Doré. La llacuna Estígia amb el barquer Caront conduint els morts a l’inframón.
Encara no estava jo malalt el dia que hi vaig anar. Era de nit vora mar i hi havia molt de lloc per aparcar. L’edifici tenia cert encant arquitectònic, però amagava l’Infern de Dante. Baixí les escales que conduïen a l’Avern. Era una sala enorme amb sofàs i butaques on jeien o estaven asseguts dimonis, espectres i moribunds. L’habitació era la tercera a partir de la capella, una capella catòlica en un hospital públic. Per les parets del corredor pujaven i baixaven aranyes. Uns metres abans de la meua destinació vaig veure un espectacle agredolç. El moribund tenia les cames mig elevades i quedava a la vista el seu cos. Era un esquelet fràgil d’aspecte colpidor que feia mal als ulls. A l’altre costat hi era la seua filla acaronant-li tendrament la cama i el braç per si podia alleujar-li el seu dolor mut. El silenci era sepulcral.
Hi havia en la minúscula habitació de l’ala de terminals dues persones més. Un senyor major a qui ningú no visitava plorava mentre cridava a sa mare i deia que no volia morir. Era un xiquet de 85 anys. El tercer condemnat era més fort i tenia qui el vinguera a cuidar. Els diners tot ho poden. El cap se li anava i de vegades es creia que havia de vestir-se per anar a treballar amb els seus 90 anys. Li agradava molt que li posaren la cadira de rodes amb vistes al mar, que li pegara la brisa a la cara, al nas… ben a gust s’hauria donat un bany en la platja que coneixia des que de xiquet hi jugava a ser un mariner de vestit blanc amb un xiulet daurat penjant d’una cadeneta fins la butxaca. No volia dormir per si moria. No li tenia por a la mort, però sí al dolor i s’apegava a la vida com una llepassa. De vegades s’ho feia damunt i creia que estava nadant. Era feliç, l’únic que ho era en eixa minúscula habitació.
L’enorme capella s’havia construït a expenses de les habitacions. Tres o quatre malalts terminals sense intimitat, amb la seua tristor i la tristesa de sentir un vell plorar cridant a sa mare mort de por. Altres pacients tenien millor sort. La mare d’un conseller tenia una habitació gran per a ella sola i el polític n’ocupava tres o quatre que havia convertit en despatxos per estar prop de sa mare. Un bon fill i un fill de puta per als terminals amuntegats com animals en l’escorxador.
L’home que no li parlava a la filla havia tingut una vida molt dura, duríssima, des de petit. Solament li parlava al fill preferit. Als altres dos, un xic i una xica, els insultava de quan en quan sense motiu per culpa del seu estat. S’hauria estimat més que el favorit l’hagués acompanyat a tota hora, però havia de treballar.
La seua família no era gens exemplar sinó tot el contrari: molta pobresa, misèria, brutícia, alcohol, violència i un fill que va morir cremat en la foguera que els escalfava. No van portar-lo mai a escola, però va aprendre mig a soles mig ajudat pels xiquets a qui els pagava per les lliçons. Era molt intel·ligent. En una altra llar amb més diners i cultura qui sap si haguera segut arquitecte; de fet, va arribar a mestre d’obres sense estudis i va saber guanyar-se la vida molt bé per temporades, ja que també va ser malgastador i imprudent. Mentre altres xics més afortunats estudiaven o jugaven ell treballava de pastor. Portava una escopeta per si s’hi acostava algun llop. Molt aviat va saber que era la por cada vegada que sentia udolar un llop entre els boscos i les muntanyes enmig de la nit i els seus perills.
Aquesta historia va acabar com era d’esperar. Els llits no trigarien massa a ser ocupats per altres persones camí de l’Hades o inframón, el lloc dels morts, indret on van a parar les persones que moren, un país situat sota terra. Encara va haver-hi, però, una segona part molt dolorosa per a mi. Pocs anys després ma mare va morir en una altra habitació propera a l’anterior. Al capdavall no som més que eslavons de la mateixa cadena i tot el que és finirà. Caront ens portarà en la seua barca al país dels morts.
Regí
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 