls.
Víctimes de l’atemptat de Madrid
Fa més més d’una dècada, la meua dona i jo participarem en diverses manifestacions contra l’atemptat de Madrid i contra les mentides oficials. El ministre havia mentit assegurant que havia estat ETA amb la mateixa sang freda del President del Govern quan assegurava que hi havia armes de destrucció massiva a Iraq. Els dos mentiren i el seu partit va perdre unes eleccions que donaven per guanyades. Però les coses els isqueren malament. No pogueren enganyar ningú malgrat que controlaven els aparells de l’Estat. Era evident que els autors eren terroristes islàmics com els casos del metro de Londres o de les Torres Bessones de NY.
Mentre Pilar Majón plorava un diputat del PP se’n reia de manera ostentosa i obscena
Mostraren una condició moral rebutjable quan van dedicar-se a atacar a una de les persones que havia perdut un fill en l’atemptat, Pilar Majón. Van insultar-la, increpar-la i amenaçar-la de mort. El seu crim era voler saber la veritat. Va ser espantós veure un diputat riure’s del dolor d’aquesta dona en públic i en la seua cara. Repugnat. Pilar no va deixar-se manipular pel poder i no va voler formar part d’una famosa associació de víctimes del terrorisme vinculada al PP. Era no estava relacionada amb la dreta i li ho feren pagar. Però la dona aguantà amb una fortalesa envejable. Els que tant defensen les víctimes del terrorisme fan una clara distinció entre unes i altres. Per aquesta raó existeixen associacions de víctimes que no estan vinculades a la del PP , de què sempre es parla com si fos l’única. No senyors. No mentisquen tant.
Manifestació davant l’estació d’Atocha.
Parlant de mentir, s’inventaren la «teoria de la conspiració» on implicaven forces de seguretat de l’Estat, partits d’esquerra i el mateix Zapatero. Encara hi ha qui la manté malgrat que l’atemptat va ser reivindicat pels terroristes islàmics, els implicat ho eren i va ser in dia 11, com el de NY. Al metro de Londres també hi va haver atemptat. En tots els casos, el responsables van ser islamistes radicals. La qüestió religiosa és en la base de la justificació així com en la guerra que Occident manté en els països islàmics del Pròxim Orient, l’ocupació sionista de Palestina i una lluita pel poder i el control del petroli de la zona. Com sempre, les víctimes són els més innocents. L’Estat Espanyol és un clar objectiu. Fa segles va ser un territori islàmic, Al-Andalus, i el volen recuperar de la mateixa manera que els sionistes recuperaren per als jueus Israel a costa de Palestina i els palestins. La religió segueix tant tan falsa com danyosa en paraules de Bertrand Russell. Segles de guerres de religió no han aprofitat per fer reflexionar i evitar matar per una suposada voluntat divina.
A continuació el relat dels fets segons la Vikipèdia.
L’11 de març de 2004 hi va haver un atemptat terrorista a Madrid, amb una sèrie de 10 explosions simultànies en tres trens de rodalies de RENFE a primera hora del matí. Va ser comès, presumptament, per una cèl·lula islamista local que pretenia emular accions de Al-Qaeda. En l’atac van morir 191 persones i cap a 1700 van resultar ferides de diversa consideració, una de les quals encara avui continua en coma, i es calcula que en total 2057 van patir lesions. Aquest atac terrorista és un dels més importants que han tingut lloc a Europa, i el més important a Espanya. El grup va ser desarticulat per la policia poques setmanes després i alguns dels membres, entre ells Jamal Ahmidan “El Chino”, es van suïcidar en un pis de la ciutat de Leganés en veure’s envoltats.
Inicialment, el govern espanyol va culpar ETA de l’atac, i va pressionar perquè l’ONU aproves la resolució 1530, mencionant ETA com a autora de l’atemptat. Tot i això, l’endemà aquesta organització va negar la seva participació en els fets, i un diari britànic va publicar un correu electrònic d’un grup extremista anomenat per ell mateix islàmic, les Brigades d’Abu Hafs al Nasri, fent-se responsable de l’atac.
El comunicat de les Brigades d’Abu Hafs al Masri (Al Qaida), diu que l’atac és en resposta als conflictes de l’Afganistan, l’Iraq, Palestina i Caixmir. Acusa Espanya de formar part d’una croada contra l’islam, juntament amb els Estats Units, el Regne Unit i altres països, i amenaça de continuar els seus atacs terroristes, llevat que s’aturi l’anomenada guerra global contra el terrorisme, que identifica amb una guerra contra l’Islam.
L’endemà de l’atac es produïren grans manifestacions de rebuig a tot arreu d’Espanya. El 13 de març, es van detenir tres marroquins i dos indis, per la seva presumpta participació en la venda de la targeta SIM del telèfon mòbil, i del propi telèfon, que feia d’activador, a una bossa bomba que no va explotar, trobada a la comissaria de Vallecas. El mateix dia, el Ministeri de l’Interior va trobar una cinta reclamant per Al Qaida l’autoria de l’atemptat de Madrid.
La Cadena de Ràdio SER va informar que, segons fonts dels serveis secrets espanyols (CNI), ja feia temps que es treballava amb la hipòtesi de què Al Qaida podia atemptar a Espanya. Segons la mateixa cadena, és la primera vegada que el govern espanyol es dirigeix als periodistes directament per telèfon per dir que un atemptat és obra d’ETA. Segons investigacions posteriors el CNI no tenia coneixement d’aquests indicis, però faria temps que la policia espanyola hauria tingut confidents pròxims a la xarxa terrorista.
La incertesa sobre l’autoria dels fets, i el fet que les eleccions generals espanyoles havien de tenir lloc tres dies després, va fer que alguns mitjans comencessin a qüestionar la informació donada pel govern, i a demanar més transparència. El vespre del 13 de març, es van produir manifestacions convocades a través de SMS i Internet davant les seus del Partit Popular, que en aquells dies ocupava el govern, en diverses localitats espanyoles. El fet que aquestes manifestacions es fessin en vigília de les eleccions, durant la jornada de reflexió, va ser criticat durament pel Partit Popular.
Les eleccions del 14 de març van donar la victòria al PSOE, amb una davallada important en el nombre d’escons del PP, tot i que el nombre de vots pràcticament es va mantenir. Es creu que la controvèrsia originada sobre la política informativa del govern després de l’atemptat així com la sospita d’haver patit un atemptat islamista després d’haver enviat tropes a l’Iraq, va afectar negativament les expectatives de vot del PP i, sobretot, va mobilitzar la part més abstencionista de l’electorat, que va votar majoritàriament al PSOE, ja que totes les enquestes prèvies predeien una victòria més o menys clara del PP.
Després de les eleccions, van seguir les detencions; el 26 de març van trobar detonadors, explosius i petjades de més de 20 persones en una casa de Chichón (Madrid). El dia 3 d’abril, set terroristes es van suïcidar (immolació) a la localitat madrilenya de Leganés detonant una carga explosiva al veure’s rodejats per la Policia. En aquesta incursió mor el GEO Francisco Javier Torronteras, conviertint-se en la víctima 192 dels atemptats de Madrid.
L’atemptat és conegut amb el numerònim 11-M.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 