El cavaller jugant a escacs amb la Mort. El Setè Segell. Ingmar Bergman
El director de cinema suec Ingmar Bergman va dirigir El Setè Segell, una de les millors de la seua dilatada carrera. Estrenada en 1966, està ambientada en l’Edat Mitjana: època de creuades, Inquisició i malalties. La pesta negra va causar gran mortaldat a Europa. Hi ha una escena que resulta tragicòmica. La gent es refugia en un bosc fugint del poblat per amagar-se de la Mort que creuen propera pel que anuncia el sacerdot. Un home s’enfila a un arbre i es creu que ha aconseguit salvar-se. De sobte nota que el seu arbre es belluga. La Mort, sota la forma de túnica negra i cara emblanquinada està serrant justament el seu arbre. “Entre tants, per què has triat el meu tronc? No veus que moriré en caure?” li pregunta el malaguanyat aldeà. “Precisament per això. Tu ets un dels elegits per a seguir-me.” li va contestar.
Serra, serra, serra,
afanyat que la mort arriba
amb la seua dalla ben esmolada.
Nasquí en el 60, època del baby boom.
El fill únic era una espècie rara;
tots teníem germans i més germans.
Escoles i instituts estaven atapeïts d’alumnes.
Jo era del 5è H per ordre alfabètic.
L’hòstia! 40 xics – prohibides les xiques – en 5è A,
40 més en el B i en el C, el D, el F… Jo era el 38 de 5è H.
Hi havia un xic obès en algun 5è
que totes les vesprades corria i corria per aprimar-se.
Solament el coneixia de vista.
Passaren els anys. Vingué l’amor, el treball i el pis.
Un dia aní a pagar les despeses comunes
i me’l trobí per allí. Sí, era ell i portava una crossa.
Els dos érem mestres d’Anglès nascuts el mateix any.
En lloc de donar classes treballava en una editorial.
L’havien jubilat prematurament i així completava el salari.
«Home, des de quan vius ací?» li vaig preguntar.
Va dir-me que de tota la vida, però que en un pis diferent del meu.
«A vore si la teua escola guanya el premi i ens n’anem junts a Londres».
Com a president de la comunitat de veïns va fer moltes coses bones.
Un dia me’l trobí en el súper.
Va ser impressionant.
Anava en cadira de rodes
i li faltava una cama.
Havia perdut el seu somriure perenne.
M’amaguí del seu esguard.
Més tard el trobí a veure quan anava a pagar.
Li faltaven les dues cames.
No tinguí valor de preguntar.
Passaren dos o tres anys.
Quan anava a pagar em vaig trobar
amb una placa.
Estava dedicada a la seua memòria.
No m’assabentí que havia mort.
Li vaig preguntar a un veí.
«Igual que son germà, per culpa del sucre.
Primer una cama, després l’altra i la mort.»
Encara me’l puc imaginar amb 14, 15 ó 16 anys corrent i corrent.
No ens tocà el premi de l’editorial a Londres mai mentre vaig ser mestre.
Ara, jubilat i malalt, me’n recorde d’aquell jove i em pose de mala llet.
Una abraçada per a Josep Miquel, lluitador fins a la fi.
De res no aprofita córrer o enfilar un arbre. La vida és una partida d’escacs que estem condemnats a perdre. Cap a la fi del film de Bergman, els habitants del castell miren la Mort, que queda fora de la visió de l’espectador de la pel·lícula, fixament amb actituds diverses excepte el cavaller que resa amb devoció i dolor perquè vol creure però no pot. Mira a la Mort, convençut que ella en sap la resposta, i li pregunta si existeix Déu. Li respon que no ho sap, que mai no l’ha vist i que ella solament fa el seu treball, endur-se els morts lligats amb una cadena. I això és el que farà finalment.
No s’hi salva ningú de fer el mateix viatge i el farà ballant com podem vore en els quadres de l’època, llegir en llibres o sentir en les músiques les anomenades Dances de la Mort típiques sobretot del segle XIV com a conseqüència de la pesta negra que va vindre d’Orient i assolà Europa.
A parer meu, ningú no vorà mai cap déu perquè són fruit de faules inventades per l’home a manera de contes per a xiquets i adults ingenus, però tots coneixerem d’una forma o una altra a la mort perquè tots hem de morir per més que les religions, totes, siguen engany i consol dels que creuen en una impossible resurrecció dels morts.
En la pel·lícula el cavaller mostra la seua covardia buscant de manera impossible i irracional un déu que li done consol i vença per ell a la Mort. En canvi, l’escuder la mira cara a cara, sense súpliques ni plors, de forma estoica i jo diria que desafiant, com dient que no li té por i que sense tremolar-li el pols, l’espera.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 