El director més simpàtic de tots.
Quan estudiem els estils de direcció orquestral del segle XX se sol dir que es resumeixen en dos. El de Toscanini seria l’objectivista, el que segueix al peu de la lletra la partitura, el que dirigeix igual una simfonia un dia determinat una sinfonia de Beethoven que anys després. Màxim Pradera el va titllar de “metrònom amb potes”. Gracioset que es creu el locutor. En canvi, Furwängler és tot el contrari, subjectivista, va més enllà de la partitura, el seu estat d’ànim influeix en el resultat final. Per això podem col·leccionar diverses Novenes de Beethoven seues perquè són diferents. Com a mostra la del 51 a Bayreuth i la seua reobertura. Es nota que alguna cosa gran sentia Furt eixe dia. Moriria tres anys després llegant-nos meravelles com el seu Tristan en estudi amb l’estratosfèrica Kirsten Flagstad.En aquest grup tenim també al gran Knaperstbusch, possiblement el més subjectivista i poc amic dels assajos. Del seu pas per Bayreuth ens va llegar tres Anells complets i quasi una desena de Parsifals, referències absolutes que solament competeixen amb el mateix. No trobaren dos Parsifals ni dos Anells iguals. Cal tenir-los tots. Això no passa amb Toscanini. En aquest cas grabacions de la mateixa obra sonen molt semblant. No cal tenir-les totes.
Knappertsbusch
Quin estil es millor? És una pregunta absurda. Qüestió de gustos i també de repertori. Per al període romàntic, dels tres directors esmentats jo m’estime més els subjectivistes: Furtwängler per als gran cicles de simfonies: Beethoven, Brahms, etc. ; per a òpera, especialment wagneriana, sense dubte Kna és la meua elecció. Això no lleva que Furt firmara un Tristan de referència en 1954 als estudis d’EMI o que Kna no fera unes magnífiques lectures de simfonies de Bruckner.
Però ací no acaba la cosa. Per una banda tenim els directors que se situen entre les dues postures i els partidaris dels criteris anomenats historicistes i amb instruments d’època. Karajan, l’oportunista, ocuparia una posició intermèdia entre els dos, si bé cal dir que va bascular entre servir a la música i servir-se’n. Per això, llevat d’excepcions, el bon Karajan el trobem en els 50 i en mono i en EMI amb enregistraments antològics i versions de referència. Posteriorment, la seua deïficació el va fer anar de mal en pitjor. La seua recerca de la bellesa i la perfecció realment es va quedar en l’epidermis, en la buidor, l’efecte sense causa ni substància que arriba a embafar. Això li succeeix al seu Boris, que al principi impacta per la seua bellesa però aviat cansa perquè és massa dolç.
Gardiner. Beethoven. Simfonia 7. Allegretto.
A banda quedarien aquells directors que busquen retornar la música a la concepció del compositor, és a dir, els historicistes, que va servir instruments de l’època o còpies d’aquestos. Existeix una polèmica al respecte. Jo crec que un corrent no està renyit amb l’altre, que els dos poden conviure. Destacaria a Gardiner amb la seua Orquestra Romàntica i Revolucionària especialitzada en el segle XIX. Excel·lent els seus Beethoven i Berlioz. La seua interpretació és fresca i rejovenidora. Així com per al barroc es fa servir el clavecí, per a aquest periode el lloc del piano és ocupat pel fortepiano.
Furtwängler
Anem als gustos i la política, és a dir, ètica i estètica, que algun tipus de relació tenen. Per a mi, els primers espases són Furtwängler i Toscanini. Preferisc la música del primer encara admire el compromís ètic i polític del segon. Mentre Furt dirigia flanquejat per enormes creus gammades nazis i li ballava l’aigua a Hitler en el seu aniversari – encara que molt al seu pesar- l’antifeixista Toscanini dirigia la internacional com podem veure a Youtube. Tots dos van ser wagnerians. L’italià ha estat el director més wagnerià dels del seu país. Els seus Meistersinger dels anys 30 a Salzburg són antològics, encara que el so és pèssim malgrat la restauracions fetes per segells de prestigi. Toscanini era amic de Siegfried Wagner, l’etern calçasses i era com el padrí de sa filla Friedelind, l’única Wagner que no va ser nazi. El pobre, perquè em fa llàstima, de Siegfried volia fer alguna innovació en el sentit d’Appia però no s’atrevia per no disgustar mamà. El 1930 estava preparant un Tannhäuser que seria dirigit pel seu amic Toscanini. Morta Cosima segur que se sentiria més lliure per actuar segons el seu criteri però, per desgràcia per a l’art, va morir pocs mesos després.
Toscanini
Com és sabut, Toscanini va renunciar a dirigir a Bayreuth un cop els nazis es van fer amb el poder. El mateix Hitler li ho va demanar, però ell s’hi negar. Ràpidament, Richard Strauss es va encarregar de la batuta al·ludint al fet que Wagner era el primer. Aquest senyor va rebre molt bé el nazisme, encara que deia que era apolític, o sigui fatxa, que a mi no m’enganyen. Posteriorment quan es va adonar que la seua nora i els seus néts estaven en perill per ser jueus se li va rebaixar el seu entusiasme pel nou règim i sempre es va mantenir en una postura ambigua, com Furt. Hitler era molt maquiavèl·lic, entre altres coses, – Stalin també ho era – per això va deixar la qüestió cultural – que incloïa la propaganda – en mans bicèfales, és a dir, Goering i Goebbles, el gordo y el monstruo, com els deia mon iaio. Bayreuth va quedar a part entre Winifred i el mateix dictador. Entre els dos mandataris nazis hi havia una lluita ferotge. Furt era del bàndol d’un d’ells com altres artistes estaven sota la tutela de l’altre. Això li passava de Strauss que tenia una part dels nazis a favor i l’altra en contra. Gràcies als favorables va poder salvar la vida de la seua família jueva.
Karajan, el rei Midas de la música dirigint amb els ulls tancats.
En aquell ambient apareix un jove ambiciós amb doble afiliació al partit nazi: Àustria i Alemanya. Com qualsevol altre va quedar sota la tutela d’un d’aquests dos individus. D’ací procedeix l’enemistat amb Furtwängler que es negava a dir el seu nom. El deixava en Herr K. La lluita era per la Berliner que l’oportunista Karajan va dirigir durant dècades fent d’or. Realment, era un nazi de conveniència, però nazi al cap i a la fi. Mentre Furt es va negar a dirigir als països ocupats, Herbert von Karajan no va tenir empatx a fer-ho. En certa ocasió el jove director se la jugà davant de Hitler. Estava dirigint, com va ser habitual en ell, sense partitura Meistersinger. En un moment donat se li va anar el sant al cel i el dictador, molt emprenyat, va dir que mentre ell visquera no tocaria a Bayreuh. I així va ser. Hagué d’esperar a 1951 i l’any següent hi tornà per a acomiadar-se per sempre més. Una pena perquè el seu Tristan del 52 és una meravella. Després de la guerra, el britànic Walter Legge el va buscar i al costat d’una excel·lent soprano rossa d’origen germànico-polonés, Elisabeth Schwarzkopf. La rossa també era nazi i es va folrar tant com Karajan. Eren un trio perfecte: Legge-Karajan-Schwarzkopf. Legge va crear la Philharmonia Orchestra i va produir unes gravacions antològiques. En 1953 va casar-se en segones núpcies amb la soprano.
Toscanini. Beethoven. 5ª Simfonia. Primer moviment.
Tornem a Toscanini, que l’hem deixat sol. L’espantada que li va fer a Hitler en negar-se a dirigir a Bayreuth és una cosa comunament coneguda, però no se sol recordar que li va salvar la vida a la filla de Sigfried, Friedelind, que no va voler entrar en el cau del Llop. No senyor, no ho va fer malgrat els consells de la molt nazi de sa mare Winifred. La seua vida va arribar a estar en perill. Les SS volien el seu cap. Donades les circumstàncies va decidir emigrar als EUA via Suïssa. Li va ajudar qui era com el seu segon pare, el antifeixista Toscanini. Cal dir ací, perquè és cert, que malgrat ser nazi i amiga íntima de Hitler, Winifred – que tenia poder sobre Bayreuth per desig de Hitler – va salvar la vida a molta gent: jueus, comunistes, etc. tot incloent-hi a una familiar de l’antinazi Thomas Mann. És de justícia dir-ho perquè l’honra malgrat tot.
Karajan. Beethoven. 9ª Simfonia. Selecció.
Acabada la guerra van començar els judicis de Nurenberg. Els Wagner, com rates, estaven amagats a Suïssa. Arriba la Guerra Freda. Els aliats signen pactes secrets amb els antics nazis per enfrontar-se als soviètics. Els Wagner surten del seu cau perquè els asseguren que s’aniran de rosetes. Jubilen Winifred i posen justament al candidat de Hitler al capdavant del timó, el nazi Wieland Wagner, que havia codirigit el camp de concentració de Bayreuth amb el seu cunyat, un SS relacionat directament amb l’Holocaust. Es posa a desnazificar i té la sort de comptar amb excel·lents cantants, entre ells, Anja Silja, de la qual serà amant posant-li un bon parell de lbanyes a seua estimada esposa. Mai va voler dir res de política aquest senyor que era el nen favorit de Hitler. El seu germà Wolfgang va ser el etern segon. A ell es deu la destrucció del que va fer el seu germà, per pura enveja. A causa d’això, el que puguem pensar sobre l’obra del geni – jo dubte que ho fos – de Wieland depén de la font consultada ja que amb prou feines ens ha quedat res. Després va venir una altra rossa i va posar a Wagner en calçotets … i va consentir que unes rates repugnants ocuparen l’escenari del Festspielhaus. La genialitat no és hereditària. Katharina Wagner ho demostra festival a festival.
Wagner: Siegfried Idyll / Hans Knappertsbusch
Regí.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 